dissabte, de setembre 01, 2007

Terrorisme acordeonístic


A vegades fa gràcia la tele quan comença a parlar del terrorisme de baixa intensitat. M'agradaria saber la quantitat de contenidors o d'autobusos que cal cremar per passar de baixa a mitjana o alta intensitat. Seguint amb aquesta dèria d'inventar-se categories per classificar els esdeveniments jo m'invento l'eufemisme terrorisme acordeonístic. Sí, sí, sí... ha llegit bé. I no es tracta de cremar un caixer automàtic a Arsèguel quan fan la Trobada d'acordionistes del Pirineu, la cosa va per una altra banda. Els (i les) poso en la meva situació i els (i les) prometo que se'ls posaran els pèls de punta (i si algú o alguna és calb o calba que triï els pèls que se li han de posar de punta).

Un cap de setmana a Empuriabrava. Estàvem dinant a la Marisqueria La Taberna del Mar fent el seu exquisit menú degustació combinant embotits ìbèrics amb peixos i mariscs de la zona i tot ben regadet amb un blanc de blancs del Castell de Peralada D.O. Empordà. En aquesta situació paradisíaca que vostè pot imaginar entra un individu al restaurant amb un acordió penjat. Ja m'imaginava el que estava a punt de succeir, normalment no es porta un acordió com a objecte decoratiu. Entre algun musclo i alguna escopinya comença a sonar el Baile de los Pajaritos. Quin estrèpit! Com es pot permetre que davant d'aquell dinar vingui un paio i comenci a taladrar (o brocar) amb allò? Potser si hagués tocat Smoke on the Water de Deep Purple o Livin' thing de l'E.L.O. s'hagués suportat millor, però no fou el cas. De totes formes, la cara d'aquell home no era la de tocar coses de Deep Purple.

Però aquest no és el pitjor cas. Nonono... canviem de lloc i anem a Cadaqués ara. Després de fer una visita per Cadaqués, la preciosa cala de Portlligat i el Parc Natural del Cap de Creus decidim anar a dinar davant del mar, al Sa Gambina. Doncs bé, si pensàvem que no ens podia passar res pitjor a l'hora de dinar, ara se'ns acosta un homínid amb l'acordió i comença a fer sonar el ¡Qué viva España! Com se li podia passar pel cap al senyor de l'acordió que la gent que estàvem dinant allà frisaríem per sentir aquella melodia? Potser es pensava que sentint aquell conjunt de notes ens posaríem a ballar i a cridar aquesta mena d'himne que tenen al país del costat? I l'home encara volia, quan va acabar de tocar allò que alguns li diuen música, que li donéssim propina. Però si li hauria d'haver robat i tot per tocar allò mentres gaudíem d'unes anxoves de Cadaqués i unes tallarines de la Costa Brava.
Trobo molt bé que aquesta gent es dediqui a tocar al metro, a les Rambles de la capital o a un aparador del Corte Inglés. Però l'hora de dinar per la gran majoria de la humanitat és sagrada... i que et fotin un dinar enlaire per culpa d'un impresentable que es pensa que li donarem propina per sentir el ¡Qué viva España! anem ben arreglats. A veure si això també s'arregla el 2014.