divendres, gener 26, 2007

La boirosa cultura de la Lorena


Segons els senyors (i senyores) meteoròlegs, es veu que aquesta setmana ha arribat el fred... Deu ser que volen dir que ha arribat a Barcelona. Perquè, que jo recordi aquí a Lleida ja fa dies que tenim la boira i hem tingut el fred, i fins i tot hem estat dies sencers amb temperatures sota zero. I que jo sàpigui crec que la definició de fred deu ser la mateixa aquí que a la Patagònia o a Sebastopol.

De fet ja fa setmanes que se m'han mort els geranis del balcó i no crec que ho hagin fet per una depressió psicològica ni per cap patologia cardiorespiratòria.

Tot i això els homes (i dones) del temps insisteixen que el fred ha arribat ara i no abans, i que si s'ha de congelar Catalunya és perquè abans s'ha d'haver congelat Barcelona. I aquells barcelonautes que quan veuen que al temps diuen que al Tibidabo tindran un pam de neu, ja treuen les granotes i els esquís i comencen a fer cua a la carretera de les Aigües... Em fan una gràcia (o pena... ara no sabria com identificar el sentiment).

Però bé, al cap i a la fi per aquesta forma de vida pixapinenca Lleida només representa aquella taca de boira que fotografia el Meteosat i que han de travessar per anar a esquiar. I és que, si us hi fixeu, l'univers metereològic català es divideix en la costa, el Pirineu i la Catalunya Central. Deu ser per això que en els mapes del temps no sé mai si fer cas del símbol que posen a Tarragona o del que posen a Manresa. I mira que és fàcil fer la previsió del temps aquí a Lleida, perquè mai no passa res. Quan hi ha boira hi ha boira i quan fa sol, fa sol...

En fi, que no comptem per res. Sort de la Lorena I de Lérida i V de Andalucía, que ara ens farà fer famosos i ens menjarem el món.

A hores d'ara quan estic escrivint aquest article, potser l'amic Risto ja ha fet fora la súperlleidatana Lorena. Així el pressupost municipal el podrem destinar a causes més nostrades, com el 300 aniversari de la destrucció de la ciutat pels avantpassats del Juáncar.

dilluns, gener 22, 2007

Lo pàrquing de l'Arnau


Im-pre-si-o-nant. No hi ha cap paraula en tots el diccionaris de l'IEC, GEC, Alcover-Moll ni Lleidatà-Català (Masip-Montardit-Prenafeta) on surti la definició d'algun adjectiu per poder qualificar la requetesuperchachipiruli idea que han tingut l'ajuntament de Lleida D.F. amb els seus amics (i amigues) dels serveis territorials de Salut (o Sanitat).

Tot Lleida està feliç. Vas per la Gremial o per baix a Fernando i tothom que si pim, que si pam. Fins i tot la molt nostrada Lorena (doy gracias a la casa de Andalucia) d'O.T. està més contenta que Raúl Tamudo davant de Víctor Valdés. I és que hi ha notícies que no entenc com s'han pogut fer esperar tant!!!

I és que la brillant idea ha estat contruir el nou pàrquing de l'Arnau (fins aquí tot bé) i fer-lo de pagament (alça manela!).

I jo penso (sí, sí, de veritat):

1) A més de la pena d'estar malalt (o malalta) s'haurà de pagar per deixar el cotxe, tant si ets el malalt (o malalta) com si ets el vetllador (o vetlladora). I pel que fa als treballadors (i treballadores) que segur que van a treballar feliços i voluntàriament perquè en aquest món que ens toca viure no cal treballar, aquestos també hauran de pagar.

2) Amb notícies com aquesta no es pot ser de poble (o de comarques com es diu finament). Per si no fos prou desgràcia que ser de poble, per la gent de ciutat, és sinòmin de ser ruc, ara els senyors de la capital ens volen fer pagar per poder posar-nos malalts! Evidentment quan vas al metge és per passar-hi hores i hores, perquè saps quan entres però no quan surts. I així què haurem de fer? Deixar-nos trenta euros cada vegada que anem a l'hospital?

Que la gent abusa de l'ús del cotxe? Doncs una mica també és veritat. Però precisament l'Arnau és un lloc on molta gent dels pobles, necessita per trons, anar en cotxe. Perquè aquí no hi ha metros, ni xarxes de rodalies i els autobosus interurbans... doncs diguem-ne que de tant en tant en veig algun passar pel Alguaire (interpreti's de tant en tant com un parell al dia). I el servei d'autobusos de Lleida City no diguem tampoc que és un bon exemple a seguir en el tema de períodes d'espera ni freqüències de pas. És a dir, un pàrquing de passar per caixa a l'Arnau és una bona recaptació i segura.

I l'alcalde Ros amb això podrà finançar els estands, paradetes i missatges gratis que patrocina l'Ajuntament per donar suport a la Lorena del consolador. I el company Gavín també s'hi apunta, de fet encara no sé com el Gavín no ha sortit a O.T...

dimarts, gener 16, 2007

El típic joc de les diferències


Avui, com que normalment és una mica pal aquest blog, proposo als amics (i amigues) fer el típic joc aquell que surt a tots els diaris i que si veiem que algú ja l'ha fet fa molta ràbia... quina gràcia té jugar al joc de les 7 diferències (i per què sempre són 7? potser perquè 7 és un nombre primer? per què és suma de 4 i 3? per què no té cap criteri fàcil de divisibilitat?) i que algú ja se'ns hagi avançat amb les típiques creuetes o rodonetes allà on hi ha les errades?

El 16 de gener del 1707, és a dir avui (quan l'escric) fa exactament 300 anys, el Parlament d'Escòcia va decidir unir-se a Anglaterra. I què ha passat? Veiem-ho, veiem-ho que segur que tenen ganes...
- Escòcia ha conservat un munt d'institucions pròpies, inclòs el banc central, durant tot aquest temps. (Hala!!!)
- Tenen Lliga pròpia de futbol i selecció nacional. (Ui! Igualet que aquí... que tenim una selecció que juga partits de costellada i que ni el superpatriota supercatalà Carles Puyol d'aquell superquip hipercatalà anomenat Barça no li dóna la gana ni d'assistir-hi)
- Els escocesos han exercit un notable poder a la Gran Bretanya: en Blair és nascut a Edimburg, el seu més que probable successor, Gordon Brown, és escocès de cap a peus. (Alça... aquí a MAdrid hi ha hagut algun president català a part de Pi i Margall? i quant va durar?)
- La balança fiscal entre Escòcia i Londres la coneixen i és clarament favorable a Escòcia fins i tot si es tenen en compte els ingressos del petroli del mar del Nord. (Mira, mira... què deia el Solbes sobre les Balances Fiscals? On ens les havíem de posar?)
- A Anglaterra els escocesos tenen bona premsa, encara que de tant en tant els anglesos t'expliquin algun acudit d'escocesos. (I tampoc fan boicots, ni tenen un partit que es diu Ciutadanos, ni tenen al Jiménez Losantos de torn...).

A veure si no serem tan diferents...

Però ves per on el 300 aniversari de la unió amb Anglaterra no se celebra ni amb cava català ni amb whisky escocés, sinó que als escocesos no se'ls ha acudit res més que voler-lo celebrar convocant un referèndum per separar-se d'Anglaterra. Osti tu... que fort! Igualet que aquí... cada dia estem convocant referéndums per independitzar-nos, no?

I mentrestant, nosaltres, enguany complirem els 300 anys de la invasió de Felip V a les nostres terres. 300 anys de la destrucció de la ciutat, de la desfenestració de la Seu Vella, de les matances del Roser... Un poble al qual ens obliguen a ser espanyols per la força de les armes... i un poble que per culpa de no poder ser independents ens estan arruinant continuament. Amén.

dissabte, gener 13, 2007

El 62% de Déu

Amics (i amigues) lectors (i lectores) (i escoltadors i escoltadores, per si algú no sap llegir) ja hem passat aquestes dates anomenades festes de Nadal. Es veu que durant aquestes festes es celebra que hi havia un senyor (que no senyora) que es deia Jesús que va néixer un dia i va morir un altre dia. El cristianisme, per compensar això es va inventar la figura del Déu Pare que aquest ni neix ni mor, sinó que està i ha estat i es veu que també estarà.

Mirin, el fet que Jesús va existir, doncs tampoc ho discutirem. Ara bé, el fet que existeix aquest Déu Pare (i Mare?) el qual no podem veure ni imaginar és tota una altra cosa. Els creients, els ateus i els agnòstics ho discuteixen de tant en tant però tampoc treuen resultats apreciables. Però, i els matemàtics? Què tenen a dir sobre aquests afers teològics?

El primer matemàtic que ho va intentar va ser Blaise Pascal. El seu raonament era molt senzill: si existeix Déu, el premi de creure-hi és infinit; però si no existeix, el premi per no creure-hi és nul. Per tant, per poc probable que sigui l'existència de Déu, sempre serà molt millor la fe per un pur càlcul de probabilitats. Conclusió: una aposta per l'ateïsme és matemàticament inferior (té menys esperança) a una aposta per la fe.

L'alemany Thomas Vasek ha fet una estimació de la probabilitat de l'existència de Déu. Segons Vasek, la probabilitat que Déu existeix és d'un 62%. El procediment que utilitza és el següent: assumeix de partida que la probabilitat que Déu existeix és d'un 50% (que és una manera fina d'admetre que no se'n té ni idea). A partir d'aquí s'examinen uns indicis per reforçar la hipòtesi de l'existència o de la no existència:
1) Ha d'haver alguna causa que expliqui l'origen de l'Univers? Augment fins al 67% de probabilitat.
2) Hi ha alguna cosa que mantingui l'ordre a l'Univers? 80% de probabilitat.
3) Hi ha algun motorn extern de l'evolució de les espécies animals? Continua amb 80%.
4) Si ens mirem l'existència de mal al món la probabilitat de l'existència baixa fins al 45%.
5) Hi ha hagut al món persones que han tingut innegables experiències místiques... això fa pujar la probabilitat al 62%.

I amb això acaba el raonament... au! I ara que cadascú cregui el que vulgui.

dijous, gener 04, 2007

Gent de Ponent


Indíbil (cabdill ilergeta); Joan Font (escultor); Antoni Sas (arquitecte); Ricard Cirera (astrònom); Antoni Torres (impulsor cultural); Enric Serecigni (empresari i impulsor cultural); Víctor Colomer (sindicalista); Josep Benseny (pintor); Martina Castells (metgessa); Trinitat Arnaldo (pedagog); Josep Plana (dibuixant); Ignasi Sanuy (periodista); Assumpta Porta (escriptora); Agapit Lamarca (arquitecte); Josep Manetes (fotògrafs); Miquel Roig (comerciant i promotor cultural); Francesc Remolins (cardenal); Ricard Vinyes (músic); Ramon Aguiló (escultor); Ramon Felip (economista); Baldomer Bonet (científic); Victorià Muñoz (enginyer); Samuel Gili i Gaya (filòleg); Manuel del Palacio (escriptor); Manuel Desvalls (polític); Ramon Soldevila (polític); Antoni Barbosa "Trapa" (periodista); Emili Raimat (odontòleg); Pere Castelló (metge); Anton Soler (arquitecte); Ramon Borràs (escultor); Sebastià Garsaball (líder camperol); Morera i Gatell (arquitecte); Ramon Castejón (polític); Ezequiel Boixet (periodista); Marià Gomà (arquitecte); Joan d'Agramunt (viatger); Salvador Roca (pedagog); Alfred Perenya (polític); Miquel Agelet (empresari); Enric Granador (músic); Llorenç Agustí i Claveria (empresari); Alfons Costafreda (escriptor); Pius Font i Quer (botànic); Zoe Rosinach (doctora); Manuel de Montsuar (president de la Generalitat); Valeri Serra (floklorista); Anastasi Pinós (historiador); Agustí Duran i Sampere (historiador); Magí Morera (poeta); Sant Anastasi (sant); Joan Bergós (arquitecte); Arnau Mir de Tost (conqueridor); Miquel de Cortiada (jurista); Emili Pujol (músic); Sant Pere Claver (sant); Maria Rúbies (pedagoga); Enric Pubill "Lo Parrano" (músic); Ramon Corcelles (escultor); Enric Farreny (pedagog); Humbert Torres (polític); Onofre Cerveró (jurista); Lluís Blet (botànic); Ramon Argilés (arquitecte); Lluís Companys (president de la generalitat); Gaspar de Portolà (descobridor); Manuel de Pedrolo (escriptor); Leandre Cristòfol (escultor); Sant Faust (sant); Joan Oró (bioquímic); Roc Pifarré (cardiòleg)...

Tots aquests homenots (i donotes) són nats a les comarques lleidatanes des del 216 aC fins als nostres dies. Hi ha personatges de totes les èpoques i de tots els oficis. I es demostra que les nissagues lleidatanes poden destacar en qualsevol camp de la cultura, l'economia, el comerç. Aleshores... per què ells lleidatans només servim per la conselleria d'agricultura? És que fem cara de tarròs? És que anem pel carrer en tractor? Potser va sent hora de prendre'ns la tonteria aquesta de la paritat seriosament i reclamem un 25% de consellers lleidatans, no? Perquè amb aquests governs que tenim els lleidatans som com un globus en una festa d'eriçons.