El vi de la casa

Una de les sensacions gastronòmiques més doloroses que tenim en el nostre país (quan parlo de país em refereixo a Catalunya, ho dic per despitats o despistades) és el fet de demanar un vi de la casa quan es va a dinar o sopar a algun restaurant. Ja sigui el Bar-Bodega Casa Pepe o sigui la Marisqueria Carballeira.

Si es comet el pecat de demanar un vi de la casa t'endús una sensació comparable a la d'una patada als ous. Et foten normalment un Rioja que te'l venen com a Criança i es queden tan amples. Els catalans no som uns perfectes inútils, sempre podem servir com a exemple del que molt bé s'anomena autoodi. Tenim els millors vins del món i als bars ens donen riojes fastigosos perquè muden més (en català cosmopolita diríem que és més snob).

He tingut la sort de poder gaudir uns dies pel Sobrarbe i la Ribagorça aragonesa i he comprovat com la cultura del vi i l'estima a la terra allà la tenen més arrelada.

Divendres, dinar a Barbastro (poble eclesiàsticament enemic però gastronòmicament amic). Un fabulós dinar a la Frutería del Vero, una bodega del s.XVII amb grans embotits, foie i guisats. L'atenció el client i el tracte dels millors que he pogut comprovar. De postres no pot faltar la foundie de fruites i l'assortit de formatges. Doncs bé, el vi de la casa que ens van servir fou un Cavernet Sauvignon 2002 del Viñas del Vero. Un vi molt més que correcte i de la terra, evidentment amb D.O. Somontano.

Els sopars al restaurant Marboré de l'Hotel Barceló Monasterio de Boltaña. Uns plats exquisits amb una originalitat absoluta i per acompanyar-los un Montesierra Crianza 2003, evidentment de la terra i D.O. Somontano.

Dissabte un dinar al Bodegón de Mallacán, el millor restaurant d'Aínsa. El dinar en un portxo de la fabulosa Plaça Major d'aquesta vil·la medieval amb uns bons acompanyaments de ceps (ara ja comença la temporada) en la majoria de plats i assaborint les fabuloses anques de granota. El vi de la casa també un Montesierra Crianza.

I per acabar anem fins a Benasque, a la vall de Benàs. Anem a dinar a l'Hotel Círia perquè el nostre restaurant de referència, el Casa Tous de Linsoles estava ple. Demano una cassola de mongetes seques (judiones) amb orella i després un xuletó a la llosa. Evidentment la carn del Pirineu i les raccions dignes de restaurant de muntanya. El vi de la casa un Cabernet Sauvignon-Merlot 2003 del Viñas del Vero.

Tant problema tenim els catalans per oferir els nostres vins? Perquè no oferim un Raïmat, un Sanui o un Seró? Ja no dic un Cérvoles, ni un ODA, ni un Monestir del Tallat... però cony... que amb els Riojas que ens donen pels bars he d'acabar demanant sempre grasiosa!!

Toca't els nassos!! (per no dir els ous)

Sen-sa-ci-onal! Això ha estat bestial! L'estiu del 2007 per molt que diguin el contrari no es recordarà per l'apagada elèctrica, ni per les retencions de l'AP-7, ni pels caos del Prat, ni pels concerts d'Isabel Pantoja. La notícia d'aquest estiu és que han trobat un tauró a.... A L'AIGUA!!! Sí, sí... que fort, no? Trobar un tauró al mar... marededeéusenyor... on anirem a parar. Entre el Zapatero i el canvi climàtic han provocat que hagi taurons al mar i en canvi no hagi taurons passejant amb samarreta de futbol pel passeig marítim de Cambrils ni fotent-se un arròs amb llamàntol a Can Rovira. A Steven Spielberg no se li acudiria mai filmar una peli que es digués Tiburón (en anglès la va titular Jaws i aquí el traductor ja no sabia què fer) al mar. Devia ser que era la platja del Miracle...

L'altra cosa bèstia que he sentit dir aquest estiu han estat unes renillades o escatainades d'en Xavier Sorres i de n'Albert Ruís i Gallardó. Aquests pressumptes homínids han afirmat que el dèficit d'infrastructures de Catalunya ve ocasionat pels esforços pressupostaris que fa Catalunya pel que fa referència als temes identitaris. Alça Manela! Si ara resultarà que aquests pepers potser tindran raó! Si deixessim de donar diners per subvencionar el Instituto Cervantes, la selección ejpañola, RTVE (la 1 i la 2), RNE (fins a 5) i així anar fent... potser podríem aconseguir que tots els catalns tinguéssim barra lliure al Riviera i tot.

Lo Xiri

ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys en uns Països Catalans ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) des de fa segles. He viscut lluitant contra aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta. Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers. Però una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa. Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble. Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi. Ells han perdut un esclau. ella és una mica més lliure, perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007

Un suïcidi no és mai una victòria, tot i que la filosofia el legitima si és per les idees. La veritat és que no sé si la millor manera de no ser espanyol és aquesta, suicidar-se i aleshores no ser res. Suposo que a la majoria de catalans (que no vol dir habitants de Catalunya) ens espanta més la nostra pròpia mort que la del nostre poble. Ens quedarem aquí sent esclaus mentres la nació opresora continuarà sent rica i plena gràcies a nosaltres.

De Xirinachs valdrà el que va lluitar en vida, no en la mort. De la nostra nació potser haurem de dir el mateix.

Mr Marshall de pa sucat amb oli

Un individu anomenat José Luis Rodríguez Zapatero va anar fa uns dies a aquella zona de Catalunya que és el més semblant que hi ha a un camp de refugiats (per com viuen amuntegats, sense llum, sense transports, incomunicats per ferrocarril, carretera i avió). Passejant per allà va deixar anar una d'aquelles frases que diu ell que no es creu ni Cristo ja en aquest món... que invertirà el 18,8% en infrastructures i blablablà. La veritat és que això només s'ho creu ell, els dels PSC, els d'ICV i els d'UPN ara suposo. I això que hauria de ser creïble perquè ho diu aquest Estatut que teòricament ja està en vigor però que es veu que no ho acaba d'estar perquè no sabem si el tenim del tot o no l'acabem de tenir.

El ZP aquest té un problema molt gros, i és que serà el primer president de l'estat español que a la primera legislatura de govern tindrà credibilitat infinitèssima (pels de lletres: infinitèssim vol dir que s'aproxima a zero). Sobretot després d'aquell famós "Apoyaré el Estatut...". Felipe González va mantenir la credibilitat fins els anys dels Roldans, Perotes, Barrionuevos i companyia. A Aznar els seus amics encara se'l creuen amb allò de l'11-M o les armes de destrucció massiva. ZP ja ha perdut la credibilitat... i sinó pregunteu-los-hi als de Nafarroa Bai, que tontos d'ells van posar una socialista de presidenta del Parlament i ara resulta que aquests que es fan dir socialistes pacten amb els peperos navarros... ja té collons la cosa.

Conclusions.

1) Si el PSOE és d'esquerres els meus collons són campanes.

2) El que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres.

3) Els del PP criden molt però a l'hora de pactar compleixen. Els sociates tenen molt talante però a la mínima que pactes amb ells et trobes amb el teu anus entaforat per un enorme penis.

4) Si els espanyols troben normal que pactin els partits espanyols entre ells... tant problema hi ha a Catalunya per pactar els partits catalans entre ells? Quan dic catalans descarto per raons òbvies PSC, PPE (Partit Popular d'Espanya) i ICV (que no sé on classificar-los).