diumenge, de novembre 09, 2008

Duncan Dhu - La barra de este hotel

L'estiu passat (quan parlo d'estiu passat parlo de fa 4 mesos, no fa gaire) el diari AVUI va publicar cada dia un petit reportatge molt refrescant (no tinc ni idea què cony vol dir un reportatge refrescant, però a l'estiu tots els programes de tele i ràdio són refrescants) sobre la música que portaven els polítics (i polítiques) importants al seu iPod. Cada polític feia una llista de 10 cançons políticament correctes, tots posaven la quota de Raimon, de música clàssica i ningú no va posar cap cançó dels Inhumanos o de la Polla Records per posar uns exemples.

Salvant les distàncies, jo no sóc polític important (només un pobre secretari d'organització d'una secció local) i no tinc iPod, només un MP4 comprat al Media MArket que em va costar molt bé de preu (Yo no soy tonto), faré uns quants posts sobre cançons que han marcat un moment de la vida. Seran uns posts que segurament no importaran a ningú, però mira, tinc ganes de fer-los.

Començo per la cançó "La barra de este hotel" de Duncan Dhu. És la cançó que trio per definir l'estiu de l'any 1989, l'estiu de les vacances de 8è d'EGB a 1r de BUP. Molts canvis i una història que no escriuré aquí perquè a ningú li importa i a la meva senyora si algun dia arriba a llegir això crec que tampoc li agradaria.
Dir que un disc (sí, disc-disc dels d'abans, LP) dels Duncan Dhu és dels millors discs de la història no queda ni snob, ni in ni fashion. Però jo ho diré. "El grito del tiempo" (1987) és dels millors discs publicats, però jo el vaig descobrir 2 anys més tard. Segur que us sonen les cançons "En algún lugar" o "Una calle de París". Jo em quedo amb "La barra de este hotel". En aquells temps encara eren 3, Mikel Erentxun, Diego Vasallo i Juan Ramon Viles. I tal com dic que han fet disc enormes, també dic que és dels grups més avorrits que he vist en directe. Diego Vasallo tocant el baix romania més immòbil durant tot el concert que un diputat del PSC al Congrés dels Diputats.

Us deixo amb el vídeo de la cançó. Molta canalla d'ara l'ha degut de descobrir per una versió de El Canto del Loco.


7 comentaris:

Miki ha dit...

PUes mira que et dire segurament aquests post seran els mes interessants per mi.

quasiningú ha dit...

Estic d'acord amb miki...per a mi també.Encara que jo en aquella època preferia Radio futura,Golpes Bajos, Glutamato Yeyé, EUDLF, Loquillo, Gabinete...i d'aquest LP de Duncan Dhu que també m'agrada jo em quedo amb la de "Una calle de Paris" sense dubtar.

Murphy ha dit...

A mi també em semblen molt interessants aquests "posts" musicals. Jo també tenia aquest LP!

kweilan ha dit...

La música és molt personal...i et pot agradar molt una cançó que una altra persona detesta. Jo sóc bastant ecléctica i qualsevol consell o recomanació m'agrada.

Babunski ha dit...

Vés per on que ara hauré de deixar la crítica política per dedicar-me a la crítica musical! Bé, acceptaré els suggeriments i faré articles musicals més sovints.

Tot i això vull deixar clar que la cançó a la qual em refereixo en aquest post no és la que més m'agrada d'aquell disc. La millor del disc per mi és la d'"Algún lugar". Simplement recalco que la de la "Barra de este hotel" és destacada pels records que em porta.

Miki ha dit...

I ara que m'he llegit mes be el post afegiria, que a la gent li comença fer rabia, pero a mi hem cau be dani martin , esta a tots els homenatges als grans musics aspanyols quant no li faria falta per que ja es prou famos i veig que li agrada versionar clàssics de la musica espanyola.

I ja et dic que a mi m'agraden més aquests post, per que hi descobreixo coses més interessants com la versió del canto del loco.

Babunski ha dit...

A mi no em fa ràbia el Dani MArtín. L'únic que té és que és un cregut. Aquesta versió del Canto del Loco la vaig descobrir en un single promo de colecció que vaig comprar fa 15 dies a la Fira del Disc de Barcelona.