diumenge, de novembre 30, 2008

Eric Clapton - Layla (unplugged)

Dilluns, 20 de setembre de 1993. Un dia per la història. Bé, per la història, el que es diu història tampoc. Diguem que un dia de la meva història. Aquell va ser el meu primer dia a la Universitat, més concretament a la Facultat de Ciències de la Universitat Autònoma de Barcelona. Inoblidable va ser la gymcana per trobar una estrambòtica aula de nom C3b-003. Amb quin criteri posen els noms de les aules a la UAB? Mira que durant els anys que vaig estar allà hi vaig pensar molt i no vaig poder treure cap conclusió. Ho deuen fer aleatòriament combinant xifres i lletres, sinó no s'entèn. Ui, però això de buscar l'aula aquesta va ser a la tarde!

Així que aquell primer matí del primer dia de cole (de cole gran) me'l vaig passar voltant per una ciutat que li diuen Barcelona. Diguem-li ciutat o diguem-li aglomeració de persones, animals i coses. El meu primer dia solet per Barcelona em va servir per descobrir que per creuar els semàfors has d'anar corrent sinó no et dóna temps de passar i et quedes al mig del pas de zebra. També vaig descobrir la definició de segon, estona de temps entre que el semàfor dels cotxes es posa verd i algun d'ells toca el clàxon.

Doncs això, que aquell matí que reconec que estava una mica nerviós per la nova vida el vaig passar entre l'antiga botiga Virgin (ara és un ZARA) i les antigues Galerías Preciados de la Diagonal (ara Corte Inglés de Francesc Macià). La Virgin era la botiga somiada per qualsevol comprador compulsiu de CD's, i més venint de Lleida! Recordo perfectament els meus 2 primers CD's comprats a Virgin: l'Unplugged d'Eric Clapton i el ChangesBowie de David Bowie. Dos genis de la música. Ara ja ex-genis. I recordo dos LP's comprats a Galerías Preciados aquell mateix dia (feien liquidació per tancament): Los Que Faltaban i Cuatro Bajo Cero. Grups d'aquells que només van vendre un disc, el meu.

Sí que és cert que l'Unplugged de Clapton no és el seu millor disc. De fet, el millor d'Eric Clapton és quan no era Eric Clapton, sí, sí, ha llegit bé. Les seves millors cançons són de l'època de Cream i de Derek & the Dominoes. Però gràcies a centenars de milions de Grammys que va guanyar el 92, es va fer famós. La versió original de Layla és del 1970, de quan Clapton tocava en el grup Derek & the Dominos. Tot i això, el millor riff de guitarra claptonià el podem escoltar a Sunshine of your love (1967) de l'etapa dels Cream, cançó que va ser cruelment assassinada a la banda sonora de True Lies pels Living Colour.

Com aquests post volen ser un petit reflex de la història musical del sr Babunski, ens quedem amb la versió unplugged del Layla... See if you can spot this one...

10 comentaris:

Albert ha dit...

hola, eric clapton , gran canço del "manos lentas"...
Per cert, per una errada técnica, he ficat un segidor al teu bloc que no és , per tant el que no surt la foto el pots esborrar, ..disculpa

kweilan ha dit...

És curiós això que contes perquè jo el primer dia de classe a l'autònoma també vaig fer el mateix...jo i 200 més alumnes de primer a la recerca de la classe perduda.

Babunski ha dit...

És que va ser una cosa molt rocambolesca. Teníem trobada i retrobada l'aula C3-003 però la C3b-003 no hi havia manera. De fet, encara no entenem el perquè d'aquesta diferenciació. No podrien posar els noms de les aules com en els hotels?

òscar ha dit...

els de barcelona ciutat ens perdiem ja al tren per anar a l'autònoma. vaig tardar no sé quan temps en entendre el funcionament dels ferrocates!!!

Miki ha dit...

La C3B devia de ser a la UAB (B) home està clar.

Pues jo si haig de triar entre les comercials (les que coneixo bàsicament) hem quedo amb tears in heaven.

Babunski ha dit...

És una llàstima que la cançó més coneguda d'Eric Clapton sigui "Tears in Heaven". No pas perquè la cançó sigui dolenta, sinó perquè ni és el millor que ha fet l'Slowhand ni és significativa del seu estil musical. Però que hi farem. Els Grammys són molt Grammys.
Ara l'Ainhoa Arteta ha fet una versió del "Tears in Heaven" en el seu últim disc:
http://www.youtube.com/watch?v=fFhTsaaTbpc

quasiningú ha dit...

Jo vaig a ser molt poc original i diré que el tema que més m'agradava en la seva època era Cocaine(ja,ja sé que no és d'ell,però m'agradava i m'agrada molt cantat per ell). També va estar en un grup que es deia The Yardbirds,de fet va començar amb aquest grup de blues rock... però ja fa molt temps d'aixó:)
Respecte al nom de l'aula, crec que ho van fer aposta: "posem-los-hi difícil a aquests projectes de Pitàgores...C3b-003(una simple resta) sí, perfecte!...que busquin la solució" :)

10r ha dit...

No és tant difícil. C3B-003
C : Facultat de ciències
3 : Bloc 3
B : Bis (era un bloc acabat d'agregar que estrenavem)
003: El número d'aula.

Jo també em vaig perdre el primer dia, però al cap de 3 o 4 anys vaig aconseguir descifrar el codi

Babunski ha dit...

I tant que conec els YArdbirds i el Bluesbreakers. Quant més enrere anem amb el temps més trobem les essències del Calpton autèntic i bluesístic. Excel·lent el "For your love". A més anava acompanyat del gran baix JOhn Mayall i del bestial Peter Green, després a Fletwood Mac.
I "Cocaine" efectivament no és de Clapton sinó de J.J.Cale.
Vés per on que Clapton ha triomfat per versions al cap i a la fi, sinó mira el "I shoot the sheriff" de Marley o el "Knockin' on heaven's door" de Dylan.

Babunski ha dit...

10r... tu sempre tan avançat.
Si dius que la teoria és que la C era de la facultat de ciències... com és que a medicina no tenien M? O a periodisme P? O a lletres L?

I això del bloc 3... si estàvem al segon pis... a més, hi havia una diferència d'un pis entre l'aula C3b-003 i la C3-003. Crec recordar que era així...