dissabte, juny 28, 2008

Wipp express... i adéu a a crosta


Doncs ja està. El senyor (??) Joan Ferran deu estar més content que Ronaldinho en un gimnàs femení. Catalunya Ràdio s'ha descrostonitzat. Antoni Bassas ha anunciat que plega. L'últim reducte catalanista que quedava a la Corpo ja ha estat finiquitat. Primer va ser Josep Mª Solé i Sabaté, després Rita Marzoa i Jordi Basté... ara han quitançat al Bassas per ser massa de la crosta que diuen ells. Quan durarà el Puyal? El diputat Josep Mª Balcells del PSZ ho reconeix ell mateix "els molestava". Quin argument donaran per fer fora un líder d'audiència dels últims 14 anys? Un motiu comercial segurament no el tindran...

Quins han estat els responsables d'això?

1. Juan Fernando, José Zaragoza i José Montilla. Aquesta colla de quillos del Baix Llobregat que estan fent malbé la nació catalana (bé, digueu-li nació o preàmbul de l'Estatut). Joan Ferran i les JSC posen la diana i apunten i els altres que estan als paràgrafs de sota disparen.

2. Oleguer Sarsanedas el melenas. Quin paio! Mira que em cau malament, sobretot des de que va ser director de la collonada aquella del Fòrum. És que ben mirat, qualsevol cosa que fan els socialistes és una collonada. Si Montserrat Minobis va començar la desfeta d'allò que abans era la Ràdio Nacional de Catalunya, el Sarsanedas aconseguirà convertir-la en la Ràdio Regional de Catalunya. Una espécie de Radiolé...

3. Albert Sàez el traïdor. D'aquest no m'ho esperava. Un senyor que quan era subdirector de l'AVUI anava de catalanista i ara s'ha despenjat amb aquestes. I això que el Sàez aquest estava proposat per Esquerra (ex-ERC). No sé què hagués passat si hagués estat proposat per intel·lectuals de UPyD i espècies poc evolucionades semblants. Qui paga mana, no sr Sàez? I la Conselleria de Cultura i Mitjans Audiovisuals? Pensava que la portava Esquerra... Vergonyosa i decebedora l'actitud d'aquest individu. Vicent Sanchís (ex-director de l'AVUI) no s'ho deu creure això.

I a sobre, el nostre presidente es dedica a fer articles a La Vanguardia sobre "Per què vull que guanyi la selecció espanyola": http://www.iceta.org/jm290608.pdf Un article que escriu i resulta que és sobre aquest apassionant tema. Escriu sobre una selecció que no és ni la del país que ell presideix. Espero que el Molt Honorable Pepe Montilla el del bombo també escrigui un article sobre "Per què vull les seleccions esportives catalanes" o un sobre "Per què el TC no ha de fer un carpaccio del que queda d'Estatut" o "Per què no s'acava mai l'autovia Lleida-Tarragona" o un altre de "Per què vull que Catalunya tingui un finançament propi".

divendres, juny 27, 2008

El Matamala


Deixi'm primer de tot que em presenti. Hola, bon dia i sóc gilipolles. I si vol també sóc imbècil i pallasso. No hi ha cap problema. Això ho diu un senyor que en deu saber molt de gilipolles, imbècils i pallassos i que per això deu ser el cap d'esports de la COPE, un d'aquells 8 de cada 5 intel·lectuals que diu que el castellà està perseguit a Catalunya. Pobra gent, fa 20 anys que diuen el mateix i ningú els fa cas i jo continuo fent el bloc en català. Quina discriminació. Visca Alemanya! I dins d'aquest grup d'intel·lectuals lluents trobem Álvaro Pombo i Mario Vargas Llosa, escriptors dels 2 pitjors llibres que he llegit en la meva vida: La ciudad y los perros i La cuadratura del círculo. Com gosa aquest energumen del Pombo de posar aquest títol tan seriós quan cap moment del llibre fa referència a un assumpte tan important com la irracionalitat de l'arrel quadrada de pi i la seva no possible construcció amb regle i compàs?

Doncs bé, com de la selecció españññola l'únic que m'interessa és la seva humilició i desfeta, dijous mentres jugava contra Rússia i aprofitant la visita rutinària a l'oftalmòleg a Barcelona em vaig decidir anar a sopar al Matamala. El Matamala (Rambla Catalunya 13) és un lloc per anar a sopar en unes condicions especials. Un viatge de tornada a Lleida a les 10 de la nit fa que no pugui gaudir d'un sopar de xuleton i trinxat de la Segarra de Cal Jaumet de Torà. En un moment així és quan entra la cuina selecta del Matamala. Un local exquísit amb una atenció en català (cosa molt rara Martorell enllà).

Els productes excel·lents i la majoria de la terra. Per començar la sal de Cabernet, que dóna un gust bestial a un simple pa amb oli. Recomano la ventresca de tonyina amb amanida de tomàquet, el ous s.XXI, l'assortit de botifarres (amb una de foie i una innovació de botifarra de taronja) i l'assortit de formatges amb un Cabrales exquísit.

La carta de vins és molt àmplia amb molt vi català. I amb una carta d'aigües que també fa molt goig i per 2n cop vaig poder beure aigua de Voss sense necessitat d'estar a Noruega.
Aconsellable si us agrada el Tapaç24... però amb una diferència fonamental... prepareu bé la cartera.

diumenge, juny 22, 2008

Bon estiu!!!!


Ahir a les 01:59 de la matinada el sol va entrar en el signe de Cranc i, per tant, arribava l'estiu oficial (que ja em diran quines hores són aquestes d'arribar l'estiu; vostè veu normal que un estiu arribi a les 2 de la matinada?).

Els catalans (i les catalanes) li donarem la benvinguda dimarts amb la tradicional revetlla de Sant Joan, que els més petits (i petites) han d'aprofitar més que mai. Recordeu que la Unió Europea prohibirà l'ús de petards (bengales incloses) als menors (i a les menors també) de 12 anys el 2010.

D'altra banda, avui és un dels dies més llargs de l'any però no l'únic, ja que, fins dimarts, cada dia gaudirem de 15 hores i 12 minuts de sol. El sol surt a les 6.18 hores i es pon a les 21.30 h. Dimecres que ve, el dia 25, el sol ja sortirà un minut més tard. Les tardes més llargues, però, les tindrem els dies 27 i 28, en plena revetlla de Sant Pere, quan el sol es pondrà a les 21.31, un minut més tard que avui. Fixeu-vos també que aquests dies les ombres són més curtes que mai, ja que el sol està situat molt amunt i als migdies és just a sobre dels nostres caps (si sabem una mica de trigonometria veurem que la tangent de l'angle que formen els raigs solars tendeix a infinit en aquests dies).

A l'estiu tota cuca viu i arriben les mosques i els mosquits, que comencen a criar amb temperatures de 25ºC o 30ºC. A partir d'aquí, a més calor més crien (es aplicable a l'espécie humana?) i, per tant, més n'hi ha. Atenció si veieu gaires mosques a casa vostra, ja que fan vida a una distància d'entre 100 i 500 metres d'on ponen els ous i una sola mosca n'acostuma a pondre 500. Poden volar a velocitats de 65 km/hora (en SI 18,06 m/s pels físics meticulosos) i recorren uns 10 km cada dia. N'hi ha que arriben als 30 o 32 km en un sol dia.

A Catalunya també és notícia el mosquit tigre al Vallès i la mosca negra a les Terres de l'Ebre (que ja puja fins a Maials). Aquest estiu hi haurà menys mosques negres gràcies a l'abundant cabal del riu Ebre que s'ha endut les algues on habitualment ponen els ous (gràcies conseller Baltasar). La mosca negra és molt sibarita i només pica entre quarts de set i quarts de deu tant del matí com del vespre. Si el que us pica és el mosquit de tota la vida sapigueu que, igual que la mosca negra, ataca a primera o a última hora del dia, mai durant la migdiada. Per cert, només piquen les mosquites durant l'època de reproducció. Ens injecten un líquid verinós i el nostre cos respon a aquesta minúscula gota de verí enviant més sang a la zona. Això, justament, és el que beneficia la mosquita, ja que la sang (el seu aliment) va cap a ella en més quantitat. Les femelles necessiten la sang per madurar els ous que després ponen dins l'aigua. Els mosquits mascle, en canvi, s'alimenten només dels vegetals, sobretot de les flors.

Després de tot això i afegint les meduses... Bon estiu a tothom!

dilluns, juny 16, 2008

La xiulada a l'Iceta


Ja sabem que una de les especialitats dels periodistes catalans és publicar notícies-bomba pel que fa referència a ERC i el PP. Mentres que PSC i CIU són ben vistos per tots els diaris en general sense fer-los-hi massa sang (sobretot La Vanguardia i el Periódico), els altres 2 són els pupes de la premsa catalana. Només El Punt deixa una mica bé ERC, i el PP ja té la seva premsa amiga a Madrit que és on ha de ser (seria preocupant que el PP tingués amics a Catalunya). Sembla que la relació amor-odi entre esquerrans i periodistes només és comparable a la de Ferran Adrià i Santi Santamaria. Els d'ICV deuen tenir la revista Cáñamo suposo (o Jara y Sedal) de referència.

Un cas recent és la significació que han donat els diferents mitjans a la xiulada que va rebre Miquel Iceta al Congrès d'Esquerra. Es veu que va ser una xiulada de 2 dies seguits amb prórroga i penalts inclosos i amb un nivell de decibels que la OMS penalitzaria. Tot Catalunya ha estat el cap de setmana amb les orelles tapades d'aquesta escridassada. Ambaparà!

I jo que estava allà al mig de tot el merder... em pregunto... i què és el que havíem de fer al sr Iceta després de titllar-nos d'"immadurs i poc responsables"? Aplaudir-lo? Entrar-lo bajo palio? Fer-li un massatge tailandés? Oferir-li unes senyoretes (o senyorets) d'aquelles que ja no fumen (perquè són sostenibles)? Aquest senyor és el representant d'un partit d'obediència española que és el principal mal del partit que estava realitzant el Congrés en aquell moment. Els 2500 militants allà presents van ovacionar Miquel Iceta amb una sonora pita. I què vol que li digui... xiular és un símbol de protesta o desacord prou democràtic crec jo. És una manera prou tolerant d'expressar un desacord envers quelcom. Pitjor hagués estat que li haguéssim tirat ous o matxembrats, no? El xiulet és un acte de llibertat d'expressió (sempre i quan no s'impedeixi la paraula, que no era el cas). Mira tu, si no vols pols no vagis a l'era.

Per què no es parla de les grans ovacions que es van endur els representants del Bloque Nacionalista Galego, o d'Eusko Alkartasuna, o del Frente Polisario? I si m'apuren, un dels moments més frikis de la jornada... el representant de la Chunta Aragonesista acabant la intervenció amb un Visca Catalunya Lliure! Ai, si ho senten els de Barbastro-Monsó...

diumenge, juny 08, 2008

ERC ha mort, visca Esquerra!



Primer voldria confirmar que sí. Que el militant més famós d'ERC sóc jo. El de la Vanguardia de diumenge. Puc afirmar que si en aquest moment em presento a les eleccions de la Generalitat les guanyaria només per popularitat. I la pregunta què em faig és: realment jo sóc una mostra representativa de la militància d'Esquerra (ex-ERC)? El meu mòbil va rebre més SMS que el del Puigcercós el mateix dia de les eleccions.

I entrem amb les valoracions que milions de lectors (i lectores) esperen d'aquest bloc. Parafrasejant aquest dita monàrquica francesa d'exaltació de la institució monàrquica, celebro aquest resultat de les eleccions internes d'Esquerra (aquell partit anomenat anteriorment ERC). Estarem uns anys més sense ser republians ni catalans, però d'esquerra ho serem la òstia!

2616 diputats, consellers i directors generals que han votat la candidatura de Joan Puigcerós. Sí que es sabia que teníem càrrecs, però no em pensava que tant. Fins i tot els càrrecs que no són militans escrivien cartes al diari dient que votéssim al Puigcercós!

Que dic jo Puigcercós! Ha guanyat el Montilla, sí home (i dona) sí... que m'està dient? Que el Montilla no és del partit? Però com si ho fos... ara el Puigercós i el Montilla s'estan fotent unes bravetes mirant vídeos dels Martes y Trece i Chiquito de la Calzada. Així li fa lliçons de cultura, que el Putxi, entre Ripoll i Olost de Lluçanès no està al dia de les espanyolades.

Joan Carretero ha guanyat al Segrià (doblant al Putxinel·li del Montilla... Carmel Mòdol ja s'està exiliant cap al Baix Llobregat; curiós no? a què li sona això del Baix Llobregat? a Montilla? a Chacón? a Zaragoza?), al Pallars Jussà, a la Cerdanya, a Badalona, al Vallès Oriental, Penedès, Berguedà, Montsià, Garrotxa i a uns quants districtes de la capital (el més emblemàtic el de l'Eixample). Aleshores, amb la poca autoritat que li donen al Puigcercós-Ridao-Calçot Vendrell aquest 37% dels vots... com pensa controlar el partit?

Senyors del Polònia, el personatge de Carod ja el poden canviar i comencin a buscar algú que imiti Joan Carretero que ara serà el nº2 d'Esquerra de veritat. A més, entre Carretero i Puigcercós sí que hi ha una pugna ideològica de veritat i no la pantomina que ens feien creure entre Carod i el Putxi, la rivalitat era només personal, les idees eren les mateixes. I sinó que li preguntin al Pepe Montilla, que va dir que ja li anava bé que guanyés qualsevol dels 2 (segurament ho devia dir en castellà per això).

divendres, juny 06, 2008

Efemèrides


Aquesta setmana han tingut lloc un parell de dates històriques que crec que són interessants de recordar. Una ja la recorden els professors d'història, però l'altra no crec pas (i menys el que conec jo que l'únic equip que coneix de futbol és aquell de cuyo nombre no quiero acordarme).


1) Avui 6 de juny es compleixen els 200 anys de l'inici de la batalla del Bruc, que va significar la primera derrota de Napoleó a Europa. L'episodi més famós dels enfrontaments entre els guerrillers catalans i francesos és el del timbaler del Bruc. Diu la llegenda que la reverberació entre les roques de Montserrat del tambor d'Isidre Llusà, un noi de 16 anys de Santpedor, va fer creure als francesos que s'enfrontaven a un gran exèrcit i van escampar la boira cames ajudeu-me. El comandant lleidatà Joan Baget va guardar el tambor del timbaler a l'edifici del Roser (aquest tan emblemàtic que es convertirà en Parador de España), fins que Lleida la va donar a Igualada. Passant molts dies pel carrer Joan Baget, me n'adono que ha perdut els galons i ja no és comandant al rètol, deu ser cosa que això de posar comandant no queda gaire progre, ni d'esquerres, ni multiculti, ni sostenible. I una altra reflexió... per què al 1707 no hi hagué un Isidre Llusà que fent ressonar un timbal al tossal de la Moradilla posem per exemple, fotés fora els espanyols de Catalunya?

2) El dijous 5 de juny es commemoraven els 15 anys (els anys múltiples de 5 sempre es celebren) de l'ascens de la Unió Esportiva Lleida a la 1a divisió. Aquell dissabte a la tarde de 1993, en la vigília d'unes eleccions municipals, el Lleida guanyava 3-0 al Badajoz i s'assegurava 2 partits abans d'acabar la temporada l'ascens matemàtic a la divisió d'honor futbolística (espanyola, quin remei!). Un ascens que sembla que ja hagi quedat oblidat per tothom en aquesta ciutat. Ja no dic a la resta de Catalunya perquè crec que no es van ni enterar d'aquest fet. L'any que Lleida va fer més propaganda de la ciutat arreu del món guanyant al Barça, al Madrid i fitxant un jugador que acabava de guanyar la Intercontinental com era Gustavo Matosas. I què queda d'aquell fet històric? Doncs bé, uns historiadors (que suposo deuen saber molt d'història) del Museu d'Història de Catalunya (poca broma que això és sèrio!) han fet un vídeo titulat Catalunya.cat en el qual han reflectit els fets trascendentals de la història de Catalunya dels últims 26 anys. I saben què hi surt? Un dels moments del vídeo és l'ascens del Lleida! (bestial, no?). Ni la premsa ni la societat ens ha reconegut mai res, però els historiadors posen el Lleida al costat de Jordi Pujol, Calvo-Sotelo, Salvador Espriu, Banca Catalana, Felipe González, Heribert Barrera, el Guti i molts més. Gràcies historiadors per donar-nos tot el que els periodistes ens roben.

dilluns, juny 02, 2008

Uns llibres, que sempre queden bé


Aprofitaré que TV3 ja ha acabat la campanya aquesta de promoció de la lectura que només ha fet durar una setmana (es veu que ja en té prou) per fer un article sobre la lectura. És que això d'escriure sobre llibres queda molt cultural, i de tant en tant al bloc li he de posar alguna coseta d'aquestes de caire més intel·lectual.

Com no vaig poder llegir durant la setmana passada (més que res perquè estava mirant els programes de llibres de TV3) em dedicaré avui a una campanya de la recentment creada ABQEFPUAA (Associació de Blocaires que ens Fem Propaganda els Uns als Altres). De fet, és tan recentment creada que me l'acabo d'inventar ara mateix.

La persona que conec que més sap de llibres (espero que ella digui alguna cosa semblant de mi sobre les matemàtiques) ha creat un bloc molt interessant anomenat Llibres Llegits i per Llegir sota el pseudònim de Kwei-Lan (crec que inspirada en el personatge de la novel·la Viento del Este, Viento del Oeste de Pearl S. Buck). El seu propòsit és el de fer ressenyes de llibres per poder aconsellar al lector (o lectora) que visiti el bloc. El link del bloc el poden trobar a la dreta de la seva pantalla, sota de la imatge de la Seu Vella i després de l'enllaç de l'impresentable Croat Català. El troba? Faci clic a sobre amb el botó dret del ratolí i triï l'opció Abrir en Nueva Ventana, que així no li marxarà el meu bloc de pantalla. És que és molt important que tingui el meu bloc en pantalla, sap?

I ara, per fer una mica de competència li recomanaré uns llibres també. Uns llibres que de ben segur, la companya Kwei-Lan (i mira que em diuen que lo del Babunski és difícil... però això de Kwei-Lan s'ho porta!) no crec que arribi a recomanar mai. Un en anglès, un en castellà i un altre en català (més que res pel tema de les quotes, sinó se m'enfaden els de Ciutadans):

1) Sylvanus P. Thompson, Calculus made easy. St Martins Press, Nova York, 1999.
Aquest llibre escrit per un professor d'enginyeria de Cambridge porta de lema "El que un tonto pot entendre, un altre tonto també". Primer ja és curiós que un paio amb aquest nom pugui ser un senyor enginyer. I segon, gràcies a les explicacions explèndides del càlcul diferencial fetes en aquest llibre vaig deixar de ser tonto (tot i que algú pugui pensar el contrari).

2) William Dunham, Viaje a través de los genios. Pirámide, Madrid, 1993.
Tot i que el lector (o lectora) pugui pensar que és la meva biografia, doncs sento defraudar-lo (o defraudar-la) i li dic que no ho és. Un llibre que recorre les millors demostracions dels genis de les matemàtiques. Indispensable per conéixer Euclides, la nissaga dels Bernoulli, l'impostor de Fermat i el gran matemàtic que fou Leonard Euler. Un reflex del que m'agradaria ser.

3) Joan Vernet i Ramon Parés, La Ciència en la Història dels Països Catalans. IEC, Barcelona, 2006. Un recull històric de la ciència feta a casa nostra ( i ja saben què entenc jo per casa nostra). Que mentres els espanyols es dedicaven a declarar-nos guerres i a no deixar-nos en pau, els catalans féiem la nostra. Tampoc ha canviat tant la cosa amb el temps, no?