El Ros és un Àngel

Si vostè es pensava que el senyor Àngel Ros era l'alcalde de Lleida, doncs no és veritat. Per molt que ho sembli no ho és. I jo li diré què és. El senyor Àngel Ros és el bomber oficial de la nostra ciutat. Que sí, que sí. Per què es pensa que no tenim incendis aquest estiu? El senyor aquest apaga tots els focs extintor en mà!!!

Li poso uns exemples perquè acabi de creure-s'ho. Que el Lleida Llista d'Hoquei diu que ha de baixar perquè hi ha problemes econòmics i l'equip no es pot aguantar a Divisió d'Honor? Doncs va l'Àngel Ros i patapam, manguerada i salvat.

Que els del Plus Pujol noten la crisi? Tot i que sigui una S.A.E. (Societat anònima esportiva) i amb una gestió similar a la dels propietaris de Martinsa-Fadesa o del Fórum Filatélico, va Àngel Ros i xooooooooooof, foc apagat i problema solventat. Hala, ciutat esportiva inclosa.

Que els de la U.E. Lleida que també és S.A.E. necessiten un espónsor per aquesta temporada? L'Àngel Ros es posa el casc i es treu un espónsor súpermilionari de la mànega que el club era incapaç de trobar.

Molts (i moltes) diran que afluixar la mosca amb quartos de la caixa de l'Ajuntament a clubs esportius (privats) no és just. Crec que cal fer-ho i a més cal facilitar la supervivència dels clubs d'elit de la ciutat. Sempre he dit que promociona més un club de futbol a 1a divisió que 35.000 campanyes d'Ara Lleida. I el problema rau en tots aquells (i aquelles) que voldrien que l'esport lleidatà d'elit fos més virtual que la Wii... i que no hi ha pocs, escolti.

La ciutat més lletja de Catalunya

Miri, si algun cop em pregunten quina és la ciutat més lletja de Catalunya em posarien en un bon compromís, perquè no sabria quina pas dir. I poden estar tranquils els amics (i amigues) barcelonautes que no diria Barcelona, de fet dubto entre altres dos... potser Barcelona seria la tercera posem per cas.

El dubte està entre Lloret de Mar i Salou. Però potser Salou és encara més horrible. Diguem que a Lloret hi ha algun restaurant acceptable, a Salou no n'hi ha cap. Bé, el Castillo de Javier el descartem per temes econòmics.

Aquest llarg cap de setmana, per motius aliens a la meva voluntat (que acostumen a ser no-aliens de la voluntat de la meva benvolguda senyora) he estat en aquell lloc anomenat Salou. Encara no li he trobat cap cosa gratificant a aquell conjunt d'edificis clonats amb baranes grogues i xiringuitos horteres a sota. Els carrers són dipòsits de vomitades i pixades vàries, les bosses d'escombreries escampades aleatòriament per la via pública, l'atenció als restaurants i bars és lamentable si ets una persona normal, el trànsit caòtic, la regulació semafòrica digna de Lesotho, l'aparcament inexistent... i així podria continuar. Un conglomerat d'edificacions (no arriba ni a poble) únicament pensat per úsdefruit amb gatera inclosa de guiris. Un català allà és més extrany que una bona idea al cap de Fernando Savater.

I a sobre, no tenen cap més feina que fotre'm una multa d'aparcament. Però què s'ha cregut l'ajuntament de Salou? Quin dret tenen a posar multes després de tenir-ho tot fastigosament deixat? Com poden tenir els sants pebrots de cobrar zona blava els festius fins a les 22:00 de la nit? Entendria que fos a la Vendóme de París, a Trafalgar Square de Londres o a Times Square de Nova York. Però que per anar a Salou et multin? Quin insult! Aquell ajuntament deu tenir un superàvit bestial! Ets català i se't riuen a la cara, si algun dia som independents que Salou se'l quedin els espanyols.

A més, saben que a Salou és on es fundà la CADECA (Coordinadora de Afectados en Defensa del Castellano)? Suposo que ho van fer perquè allà tot quisqui parla anglès, no? Ah! Que ho van fer en contra del català? Va home (i dona)! No faci aquestes bromes!

Fora del mapa

Fa molt i molt temps, una petita ciutat de l'extrarradi (digui extrarradi, digui territori, digui comarques o digui fora àrea metropolitana) anomenada Lleida era l'única capital que tenia un club de futbol en categoria professional. Oh! Que bonic! El Lleida copava les tardes dels dissabtes de TV3 "la seva o d'algú altre". A Girona veien jugar el Cassà, o es conformaven en ser del Figueres o del Palamós. A Tarragona, el Nàstic s'enfrentava amb el Balaguer i el Tàrrega.
En aquells temps els esports futbolístics eren Barça, Barça, més Barça, molt més Barça i després Espanyol i Lleida, poc però ho eren. Aquest club era un club consolidat a la Segona Divisió A havent passant per la Primera Divisió.

Però no tot podia ser tan bonic. En aquesta ciutat on eren feliços amb el seu equipet de futbol va arribar Tatxo Benet, Xavier Massana, Antoni Gausí, Miquel Pons, Jaume Llauradó, Josep Lluís González disfressats de llops (i llobes) molt i molt dolents i entre tots, alguns més i altres menys, van fer nyam-nyam-nyam i van esborrar Lleida del mapa futbolístic. Va quedar més esborrat que els mails que envia Antoni Castells a Pedro Solbes.

A més, aquells petitets clubets que es pancien per 2aB o 3a ara estan a Segona A. La pena del Lleida encara és més gran. El Tarragona estava a 2aA amb Óscar Rubio, Raul Vates i Felip Ortiz. El Girona ha pujat amb una davantera formada per Arnal i Manolo Lanzarote i amb Raul Agné d'entrenador. El Huesca amb Antonio Calderón d'entrenador, Ismael MAriani de 2n entrenador, Eduardo i Miguel Martínez a la porteria, Txetxu Dorado a la defensa i Rodri i Camacho al migcamp. Si a més li sumem que el Saragossa enguany també està a 2a A... més o menys tenim el futbol com l'AVE. Que de passar sí que passa per Lleida, però no para.

Avui l'equip que havia estat gran ha debutat al Camp d'Esports guanyant 1-0 al Nàstic. Amb una plantilla formada per 14 jugadors lleidatans. Ho podrem fer millor o pitjor, però els jugadors posen ilusió. La presentació enguany de jugadors com Xavier Gabernet, Iban Parra, Jaume Campabadal, Ermengol Grau o Gerson Bosch no pot comparar-se amb les de Víctor Marco, Dupi, Esparza, Borja o Pablo Díaz. Escolti'm (o llegeixi'm), potser no serem un gran equip de futbol enguany, però el que sí que és segur és que aquest equip realment ens representa... i no com altres que fa anys que ho intenten i no poden.

Visca el Lleida!

El típic comentari sobre la inauguració dels Jocs

Sí, avui seré poc original (sí és que algun cop ho sóc). Parlaré sobre els Jocs Olímpics. Divendres, de la mateixa manera que 3.999.999.999 espectadors (i espectadores) més vaig veure per la tele la cerimònia d'obertura dels Jocs (diuen que ho vam veure 4 mil milions de persones, que fort pensar que hi ha tanta gent mirant el mateix a la tele, només per una qüestió de probabilitats amb el nombre de canals televisius que hi ha al món hauria de ser gairebé impossible).

Vaig descobrir que en postura aletargada al sofà també es pot reflexionar:

1) Veient alguns països com Taiwan o Hong-Kong als jocs de la Xina, em pregunto jo... tant difícil és que surti Catalunya entre aquests 204? A més no protestaríem pel lloc de desfilada, ens és igual sortir després d'Espanya que de les Illes Fidji. No com els coreans del nord i del sud que no volien sortir uns després de l'altre.

A més, serien 205 països o més, i qualsevol nombre major que 205 es pot posat com a suma de primers de la forma 6n+1, cosa que és molt curiosa.

2) Em va semblar veure en una delegació d'aquestes de 4 o 5 persones d'un país que vaig sentir per últim cop a 8è d'EGB a King Africa... algú pot confirmar-ho?

3) Els portuguesos i els americans portaven la mateixa gorra hortera. Les tenien d'oferta?

4) Hi ha 1.000 medalles i 11.400 atletes. Suposant una distribució uniforme, la probabilitat d'aconseguir una medalla és de 8,77%. Una probabilitat molt més gran que ens toqui la loteria. I què cony fem jugant a la loteria i no participant en els JJOO?

5) Hi ha esportistes que han d'aguantar tot el cerimonial aquest de 4 hores de peu per no res. Imagini's els atletes (i les atletes) que no passen la 1a ronda classificatòria dels 100 m llisos. Tot plegat hauran tingut una participació olímpica de només 10 s. Què vol que els hi digui... no sé si val la pena anar tan lluny per només 10 s, dutxa i cap a casa....

6) Com els xinesos van inventar la pólvora ho van fer tot amb focs artificials... què hagués passat si haguessin inventat la cervesa? O el sifon?

7) És necessari que els atletes de les illes Bermudes vagin en bermudes? Que hagués passat si les Illes Tonga es diguessin Illes Tanga?

8) Com és que tant boicot pregonat i al Niu del Pardal estaven Bush, Sarkozy, Durao Barroso, los Felipes de Borbons (aquests no tenen ni idea de drets humans)...

9) Per què ara és tan imprescindible depilar-se a la natació quan Mark Splitz va aconseguir tots els récords de natació amb un bigoti de sr encarregat de Filiprim?

Solskjaer: adéu i gràcies

Avui, benvolgut (i benvolguda) pantalloespectador parlarem de futbol, que és el que dóna comentaris i el que realment interessa la gent. Vostè sent algú del carrer parlar de crisi? De la calor? De la boda de Leticia Jiménez-Arnau y Martínez-Bordiu? Del pàrquing de pago de l'Arnau? De la tragèdia urbanística del camí de Montcada? Nooooooooooooo... si fins i tot quan fan eleccions en aquell club el nom del qual no poso fan un especial i tot a TV3 amb enquestes i repartiment d'escons!!!

L'altre dia em disposava a veure un partit de futbol estival amb les mateixes ganes que posaria Jaume Figueres presentant un especial sobre el Robobo de la Jojoya. Era el Manchester United-Espanyol que havia llegit al diari que el feien. Tot plegat tenia menys ganes de treballar que la neurona d'un intel·lectual espanyol. Doncs vinga, cap al sofà. El que no sabia és que el partit servia d'homenatge al gran Ole Gunnar Solskjaer, el Babyface Killer.

Un magnífic futbolista i magnífic noruec (mira, que tot el que ve de Noruega es veu que és bo) que després de més de 10 anys al ManU es retira crec que per les lesions de ginoll que havia patit últimament. L'any passat ja va jugar menys que Santi Ezquerro. Els red devils, com equip senyor (i senyora) que és (encara hem d'aprendre molt del futbol de la Premier) li van retre l'homenatge el dissabte passat jugant contra un equip senyor del futbol català com és l'Espanyol.

Sempre recordo el que deu ser el gol de la seva vida, el de la final de la Copa d'Europa contra el Bayer de Munich al Camp Nou. Sobretot quan va guanyar el ManU marcant al temps de descompte remuntant el 1-0. El recordaré per molts motius, un dels quals el comparteixo en secret amb el company croat català (i futur creador de catalans (i catalanes)).

Apart del reconeixement concret a Solskjaer, el que ens deixa, un cop més, el partit, és la sensibilitat especial dels britànics per aquests actes. No són només les aficions, va en la cultura de jugadors, entrenadors i dirigents.

Sí, sí,,, ja ho sé. Thuram també s'ha retirat enguany i també sé que durant molts anys potser va ser el millor defensa del món i que té el récord de partits jugats amb la selecció francesa... però amic (i amiga) lector (i lectora), ja sap per què no puc parlar de Thuram, no?

Gaudim de Solskjaer:

El típic substitut d'estiu

Hola, bon dia! Sempre diu l'autor que aquest bloc vol ser un servei públic i els responsables dels serveis públics durant l'estiu fan vacances i deixen els seus serveis als típics substituts (i substitutes) d'estiu que sempre fan articles i programes refrescants.

Doncs em presento, sóc el substitut d'estiu d'aquest bloc. Sóc un intel·lectual no nacionalista independentista español. D'aquells que ens intel·lectualitzem a favor del no-nacionalisme español no-excloent i no-identitari.

Miri vostè (home i dona) que acabem de veure aquests paperots que li diuen estudi de les balances fiscals i ens hem escandalitzat molt. Això és un robatori! Quin escàndol! No es pot consentir! Fins i tot els catalans reconeixen que de cada 3 € que paguen a l'Estat, resulta que els en tornen 2. I encara demanen més. Quina colla de xoriços! Insolidaris! Egoistes! Ara més que mai, els intel·lectuals (i les intel·lectuals) reclamem que Catalunya deixi d'espoliar els españols de bona fe. Pobres nens (i nenes) extremenys que només poden tenir un ordinador per cadascun a les seves escoles... no em diran que els nens (i nenes) extremenys no es mereixen 23.874 ordinadors per cadascú? Quina manera de jugar amb els seus sentiments. I els pobres funcionaris extremenys? El 25% dels treballadors (i treballadores) extremenys són funcionaris (i funcionàries) i necessiten viure, pobrets ells (i elles), tenen les seves despeses també. Per culpa de l'egoisme català no podran viure aquesta gent. I què farem per conservar els centenars de milers de milions de quilòmetres d'autovia d'Extremadura i Castella?

Miri, que va sent hora que fem un manifest. Un manifest contra l'espoli i el robatori a què ens sotmeten els catalans (i catalanes). Una colla de lladres insolidaris que encara voldran el 100% del finançament. Com si no tinguessin línies de tren ells! Ja tinc buscats els primers signants del manifest, apuntin, apuntin: Naranjito, Chanquete, Santiago Bernabéu, la Botilde, Luis Aguilé, la vaquilla del Gran Prix de Verano i Leticia Sabater. Sí, crec que Leticia Sabater és parenta del Fernando Sabater, almenys genèticament es semblen en la seva volumetria cerebèlica.