diumenge, de novembre 30, 2008

Eric Clapton - Layla (unplugged)

Dilluns, 20 de setembre de 1993. Un dia per la història. Bé, per la història, el que es diu història tampoc. Diguem que un dia de la meva història. Aquell va ser el meu primer dia a la Universitat, més concretament a la Facultat de Ciències de la Universitat Autònoma de Barcelona. Inoblidable va ser la gymcana per trobar una estrambòtica aula de nom C3b-003. Amb quin criteri posen els noms de les aules a la UAB? Mira que durant els anys que vaig estar allà hi vaig pensar molt i no vaig poder treure cap conclusió. Ho deuen fer aleatòriament combinant xifres i lletres, sinó no s'entèn. Ui, però això de buscar l'aula aquesta va ser a la tarde!

Així que aquell primer matí del primer dia de cole (de cole gran) me'l vaig passar voltant per una ciutat que li diuen Barcelona. Diguem-li ciutat o diguem-li aglomeració de persones, animals i coses. El meu primer dia solet per Barcelona em va servir per descobrir que per creuar els semàfors has d'anar corrent sinó no et dóna temps de passar i et quedes al mig del pas de zebra. També vaig descobrir la definició de segon, estona de temps entre que el semàfor dels cotxes es posa verd i algun d'ells toca el clàxon.

Doncs això, que aquell matí que reconec que estava una mica nerviós per la nova vida el vaig passar entre l'antiga botiga Virgin (ara és un ZARA) i les antigues Galerías Preciados de la Diagonal (ara Corte Inglés de Francesc Macià). La Virgin era la botiga somiada per qualsevol comprador compulsiu de CD's, i més venint de Lleida! Recordo perfectament els meus 2 primers CD's comprats a Virgin: l'Unplugged d'Eric Clapton i el ChangesBowie de David Bowie. Dos genis de la música. Ara ja ex-genis. I recordo dos LP's comprats a Galerías Preciados aquell mateix dia (feien liquidació per tancament): Los Que Faltaban i Cuatro Bajo Cero. Grups d'aquells que només van vendre un disc, el meu.

Sí que és cert que l'Unplugged de Clapton no és el seu millor disc. De fet, el millor d'Eric Clapton és quan no era Eric Clapton, sí, sí, ha llegit bé. Les seves millors cançons són de l'època de Cream i de Derek & the Dominoes. Però gràcies a centenars de milions de Grammys que va guanyar el 92, es va fer famós. La versió original de Layla és del 1970, de quan Clapton tocava en el grup Derek & the Dominos. Tot i això, el millor riff de guitarra claptonià el podem escoltar a Sunshine of your love (1967) de l'etapa dels Cream, cançó que va ser cruelment assassinada a la banda sonora de True Lies pels Living Colour.

Com aquests post volen ser un petit reflex de la història musical del sr Babunski, ens quedem amb la versió unplugged del Layla... See if you can spot this one...

diumenge, de novembre 23, 2008

Gracias por todo alcalde Ros


Hola, buenos días. No, no, no soy Fernando Savater. Soy Francisco Franco, ¿sabe? A lo mejor me conocen como Paco el Ranas. Sí, sé que es verdad que me parezco a ese tal Savater pero que no es lo mismo.
Mire, les quería contar que no estoy muerto, lo que se dice muerto-muerto del todo. Más que nada para dejar clara la situación esa que un tal Garzón ha hecho oficial esta semana. El tipo este había abierto una investigación por unes crímenes que dice que hice yo con unos amigos (sí, sí, el Fraga también) pero que ya la ha cerrado porque ha dicho que estamos todos muertos. Hombre, señor Garzón, que Fraga me parece que aun está por aquel edificio que llamais democrático y de nombre Senado. Aquí arriba (o abajo) estamos Carrero Blanco (¡joder, como saltó el tio, si lo viera Javier Sotomayor!), Arias Navarro (el Dumbo que lloraba el 20-N), Serrano Súñer, Millán Astray, Mola, Girón de Velasco, Nemesio Fernández-Cuesta, Torcuato Fernández Miranda... pero ni Blas Piñar ni Manuel Fraga no acaban de llegar.
De todas formas amable lector (no pongo lectora porque en mis tiempos no había esta idiotez de lo politicamente correcto... de hecho no había ni política), les querría confesar que vivo del todo no lo estoy tampoco, si estuviera vivo-vivo, lo que se dice vivo, ya habría mandado fusilar a Garzón, a Carod-Rovira, Oleguer Presas, Joel Joan y a un tal Babunski (nombre rojo-judeo-masónico-catalán) que escribe sandeces por ahí.
Bueno, y lo otro que quiero decir va para el alcalde de Lérida, Ángel Ros. Que ese monolito que levantaron los falangistas en su ciudad en 1969 en honor a los Caídos despues del derribo de la antigua prisión donde estuvieron recluidos, realmente era muy feo. Y que ha hecho bien en tirarlo al suelo. Suerte que usted sabe y ha dedicado una calle a Casimiro Sangenís, el alcalde que decidió erigir el monumento y destacado miembro de la Falange. Y tambien tienen en su ciudad una calle dedicada a Ramon Areny, alcalde durante mis primeros años de mandato y que puso 3 campos de concentración en Lérida a mi disposición, que gran hombre! 558 fusilados durante su mandato, es que me da hasta como envidia. O tambien una calle para Juan Recasens, el alcalde del alzamiento militar, que el pobre sólo duró un día porque lo fusilaron por España. O el tambien alcalde Miguel Montaña, o Luis Besa que me ayudó en el alzamiento.
Pues nada, que eso, muy amable y gracias por conservanos con ustedes, sr Ros.

diumenge, de novembre 16, 2008

Onze


Fa uns dies vaig prometre a la lectora quasiningú d'aquest bloc un article dedicat al número 11. Després de dies i hores de reflexió, em crec mitjanament capacitat per parlar una mica de l'11. Aquest nombre més famós per un sorteig que no pas per la seva essència de nombre.

L'onze, a part de ser imprescindible per poder jugar a futbol és el primer número de dos xifres que és primer, a més és l'únic nombre primer capicua de 2 xifres. També si sumem les seves xifres dóna 2 que també és primer. Onze és el nombre atòmic del sodi. I onze són les espécies aromàtiques secretes que utilitzen al Kentucky Fried Chicken. Les taques solars (sunspots) tenen una activitat cíclica de cada 11 anys. I Notre-Dame de París té 11 campanes.

Els nombres (1111 * 211 + 1)/(211 - 1) i 2 + 35 * 711 són primers també. 2*3 + (2+3) = 11, el producte més la suma dels dos primers primers. I a més, 11^2 = 37 + 41 + 43, suma de 3 primers consecutius.
L'expressió 11 + 2n2 ens dóna un nombre primer pels 11 primers valors de n.

Lingüísticament, l'11 és important pels senyors i senyores que viuen a l'illa de Bouganville al Pacífic, el seu idioma té 11 fonemes. I no hi ha cap llibre de la Bíblia que exactament tingui 11 capítols. Però un dia 11 és la festa major de Lleida, i la Diada Nacional de Catalunya, i l'assalt al Palacio de la MOneda de Chile, i la destrucció de les Torres Bessones, i l'atemptat de MAdrid. A l'11 de Downing Street viu el primer ministre britànic. A la cadena Seven-Eleven (2 primers!) compràvem menjar quan estava a Oslo.

Les cinc primeres potències d'onze són capicues:
110 = 1; 111 = 11; 112 = 121; 113 = 1331; 114 = 14641.
11111111111 (11 onzes) és quasi-primer. 10!-11 i 10!+11 són dos primers consecutius. També és primer el número 11^11+11^11*11-1 format per onze uns. 12345678910-11 torna a ser primer. 11!+11!+11!+11!+11!+1 resulta meravellós saber que també és primer.

Té la pel·lícula Ocean's Eleven que va guanyar 3 awards i tenia 17 nominacions (3 i 17 són primers). I Eleveen és una cançó dels Grateful Dead, el nom d'un grup de música indie americà, el títol d'un disc de Bryan Adams i una companyia de discos australiana.

dijous, de novembre 13, 2008

És normal que els professors estiguem mal vistos...


Tal i com diu l'Iu Forn a l'AVUI, aquests de la USTEC són com els del SEPLA però a l'educació. Convoquen una vaga cada 5 minuts encara no saben ni per què. Una vaga que només fa tuf a dues causes: a) "aquest trimestre no hi ha cap pont i fem un dia de festa" o b) "tot el que sigui anar en contra dels professors de la concertada ja ens està bé".

El sindicats va tenir un paper clau en la transcisió i en els primers governs socialistes. Però ara la cultura sindical ha degenerat força. Tenim uns sindicats que es podrien dir perfectament NOATOT o bé TRENQUEMAPARADORSDELANISSAN. L'actual model sindical està esgotat. Com podem entendre que sindicats com la UGT vulguin defensar l'escola concertada i després es manifestin contra una llei que mitjanament intenta promocionar el professorat de la concertada? Sí que és cert que en la convocatòria de festa-vaga d'avui, la UGT molt raonadament s'ha desmarcat, però recordo que sí que va seguir l'anterior convocatòria del 14-F (que també va ser un trimestre molt llarg).

Es veu que això de la LEC és molt dolent. La primera llei d'educació que porta l'adjectiu de catalana. Una llei d'educació que solidifica la llengua catalana a l'ensenyament (que em diran ara, que els de la USTEC són peperos o ciudadanos?).

Un altre punt de protesta dels NOATOT és l'avaluació del professorat. Aquesta avaluació hauria de ser general i no solament per als qui s'hi volen sotmetre. I per això cal que la direcció escolar es professionalitzi de veritat i constitueixi el primer nivell de supervisió del sistema, i alhora que sigui avaluada per la inspecció, i aquesta per l'organisme competent de l'administració. Però la LEC no proposa cap avaluació externa en tota l'escolaritat no universitària que tingui caire oficial per a les qualificacions dels escolars. Seguim sent una excepció respecte als països avançats intel·lectualment. Molts dels professors que avui es manifestaven deuen estar atemorits per si s' enxampen les seves baixes vitalícies...

I per últim, el tema de l'escola concertada. L'ajuda a l'escola concertada és insuficient. No es pot pretendre que desenvolupi la mateixa funció de la pública amb uns equips de professionals que han de suportar injustament al seus horaris 6 hores més de classes setmanals. El Pacte Nacional per l'educació i la LEC vol tendir a l'equiparació professional del professorat. I això, els rebenta. No fa gaires dies discutia amb un aferrissat sindicalista de la USTEC perquè em deia que no teníem dret ni a cobrar els estadis! Com pot haver tanta ràbia acumulada?

Miri, deixem-nos de ximpleries. Una llei d'educació el primer que ha de fer és intentar millorar la qualitat de l'ensenyament i fer que els nostres alumnes obtinguin els coneixements necessaris que han d'obtenir. Per aconseguir això la millor manera és anar a classe i explicar les derivades i integrals que toquen i no perdre temps inútilment per protestes sense sentit. Per això jo avui estava a classe, i potser per això molts altres no ho estaven. Perquè els importa un rabe els seus alumnes, el seu aprenentage i la qualitat de l'ensenyament. Només el benefici propi.

diumenge, de novembre 09, 2008

Duncan Dhu - La barra de este hotel

L'estiu passat (quan parlo d'estiu passat parlo de fa 4 mesos, no fa gaire) el diari AVUI va publicar cada dia un petit reportatge molt refrescant (no tinc ni idea què cony vol dir un reportatge refrescant, però a l'estiu tots els programes de tele i ràdio són refrescants) sobre la música que portaven els polítics (i polítiques) importants al seu iPod. Cada polític feia una llista de 10 cançons políticament correctes, tots posaven la quota de Raimon, de música clàssica i ningú no va posar cap cançó dels Inhumanos o de la Polla Records per posar uns exemples.

Salvant les distàncies, jo no sóc polític important (només un pobre secretari d'organització d'una secció local) i no tinc iPod, només un MP4 comprat al Media MArket que em va costar molt bé de preu (Yo no soy tonto), faré uns quants posts sobre cançons que han marcat un moment de la vida. Seran uns posts que segurament no importaran a ningú, però mira, tinc ganes de fer-los.

Començo per la cançó "La barra de este hotel" de Duncan Dhu. És la cançó que trio per definir l'estiu de l'any 1989, l'estiu de les vacances de 8è d'EGB a 1r de BUP. Molts canvis i una història que no escriuré aquí perquè a ningú li importa i a la meva senyora si algun dia arriba a llegir això crec que tampoc li agradaria.
Dir que un disc (sí, disc-disc dels d'abans, LP) dels Duncan Dhu és dels millors discs de la història no queda ni snob, ni in ni fashion. Però jo ho diré. "El grito del tiempo" (1987) és dels millors discs publicats, però jo el vaig descobrir 2 anys més tard. Segur que us sonen les cançons "En algún lugar" o "Una calle de París". Jo em quedo amb "La barra de este hotel". En aquells temps encara eren 3, Mikel Erentxun, Diego Vasallo i Juan Ramon Viles. I tal com dic que han fet disc enormes, també dic que és dels grups més avorrits que he vist en directe. Diego Vasallo tocant el baix romania més immòbil durant tot el concert que un diputat del PSC al Congrés dels Diputats.

Us deixo amb el vídeo de la cançó. Molta canalla d'ara l'ha degut de descobrir per una versió de El Canto del Loco.


diumenge, de novembre 02, 2008

I ara es creuran que la reina és d'esquerres


És que miri que m'hi paro a pensar i no hi ha manera. Aquest noiets (i noietes) d'Iniciativa deuen fer els discursos sota els efectes de substàncies psicotròpiques. Veus la Dolors Camats o el Joan Herrera i sembla que estiguin al·lucinats com el Mimosín amb sobredosi de glucosa. Me'ls imagino en un capítol dels Teletubbies.

Ara es veu que s'han emprenyat perquè una senyora d'uns setanta i pico anys que viu dins d'un palau al qual s'hi arriba per una carretera privada de 5 km plena de senglars ha afirmat que als casaments homosexuals "no en diria matrimoni" o que "cal ensenyar religió als col·legis perquè els nens necessiten una explicació de l'origen del món i de la vida". Diu que també "està en contra de l'avortament i de l'eutanàsia".

Crec que no cal tenir gaires graduats escolars ni cursets de formació per imaginar-se que la senyora grega que parasita la nostra economia i de la qual som súbdits no és una amant del hippisme, de l'amor lliure ni de dutxar-se tots junts. Sabem que no és ni sostenible ni multiculti. No entenc aquest escàndol que han muntat aquests (i aquestes) pseudocomunistes fins a l'alçada de la cartera per descobrir que la reina és de dretes. A veure si es pensaven que tenien la Passionària de reina! Si és que el Saura aquest es deu fumar quantitats industrial s de substàncies prohibides cada matí... munta un escàndol per un quilet i mig que li costava el cotxe al Benach i el molt sostenible (prengui la paraula sostenible com un insult) es gasta coranta quilos en habilitat la seu de la Conselleria d'Interior segons la decoració Feng-Shui... ui! indispensable pel país!

El que em preocupa de les declaracions de la cònjugue borbònica i propera habitant de la cripta de l'Escorial (quin goig visitar les tombes de tots els Borbons!) és la seva família. Què pensaran tots els seus parents? Si pensa el que pensa de l'homosexualitat, què deu pensar d'altres conductes sexuals? Què deu dir dels zoofílics? O dels necrofílics? O dels bisexuals? O trisexuals? Sí, trisexuals, amb lo tarat que hi ha pel món, segur que algú s'ho fa amb plantes.... segur que dels seus avantpassats borbònics en trobaríem uns quants. Si eren capaços de mantenir relacions sexuals entre tots els parents, que no deuen ser capaços de fer aquests Borbons?

P.D: Aquests Borbors ni morts ens podran deixar tranquils (ni tranquil·les). La guia de l'Escorial ens va dir que el Juan Carlos no té lloc a la cripta reial i n'haurem de fer una de nova. Fins i tot mort ens fotrà la cartera... i no protesta per això conseller Saura?