dissabte, abril 25, 2009

Ni ràdio, ni crosta, ni Catalunya, ni res...


Hola bon dia. Miri, em presento, em dic Catalunya i jo abans era una ràdio. Una ràdio boniqueta que cada dia deia moltes coses i la gent m'escoltava. Vaig néixer el 1983 amb el Mikimoto (gran Pasta Gansa), amb el Jordi Tardà, amb el Josep Cuní i el Ramon Barnils. Un senyors que es deien PSC en aquell temps ja van votar en contra meva al Parlament, i això que no els havia fet res encara!

Tot i ser joveneta (26 anys) he vist passar al Joaquim Maria Puyal, al Santi Carreras, Àngel Casas, Antoni Arbonés, Carles Cuní, Sílvia Tarragona, Jordi Beltran, Joan Vinyoli, Pere Tàpies, Pilar Calvo, Rafel de Ribot, Gàspar Hernández, Sílvia Cóppulo, Xavier Grasset...

Però els meus millors moments van ser amb l'Antoni Bassas, el Toni Clapés, el Jordi Basté o el Josep Mª Solé i Sabaté. Vam estar molts anys juntets, i la cosa ens anava molt bé. M'escoltava tothom i jo era la Ràdio Nacional de Catalunya.

Un dia, però, el PSC aquell que ja havia estat en contra meu abans del meu naixement (que ja té trons la cosa) va guanyar la presidència de la Generalitat. Això que es diu PSC va tenir el suport d'un grup que feia veure que era independentista i que es deien ERC (es veu que ara es diuen Esquerra, han perdut sigles) i d'un altre grup que es diu ICV i que no se sap ben bé què són. Aquests senyors (i senyores) PSC em van posar a sobre meu un tal Joan Majó, una Montserrat Minobis i un Oleguer Sarsadenas (aquell que va tenir tant èxit amb allò del Fórum) a sobre per cuidar-me. Però no em volien, em maltractaven continuament. Em van dir que estava malalta perquè tenia una crosta (això ho va dir un tal Joan Ferran que devia ser metge). Em vaig quedar sense amics, va marxar el Clapés, el Solé i Sabaté, el Basté i el més dolorós va ser l'Antoni que tant bé em va tractar i em va deixar líder d'audiència.

Ara han vingut amb mi uns senyors i senyores que es diuen Neus Bonet i Joan Barril que fan adormir fins les cadires de l'estudi. A la tarde fan un programa amb tres senyores que es veu que no l'escolta ningú. Algunes ràdios amigues em diuen que tot això és perquè volen que la SER passi davant meu.

Però jo no entenc res. No sé què volien aquests senyors (i senyores) PSC. Han tingut tot el pressupost que han volgut per cuidar-me i m'han maltractat. Cap ràdio de Catalunya és tan rica com jo. I només per culpa d'aquella crosteta que jo no he vist encara. Com diu alguna amiga meva, això del PSC s'ha carregat la Ràdio Nacional de Catalunya, s'ha carregat la Generalitat i s'està carregant Catalunya. No els hi faig pena?

dissabte, abril 18, 2009

Guardans busca feina


Riiiiiing, riiiiiiiiiing!!!

Seu d'Esquerra, digui'm?... Hola Guardans. Què busca feina? Miri, doncs no li recomano. Tenim 10.000 militants i 9.998 sectors crítics. A més som l'únic partit que tenim 2 sectors oficials. No crec que li interessi això. Per entrar al partit ha de crear un sector crític propi i li portarà massa feina. Miri, a l'últim congrés hi havia més candidats que sectors. Tut. tut. tut... ui! ja ha penjat.

Riiiiiing, riiiiiiiiing!!!

Seu del PP, digui'm?... Ah! Hola sr Guardans! Sí, ja ens recordem de vostè, el que es va quedar a Bombai mentres l'Esperanza Aguirre fotia el camp amb els mitjons. Què voldria? Una direcció general o una subsecretaria? Ui, és que ara la cosa està fotuda. A Catalunya mai no hem pintat res, com no vulgui alguna coseta per La Rioja. Però després del Trias de Bes no crec que tinguin ganes d'agafar un altre de CIU. Miri, que ja el trucarem, d'acord?

Tam, tam, tam!!! (telèfon ecològic)

Iniciativa, digui'm? Un càrrec al nostre partit? I de qui és parent vostè? Del Saura? Del Boada? Que no és parent de ningú? Així no té res a fer. Si més no deu anar a manifestacions, no? Tampoc? Doncs res, passi-ho bé.

Riiiiing, riiiiiiing!!!

Sede/seu de Ciutadans/Ciudadanos, digui'm/dígame?. Hola sr Guardans/Hola sr Guardans. Ara/ahora no/no podem/podemos atendre'l/atenderle. Estem/estamos programant/programando l'/la escissió/escisión número/número 5.000/5.ooo. Gràcies/Gracias.

Riiiiiiiiiing, riiiiiiiiiiiiiiing!

Seu del PSC, digui'm? Hola ser Guardans. Un càrrec per vostè? Per això ha de trucar a Madrid, aquí no pintem res nosaltres.

Riiiiiiiiiiiiiiing, riiiiiiiiiiiiiiing!!!

Sede del PSOE, diga? Si nos queda algo para usted sr Guardans? Miro a ver... Què tal lleva el cine? Sólo nos queda el cargo de Director General de Cine del Ministerio de Cultura. Acepta? Mire que la nueva ministra es un poquillo rara. No le importa? Ah! Que usted es socialista de toda la vida? I supongo que de defensar el cine en catalán nada de nada, no? Pues hala, el cargo es suyo.

dissabte, abril 11, 2009

Unes quantes dosis de ZP per via rectal


Que el ZP se'ns ha tornat un senyor metge ara. Que no vols supositoris? Doncs 2 tasses. Que dic tasses? Tones de supositoris ens ha injectat aquest bon home a tots els catalans. Miri que està a punt de quedar-nos un forat rectal que podran acabar la L9 del metro, 300 túnels de Bracons i l'estació de l'AVE.

Humil lector (i lectora) del bloc, si per alguna cosa m'ha servit aquest canvi de ministres (i ministres) ha estat per:

1) M'he donat compte que tenim una ministra d'Habitatge i que es diu Beatriz Corredor. Sen-sa-ci-onal, no? A veure, digui'm vostè quantes vegades ha vist aquesta ministra aprovant alguna cosa? Zero? Una?

2) Que Trinidad Jiménez sap de Sanitat el mateix que Pepe Blanco d'infraestructures i que jo sobre la reproducció de l'escopinya silvestre a les costes de Papua-Nova GUinea.

3) Que si el ZP li canvia el nom a un ministeri per alguna cosa serà, no? Si vostè, al mateix ministeri, d'un dia per un altre, li canvia la denominació a les "Administracions Públiques" i li dóna per posar "Cooperació Territorial", llavors, tots entenem el missatge? No hase falta desir nada más. És a dir, que això d'administrar ja s'ha degut d'acabar i ara toca cooperar territorialment. I qui millor per cooperar territorialment que el senyor Manolo Chaves que s'ha passat uns quants anys creant una cooperació territorial que ha fet asfarair.

4) Que han posat de ministra de cultura a una que es diu González-Sinda, que pensa i firma els mateixos manifestos que Rosa Diez (ojo amb això que acabo de dir, torni-ho a llegir que és veritat). Però miri, que és el que hi ha. Que aquesta andoba es veu que és la representació del món progre aquest del socialisme madrileny, com el Sabina, el Victor Manuel o l'Ana Belén que tant ens han defensat a Catalunya en els últims anys durs de l'Estatut. Què diu? Que no ha anat així la cosa? Carai, jo em pensava que això del progres era una altra cosa...

Ui! I ara he d'acabar l'article que l'Igansi Guardans m'ha enviat un currículum...

divendres, abril 10, 2009

L'Alt Camp


Hi ha una dèria que em permeto qualificar d'snob que consisteix a viatjar quilòmetres i quilòmetres lluny. Segurament hi haurà qui ho fa per plaer i perquè li agrada, però de ben segur que també hi ha individus (i individues) que ho fan per pur pijisme i poder dir "és que jo he estat a New York, a Reikjavik o Sebastopol". Per cert, una curiositat sobre Sebastopol que no ve a res però se m'ha acudit ara, de petit pensava que Sebastopol era una ciutat inventada perquè sempre sortia als tebeos del Mortadelo. El mateix em passava amb la Cochinchina.

També els diré que a mi m'agrada força voltar, però reconec que no m'apassionan tant voltar pel món com descobrir Catalunya. M'agradaria ser una espécie de Jordi Pujol (o Josep Mª Espinàs o Francesc Bellmunt si ho prefereixen) i conéixer cadascun dels pobles de Catalunya. Quin sentit té fotre un munt d'hores d'avió perquè et despullin a l'aeroport de Nova York (o New York que queda més fashion) i no conéixer Rupit, Perves, Siurana o Sant Miquel d'Escornalbou?

Durant uns quants caps de setmana recents he redescobert la comarca de l'Alt Camp, que la tenia més abandonada que el PP a Josep Piqué. Els lleidatans (i lleidatanes) sobretot la coneixem pel coll de Lilla, i els catalans (i catalanes) només se'n recorden en temporada de calçots (que cada vegada dura més!). Al febrer o al març anar a dinar a Casa Félix o Masia Bou és trobar-se 25.000 persones (segons els organitzadors i 10.000 segons la Guàrdia Urbana). Sense anar més lluny jo un cop vaig coincidir amb José Montilla en un autocar de jubilats. No els recomano aquesta experiència, de fet no els recomano cap d'aquests dos restaurants si el que volen és menjar calçots amb un espai més gran de 30 centímetres quadrats. Si volen menjar calçots triïn Cal Ganxo (Masmolets) o el castell de Rocamora (Montferri).

A part dels calçots, l'Alt Camp té el magnífic monestir de Santes Creus (Aiguamúrcia). El desconegut però sorprenent Santuari de la Mare de Déu de Montserrat (Montferri), l'Església de Sant Joan de Valls (sí, Valls està fatal per la circulació en cotxe, deixi el cotxe a l'entrada i vagi a peu pels carrerets estrets que hi ha pel casc antic), l'Església de la Sang d'Alcover, el castell medieval de Vallmoll, el Columbari romà de Vila-Rodona, els cellers modernistes d'Alió i Nulles, el Museu del Camp de Vilabella, l'església romànica del Pla de Santa Maria, les construccions de pedra seca que hi ha entre Cabra del Camp i el Pla de Santa Maria. I un parell d'espais naturals: l'Albereda de Santes Creus i el Tossal de Miramar (molt desconegut però formidable). I si em permeten, des de dalt del coll de Lilla es veu una vista i un paisatge impressionant que val la pena observar. I si poden dinar al restaurant Les Espelmes, dinaran amb tot el camp de Tarragona a la seva esquena.

I per si algú em fa cas i vol passar uns dies allà, permeti'm que li recomani la casa rural Mas Virgili (el Milà), és fabulosa i de luxe. Està en una zona farcida de masies modernistes que si estiguessin al Barcelonès ja serien patrimoni històric... però la gent que ha de decidir això suposo que només deu conéixer els calçots.

dilluns, abril 06, 2009

Els blocs del seminari


Primer volia demanar disculpes a tota la gent que en el meu primer dia de vacances s'ha indignat per aquest fet i m'ha saludat el matí amb la típica frase "Què? De vacances?". L'humil escriptor d'aquest bloc no té cap culpa que el seu conveni sigui quin és i voldria deixar clar als 3 veïns d'escala, al quiosquer, al senyor del banc, al barber i a altres elements saludables durant la jornada d'avui que: "sí, tinc vacances". Estalviïn-se la pregunta.

Aprofitant la jornada aquesta m'he decidit pujar el carrer Cavallers per comprovar el nou skyline famós aquest des de terra i no des de l'sky pròpiament dit. La primera sorpresa que m'he endut és que he pogut creuar el carrer Cavallers de punta a punta sense ser atracat, ni perseguit, ni drogat, ni violat (sí, ja sé que la majoria dels lectors i lectores que em coneixen deuen pensar que jo no sóc el prototipus de persona digna de ser violada, però tractant-se del carrer Cavallers permeti'm que hagués tingut en compte aquesta hipòtesis).

L'expedició tenia l'objectiu de veure la demolició dels blocs del Seminari. Bé, més que dels blocs, d'aquell horrorós i antiestètic gran mapa d'España (amb eñe) que hi havia al mig dels blocs i que feia més mal a la vista que Rosa Diez en una assemblea de les CUP. Evidentment no hi havia presència ni de blocs, ni de mapa, suposo que el motiu cal buscar-lo en la llei de la gravetat i que els blocs cauen quan es demoleixen, i en caure han tapat aquell gran mapa franquista que destil·lava més caspa que Alfredo Landa i Juanito Navarro junts.

Una de les preguntes que tothom (bé, tothom el que es diu tothom tampoc) es formulava aquests dies que els blocs del Seminari han estat de moda, ha estat el per què del nom, si per allà dalt no hi havia ni rastre de cap seminari. Com sempre dic que aquest bloc vol ser un servei públic li explicaré unes cosetes sobre el nom.

Evidentment que l'any 1950, quan es van construir els blocs de seminari per allà dalt no en quedava ni els sifons dels desaigües. Però fins l'any 1767 sí que hi havia hagut seminari en aquell solar, seminari i una església construïts pels Jesuïtes, que van estar-s'hi allà fins que Carles III els va fotre fora. En marxar els Jesuïtes, l'edifici es convertí en seu del Seminari Conciliar fins el 1895 quan es va construir la nova seu que actualment alberga el rectorat de la UdL. Quan el seminari deixà de fer la seva funció es va abandonar i es convertí en llar per a prostitutes redimides fins el 1939 que s'usà com a camp de reclusió de presoners de la Guerra Civil. A partir d'allà la història la saben.

Avui dia els seminaristes s'hostatgen a la recentment renovada Acadèmia Mariana, i les prostitutes s'hostatgen en locals que no cal que mencioni i que són popularment coneguts.

De res.