divendres, de maig 22, 2009

Posats a il·legalitzar...

Finalment no s'ha il·legalitzat la llista d'Iniciativa Internacionalista-Socialista. Quina llàstima, amb les ganes que tenia d'il·legalitzar... De fet tinc unes ganes boges d'il·legalitzar alguna cosa que comenci amb el nom d'Iniciativa. però bé, sempre podem buscar unes quantes relacions en l'entorn abertzale i començar a il·legalitzar a tort i a dret com aquell qui no vol la cosa.

La número 2 d'Iniciativa Internacionalista, la candidatura proclamada vàlida per la Junta Electoral, impugnada per la fiscalia de l'Audiència Nacional i l'Advocacia de l'Estat, però tornada a ser readmesa per no sé qui, és Doris Benegas, germana de l'històric diputat del PSOE Txiki Benegas, el qual el 5 de maig passat estava a primera fila durant la investidura del nou lehendakari Patxi López al Parlament pseudo-basc (ara).

Doris Benegas, nascuda a l'exili de Caracas (com son germà), ha liderat com a advocada laboralista des dels anys setanta les reivindicacions de les esquerres a Valladolid (sí, sí, es veu que a Valladolid hi ha esquerres tu!) . L'any 2000 va fundar Izquierda Castellana, una formació que sovint ha estat present al Fossar de les Moreres als actes de l'Onze de Setembre i que segurament ja deu estar sent investigada per la llei de partits.

Però casos com aquest per Euskadi n'hi ha a punta pala... investigo una mica més i trobo els germans (i germanes) O'Shea: Paloma, Covadonga i Iñaki: la Paloma, amb títol de marquesa, està casada amb el banquer Emilio Botín; la Covadonga és numerària de l'Opus Dei i va dirigir la revista Telva, i l'Iñaki és exmembre de la mesa nacional d'Herri Batasuna. De fet, amb aquests noms, no m'hagués esperat que l'Iñaki fos numerari de l'Opus i la Covadonga membre d'Herri Batasuna, no creu? I què em diu d'un possible estudi de la il·legalització del Banc de Santander? I de l'Opus Dei?

I esperi, esperi... hi ha coses més aspactaculars. Encara més rocambolesca és l'estructura de la família Castells: Miguel Castells Adriaensens, ja mort, va ser notari i dirigent durant la Transició de Democracia Cristiana Vasca i candidat d'UCD el 1977; un dels seus sis fills és Miguel Castells Artetxe, advocat, senador i diputat d'Herri Batasuna, que va defensar acusats pel procés de Burgos i va xiular els reis (amb censura de TVE?) a la Casa de Juntes de Gernika el 1981; una filla de Miguel Castells pare és María Teresa Castells, que regenta des de 1968 la llibreria Lagun de la plaça de la Constitució de Sant Sebastià, l'establiment més atacat per la kale borroka en tota la història; el marit de María Teresa Castells és José Ramón Recalde, exconseller socialista d'Educació, que va patir un atemptat d'ETA el 2000.

I dels Recalde als Rekalde. El que emparenta José Ramón Recalde amb l'escriptor i exdirigent d'ETA Ángel Rekalde és un parentesc llunyà per part de pare. La germana d'Ángel és Izaskun Rekalde, exdona de Santiago Arrospide Sarasola, Santi Potros, excap de l'aparell militar d'ETA. Per cert, Arrospide Sarasola, que va ser detingut el 1987 a Anglet i va ser acusat d'atemptar a Hipercor, estava amagat en el moment de la seva caiguda a casa de Joseph Xabier Guimon, cosí de l'aleshores parlamentari d'Alianza Popular Julen Guimon. Aquest diputat també havia fundat, com l'esmentat Miguel Castells Adriaensens, Democracia Cristiana Vasca i va acabar també a UCD.

I després em diuen que a casa meva som raros...

dijous, de maig 14, 2009

Nacha Pop - Grité una noche

Reconec que vaig descobrir els Nacha Pop tard. L'any 1988, justament quan es van separar, van gravar un dels millors directes del pop espanyol i que escolto molt sovint. S'anomena "80-88". I tot i que en aquella època havia de competir amb uns altres directes clàssics com "Escueladecalor" de Radio Futura o el "A por ellos que son pocos y cobardes" de Loquillo y los Trogloditas, trobo que va ser dels millors grups pop dels 80.

Gràcies a això vaig seguir la carrera de Nacho García Vega (famós per la seva versió del "Cada día la locura" (1998) (dels Monthy Pyton) i Carlos Brooking (gens famós) amb un nou projecte anomenat Rico que només va durar 2 discos i una cançó amb una mica d'èxit "Descaro" (1990), i per altra banda a Antonio Vega en solitari, amb molt més èxit. D'Antonio Vega, el noi trist i solitari, em quedo amb la lletra de les seves cançons, personalment trobava la música seva bastant avorrida. "Elixir de juventud" (1994) per mi és la millor, però també hi ha "Mi hogar en cualquier sitio" (1998), "El sitio de mi recreo" (1992), "Estaciones" (2001), "Seda y hierro" (2001), "Cada sombra en la pared" (2005) o una preciosa versió del "¿Cómo hablar?" (2004) d'Amaral cantada amb la mateix Eva Amaral en duet.

De totes formes Antonio Vega passarà (o ha passat) a la història per "La chica de ayer" (1980). Cançó que fa posar la pell de gallina a molts (i moltes suposo) quan encara la posen al Pentagrama, el mític baix del començament de la cançó ja la deixa entreveure. "Me asomo a la ventana, eres la chica de ayer. Jugando con las flores en mi jardín. Demasiado tarde para comprender. Mi cabeza da vueltas persiguiéndote". Fins i tot fou coneguda internacionalment per la versió que van fer els novaiorquesos Gigolo Aunts "The girl fom yesterday" (2000). Antonio Vega ens va deixar per una pneumònia, però el flirteig amb les drogues que portava des de feia anys crec que l'han rematat. Com Enrique Urquijo, (Los Secretos) un altre heroi de la movida que va acabar igual.

Aquests dies tothom recordarà "La Chica de Ayer", però jo que sóc més roquer m'agrada més "Grité una Noche" (1985) de Nacha Pop... us la recordo i espero que us agradi...

dissabte, de maig 09, 2009

L'ajuntament de Lleida també és del PSZ


Miri, que per si no se'n recorden, el PSZ no és només Montilla, Zaragoza, Corbacho i Chacón. Que Àngel Ros i Montse Parra també ho són, eh? Que sí que és veritat que l'Àngel Ros ens té molt embadalits aquí Lleida amb els centenars de milions d'obres urbanístiques que ha fet (jo també faria reformes a casa si paguessin els altres), i que també és veritat que cada vegada que obre la boca lo sinyó batlle és per recordar-nos el seu PCiTAL de Gardeny (pels iniciats, Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Lleida), però aquest cop, per lluïment dels nostre oblidat sant patró ha fet honor a les sigles del seu partit i ens ha fet desaparéixer de la Fest Major el concert de sardanes que es feia des de finals dels anys 40. I ja sap qui manava als anys 40, no?

La senyora regidora de Cultura (digui-li cultura, digui-li taller de macramé), la Montse Parra, ens ha venut la història que ha suprimit el concert de cobla per falta de pressupost. Apa! L'Ajuntament no té pestanyó per portar la cobla de Bellpuig i sí que en té per oferir-nos el gran representant de la cultura catalana que és Diego el Cigala. O també té un bon pressupost per pagar la llum de l'arxicatalana Feria de Abril.

Que aquest cop se'ls ha vist el llautó als senyors (i senyores) pesezé. Que s'han carregat el govern nacional de Catalunya, han fet malbé la Ràdio Nacional de Catalunya i ara volen fer desaparéixer la Dansa Nacional de Catalunya. Si és que aquests sozialistes tenen dèria a l'adjectiu nacional (amb ce, no amb zeta). Miri, que vostè al menjador té un gerro horrible d'aquells que regalen les tietes (i poso tieta en femení perquè els tiets no acostumen a regalar gerros horribles), doncs posi-li el nom de Gerro Nacional de Catalunya i en 5 minuts tindrà uns quants sozialistes a casa seva i el convertiran en gaspatxo andalús.

Cap poble s'imagina una Festa Major sense el concert de sardanes. A Lleida gràcies al C.E. Huracans i al Sebastià Gràcia (i també al Centro Sardanista Lérida de Educación y Descanso) ho teníem des de fa més de 60 anys, primer com la Verbena Huracán i més tard com la Diada Sardanista de la Festa Major. La Plaça Paeria era sempre l'escenari de l'acte, (fins que es traslladà a l'auditori Enric Granados) i tots els participants havien de suportar moltes vegades els crits i els insults de la gent que no entenia que aquell acte era quelcom més que un concert de Festa Major. Ara els fatxes no insulten, els sozialistes prohibeixen.

Pobre Sant Anastasi, el tenim oblidat del tot. No hi ha canalla amb el nom d'Anastasi, li suprimim un dels actes centrals del seu dia i l'home encara segueix protegint-nos. Ara no s'esperaria a que Dioclecià li tallés el cap, ara ja s'hagués suicidat ell mateix.

En pau descansi la sardana. I sant Anastasi, és clar!

dimarts, de maig 05, 2009

La Vi-zzeria


Amic i amiga (i no tant amic ni amiga) que visiteu aquest bloc. Vull aprofitar l'article número 141 (141*2^141+1 és un primer de Cullen, de fet és el primer de Cullen amb exponent capicua més gran conegut) de Des de Lleida... per fer una alt servei als ciutadans (i ciutadanes) de Catalunya. El servei públic el qual presta aquest bloc quedarà elevat exponencialment a la màxima necessitat humana de llegir aquest article.

És in-dis-pen-sa-ble que llegeixi i segueixi la recomanació de l'autor. El divendres passat, aprofitant l'obligada visita a la Fira del Vi de Falset vaig (i vam) anar a dinar al conegut restaurant de Falset La Vi-zzeria. Quina sensació! La Vi-zzeria és als restaurants el que Carod-Rovira és a l'independentisme, una contradicció (els xulos del llenguatge en dirien oximoron). La Vi-zzeria (C/Sant Marcel 13, no s'hi atancin sisplau) té tot el que no ha de tenir un lloc per anar a dinar.

Per començar la incompetència de la maitre. Havia reservat taula el dia anterior per 5 persones i només me n'havia guardat per 4. Amb una amabilitat gens característica de la que hauria de tenir un personatge que treballa en una feina de cara al públic, em va dir el mateix que va dir Joan Puigcercós a Joan Carretero. Evidentment en una altra situació hagués escampat la boira més ràpid que Samuel Eto'o d'una biblioteca. Però estant a Falset i sent fira no hagués trobat lloc en 50 km de radi. Així que vam decidir quedar-nos. I el que era curiós és que a la taula hi cabíem bé 5. Després d'aguantar unes estones més les poca-soltades de la senyora vizzera en qüestió i després d'estar mitja hora esperant el vi (Ètim Syrah 2006) van començar a portar-nos alguna cosa semblant a menjar. Tot i que l'assortit de patés que vaig demanar de primer era acceptable, hagués trobat molt raonable que la quantitat de patés disposada en el plat hagués estat prèviament multiplacada per una xifra natural una mica elevada. Res comparat amb el microtimbal (o nanotimbal) d'escalivada que va demanar un company de taula.
Els segons plats (digui-li plats, digui-li substàncies incomestibles) foren encara més insultants. Jo vaig demanar un bacallà amb sobrassada i ous ferrats. Quan el cambrer me'l va portar em va dir "esto no sé si es carne o pescado". Digui'm vostè com collons m'havia de menjar allò si el senyor cambrer, que té l'obligació de saber tot el que es cuina en el seu lloc de treball no em sabia ni garantir si menjaria bacallà o metacrilat de polièster! Una companya va demanar ànec del segle passat i la meva benvolguda senyora se li acudí demanar conill de la part de l'espatlla. Per tal que la gran maitre l'entengués li va haver de dir "de los brazos". Al final van fer el que van voler i li van portar una cuixa de conill petrificada de la Cartoixa d'Escaladei.
Al final, ni postres ni cafè. Passi-ho bé i moltes gràcies i no tornarem més per aquí. I vostè tampoc, eh?

Per la tarde, això sí, 15 tastets de vi a la Fira. I carregat cap a casa de Gran Clos 2003 (un 93 a la Robert Parker!) i mistela de la cooperativa d'Escaladei. Bon profit!