La Fira de la Maquinària Agrícola... o no.

Ja he visitat l'edició d'enguany de la Fira de Sant Miquel. Aquest any ha estat la 55a edició de la Fira també anomenada Saló Nacional de la Maquinària Agrícola (tot i que Jaume I ja va fer la primera inauguració de la Fira de Sant Miquel l'any 1232). I sense ni un tractor (com en temps de Jaume I). Ni els polítics van poder-se fer la foto típica del dia de la inauguració damunt d'un Massey-Ferguson, un John Deere, un Ebro o un Barreiros (Jaume I penso que tampoc ho devia fer). No va haver foto sobre cap excavadora ni toro hidràulic, que és l'única maquinària que hi ha exposada (a part d'empacadores i recol·lectores de ceba).

L'amenaça de vaga dels 24 concessionaris del ram es va complir per culpa de la intransigència de l'alcalde Àngel Ros i del director de Fira de Lleida, Oriol Oró. En plena crisis, els expositors van demanar que la Fira rebaixés els preus dels estands a 1€/m2. Però com cap dels dos personatges anteriorment esmentats deuen notar la crisi, la seva prepotència va fer que no es pogués arribar a cap solució. I així estem. Una fira de maquinària agrícola sense maquinària agrícola. L'any més amarg pels pagesos, 8000 hectàrees fetes malbé per la pedra, 500 hectàrees de fruiters arrencats pel vent (cosa que comporta uns 5 anys de recuperació), la cotització de la golden per terra, préssecs i nectarines autòctones sense cotització, pèrdues del porcí, les ZEPA... i au, fot-li que som pagesos! 

Des de la Paeria i des de Fira de Lleida s'entesten a dir que enguany s'ha superat el nombre d'expositors... deuen haver comptat com a expositors fins i tot els guardes de seguretat de les entrades, les hostesses que donen globos als nens i bosses plenes de propaganda als milers de jubilats que ens porten en autocar per tal d'augmental exponencialment el nombre de visitants de la Fira. Sinó a mi no em quadra... la Fira està més buida que la sectorial de cultura catalana del PSC. 

La Fira és un dels símbols de Lleida. Si falten els tractors, la Fira no tindrà l'essència que hauria de tenir. Per molt que hi hagi estands amb paelles que no s'enganxen i altres amb anxoves de Palamós. I el Ros i l'Oró més contents que Félix Millet amb un bitllet de 500 €.

P.D.: No ho he pogut confirmar però hi ha rumors que diuen que l'estand de la Ruta del Vino del Somontano li ha sortit gratuït per uns acords amb la Paeria i Fira de Lleida... A part de voler-nos fotre les peces del Diocesà els hi regalem el negoci a la Fira? La repera! (blanquilla, llimonera i william)

Peter, Paul & Mary - Puff the magic dragon

1) Si vostè fa informes per la Generalitat i necessita un informe sobre els articles del meu bloc, no cal que l'encarregui a ningú. M'ho diu a mi i per menys de 12.000 € li envio un e-mail explicant-li tot el que calgui, d'acord?

2) Si és un espia del Barça, deixi-ho córrer i dediqui's a treure's el graduat d'ESO via CCC.

3) Si és el Félix Millet, ja sap, com sempre. Sense factura, eh?

Fets aquests apunts im-pres-cin-di-bles pels meus lectors, avui tornaré a fer un article necro-melòman (paraula que acabo d'inventar-me ara mateix, si em llegeix algú de l'IEC només reclamo 10.000 € en negre per la inclusió al diccionari). Enguany està sent un any on l'estan palmant músics a punta pala. I al pas que anem aquest bloc es convertirà en una esquela...

Avui toca retre homenatge amb un article (bé, la veritat és que no sé si els meus articles són homenatges, més aviat tot el contrari potser) a Mary Travers. Què qui és aquesta senyora? Doncs la Mary dels Peter, Paul & Mary (PPM).

Els PPM va ser un grup de folk nascut als anys seixanta en el temps de les flors i els hippies. Format per un Peter (un noi majot), un Noel (que no es deia Paul) i una Mary (rosseta que en aquells temps estava de bon veure, últimament no tant) van debutar amb un exitós disc anomenat com ells i que incloïa versions del "If I had a hammer" de Pete Segger, el famós "Lemon Tree" o "500 miles". El major èxit els vindria després amb el disc "Moving" amb un conegut nº1 com "Puff the Magic Dragon" (mundialment conegut en cercles cumbaiàs com Puff era un drac màgic que vivia al fons del mar...i que ha estat versionada per Serrat, la Girasol o el Grup de Folk). També van aconseguir més èxit que el propi Bob Dylan amb la seva particular versió (igual d'avorrida) del "Blowin in the wind". També van versionar de Dylan el "The times they-are a-changing" o "Don't think twice it's alright". L'altre gran èxit fou una versió de l'igualment avorrit John Denver (ja veieu que aquests pobres de collita pròpia poca cosa) "Leaving on a jet plane".

Per molt hippies que fossin, com tots els grups, van acabar com el rosari de l'Aurora i van començar carreres en solitari que van ser autèntics fracassos. Només es reunien de tant per actuacions pacifistes o campanyes antinuclears (i mítings d'Iniciativa potser també).  Els PPM han fet història sobretot per Puff the Magic Dragon, una cançó aparentment innocent inspirada en una poesia i que tracta sobre un drac etern, anomenat Puff, i el seu amic Jackie Paper amb qui jugava quan era petit, però a mesura que en Jackie es fa gran, va perdent l'interès per les aventures imaginàries típiques de la infància, deixant en Puff tot sol. Coneixent el món dels hippies em nego a pensar que això és una simple cançó infantil... una lletra així en un estat normal no pot ser escrita. Quines substàncies es devien prendre aquell dia?

El Félix Millet és un pobre home

El company Òscar del bloc 7m76 fa un article demanant presó pel senyor Félix Millet, aquest gran home d'aquesta gran institució que és el Palau de la Música.

Miri, aquest home, al cap i a la fi, no ha fet res més del que vostè i jo haguéssim fet al seu lloc. I qui diu que ja no ho hem fet? Mirem, mirem que ha fet aquest senyor i veurem que no està tan allunyat del que fem en el nostre dia a dia. I aquest bon home ha acabat demanant perdó per 4 cosetes de no res...

1) Diu que ha agafat 1.300.000 € per fer reformes a casa seva. I què hi ha aquí d'extrany? Vostè ha demanat algun cop un pressupost per tirar un envà? O per fer unes regates per canviar un endoll de lloc? Miri que estic per demanar al sr Millet el telèfon dels seus paletes. Poca cosa devia fer amb aquests quartets. Cuina i lavabo, i no dóna per alicatar més ja. A més el sr Millet diu "Los proveedores que presentaron y cobraron estas facturas al Palau no podían sospechar ninguna irregularidad". És que és normal! Una factura de paletes o de mecànic de 1.300.000 € avui en dia no és res de l'altre món.

2) També diu que en viatges es va gastar un "importe total de estos viajes puede llegar a los 500.000 euros". Ben barat. Aquest estiu a Cambrils em vaig gastar més o menys el mateix en un dinar a peu de port. Entre els musclos, la paelleta, el vi, les postres, el menjar del crio, el pàrquing de l'avinguda del port i la gasolina penso que sobrepassa  la xifra gastada pel sr Millet. Amb això no devia anar molt més lluny de la clamor d'Almacelles.

3) "Compré en nombre del Orfeó y delante de Notario un local que era propiedad de una sociedad mía (80%) y de Jordi Montull (20%), obteniendo unas ganancias económicas aproximadas de 1.500.000 euros". Normal, què havien de fer? Perdre diners? Quants cops s'ha dut a terme aquesta pràctica de vendre un pis o una plaça de pàrquing per una quantitat exponencialment superior a la que li va costar? Va! Que vostè també ho ha fet i content, eh? Aquell apartament a La Pineda que li va costar 3 quilets fa 20 anys ara se l'ha venut per 40.

4) I demana perdó per haver pagat dietes en negre. Je! Serà que no ho hem fet tots això. La típica frase de si m'ho pagués en efectiu no et cobro l'IVA. I evidentment tots (i totes) diem que sí, esclar. A veure qui és el ruc (o somera) que no es vol estalviar un 16% quan ve el llauner a casa.

5) I per últim, es veu que ha futut 3.500.000 € de la seva empresa. I vostè? Segur que ha algun cop s'ha endut un paquet de folis de l'empresa on treballa. O una caixa de grapes, o un rotllo de cel·lo. Jo una vegada em vaig endur un boli i una barra de pegament. I conec gent que fins i tot s'endú el paper de vàter del lloc on treballa. Veu? Qui més qui menys tothom ho ha fet això també.

Així que per tot això no cal que li facin tornar la Creu de Sant Jordi al sr Millet. Només cal que ens la donin a tots (i totes) els altres i tant contents. O no?

Quinquis, ignorants i maleducats.

Miri que segons diuen, a Catalunya som set milions i mig d'habitants. Miri que entre tanta gent costaria poc trobar gent amb un mica de cultura, sentiment i patriotisme cultural. Entre set milions i mig de catalans (i catalanes) hi deu haver algú que tingui, si més no, el títol de l'ESO.

Bé, suposem que sí. No crec que ningú posi en dubte les capacitats intel·lectuals de Miquel Calçada, d'Elisenda Paluzie, de Joan Carretero, Màrius Serra, Agustí Bassols, Anna Sahun, Joel Joan, Víctor Alexandre, Salvador Cardús, Vicent Sanchís, Héctor López Bofill... fins i tot goso a posar Joan Laporta entre tots aquest noms. Solvència contrastada, no? Tots ells molt boniquets encapçalant una manifestació independentista (o sobiranista o nacionalista com vulgui dir-li) amb 50.000 persones darrere (o 15.000 segons la GUàrdia Urbana o 200 segons Ciutadans o -3 segons l'advocat de l'Estat o de la Falange).

Doncs si en tot això hi estem d'acord... per què nassos aquesta diada que pot ser la de l'any 1 aI (abans de la independència) passarà a la història per uns sindicalistes ignorants i uns pollosos iniciativos maleducats?

1) És una urgència educativa que algú es dediqui a donar unes petites classes d'història a tots aquests sindicalistes que ahir van dedicar la Xiulada Nacional de Catalunya al pobre Rafael de Casanova (Casanoves per molts periodistes). Què no saben què es va a fer allà? Que no saben res més que pronunciar la paraula huelga i trencar aparadors de la Nissan? Què és això de cridar menos banderas en un acte d'homenatge a la nació catalana? I no s'extranyi que escrigui en castellà aquestes intel·lectuals manifestacions dels sindicats... ja sap, la dictadura lingüística de Catalunya... o no?

2) I si no hi ha prou ZEPA per a mixons, en podrien crear unes de noves per a mamífers salvatges que actuen en un ecosistema anomenat Generalitat. Un ródex té més consciència nacional i educació que un dirigent d'Iniciativa. I potser fins i tot més coeficient intel·lectual. Com poden anar de pacifistes uns que es diuen comunistes? Quin pacifisme és aquest de xiular una cantant convidada per la Generalitat, que va venir gratuïtament i que va fer tot el discurs íntegre en català? (Cosa que líders sindicals que porten 30 anys a casa nostra són incapaços de pronunciar un Hola en català) Però quin nivell d'educació representen aquests que boicotegen des de dins del Govern una artista que ells mateixos conviden?

I a tots aquests sumi-hi Joan Rangel (virrei que va comparar el referèndum d'Arenys amb un ball de bastons), Pepe Montilla (virrei també, que diu que el referéndum és donar vots a la dreta espanyola????), l'advocat de l'Estat (de l'estat de baix s'entèn), la Falange, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Ciutadans... Quinquis, quillos... i així ens va. Si tot això ha sortit de les nostres escoles no m'extranya que estiguem a la cua mundial de l'educació i l'ensenyament.

El 9

Aquesta setmana ha estat 09/09/09... data que fa 100 anys que no passava i que no es tornarà a repetir fins d'aquí 100 anys més. I vostè sense adonar-se'n, eh? Qui sí es va adonar de la data en qüestió és el company blocaire del Bona Nit i Tapa't. Afirma en un article que el 9 és el seu nombre favorit i esperava aquesta data amb deliri.

Llegint el seu post m'han agafat ganes de fer un article sobre el 9. Tot i que el 9 no és primer (9=3*3, la triplicitat del triple!) és un nombre amb propietats força curioses. I això que 9=2^3+1^3. El 9 que és el nombre atòmic del fluor, també era el nombre de planetes del Sistema Solar fins que els astrònoms del món ens van degradar a Plutó. Fins i tot els gats nòrdics tenen 9 vides (2 més que els nostre gats!) tal i com diu la peli. Espero que no es tardi el mateix temps que un embaràs (9 mesos) en entendre el post.

El 9 no és primer, de fet és l'imparell no-primer més petit, però sí que ho és el 9^8+8^7+7^6+6^5+5^4+4^3+3^2+2^1+1^0. I també ho és 10^9+9. I 19, 109, 1009 i 10009. I també 100000^9 - 9 i 100000^9 + 9 són primers.

A veure què passa si sumem els 9 primers nombres primers: 2+3+5+7+11+13+17+19+23=100. Un quadrat perfecte! 100=10^2. Que contents haurien estat els pitagòrics si ho haguessin sabut ells! I els satanistes també són fans del nou perquè 6+6+6=18 i 1+8=9 i a més 6·6·6=216 i 2+1+6=9.

Tots els dígits del nombre primer 2*10^3020-1 són 9 excepte un dígit. Aquest nombre està format per 3020 nous.

Si ens fixem amb la famosa successió de Fibonacci, de la qual sempre se'n pot extreure alguna cosa, el novè terme és el 34. Doncs resulta que 34+9=43 que també és primer. Podríem dir que el novè terme de la successió de Fibonacci més 9 és primer. No serveix de res però fa gràcia veure-ho. De fet els matemàtics som així, sempre diem la veritat però mai no serveix per res.

El 9 ens deixa escenes matemàticament no tan avorrides com les de "9 semanas y media" o "Nueve reinas". Si vol desconnectar amb música pot escoltar "Revolution 9" de The Beatles una cançó que no és ni cançó del famós "White Album" i que s'escolta una veu tenebrosa dient Number nine, number nine... I si això li fa por pot escoltar els Nine Inch Nails, els Nine Below Zero i anar llegint el 9 Nou. I si diumenge 13 pensa anar a Arenys de Munt, no es deixi una 9 mil·límetres Parabellum... qui sap... aquests de la Falange i aquests advocats de l'Estat no són de fiar.

L'equació mai no resolta

Com el bloc de la companya Kweilan té tant èxit i això que parla de llibres i cultura, provaré jo de fer un article sobre llibres a veure si així tinc 50 comentaris i quedo finalista en els premis Cats. Ho intentaré..

El llibre del qual us vull parlar (o escriure, millor dit) té el bonic i desanimador títol de "The Equation That Couldn't Be Solved: How Mathematical Genius Discovered the Language of Symmetry" i l'autor és Mario Livi (2005). Existeix una traducció castellana amb el títol  "La Ecuación jamás resuelta" i publicat per l'Editorial Ariel. No sé com, la traducció castellana ha perdut mig títol... deu ser cosa de l'Ariel, que lava más blanco. 

Aquest és un llibre de divulgació matemàtica (suposo que ja s'ho haurà pensat amb aquest títol), però amb una part interessantíssima de trama històrica, on es parla principalment de la mort tràgica d'Evariste Galois, un geni matemàtic que va viure en ple romanticisme i que va morir molt jove als vint anys. I com a bon matemàtic no podia morir d'una manera normal, sinó que ho va fer en un duel a causa d'un embolic de faldilles (ai! aquests matemàtics que volien emular John Wayne).

Évariste Galois havia participat activament en les manifestacions i societats republicanes. En la primavera de 1831, amb tot just 19 anys, Galois va ser detingut i empresonat durant més d'un mes acusat de sedició, després d'un desafiador brindis en nom del rei. Inicialment va ser absolt, però va tornar a ser arrestat per una altra actitud sediciosa al juliol i aquesta segona vegada va passar vuit mesos a la presó.

Dos dies abans de la seva mort, Galois va ser alliberat de la presó. El que queda per a la història és la nit anterior. Évariste Galois estava tan convençut de la immediatesa de la seva mort que es va passar tota la nit escrivint  el que es convertiria en el seu testament matemàtic. Sort que se li va acudir escriure-ho i ara sabem que no poden existir fórmules per resoldre equacions de 5è grau (o superior), sabem que no podem trisecar un angle i sabem quins polígons poden construir-se amb regle i compàs. I què, segurament vostè, si tot això no ho sabés estaria igual de tranquil (o tranquil·la)...

El 30 de maig de 1832 (dia de Sant Ferran), a primera hora del matí, Galois va rebre un tret a l'abdomen i va morir a l'endemà a les deu a l'hospital de Cochin després de refusar els serveis d'un sacerdot. Les seves últimes paraules al seu germà Alfred van ser: "Ne pleure pas, Alfred ! J'ai besoin de tout mon courage pour mourir à vingt ans! (No ploris Alfred! Necessito tot el meu coratge per a morir amb vint anys)"

El llibre tracta d'explicar de manera senzilla les lleis de la simetria, que es poden trobar en la música de Bach, en el cub de Rubbik, en l'elecció de parella (sí, sí... hi ha lleis matemàtiques que poden jutjar si una parella és addient o no, i això ja ho feia Pitàgores) o en les forces bàsiques de la naturalesa. Un fet interessant que vaig trobar al llibre és la menció que es fa al primer matemàtic català conegut de la història: Abraham Bar Hiyya, també conegut com a Savasorda (si algun lector es pensava que era jo li asseguro que va una mica errat).

Abraham Bar Hiyya (amb aquest nom només pot ser d'Alcarràs, Soses o Vilanova de Segrià), a part de ser l'introductor de la solució de l'equació de segon grau a Europa, va fer una demostració de l'àrea del cercle.

La idea és que si anem retallant del cercle tires molt estretes, i les anem ajuntant formant un triangle, l'àrea del cercle seria l'àrea d'aquest triangle : 1/2 base x alçada = 1/2 x perímetre x r = 1/2 · (2·PI·r)·r = PI·r^2 . En aquesta demostració, es feia un pas al límit, sent precursor del que més endavant seria el càlcul infinitesimal!!

El principal defecte d'aquest llibre és que es basa en la història oficial de la matemàtica, on els francesos tenen un gran pes, i Evariste Galois és un ídol de masses. Algún mèrit dels atribuïts a Galois, era certament de Ruffini (italià). Els matemàtics francesos estaven contínuament a la grenya amb els altres.