divendres, d’octubre 30, 2009

Lo Tossal de la Moradilla

L'article d'avui no té pinta de ser un article gaire polèmic ni comentat, però crec necessari publicar-lo amb intenció de ser un servei públic. No fa gaires dies vaig descobrir aquest oblidat tossal que d'alguna manera els lleidatans hauríem de referenciar i que el tenim més oblidat que l'alcalde Oronich (sí, sí, li juro que vam tenir un alcalde que es deia Manuel Oronich, i a més no era socialista!).

A Lleida tenim els turons famosos de Gardeny i de la Seu Vella, però n'hi ha uns altres formant gairebé un triangle equilàter que ens marquen el paisatge, són el Tossal de la Nora (que se'l disputen entre Alcoletge i Vilanova de la Barca, no ho entenc, perquè nomes hi van motos), el Tossal de Pedrós (que només el vol Albatàrrec, ja m'explicarà el que hi deu haver allà) i el Tossal de la Moradilla (que els de Lleida el volen per Lleida i els dels Alamús el volen per ells; els d'Alamús per fer-se veure més li diuen d'un altre nom).

En aquest tossal hi podeu trobar des de restes d'un vell poblat ibèric, fins a tombes rupestres i ruïnes de sitges medievals. Però el que distingeix el tossal (passant per la LL-11 o des de l'A2) és la torre que està envoltada per un fossar (el fossar, clar, no es veu des de la carretera). La torre (bé, diguem-li torre, diguem el que queda de torre)  correspon a una estació del telègraf òptic que durant el s.XIX permetia comunicar Barcelona i Madrid. 

A partir d'aquí, la situació estratègica del tossal s'omplí de trinxeres i refugis bastits durant la Guerra Civil per tal d'impedir l'avanç franquista. I com les tropes franquistes van entrar a la província per Massalcoreig i a Lleida pel carrer Alcalde Costa, els republicans encara estan esperant a la Moradilla amb els pixats al ventre.

Fixi's vostè si ha estat desprestigiat el Tossal de la Moradilla, que el dia que l'aviació feixista va bombardejar els turons de Gardeny i la Seu (a part de l'Annexa, l'Escola del Treball i la plaça del Dipòsit), al Tossal de la Moradilla no li va prestar ni la més mínima atenció. Ni una sola bomba. Ambaparà!

Aquestes trinxeres de la Moradilla van tenir després una sobreexplotació laboral quan les van utilitzar per gravar les escenes bèl·liques de "La Fiel Infanteria". El sindicat de trinxeres no va obrir boca en aquell temps.

divendres, d’octubre 23, 2009

Susan Atkins (Sexy Sadie), l'assassina de Sharon Tate

Sí, sé que pensarà que és un nom molt raro per un post del meu bloc, però és la veritat. En aquest any on en una setmana la dinyen Luis Aguilé i Stephen Gately (Boyzone) no puc deixar d'escriure articles funeraris del món musical.

I Susan Atkins, què té a veure amb la música? Potser vostè no la coneixerà, però de ben segur tot l'univers poblat de psicòpates i seguidors de còmics manga de sèrie B fans de White Zombie, Marilyn Manson o Nine Inch Nails segur que saben qui és.

Susan Atkins (Sadie Mae Glutz) va ser la noia més temible de Charles Manson (el Diable Blanc). La família d'assasins de Manson actuaven inspirats per uns missatges apocalíptics que sentien en certes cançons del disc White Album de The BEatles. La veritat és que sentir missatges satànics en cançons dels Beatles és com sentir-los a les cançons de Pere Tàpies.

El crim més famós perpetrat per la família Manson va tenir lloc el 8 d'agost de 1969. Va ser al 10.050 de Cielo Drive (Beverly Hills) i el lloc fou escollit perquè els dos anteriors propietaris del domicili havien ignorat els discos de Charles Manson (un músic frustat). Aquella matinada moriren assassinats Abigail Folger, Voytek Frykowski, Jay Sebring (el perruquer de Jim Morrison) i Sharon Tate (esposa de Roman Polanski). Susan Atkins va acarnissar-se sobretot amb aquesta última a punyalades. Tate estava embarassada de 8 mesos (les fotos són esfereïdores). La nit següent encara va tenir ganes de cometre dos crims més. 

En els escenaris dels crims apareixien escrites en sang el títol de cançons del White Album de The Beatles. Les més influents a l'hora de cometre assassinats foren Helter Skelter i Piggies. Però també es veu que invoquen el diable altres com Revolution 9 (una paranoia de cançó), Blackbird o Sexy Sadie (fixi's la relació del títol d'aquesta cançó amb el sobrenom de Susan Atkins).

I a partir d'aquí, grups amb parafernàlies més friquies que satàniques s'han dedicat a reivindicar la figura de Charles Manson amb més pena que glòria. Sobretot el faltat de Marilyn Manson (Mistery machine, Antichrist Superstar), els psycho-killers de White Zombie (God slayer) o els malalts de Nine Inch Nails (Piggy, March of the piggs).

I ja no li poso més cançons, no fos cas que vostè també tingui una ment recargolada i digui que en llegir el meu bloc al revés li agafen ganes de fer factures en negre, d'inflar pressupostos, de casar les filles o de subvencionar la Trias Fargas.

diumenge, d’octubre 18, 2009

Ni així em puc creure al Zapatero


A veure, partim del supòsit que sí. Que això de publicar el patrimoni dels ministres ( i ministresses?) del Govern espanyol al BOE és una lloable mostra de transparència. També seria interessant que la resta de polítics (i polítiques) autonòmics i municipals prediquin amb aquest mateix exemple. Per cert, alcaldes i regidors estan obligats per llei a fer el mateix. I ja ho fan, ja, subscriuen la declaració jurada però l'entreguen al secretari de l'ajuntament que la guarda amb pany i forrellat. I avui pau i demà glòria.

De totes formes, després de mirar-me una mica el patrimoni dels polítics espanyols, permeti'm que no entengui algunes coses...

1) El senyor Zapatero declara com a valor dels seus béns i immobles 37.259 euros. Vostè deu saber que el sr Zapatero cobra una mica més que vostè i jo junts (i potser que la suma del total de sous de tots els lectors d'aquest bloc)... i en tots aquests anys només s'ha pogut comprar una plaça de pàrquing, no? 37.259 € és el que val un pàrquing a Lleida i en una zona no gaire cèntrica, no es pensi vostè!

2) El tercer vicepresident, Manuel Chaves, només declara un patrimoni de 68.964,29 euros, sense passiu, dels quals 46.502 són béns immobles. A veure, el sr Chaves va estar 4 anys de ministre de treball al govern de Felipe González i ha estat 17 anys de president andalús cobrant 13 milions de pessetes anuals. Amb tot això, només ha pogut estalviar el que diu aquí? Pobre home! Si que deu notar la crisi! Si aquest home deu menjar a Càrites. A veure si al final ens haurem de creure que els catalans expoliem els andalusos...

3) Com és possible que les hipoteques que paguen Trinidad Jiménez, Carme Chacón i Pepiño Blanco superin el valor dels seus immobles? S'ho van prendre molt seriosament això de la bombolla immobiliària, no? Pobres! Uns altres que també noten la crisi... i nosaltres queixant-nos tant i els nostres ministres deuen fer mans i mànigues per arribar a final de mes.

4) Bibiana Aído declara 38.918,65 euros (dels quals 21.415,13 són béns immobles). Els seus deutes i crèdits sumen 109.722,39 euros. Per això deu ser d'igualtat, perquè està igual que tots nosaltres aquesta pobra senyora. Segons la meva declaració de renda el meu patrimoni és més gran i tot. I això que només tinc un pis al barri de Cappont i un terç de finca a Alguaire.

5) L'alegria que tenen tots els ministres que no són catalans perquè del patrimoni que hereten, poden pagar l'impost amb el canvi de l'esmorzar.

Que no, que no cola, Zapatero. I ja portem 4.652.732 vegades en dos legislatures.

divendres, d’octubre 09, 2009

Lucy O'Donnell

Avui continuarem amb el caire necrofílic o necrològic (com vostè vulgui) que està prenent aquest bloc últimament. Amb l'any que portem de morts relacionades amb el món de la música, aviat haurem d'avisar als senyors (i senyores) de blogger que em deixin posat gadgets amb esqueles.

Avui toca parlar de Lucy O'Donnell (la 2a Lucy més famosa de la història després de la Lucy de Dallas, recordada sobretot per la ceba que es va fotre a l'Angel Casas Show). I vostè es dirà... Qui és aquesta senyora que es veu que és tan important en el món de la música i que no puc esperar més per saber-ho? Miri, doncs aquesta tal Lucy és la musa que va inspirar John Lennon a compondre la mítica "Lucy in the sky with diamonds" inclosa en el millor disc dels Beatles "Sargent Pepper's lonely hearts club band" (1966). Per cert, fantàstic el començament de McCartney amb un Hammond. La cançó resorgí de forma important gràcies a la versió que va fer Elton John. També els astrònoms van fer la seva guasa amb la cançó batejant una estrella descoberta el 2004 com a Lucy, ja que "brillava en el cel com un diamant". Perquè diguin després que a la gent de ciència no ens va el catxondeo.

Els The Clash en la cançó "Julie's in the drug squad" també en fan referència. I fins i tot Lisa Simpson es troba a George Harrison al cel i aquest li diu "Lisa in the sky"... i John Lennon contesta "...but without diamonds".

Segons explica Julian Lennon (fill del John), son pare (el John) va escriure la cançó inspirat per un dibuix que el seu fill (el Julian) va fer de la seva companya de parvulari Lucy. El Julian va portar el dibuix a casa i li va ensenyar al seu pare dient-li "Mira, és la Lucy al cel amb diamants".

Penso que aquesta versió és més falsa que la declaració de renda de Félix Millet. A mi em ve el meu fill de la guarderia i em diu que ha fet un dibuix "de la Lucy al cel amb diamants" i el primer que faig és fer-li un control d'alcoholèmia. Els nens dibuixen sols, llunes i muntanyes. Però diamands al cel?!?

Miri, que una cançó que parla d'un viatge amb vaixell, en què es travessa un país de flors de cel·lofana (cellophane flowers), taxis de paper de diari (newspapers taxis) i pastissos (marshmallows pies)... doncs que s'assembla tant a un dibuix d'un nen com Daniel Sirera a Scarlett Johansson. Fixi's en les primeres lletres de les paraules del títol de la cançó (LSD)... què me'n diu? Si fins i tot la BBC la censurà per apologia del consum de drogues! A més, tots coneixem el gust que tenia Lennon (John) per les substàncies psicotròpiques. Si hagués tingut fama per consumir calamars en salsa americana potser no estaríem malpensant...

Així que... Lucy, al cel sigui (això sí, amb diamants).


diumenge, d’octubre 04, 2009

Madrid 2016: a prende pel sac!


El gran Salvador Cardús ahir en l'Assemblea fundacional de Reagrupament (us dec un article sobre tan magne esdeveniment) , ens explicava que no havíem de fer llenya del fet que Madrid perdés les votacions de la seu olímpica. Que nosaltres havíem d'anar a la nostra i exclamar un Visca Rio de Janeiro!

Però és que jo no puc. Tinc l'obligació moral de riure'm de Madrid i d'Espanya. Només faltaria. Porten 300 anys insultant-nos i robant-nos i ens toca fer una mica de llenya també algun dia!

El projecte Madrid 2016 ha estat un deliri espanyol. Haguessin estat els Jocs Olímpics del toro, de la roja, del Yo soy español, del A por ellos, de les estanqueres... i segurament d'algun boicot cap a Catalunya. Més que res per no perdre la identitat aquesta que tant els caracteritza. Haguessin estat els jocs d'un país que prohibeix les urnes i envia falangistes a fer manifestacions (com competir un país tan retrògrad com Espanya en afers així). Un país que es dedica a insultar a qui hagués pagat els Jocs. Sí, sí, ho té clar això vostè, no? Aquests Jocs els haguéssim pagat vostè i vostè i jo i uns quants més (el Millet potser no). Espanya és un país que viu d'atracar-nos. I tot i així està a la bancarrota, foten pena. A qualsevol assemblea internacional se'ls hi deuen pixar a la cara. I més amb aquest president que va pel món predicant que "Espanya té la millor economia mundial". La poca economia que deu tenir és la que ens roba a nosaltres. El que haurem de fer no és organitzar uns Jocs Olímpics sinó unes jornades benèfiques pels espanyols.

Només calia veure la representació espanyola a Dinamarca... la reina Sofia aplaudint i cantant el A por Ellos... només faltava Manolo el del Bombo, la cabra de la Legión, Frenando Esteso, Andrés Pajares i els manifestants falangistes.

Al 2020, que per això de la rotació de continents tocarà fer els Jocs Olímpics a Àfrica, aleshores Madrid tindrà molts números per sortir escollida. Mentrestant Catalunya en aquell temps serà a Europa.