dissabte, abril 24, 2010

Lo Sant Jordi al revés


Enguany Sant Jordi no ha nascut a Diòspolis tal i com dia la història. Enguany Sant Jordi ha estat d'Almatret. I la princesa de Bellcaire. I el drac? El drac devia ser de la Secretaria de Política Lingüística... aquells senyors amb corbata que es reuneixen en una taula ben llarga i que decideixen que a partir d'un determinat dia paraules com mojito, coulant, brownie, panacotta, braqueting o falafel siguin considerades catalanes. Que es veu que són los mateixos que no reconeixen paraules com sisquere, ampercellar, colagró o alego.

Fixi's si ha estat un Sant Jordi extrany que aquest personatge que escriu les quatre tonteries anquet bloc s'ha passat lo Sant Jordi darrere del taulell enlloc del davant com sempre havia estat habitual.

He viscut el meu primer Sant Jordi com a escriptor (bé, si considerem escriptor com qualsevol que escriu un llibre) i no s'extranyi que també sigui l'últim com a escriptor, ja que tampoc tinc molta cosa més a escriure que pugui interessar.

Tot i que per motius laborals, el meu Sant Jordi no va poder començar fins al migdia, la cosa ha valgut la pena, i molt. A les 13:30 el vermut literari que organitza a Botés la llibreria Punt de Llibre: una vintena d'escriptors, 2 editors (l'Emili Bayo i un de baixet calb que li anlluernava la closca que ara no em ve el nom... ni ganes), un centenar de polítics i només 1 safata de coca de recapte per a tots. Coca de recapte que tal i com vostè s'imagina no vaig poder ni arribar a degustar, igual que el vermut.

Allà vam compartir amb escriptors d'aquells de veritat. Amb l'Albert Llimós de Torrefarrera, un gran paio que ha aconseguit quedar semifinalista del Premi Sant Jordi amb La Dona que fugia de la boira. Amb el Ramon Arnó, que ha estat anys investigant les entranyes de la Seu Vella per publicar El secret de la roca sobirana. Amb el Quim Garcia Albero, un txiquet entranyable que triomfa amb El Mur d'Indíbil. I sobretot amb la Laura Bernis, que potser ens vam fer amb ella 2.000 fotos. Valia la pena sortir en foto amb aquella harmosura de noa.

Vam dinar a la Cullera de Sant Llorenç, on la Judith mos va tractar molt bé... però... per mi les raccions una mica justetes...

I a la tarde va ser l'apoteosi. Vam començar a signar llibres a les 16:00 a l'Abacus del passeig de Botés. Allà ens venia gent que fins i tot es recordava de la primera pàgina web on es va crear Lo Diccionari, la mítica www.abaforum.es/ferranm (que gairebé ni jo recordava!). Evidentment, aquest sinyó va ser aplaudit per naltres tres.

Baixant cap a la Caselles no vam parar de signar llibres i d'atendre micros, que si el SEGRE, que si La Mañana, que si Catalunya Ràdio... Televisió Espanyola i tot! Al Jordi Guardiola de Segre Ràdio li vam dir que fes servir paraules del diccionari en les retransmissions del Lleida.

A la Caselles, quan vam arribar ja teníem cua i tot. Ens van situar al costat de la Marta Alós (quin honor!), l'Albert Llimós i el gran i admirat Ermengol. El Quim Garcia ens cedia el seu lloc. Quim, que consti que quan tothom em preguntava una novel·la per recomanar jo sempre deia El mur d'Indíbil, eh?

No sé quants llibres vam arribar a firmar, però de 4 munts de 50 llibres que en teníem potser en van quedar només 10 quan va començar a ploure. La diputada Mª Àngels Cabassés també va caure en la temptació del nostre llibre i li vam signar amb la condició que el portés al Parlament. En canvi, l'Albert Batalla no el va comprar, tot i que va quedar molt bé saludant-nos. Un nen de 9 anys va voler comprar el llibre, molts padrins que ens agraien el que havíem fet, senyores que compraven 3 diccionaris, pel pare, per l'home i pel fill. La Laura Bernis i el Ramon Arnó, que ells escriuen de veritat, també ens el vam comprar.

I de sobte un patac d'aigua, mos fot la paradeta anlàrie i cap dins a la CAselles. Firmant drets arropenjats a les columnes. No vam parar fins les 20:00 tocades. Al pobre Jordi Caselles que va quedar txop li vam donar la samarreta de Lo Diccionari. Pobre, semblae un acsehomo!

I aquesta és una petita crònica d'un dia enlluernador de Sant Jordi molt diferent... fins la pluja... però ja se sap... lo ploure és bo per al pagès.*

Ah! I aquesta setmana la tercera edició...

*: Aquesta última frase cal llegir-la bé... molts m'entendreu.

dissabte, abril 10, 2010

Lo nou diccionari lleidatà-català

No, no. No s'ha equivocat. Aquest no és el bloc de "Llibres llegits i per llegir" de l'extraordinària comentarista literària Kweilan. Tampoc està al "Podria ser pitjor" del company Murphy. Està a aquest sensacional bloc anomenat "Des de Lleida...". El que passa és que per primer cop (i potser per últim) coincideixo en un apunt amb la Kweilan i amb el Murphy.
"Lo nou diccionari lleidatà-català" és un llibre fet a Lleida per autors lleidatans, fins aquí la cosa deu ser bastant evident. És un recull de més de 3000 paraules que va començar a gestar-se l'any 1998 i que durant aquests 12 anys els autors han anat ampliant a base de parlar amb molta gent del Segrià, la Noguera, les Garrigues, l'Urgell, el Pla d'Urgell i la Segarra.
El llibre no pretén ser cap tractat filològic, més que res perquè els autors són tan filòlegs com ho pot ser qualsevol tertulià de Sálvame Deluxe. Només vol deixar constància de la riquesa lèxica de la parla lleidatana amb molt sentit de l'humor i donar ales a què el català incorpori moltes paraules pròpiament lleidatanes. Si tenim un idioma que accepta brownie, coulant, LAN party, cerilla, caldo, barco, falafel o pacotilla.... per què no pot acceptar ascatxigar, aspenteijar, ked, sisquere, mosenguard o popam? No queda tan multicultural el lleidatà? O és que només sirvix per parlar de tossinos i de varietats de mançana?
Gràcies a aquest nous talents del món editorial lleidatà que són l'Emili Bayo i el Txema Martínez (espectacular el dia de la presentació del llibre), aquest llibre està sent un èxit de vendes sense precedent a Lleida. De moment ja està la 2a edició en imprenta i fa menys de 15 dies que ha sortit a la venda.
Si el Carod es venta d'haver fet un llibre de 113 paraules... que cal fer amb aquest que en té més de 3.000?
Mireu, amb la pinta que foten los autors... no se'l pot perdre: