divendres, agost 20, 2010

Amadeu Cabanilles


Si vostè és una mica aficionat a TV3 potser sabrà de qui parlo. Si vostè, a més, mira les novel·les (que deia la meua iaia) de la cadena potser ho sabrà millor. I si vostè era un gran aficionat a la millor telesèrie que ha emés TV3 i que era "Nissaga de poder" (amb permís de les primeres etapes de "Ventdelplà") haurà identificat de manera ràpida el nom del títol de l'apunt del bloc.

Si va una mica perdut li comento que l'Amadeu Cabanilles era el personatge interpretat per l'actor David Bages (actor recordat per ser el presentador del mític programa musical Plàstic de TV2 i que últimament se l'ha pogut veure també per Ventdelplà i La Riera). L'Amadeu era un caradura amic del Félix Montsolís (David Selvas, un clàssic de totes les sèries), fet que aprofità per escalar posicions dins de l'empresa dels Montsolís. Era especialista en xantatge perquè coneixia els assassinats del Mateu Montsolís (Jordi Dauder), i no li va quedar cap més remei que acceptar-lo com a gendre ja que es va casar amb la Laia Montsolís (Olalla Moreno, filla del Mateu i germana del Félix).

Si vostè no ha entès gran cosa de l'argument que he explicat, no passa res. L'argument de Nissaga és molt més complicat que Joan Carretero i Uriel Bertran vagin junts a fer un vermut. Però era necessari explicar aquestes quatre coses.

Ara canvio de tema i vaig a explicar una altra cosa. Una altra cosa que els faré recordar, i que potser recordaran millor que l'argument de Nissaga de Poder són els fets del mític Puerto Hurraco (Badajoz). Suposo que tothom recorda aquelles iaies vestides amb davantal i mocador al cap que sortien a les notícies l'any 1990 i que ens explicava una crònica negra de l'Espanya més profunda (però profunda-profunda, eh?). Ara a l'agost fa 20 anys d'aquell fet. Els poso una mica en antecedents per fer memòria. Els germans Emilio i Antonio Izquierdo van entrar a Puerto Hurraco procedents del seu poble, el veí Monterrubio de la Serena, amb unes escopetes de caça. En arribar a la plaça del poble van començar a disparar a tort i a dret contra unes nenes que jugaven per allí i contra tot ésser viu que s'hi atançava. Fins i tot una patrulla de la Guàrdia Civil va rebre. El resultat, nou morts i quinze ferits.

Llegint la història dels fets he descobert que això va ser una revenja per uns esdeveniments anteriors. Es veu que des dels anys seixanta, els Izquierdo tenien problemes amb les seues terres amb uns veïns anomenats Cabanillas (ojo!). L'any 1961, Jerónimo Izquierdo, germà gran dels dos Izquierdo anteriors, havia matat a gavinetades Amadeo Cabanilas (!!!!). Després, el 1985 els Cabanillas havien calat foc a la casa dels Izquierdo, en l'incendi va morir la mare. Jerónimo Izquierdo va apunyalar llavors Antonio Cabanillas, germà d'Amadeo... bé, i així anar fent fins que va passar el que va passar.

I després de tot el rotllo, la meua pregunta és... els guionistes de Nissaga de Poder quan van crear el personatge d'Amadeu Cabanilles, ho van fer conscientment o el nom simplement va ser fruit de la casualitat? És molt bo. Però fins ara no me n'havia adonat.

dilluns, agost 16, 2010

Lo Lleida


Ja era hora. Ja torna el futbol de veritat. Des del 9 de maig que el Camps d'Esports estava tancat i barrat. I sí, ja sé que per la tele puc veure futbol com per ofegar-me i tot, però no és el mateix. El futbol s'ha de veure al camp, i més lo Lleida, que per la tele no el donen. I enguany amb Tarragona, Girona i Barcelona a 2aA estarem més oblidats que els kets Paredes.

Ja tinc el nou carnet per aquesta temporada i m'ha baixat més de 70 números de patac. Enguany m'ha tocat el 420, que no està mal per ser que fa més de 25 anys que sóc soci. Però no deixa de ser preocupant aquesta baixada de números, normalment quan nombres baixos de carnets es perden és perquè els socis l'han dinyat, més que no pas perquè el socis s'hagin donat de baixa. Un carnet que és un revival dels anys 80. S'ha eliminat el codi de barres i hem tornat al sistema clàssic de la numeració i del forat al número de partit. Carnet vintage.

Enguany és una etapa nova al club aquest que porta el nom de la nostra ciutat. Bé, cada any quan es comença la temporada sempre es diu que és una etapa nova. Però és que aquest any és nova, nova del tot.

En un estiu on a Lleida han tancat tres empreses mítiques i inimaginables que haguessin de barrar per culpa de la crisi (l'Agudana, Enquadernacions Fontanet i Segre Ràdio), lo Lleida (l'empresa amb més deute de tota la província) ha estat perdonat a última hora de baixar a 3a per impagament. Impagament de tot. Així que comencem a 2aB... però ja veurem on acabarem. Segons l'AFE (presidida per un exjugador del Lleida) al setembre ens foten a 3a, ja veurem com ho faran per descendir un equip amb la Lliga començada!).

Aquesta temporada també hi ha canvi d'accionista majoritari, de president, de directiva i d'assesor jurídic. Ara tot això passa a mans d'Annabel Junyent, que farà de tot això i més. Serà la nova Ma Teresa Rivero del futbol? La majoria de socis encara no sabem com aquesta exjugadora ha anat a petar en aquest club arrossegat pels deutes ni què carai hi fa. L'únic que sabem és que ha evitat el descens fotent-nos enmig d'un concurs de creditors a l'ampara del jutge. I aquesta ha estat l'artimanya que ens ha salvat. Així que benvinguda mestressa Annabel i beneïda sigui entre totes les dones.

I les noves idees de la presi ja es comencen a notar. De moment ha futut fora a tot quisqui que sobrava. Hem descobert que el nostre club tenia una nòmina de personal digna del Manchester United (no sé quants coordinadors de futbol base, fins i tot un coordinador de menús). Mira, ja està prou bé. I tot i les retallades (o guillotinades directament) pressupostàries enguany podrem gaudir d'un partit de presentació com Déu (o Mahoma o Al·là, que no se m'enfadin els pidolaires de mesquites) mana. Que ja estem cansats dels últims anys de partits de presentació de solters contra casats.

Au, bona temporada i visca el Lleida! Que encara que molts no ho sabeu també existim futbolísticament...

dimarts, agost 10, 2010

Bobby Hebb - Sunny

Continuant amb la temàtica dels músics que han passat a millor vida (i aquí llegeixi l'expressió "millor vida" en el sentit literal de les paraules perquè la vida que porten molt músics a la Terra no és digna de ser ni qualificada de vida) avui toca parlar d'un pobre home que en el seu temps ja va ser un dels precursors de la cançó de l'estiu. En concret de l'any 1966 amb la cançó "Sunny" i l'artista Bobby Hebb.
Sí, l'any 1966 ja existia més o menys això que actualment es diu la cançó de l'estiu tot i que últimament ha perdut pistonada. A més, en aquells temps l'eufemisme "Cançó de l'estiu" encara podia ser sinònim de certa qualitat. No calia que la cançó de l'estiu fos amb una tornada apegalosa que havia de ser immediatament ballada i acompanyada d'un gestos amb les mans o altres parts del cos.
La cançó deu ser molt bona perquè va ser infinitament versionada: Dusty Springfield, Ella Fitzgerald, Marvin Gaye, Stevie Wonder, James Brown i fins i tot el pesat del Jamiroquai. Existeix una versió en castellà titulada "Cielo" de la cançó a càrrec de Buddy Richard i que es va fer famosa perquè era la banda sonora d'un anunci que feia Penélope Cruz. De totes formes, aquesta cançó va saltar més a la fama per culpa dels Boney M, que la van versionar en rotllo més discotequero (i més estival) en el seu primer disc l'any 1976.
Tot i que la cançó sembla que tingui pinta de ser una oda al cel ras, la cançó tracta sobre el seu germà (del Bobby, no del cel ras) Harold que va ser assassinat en un bar de Nova York el dia següent del de Kennedy. Un cant d'esperança. El pobre Hebb va fer algunes altres cançons no tan memorables com "Love me" (no la trobeu igual al "Sunny"?) o "A satisfied mind" però ha passat a la història com a home d'un sol hit.
Doncs au, acomiadem al bo de Bobby Hebb amb la seva contribució al món de la música i el "Sunny":

divendres, agost 06, 2010

OMC - How bizarre

Després del post anterior sobre Malcolm McLaren potser que pugem una mica el nivell musical del bloc i avui homenatgem a un altre músic malaguanyat. En aquest cas es tracta de Pauly Fuemana, neozelandés (sí, escolti, hi ha més músics a Nova Zelanda a part dels Crowded House). Pauly era el músic visible del grup OMC (Otara Millonaries Club, Otara és el barri pobre i marginal d'Auckland) acompanyat d'Alan Jansson, que era el que no sortia mai enlloc. El nom del grup no era res més que una gran ironia sobre la societat de Nova Zelanda que encara renega dels aborígens de l'illa, els autèntics amos del Pacífic. Qui hauria de dir que Nova Zelanda té problemes, no? Quan mai surt per la tele...
Podem considerar que els OMC va ser un grup dels anomenats One Hit Wonder, un single, un èxit. L'any 1996 amb el seu debut (i únic disc crec) van obtenir l'èxit mundial amb la cançó "How bizarre", cançó autobiogràfica del mateix Pauly on explica una experiència amb la policia quan el van trobar amb una mica de marihuana a sobre.
La veritat és que tampoc sé gran cosa més, d'aquell disc un parell més de singles ("Land of plenty", "Right on") i para de contar. Ara bé, "How bizarre" ha passat a la història com una cançó preciosa i fàcil de tararejar. Personalment tinc un bon record de la cançó. El disc dels OMC me'l vaig comprar a Atenes, i sempre que sona o escolto aquesta cançó em recordo del viatge de final de carrera que vam fer a aquella bruta i fastigosa ciutat, almenys ho era el 1997 quan hi vaig anar. Ah, i l'hotel Jason King... que més que un hotel era un burdell.