dimecres, setembre 22, 2010

Stephen Hawking contra Déu


Au, ja la tenim liada una altra vegada amb l'Església. És que a la mínima que et descuides sempre trobes algun beat que s'ofén per qualsevol cosa. Allò de que "con la iglesia hemos topado" continua sent vàlid després de vagi vostè a saber quants anys.

Ara se l'ha carregat l'Stephen Hawking. Ja veu, si és un pobre home. Per alguna vegada que se'l deuen escoltar... em dóna al nas que la gent de l'Església es deu escoltar més vegades a Carmen Lomana o Belén Esteban que no pas a Stephen Hawking.

Hi ha mites que no acabaven de desaparéixer mai. La relació entre ciència i religió continuava igual que sempre. Hi ha una anècdota que diu que Napoleó va demanar al matemàtic Pierre Laplace un llibre que recollís tot el que es sabia en aquell moment d'astronomia. Laplace el va escriure (clar, que havia de fer si Napoleó en aquell moment era l'amo i senyor de les bèsties de la clamor) i li donà a Napoleó perquè se'l llegís. Un cop llegit Napoleó va preguntar a Laplace com és que no es mencionava el nom de Déu enlloc del seu llibre i Laplace va contestar "Déu és una hipòtesi que no necessito".

És a dir, la ciència no implica l'ateisme. Simplement l'existència de Déu és una possibilitat que no contempla ni falta que fa. L'astronomia es pot explicar sense Déu i qui vulgui que l'expliqui amb l'existència de Déu. Cadascú que hi posi el que li doni la gana. Com si li vol posar una tortuga.

Però ves per on que ara han canviat les coses. Stephen Hawking acaba de publicar el seu llibre "El gran disseny" i afirma en un avançament que s'ha fet públic que, definitivament, descarta l'existència de Déu (o de Buda, o d'Allà o de qui sigui). D'aquesta manera contradiu la seua opinió sobre el que comentàvem abans i que havia quedat palesa en aquesta obra d'art de la literatura (amb permís de la Kweilan) que és "Una breu història de l'Univers". És a dir, segon la nova versió de Hawking, l'Univers ha sorgit només com a conseqüència de les lleis de la física.

Però ara ja està liada. Tots (absolutament tots, segur que vostè també hi està pendent) els catalans estem preparant la visita del Papa a Barcelona i resulta que aquell senyor de blanc no és absolutament ningú. Tot plegat ha servit per remoure una mica aquest tema que estava la cosa molt parada. Així han pogut sortir bisbes, cardenals, abats, (imams?) i vagi vostè a saber quin títols estrafolaris més de tots aquests, per poder dir la seua i defensar que porten vivint del cuento des de fa 2010 anys. L'Església, si una cosa bona va tindre va ser el seu primer cap de màrqueting.

diumenge, setembre 19, 2010

Una merda d'eix comercial


Hi ha dos llocs de la ciutat de Lleida que no m'agraden gens. De fet no és que no m'agradin, és que fins i tot em molesta anar-hi. Un és el PRYCA (els que ja tenim una edat anomenem PRYCA al que és el centre comercial CARREFOUR... per tota una generació allò ha estat, és i serà lo PRYCA). L'altre és allò que la majoria de lleidatans es vanagloria de tenir i que malanomenen eix comercial (fins i tot el seu president de l'associació de comerciants, sr Fontova, es diu que és dels personatges més influents a Lleida). Tota aquella zona peatonal des del carrer Alcalde Costa fins a l'encreuament de Pi i Margall amb Prat de la Riba. Només travessar l'Arc del Pont a Indíbil i Mandoni ja m'agafa badallera.

Diuen que és la zona peatonal i comercial més llarga d'Europa. Doncs miri que li dic, que ja se la poden ben bé fotre per allà per on es posen els supositoris. Jo entenc que una zona comercial és una regió de l'espai on ens podem trobar comerços de tot tipus. L'eix comercial de Lleida està només recobert de franquícies, bijuteria i botigotes de robes, draps i objectes inútils per a la llar (mai no he sapigut trobar cap utilitat a les porqueries i cassigalls que hi venen).

Ho dic perquè els amants de la cultura musical a Lleida (que en som pocs, però en som) aquest cap de setmana hem disfrutat d'una coseta que ens regala l'ajuntament un cop a l'any per poder estar contents. El Mercat de la Música, on enmig dels Zaras, Mangos, HM i merdes variades ens posen unes paradetes on tenim l'oportunitat de remenar vinils (80.000 n'havia enguany... no, no els he contat, ho ha dit l'organització; les xifres de la Guàrdia Urbana no les tinc) com en els vells temps del Satchmo, l'Orley, la Tipo o el Born 12. Gairebé ja he perdut el moviment aquest de dits tan característic que cal fer per anar passant vinils i CD's i que acabaves amb les puntes dels dits negres dels pols acumulat pels vinils de Mike Oldfield, Yardbirds, Supertramp o Lovin' Sponfool.

Als lleidatans no ens queda res de tot això. No tenim cap lloc a l'eix comercial per descongestionar-nos de la contaminació tèxtil. Només la Caselles, el Sony Gallery o el PCCity. El Satchmo era la botiga de referència de cita setmanal obligada i que va durar uns 20 anys. La Tipo durà cins anys satisfent sobretot els més durillos i grenyuts (només hi trobaves Iron Maiden!), Suspicious durà més o menys el mateix gràcies a certs clients fixos i al col·leccionisme. El Born 12, de categoria més comercial va durar de Nadal a Sant Esteve. Si hem, de comprar un disc només ens queda el PRYCA, on a part del Caribe Mix i David Bisbal només trobarem Sevillanas del Rocío i coses similars.

Així que, o anem a la FNAC o a discos Edison's de Barcelona o no ens queda cap més remei de piratejar. Molt eix comercial i molt poca cultura.

Perdoneu, però algú ho havia de dir.

dimecres, setembre 01, 2010

Una nova coalició



Avui m'he despertat amb una idea innovadora. Una idea que ningú en el nostre país (o nació o regió o preàmbul) no havia tingut abans. He creat una nova coalició independentista. Sí, sí, l'he creat així per les bones. I pel nom no es preocupi, mentre surti Independència i Catalunya ja barrejarem lletres.


Després li diré al meu cunyat i al senyor del quiosc on agafo el diari i així ja en serem prous per fer una coalició. També elaborarem un manifest amb 10 punts que dirà que Catalunya està expoliada fiscalment, que ja n'hi ha prou que se'ns pixin a sobre, que la independència és la única solució... i aquestes coses que es diuen als manifestos. El manifest ja el firmarà algun polític d'uns vuitanta anys retirat i algun senyor (o senyora) d'allò que es diu societat civil (li diré al president de l'escala i a un que conec que va ser regidor de l'ajuntament d'Alguaire). D'aquesta manera sortirem al diari.

El manifest el penjarem a internet, esclar, i en un parell de dies ja tindrà 15.000 adhesions. Al web també hi figurarà un compte corrent per ajudar els autors del manifest. No hi pot faltar. Pensi que és per Catalunya sobretot, eh?

Per confeccionar la llista electoral per presentar-nos al Parlament, el cunyat, el senyor del quiosc i jo mateix muntarem unes primàries perquè nosaltres puguem decidir qui anirà a la llista. A les primàries es podrà presentar tothom qui vulgui sempre i quan hagi fet l'aportació al compte corrent esmentat anteriorment. El reglament de les primàries es penjarà en un PDF amb 7896772893 pàgines a la web. Tot serà ben senzill. Tothom qui vulgui es podrà presentar sol o acompanyat per un nombre primer de persones (animals, vegetals o coses). De la llista es podrà eliminar un nombre primer d'individus (o individues) corresponent a les xifres en posició imparella dels decimals de pi. Un reglament senzillet i que servirà perquè el cunyat, el senyor del quiosc i jo acabem triant les llistes.


I ja està, només falta fer la crida a la unitat perquè tothom vingui a la meua coalició. Que si ningú es vol unir a la nostra coalició, no passa res. Diem que els nostres objectius són paral·lels (des del punt de vista euclidià) i que ja treballarem junts un cop haguem aconseguit els escons. D'aquesta manera en els 135 escons del Parlament tindrem 135 coalicions diferents, no? La idea va per aquí pel que em sembla entendre srs Laporta, Carretero, López-Tena i Beltrán, no?.