diumenge, d’octubre 31, 2010

Ni el Piris vol els lleidatans ni els lleidatans volem el Piris


Segons expliquen les llegendes, Ponç Pilat va ser un governador de la província romana de Judea i que es feu famós per condemnar Jesucrist a morir cruxificat a la creu per la demanda dels grans sacerdots del temple. L'escena famosa va ser que la condemna la va fer després de rentar-se les mans en un bassí. I d'aquí ve aquella famosa expressió de rentar-se les mans quan no volem emmerdar-nos en algun afer. Sort que a Pilat se li va acudir rentar-se les mans i no pas, per exemple, rentar-se els peus, perquè sinó ara diríem "jo, davant d'aquest assumpte, em rento els peus", i la cosa pren un caire una mica més desagradable.

Doncs bé, aquest personatge tan odiat per la tradició cristiana em serveix de símil per comparar al gran bisbe que tenim a Lleida, un tal Joan Piris. El bisbe Piris, en l'afer de les obres que són del Bisbat de Lleida i que els d'Aragó diuen que són seues, se n'ha rentat les mans. Però és que el paio s'ha rentat, les mans, els peus, el cul i encara ens fa passar l'aigua del bidet com aigua beneïda. Si hi ha dos institucions inadaptades a la Catalunya del s.XXI són la justícia (ara ens foten un jutge de Binéfar de cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya) i l'Església.

El bisbe Piris ha demostrat en el curt temps que porta a Lleida que és més fals que un euro amb la cara de Popeye. Ha opinat sobre el litigi segons li ha convingut i segons com ha bufat el vent. Ell mateix va arribar a reconéixer pocs dies després de la seua arribada que hagués preferit no acceptar el seu nomenament com bisbe de Lleida. En un principi, el nou bisbe assumí la posició dels Amics del Museu però ara, ui ara... amb la visita del Sant Cristo Gros de l'Església a Barcelona el bisbe Piris ja ens ha canviat d'opinió completament. Molt diví, molt humà, molt coherent que diguem no ho és.

I una altra cosa... des de Barcelona es continua guardant silenci. No hi deu tenir a veure alguna cosa el Marcel·lí(no) Iglésias? Ara que és el 3 del PSOE i que aquí mana una sucursal seua... Aquest Iglésies és més llest que la gana... començant la seua trajectòria política a Òmnium Cultural de la Franja i acabant de secretari d'organització del PSOE. Incoherent, Com el bisbe Piris.

I per més INRI (mai millor dit) aquest diumenge, en el seu article setmanal al diari La Mañana l'artiste del bisbe ens parlava dels valors i de l'honradesa. Però serà caradura el paio! Després del que ha fet ens vol vendre que ell és l'adequat per parlar de valors? Au, foti el camp cap a Barbastro, cap a Torreciudad o cap a Roma i deixi'ns en pau, I no cal que ens en posin cap altre de bisbe. Ja tenim l'imam de la mesquita del carrer del Nord per dir ruqueries.

dissabte, d’octubre 23, 2010

El professor amb nom de dixie-rock

Ara feia dies que no dedicava cap apunt melomano-necrològic. Com de material no en falta en aquest tema potser que ja va sent hora d'anar posant al dia la cosa.
Avui toca parlar d'un professor d'educació física (allò que abans li déiem gimnàsia). I què té a veure un professor d'educació física amb la música? Doncs molt, continuï llegint sisplau...
Fa pocs dies ens deixava Leonard Skinner (1933-2010), professor de l'institut de Jacksonville i que entre els seus alumnes va tenir Allen Collins i Gary Rossington. Aquests dos noms encara potser no els sonen, no? Continuem, continuem...
Gary Rossington es caracteritzava per portar el cabell molt llarg. El professor Skinner era molt estricte en el tallat de cabell ja que segons ell "el cabell havia de ser dos dits per damunt de les celles i no podia tocar el coll". Rossington fa ser expulsat de l'escola pel seu cabell. Anys després, Collins i Rossington es convertiren en uns famosos guitarristes que juntament amb Ronnie Van Zant de cantant van fundar un dels grups de dixie-rock més recordat de la història musical: els Lynyrd Skynyrd (pronunciat leh-ner skin-herd). Com podeu imaginar, el nom de la banda era una burla al professor Leonard Skinner.
Els Lynyrd Skynyrd els coneixereu sobretot pel "Sweet home Alabama" (versionat magistralment pels Siniestro Total a "Miña Terra Galega" o no tan magistralment per part de Kid Rock o la Dave Mathews Band; també els Nirvana en el seu MTV Unplugged van mutil·lar-la ). Tot i això tenen coses molt més que potables.
Cal distingir dos etapes en la vida del grup. La primera i més exitosa etapa del grup fou del 1973 fins al fatídic accident d'avió del 1977 en el qual van perdre la vida Van Zant i Steve Gaines. D'aquella època són el "Sweet home Alabama" del seu 2n disc "Second helping" i el "Free bird" del seu disc debut. El "Sweet home Alabama" és una resposta a les cançons "Southern Man" i "Alabama" de Neil Young, incloses en el seu millor disc "Harvest". Es veu que aquestes cançons no van sentar gens bé als músics surenys. Fins i tot, la tomba de Ronnie van Zant fou profanada pels seus ídols perquè es va extendre el rumor que fou enterrat amb una samarreta de Neil Young. Com si John Lennon fos enterrat amb una foto de Mick Jagger!
La segona etapa comença amb una reunificació dels supervivent de l'accident d'avió amb Johnny Van Zant, germà del cantant mort. Algunes cosetes bones van fer. Jo recordo sobretot el disc del 1993 "The last rebel" amb un estil molt semblant als primers èxits del grup i un gran single que fou "Good lovin's hard to find". El "Twenty" del 1997 també era bastant potable, sobretot la cançó "Travellin' band". Crec que l'últim disc és del 2009, es diu "God & gans" i el seu single promocional va passar completament desapercebut "Still unbroken" (molt hard!).
Actualment, de la formació original només queda Rossington. El 1990 va morir Collins. El 2001 mor el baixista Leon Wilkeson. I en un tràgic 2009 moren Billy Powell (teclista) i el baixista que fa substituir Wilkeson, Ean Evans.
Vaige, que si em truquen per anar a tocar amb ells, sincerament no ho faria. Són una mica gafes.
I com el Sweet home... ja el deveu trobar massa ressonat jo us deixo per acabar la meua favorita, el "Good lovin's hard to find".

diumenge, d’octubre 17, 2010

La Llosa d'en Màrius Vargues


Ja us aviso que aquest vol ser un article polèmic. A veure si així augmentem les visites i les opinions i guanyo algun premi CATS, que sóc l'únic bloc de la meua llista que no l'he guanyat!!

No m'ha agradat que donessin el Nobel de literatura a Vargas Llosa. Al títol de l'apunt hi he escrit Màrius Vargues perquè aquest literal senti ràbia cap a mi. El veig com una espécie d'Alberto Ribera però amb seguidors. I no m'ha agradat que li donessin el Nobel per qüestions polítiques.

Segurament molts (i moltes) em diran: no barregis literatura i política. Però un Premi Nobel de Literatura és molt més que simple literatura. El Nobel de Literatura, igualment que la tonteria del Nobel de la Pau són Nobels mediàtics. Són Nobels que obren el TN migdia. En canvi, si el premi Nobel de Física digués que s'hauria de bombardejar, posem per exemple, Luxemburg, no seria ni un breu en un diari... perquè... qui coneix el Nobel de Física?

Per tant, el Vargues i Llosa és algú que fa servir la seua condició d'escriptor per blasmar pocasoltades contra la cultura catalana. És un personatge que en el dia del seu ingrés a la Real Academia de la Lengua Españññññola (la "que limpia, fija y da esplendor") afirma que el catalanisme és pitjor que el terrorisme. El mateix dia del Nobel ja afirmava des de la seua tribuna que "hi ha cultures de primera i cultures de segona". Suposo que ja es deu imaginar quina deu ser la "de primera" i la "de segona". En resum, que de rucades i barbaritats n'ha arribat a dir a punta pala contra la cultura catalana i contra el catalanisme. Fins i tot, al seu país, s'ha oposat a la declaració de cooficialitat del quítxua, la llengua pròpia del Perú i que parla el 40% de la població. Quin gran no-nacionalista!

Des del punt de vista literari només he llegit un llibre seu, i va ser per obligació. A 2n de BUP me van fer llegir "La ciudad y los perros". Potser és el pitjor llibre que he llegit en ma vida. Lent, soporífer, paranoic... però bé, en aquest camp no m'hi posaré. Llàstima de temps perdut en aquest llibre. Hagués après més amb un Mortadelo y Filemón potser.

La setmana passada, un opinador anomenat Antoni Puigvert (crec que mai he estat d'acord en res del que ha dit des de que porta opinant... fa alguna cosa més aquest home?) deia que el Vargues i Llosa havia fet una gran favor al català en publicar un pròleg a la traducció castellana del Tirant lo Blanc. Puigvert no té raó. El fet que a Vargues i Llosa li agradés el Tirant no indica cap simpatia a Catalunya, és una qüestió simplement de gust literari. Podria haver fet un pròleg sobre qualsevol obra de novella finlandesa, eslava o suahili. A més, Vargues i Llosa no ha dubtat mai en afirmar que la Barcelona franquista era molt millor que la de Jordi Pujol. Quina diferència hi ha entre Vargues i Llosa i Jiménez Losantos? Cap. Jo a aquest home no em dóna la gana de fer-li la pilota. Que el bombin!

dimarts, d’octubre 12, 2010

Celebri coses el 12 d'octubre!



Miri, no es faci mala sang pel fet que avui sigui 12 d'octubre i hagi estat declarat Fiesta Nacional. No val la pena patir perquè els mateixos militars que afusellen presidents de la Generalitat desfilin pel Paseo de la Castellana, i que aquest desfile sigui gaudit per part d'un president de la Generalitat no afusellat i ignorant en història de Catalunya.

Si em permet, i com aquest bloc vol ser un bloc d'autoajuda a veure si el Gàspar Hernàndez l'aconsella a Bricolatge Emocional, li donaré unes quantes idees de celebracions que pot portar avui a terme:

12/10/1535: El senyor Jacques Cartier fa el primer cigarret de la història. Tot un descobriment pels fumadors.

12/10/1810: Es celebra el primer Oktoberfest a Munic. Preguntin al senyor alcalde de Munic i a les fàbriques cerveseres de la zona si és motiu o no de celebració. Un èxit total escolti!

12/10/1823: L'escocès Charles Macintosh va patentar i vendre el primer impermeable. No em digui que no troba formidable poder celebrar això? Milers i milers de famílies que van a Port Aventura i pugen al Tutuki Splash estan infinitament agraïdes ar senyor Macintosh.

12/10/1850: S'inaugura a Pensilvània la primera universitat de Medicina per a senyores. Veu com si vostè és molt progre o feminista també pot trobar alguna coseta a a celebrar?

12/10/1915: Fa el seu primer vol un avió de carcassa metàl·lica. Quanta gent no hauria pogut celebrar el pont sense aquest avenç tecnològic?

12/10/1928: A Boston es va utilitzar per primer cop un respirador artificial. Potser vostè i jo no l'hem fet servir, però quantes vides haurà salvat? Una bona causa per celebrar, no?

12/10/1935: Els aficionats a l'òpera poden celebrar el neixement del gran tenor Luciano Pavarotti. Un gran (però que gran-gran) home.

12/10/1968: Guinea Equatorial s'independentitza d'Espanya després de 180 anys... veu quin argument més bonic per imitar?

12/10/1999: Neix l'habitant 6.000.000.000 de la Terra. Quants més serem més riurem. Apa!

I si, malgrat tot això, encara no li acaba de fer el pes aquest dia, pensi que el 12 d'octubre de 1582 no va existir. El papa Gregori XIII que va decretar l'actual calendari gregorià es carregà tots els dies del 4 al 15 d'octubre de 1582. Amb el follón que va comportar pèr anglesos i europeus que encara no s'aclaren amb l'any de neixement de Newton.
De res!

divendres, d’octubre 08, 2010

El 2012 no hi haurà més catàstrofes de les que hi ha ara


El dissabte passat vaig estar visitant la Fira de Sant Miquel tal i com manen els cànons del lleidatanime. A la Fira es poden fer moltes coses: mirar el nivell de l'oli d'algun New Holland, tastar torrades amb patè d'anxova, gorrejar sucs de l'estand d'Indulleida o demanar pressupostos de bombes de reg. Però no em pensava pas que en un estand dins del Pavelló Novíssim (és que el Pavelló Nou ha quedat com a vell ja) de la Fira podíem establir una conversa sobre l'any 2012 amb un comercial de bombes de reg.

Aquest company de fa anys em va comentar que el tema era prou interessant per a què jo li dediqués un article al bloc. I bé, com aquest bloc és un servei púbic, doncs amic comercial, heus aquí l'article desitjat. Que jo sóc molt complidor.

Si vostè encara no sap del que va la història del 2012 perquè potser està més pendent de la separació de Fran Álvarez i la Belén Esteban, li'n faré dos cèntims (no val la pena ni fer-ne cinc). Hi ha una sèrie d'il·luminats d'aquells que veuen missatges ocults fins i tot dins dels rotllos de paper de vàter que diuen que l'any 2012 els planetes del Sistema Solar quedaran alineats i a la Terra es prouiran catàstrofes que ens enviarà a tots a prendre pel sac. Com si no hi haguessin catàstrofes ara mateix. Zapatero és president del govern sense que hi hagi planetes alineats.

Primer cal dir que el fet que els planetes del Sistema Solar quedin perfectament alineats és pràcticament impossible. Cada planeta es mou a la seua velocitat i amb el seu període de translació sense importar-los-hi gaire el que fan els altres planetes. Mercuri va molt ràpid i Plutó (si el vol considerar planeta) va molt lent. Amb els planetes donant tombs al seu ritme, els planetes interiors més propers al Sol (Mercuri-Venus-Terra-Mart) és relativament senzill que quedin alineats amb el Sol. Però quan diem alineats ho diem amb un marge d'error de milers de quilòmetres cap a l'esquerra o la dreta segons les observacions dels astrònoms.

Els planetes grans que estan més lluny també tenen dret a alinear-se si volen. Doncs suposem que sí, que s'alineen i que els astròlegs i sectaris il·luminats fan festa major. Però, què passaria?

Astròlegs, guionistes, presentadors d'Intereconomía i altres espécies d'éssers afirmen que les gravetats ocasionades per cada planeta se sumarien i la Terra es veuria afectada per tots els camps gravitatoris creats i fotríem un pet. Com si estiréssim un globus per les puntes fins a petar-lo.

La veritat és que no. La força gravitatòria depèn de dues magnituds: de la massa dels planetes (que sí és un valor gran) i del quadrat de la distància, de manera que com més lluny està el planeta menys es noten els efectes gravitatoris que provoca. I els planetes diguem que estan molt i molt lluny els uns dels altres, no?
Així que tranquils. Una alineació planetària molt bèstia no serà inapreciable i l'òrbita de la Terra pot modificar-se molt lleugerament, però que ni vostè ni jo ni ens adonarem. De fet, la Lluna està molt més aprop dels planetes que ens volen alinear i tampoc ens porta tants maldecaps: les marees i poca cosa més.

dissabte, d’octubre 02, 2010

L'Alt Urgell (però alt, alt)


Mentre la gent fa grans viatges per descobrir Sebastopol, la Patagònia o Ulan-Bator, jo continuo amb el meu objectiu de conéixer i visitar tots els pobles de Catalunya. Una espécie de José Antonio Labordeta però viu i sense motxilla.

L'últim cap de setmana vaig decidir encarar-me cap a l'Alt Urgell. Una comarca que desconeixia més que un sindicalista les ganes de treballar i que encara desconec força. De fet, només havia visitat la Seu d'Urgell i només coneixia els pobles pels quals passa la C-14 per anar a Andorra i Puigcerdà.

Aquest cop el senyor i la senyora Babunski, juntament amb els Babunskets vam establir la base a l'hotel Cal Miquel d'Anserall, el nucli de població més important del terme municipal de Valls de Valira. En aquest hotel rural molt ben arregladet i restauradet, l'Antònio i la Cèlia ens van cuidar molt bé. El matrimoni és d'origen gallec i això es nota a la seua cuina. Els menús eren excel·lents (un trinxat fabulós i una carn estofada tendríssima!) i de tant en tant apareixien amb alguna sorpresa com una tapeta de pop a la gallega o de xoriço gallec. Fins i tot, els croissants d'esmorzar els fa el mateix Antònio i la Cèlia ens va deixar provar una coca gallega que va fer ella. Vam estar com a casa. Millor i tot, perquè no ens calia ni cuinar ni fer el llit.

El poblet d'Anserall no té gran cosa per veure, però els afores sí. Caminant uns 10 minuts des de l'hotel vaig descobrir una de les joies del romànic del Pirineu completament desconeguda. Les restes del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles. Un que és aficionat al romànic del Pirineu, no em podia creure que una cosa com aquella quedés tan oblidada. Semblava la botiga Levi's després dela visita d'uns pollosos autoanomenats antisistema.

Seguint la carretera que va a Andorra i arribant al poble més conegut arreu del món pel seu tabac de contraband, la Farga de Moles, ens podem dirigir cap a Ars, on és de visita obligada l'església de Sant Martí d'Ars amb un campanar de forma rodona, semblant al de Santa Coloma d'Andorra. De fet són els únics campanars romànics cilíndrics que conec.

Agafant de nou la carretera que va cap a Puigcerdà, trobem poblets com Alàs, Estamariu, Bescaran, Cerc, Arséguel, Cava, Toloriu, Aristot o Bar. Jo vaig seguir fins a entrar a la Cerdanya, ja que tenia com a objectiu la formatgeria Ermengol de Prullans. De fet, la diferència entre l'Alt Urgell i la Cerdanya oest és ben poca. Martinet o Prullans podrien pertànyer tranquil·lament a l'Alt Urgell.

Vam parar a dinar a la Taverna dels Noguers al terme municipal del Pont de Bar (el poble és nou ja que va quedar arrassat per les riuades del Segre de 1982) i la selecció de menjar típic que tenen és bestial. Conill a la mostassa, ànec amb peres, peus de porc amb naps... i una selecció d'entrants casolans amb productes propis de l'hort bestials. De postres una selecció de formatges de la formatgeria Baridà de Bar. Cosa que va provocar que em dirigís al nucli de Bar a visitar la formatgeria, després de passar pel castell de Toloriu.

I més joies del romànic imprescindibles: l'Església de Sant Andreu d'Aristot (molt difícil trobar el desvio de la carretera!), Sant Martí de BEscaran, la MAre de Déu de les Peces d'Alàs, Sant Pere d'Os de Civis (podeu dinar a la Borda de l'Arena d'Aixovall) i una cosa rara com és l'ermita de Sant Antoni del Tossal de Cerc, lloc de devoció de molts urgellencs.

Ah, i em deixava que també cal fer una passejadeta pel poblet d'Arséguel, amb el museu de l'acordió com a màxim atractiu. I fins i tot, a peu de carretera, al nucli de població anomenat el Pont d'Arséguel hi ha un museu de la llana. Des d'Arséguel i si teniu ganes (perquè cal tenir-les) us podeu arribar a Cava, Ansovell o el Quer Foradat on veureu unes formidables vistes del Cadí.

Si és que no cal anar gaire lluny per gaudir del paisatge... però ja sabem que no farda tant.