dimecres, desembre 29, 2010

El típic resum de l'any


Com sabran els habituals (i les habituals) -ara que ja ens hem desfet per fi d'ICV-EUA del Govern, haurem de continuar fent això de les i els?- del bloc, un dels articles que tenen més èxit del Des de Lleida és el típic resum de l'any.

Any de dates que són recordades amb sigles: 10-J, 29-S, 28-N. I d'unes sigles que per culpa d'uns incompetents i d'una comissió d'investigació ens hem après: GRAF i BRIF. No va ser un llamp. També hem aprés que MTR és un magatzem temporal de residus i que els ecologistes (i les ecologistes) l'anomenen Cementiri Nuclear. I la paraula de moda enguany ha estat Wikileaks. El personatge de l'any hauria de ser una barreja entre Julian Assange i el Pulpo Paul. També hem aprés a dir Due Diligence encara que la majoria no tinguem ni idea de què cony vol dir. Coses del Sandro Rosell. Si no ho entenen, potser troben la resposta al llibre de l'any Lo Nou Diccionari Lleidatà-Català, el llibre editat a Lleida més venut de la història. Poca broma.

Un 2010 que va començar amb un temporal de neu al gener i va continuar amb un temporal de neu al març i FECSA-ENDESA deixant tot Girona sense llum. Entremig d'això terratrèmols a Xile i a Haití.

No hi podia faltar la crisi enguany com ja va sent costum els últims resums i pinta que també els propers. A Lleida tancava Segre Ràdio, Enquadernacions Fontanet i l'Agudana al mateix temps que l'IVA pujava un 2%. En plena revolta a Grècia, el rei del país veí venia a operar-se a l'Hospital Clínic sense llista d'espera. Els funcionaris i altre personal concertat hem patit una rebaixa salarial. Els controladors aeris també, però ells ho tenen tot atado y bien atado i són capaços de deixar a tot quisqui sense vacances i convertir César Cabo en el personatge més insultat de la península. Ni el volcà d'Islàndia va provocar tan follón amb els avions! La crisi s'endú Teresa Ginestà de l'alcaldia de Mollerussa. Però l'Àngel Ros a Lleida no la nota i ens inaugura el Parc de les Vies, el pont de Príncep de Viana, la plaça Ricard Vinyes, el marge dret de la canalització i reinaugura la Llotja amb Il Trobatore. I al Sillicon Valley del Vallés ja tenim el Sincrotó ALBA.

La crisi també ha tocat a l'esport posant el Lleida en concurs de creditors. Déiem adéu a Tatxo Benet i hola a Annabel Junyent. Hem dit adéu a Miki Massana i Marc Sellarés, i hola a Rubén Rayos i Álex Colorado. Això sí, sense cobrar. El Lleida Bàsquet es queda sense patrocinador, l'agafa el Josep Mª Raventós i en una maniobra de despatxos el puja a la LEB Or. Els que no han notat la crisi aquest any de Bubuzelas, de la Javulani, del gol d'Iniesta i de waka-waka-yeh-yeh són el Marc Márquez, el Dani Pedrosa i el Toni Elias.

Políticament ha estat l'any de Solidaritat Catalana per la Independència, aquest pseudo-partit creat a partir de pedaços de REagrupament. Joan Laporta, Toni Strubell, Alfons López-Tena i Uriel Beltran (i Maria Lapiedra). El final d'any té el nom de Ferran Mascarell, el mercenari. GUanya CIU i plega David Madí després de la comissió d'investigació del seu finançament irregular. Josep Mª Pelegrí conseller d'Agricultura i de Medi Natural (estarà al mateix temps a favor i en contra de les ZEPA?). Una campanya electoral amb i sense cara a cara. La castanya d'ERC i del PSC. A Andalusia no paga ni Déu. No als toros. La llei de vegueries???? La llei del cinema. La reforma laboral. Els immigrants de Vic. La Terribas mal follada segons un càrrec socialista de Barcelona. Àngel Ros diu que de burka res de res. L'Estatut ens el tornen en carpaccio des del TC. El català ens el tornen en forma de catxondeo des del TS. La Falange porta Garzón als jutjats. Jaume Matas en llibertat per només 3.000.000 €. Les aules amb ordinadors però sense ample de banda. Per mantenir-nos entretinguts i no fer cas de tot això ens porten el Papa a passejar per Catalunya, aquell senyor de blanc que rep acusacions de pederàstia dia sí i dia també i per la tele ens donen en directe el rescat d'uns miners xilens. Així ja tenim personatges com Luis Bárcenas oblidats i nunca más se supo de ello.

La crònica negra ha vingut marcada per les comarques gironines. A Olot, el zelador de la Caritat i el Pere Puig el Rambo. A Serinyà el matrimoni holandès suïcidat al riu. A Lloret la mare que matava els fills. A CAstelldefels, l'accident de les vies de Sant Joan. El pèndol del Tibidabo. La Love Parade. El riu de Mèxic. Roque Pascual, Albert Vilalta i Alicia Gámez. L'olivaire de Massalcoreig.

I hem dit adéu definitiu a esportistes com Benjamín Telechea, Luis Molowny, JOsé Rico Pérez, Lauren Fignon, Jordi Pitarque, Eduardo Manchón, Juan Carlos Arteche, Shoya Tomizawa. I podem afegir-hi el periodista esportiu Juan Manuel Gozalo i el feixista Juan Antonio Samaranch. El món de la música trobarà a faltar (o no) a Eric Woolfson (Alan Parsons), Juan Raf Pulido (la Banda Trapera del Rio), Malcolm McLaren, Dio (Black Sabbath), Alli Ollie Woodson (Temptations), Stuart Cable (Stereophonics), Xavier Elies (16 Jutges), Pauly Fuemana (OMC), Doug Fieger (the Knack), Bobby Hebb, Mike Edwards (ELO), José Antonio Labordeta, Salomon Burke, Enrique MOrente, Captain Beefheart i Pascual Saura (M-Clan).
El cine i el teatre no s'han quedat curts tampoc en necrològiques: Jordi Estadella, Antonio Ozores, Joan Busquets (Saltapuça), Miquel Cors, Dennis Hopper, Bea Arthur i Rue McClanahan (las Chicas de Oro), Leslie Nielsen, Manuel Alexandre, Luis García Berlanga, el iaio de Filiprim i Tony Curtis. Periodistes com Oddet Pinto, Joaquín Soler Serrano i Luis MAriñas. Escriptors com Miguel Delibes, Xosé Saramago, Raimon Pannikar, Joan Triadú o JOan Solà. Els polítics no se'n salven tampoc: Albert Alay, Félix Pons, Fancesco Cossiga, Carles Hug de Borbó, Lorenzo Echarri, Ernesto Corbella, Marcelino Camacho i Néstor Kischner. També cauen domadors com Ángel Cristo, banquers com Alfonso Escámez i caixes senceres, com la defunció de Caixa Girona empassada per la totpoderosa la Caixa. Les matemàtiques han sentit la pèrdua de Martin Gardner i de Benoit Mandelbrot.
I Lleida ha sentit un any molt dolorós en pèrdues del món cultural lleidatà. Ens han deixat el dr Roc Pifarré, el pintor Màrius Carretero, lo Jordi Plens, l'Albert Calpe, lo Fernando Boneu Companys, la pianista Pepita Cervera i la Mª Adelaida Robert, vídua del mestre Emili Pujol.

Amb tot això... el 2011 pot ser pitjor? Pensi que el 2011 és un nombre primer, cosa que des del 2003 no en teníem cap. I que bé vivíem el 2003, no? Apa, bon any!

dijous, desembre 23, 2010

Elton John - Step into Christmas

Els blocaires (i les blocaires) que em segueixen des del començament del bloc ja saben que és costum del sr Babunski felicitar el Nadal (els Nadals com diuen els catalans moderns) amb un videoclip d'una cançó nadalenca interpretada per un grup popero. Ja han passat pel bloc els Wham, els Slade o els Ramones.

I enguany m'ha donat per posar-hi aquesta de l'Elton John. Una cançó de Nadal que a mi personalment m'agrada molt i que trobo que l'Elton John l'encerta molt bé. Cal reconéixer que és de l'època bona d'Elton John. "Step into Christmas" es va publicar com a senzill l'any 1973 sense cap èxit especial (nº27 a les llistes angleses) però en una època excepcional en la música del Reginald Kenneth Dwight (que sí, que sí, que es diu així). Va ser l'època on encara anava canviant de barret i d'ulleres en cada aparació pública (i púbica?). L'època del "Daniel", del "Goodbye yellow brick road", de la bestial (i millor cançó seua tot i ser més famosa una versió dels The Who) "Saturday night's alright for fighting" o de la monyada del "Candle in the wind" dedicada a Marilyn Monroe (i no pas a la Lady Di com molts encara es pensen!). Cada disc que publicava era nº1 en vendes: "Don't shoot me, I'm only the piano player", "Goodbye yellow brick road" o "Caribou". I per aprofitar la tirada d'aquests enormes èxits el 1974 publica el seu primer "GReatest hits". Faltaria més, no?
Aquest músic fracassat (es veu que ell el que volia era formar part dels King Crimson... i ja m'explicarà vostè quantes cançons coneix de King Crimson i quantes d'Elton John) també cau en les excentricitats típiques. L'any 1977 va anunciar la seua retirada dels escenaris, suposo que per fer-se notar una mica després de l'èxit absolut del "Don't go breaking my heart" amb Kiki Dee, ja que els següents temes van passar molt desapercebuts. Any i mig després ja tornava als escenaris, potser es gastava massa quartos en substàncies psicotròpiques i no li donava per viure de rendes. També va aprofitar per comprar el Watford Football Club que el va aconseguir fer arribar a la Final de la Copa anglesa.
Bé, però deixem-nos d'històries i anem a felicitar les festes. Així que si vostè no és membre (ni membra) del Tribunal Suprem, ni del Tribunal Constitucional, ni de Convivencia Cívica Catalana (curiós nom d'una organització que no compleix cap de les 3 paraules), ni diputat del Partit Popular, ni diputat de Ciutadans, ni controlador aeri, ni inspector de l'SGAE... li desitjo un molt BON NADAL I FELIÇ 2011!


diumenge, desembre 19, 2010

Captain Beefheart - Diddy Wah Diddy

Buf! No he donat l'abast. La manca de temps i l'excés de necrològiques musicdals ha provocat que em deixa un munt a la cartera per poder comentar. Enrique Morente, Salomon Burke, José Antonio Labordeta, Mike Edwards (de l'Electric Light Orchestra), Pascual Saura (de M-Clan), Doug Fieger (the Knack), Xavier Elies (els 16 Jutges), Alli Ollie Woodson (dels Temptations), Pete Quaife (de The Kinks), Dio (de Black Sabbath)... pobres, s'han quedat sense l'honor del meu article.
Abans d'acabar l'any em decideixo homenatjar a lúltim músic pòstum que de moment passa per aquesr bloc. Es tracta d'un senyor un tant peculiar anomenat Don Van Vliet. Què no sap qui és? No passa res, amb aquest nom afededéu que no hagués passat a la història de la música. Així que el seu nom artístic fou el de Captain Beefheart. Amb això dels noms artístics sempre em pregunto què hauria estat de George Michael si en la seua carrera artística hagués apostat pel seu nom original: Georgieus Papayatiou.
Tornant al personatge en qüestió, i dic personatge perquè això és realment el que és. Un paio excèntric, sense contacte amb la realitat que va començar de músic i ha acabat de pintor. El sobrenom de Captain Beefheart li fa posar Frank Zappa (un altre paio raro) perquè semblava tenir un "beef in his heart against the world". Vaja uns dos que es van juntar!
Rodejat d'un grup inestable de músics anomenat The Magic Band va aconseguir el seu major èxit amb el single "Diddy Wah Diddy". De fet penso que és l'única cosa normal que ha fet. Els seus primers àlbums són sensacionals "Safe a milk" (1967), "Mirror man" (1973) i "Strictly personal" (1968). S'extreuen singles com "Abba Zaba", "Moonchild" o una fabulosa "Yellow brick road". Es dóna les dots de gran compositor i multiinstrumentista. Una espécie de Mike Oldfield o Rick Wakeman però sense que li pugessin tant els fums i sense anar tant de sobrat com Wakeman. Això de Rick Wakeman és per fer un post sencer. "Trout mask replica" (1970) va ser el seu àlbum més exitós i produït pel seu íntim amic Frank Zappa. No era un disc de singles, era un disc conceptualment per ser escoltat sencer, cosa que es va posar de moda a finals dels 70 amb Pink Floyd.
Quan li passa pel cap canvia d'estil d'avui per demà. Si escolteu "The Spotlight Kid" (1972) o "Clear spot" (1972) no tenen res a veure amb el comercial "Unconditionally guaranteed" (1974) o l'extravagant "Blue jeans and moonbeams" (1984). L'últim single d'èxit (èxit mitjà diguem) va ser "Ice cream for crow" (1982)... des de llavors s'ha dedicat a la pintura i a anar vivint de recopilacions i directes fins el 2006, que va tenir la barra de publicar un directe gravat el 1980.
Uns diran que la seua música és molt personal, i uns altres et diran que és absurda i excèntrica. Jutgi-ho vostè mateix amb aquest "Yellow brick road":


divendres, desembre 10, 2010

La PISA encara està torta


Sí, sí, ja sé que els milers de lectors del meu bloc esperaven una anàlisi d'un expert com jo del resultat de les eleccions. Doncs no el faré. La reflexió que ens toca fer als que hem participat en aquesta darrera campanya electoral sense els fruits desitjats ja l'hem fet allà on l'havíem de fer.

Tampoc parlaré de Wikileaks, perquè si jo no hi surto és que tampoc deuen dir gran cosa.

I sobre els controladors (i controladores) aèries no en parlo més que res perquè ningú en parla. S'insulta directament. Els professors (i professores) de matemàtiques hem deixat de ser la professió més odiada gràcies als controladors (i controladores). Ara hem entrat en competència amb inspectors de l'SGAE, àrbitres de futbol i parquimetreros.

Així que avui m'ha agafat per escriure sobre aquest famós informe PISA que es veu que ha alleugerit la comunitat educatica catalana i que gràcies a ell, el (ex)conseller Maragall ja veu premis Nobel i medalles Fields per tots els instituts de Catalunya.

1) L'any 2000 les dades eren millors. Hem perdut 10 anys de qualitat en l'ensenyament? I dic ensenyament i no educació. Espero que el nou Govern torni a posar el nom que toca a la Conselleria.

2) Això dels números del PISA no deixen de ser estadístiques i ja sabem que les estadístiques es poden interpretar com millor ens convingui. D'això la política en sap molt. Per exemple, la inversió del PIB a Anglaterra en ensenyament és del 5,4%, i a Catalunya del 3,6%, però en canvi ara traiem millors resultats que no el Regne Unit, per la qual cosa o allà ho fan molt malament, o aquí ho fem molt bé. I potser no és ni una cosa ni l'altra. Per cert, on està el 7% del PIB a l'educació (sí, aquí hi poso educació perquè parlo del Tripartit i queda més progre) que pregonava el Pacte Nacional per l'Educació? Què se n'ha fet del Pacte aquest? S'han fet fulls reciclats per signar baixes de controladors?

3) Com es poden valorar estadísticament continguts diferents? Els temaris realitzats pels alumnes de 16 anys a Catalunya, Corea del Sud, Finlàndia o Botswana són molt diferents. Com podem millorar les nostres qualificacions internacionals? Rebaixant els nivells de les proves i dels temaris, esclar! Quina gran innovació pedagògica! Si poso un examen amb la pregunta "quan suma 3+3?" quedarem líders en matemàtiques! I no es enganyem, tendim a això...

4) Hem d'estar contents perquè els resultats estan més o menys per la mitjana? Quin ridícul, no? Un aprovat justet i contents. Així ens va, una metàfora del sistema educatiu. Catalunya ha de ser capdavantera en ensenyament i no pas una mitjania. Estem ben arreglats si ens conformem amb això.

5) I per mi la dada més preocupant. Només el 3% dels nostres alumnes arriba als màxims resultats. Quan estem fent un ensenyament de mínims!! Alguna cosa falla en el sistema, no? La mitjana de l'OCDE és del 8%, no és per llençar coets però és un 166% més d'alumnes excel·lents. No ens hauríem de dedicar més a ensenyar per l'excel·lència?

6) I una última cosa. No cal que dediquin tants esforços, diners i funcionaris en aquestes proves per acabar-nos dient que un 36% de repetidors és excessiu, que un 20% no arriba als mínims i que les noies tenen un nivell de comprensió lectora més gran. Si m'ho pregunten a mi també els hagués contestat sense necessitat de tantes enquestes.

Ja poden anar fent estadístiques que la realitat és força diferent. L'ensenyament creixerà en el moment que se'ns deixi als professors més llibertat, continuïtat (cada cop que sento l'expressió "reforma pedagògica" ja tremolo), creativitat, rigor científic, espai i pressupost. Mentrestant, nosaltres cada dia anem treballant.