dimecres, de novembre 02, 2011

La competència

Fa uns dies debatia amb un molt bon amic meu homònim de nom i de cognom il·lustre dins del basquetbol lleidatà (de fet és fill d’un dels homenots més importants del bàsquet a la nostra ciutat) sobre si es poden considerar els diferents clubs esportius de la ciutat com a competència o no. Ell em deia que “malament anem si tenim la idea que el Lleida Basquetbol el considerem competència del Lleida Esportiu”. Que vagi per davant que jo segueixo, tot el que el temps i la informació em permet, la dinàmica esportiva lleidatana. Intento estar al dia i informat sobre el Lleida Esportiu (per descomptat), el Lleida Basquetbol, el Llista, el Transcolías Pardinyes, el Sícoris, l’Associació Lleidatana d’Handbol, l’EFAC, el Balaguer, el Tàrrega, el Cadí la Seu, el Borges Grup Vall i així anar fent. Per cert, això del Llista d’enguany és de traca i mocador, que poques vegades es reconeix.

Bé, al que anava, la meua argumentació estava basada en una conversa de bar que vaig sentir ja fa unes setmanes. Ja se sap que als bars es concentra la saviesa popular. El fatídic dia que recordarem durant molts anys (com aquell 0-5 del Mataró) del Lleida-Hospi, vam anar a un dels bars propers al Camp d’Esports a fer una canyeta amb el meu amic i company de seient al camp per a copsar l’opinió de l’aficionat. Hi havia un grup de 5 o 6 persones que sentíem xerrar. I la seua conclusió fou la següent “per veure el que hem vist, enguany em decideixo fer soci del bàsquet”, afirmació la qual va ser assentida per la totalitat del grup allà reunit.

És a dir, que teníem un grup de mitja dotzena de persones potencialment socis del Lleida Esportiu que finalment decideixen abonar-se al Lleida Basquetbol. Al cap i a la fi són uns clients que han decidit canviar d’empresa perquè a la que havien anat no els havia satisfet. I això, aquí i a la Xina Popular, es diu competència.

I escric tot això per enveja, siguem clars. Veig que al Barris Nord hi ha 3000 persones completament entregades i al Camp d’Esports, no ens enganyem, amb prou feines passem dels 2000. Sí, és cert, tenim dos penyes que foten molt soroll i els socis de pedra picada, i prou. No enganxem afició.

Ara queda formular-se la pregunta, i per què? Per què tenim una directiva que no ven ni comunica? Per què el Bàsquet té un Edu Torres i un Ricard Cases que només per nom ja han creat il·lusió? Per què no sabem el futur del Lleida Esportiu no a anys vista sinó al final de temporada? Per què el Bàsquet ha creat un projecte amb bona vista futura? Per què es va vendre fum a començament de temporada d’entrada de diners, de patrocini de l’estadi i al final res de res? Per què el bàsquet ha pogut firmar un meravellós conveni amb San Miguel, empresa de la nostra ciutat que cap cap de màrqueting futbolístic ha pogut aconseguir?

I una última cosa, felicitats a Jaume Sobregrau pel golàs de diumenge passat. Si Sobregrau jugués en un equip que va de roig i blau i el nom del qual no em ve al cap, hagués estat el gol més vist del cap de setmana als Telenotícies d’aquella cadena de televisió que es fa dir de Catalunya.

3 comentaris:

carina ha dit...

El que ha passa a Lleida amb el futbol és històric, no hi va ni déu al camp i no hi ha manera que la gent es faci seu el club. El bàsquet és més engrescador i el Barris Nord fa caliu, la figura de l'Edu ajuda, però no ho és tot. A Lleida hi ha molta afició pel bàsquet (només et calia anar a veure l'antic Oli Baró de Maials quan jugaven a l'Onze de Setembre, era ple). No sé per què però lleida no és de futbol, bé del Barça sí però del Lleida Esportiu o antigament Unió Esportiva, no. No enganxen i el camp és massa gran i no convida a fer caliu.

Henry The VIII ha dit...

Recordo el partit del 87 en que vam pujar a 2a A. Aviat repetirem la gesta i tornarem a fer invasió de camp.

Visca el Lleida!

Babunski ha dit...

carina, el problema del futbol té un nom molt clar i es diu Futbol Club Barcelona... si estiguéssim més lluny penso que ens aniria molt millor.

Henry... ja ho espero ja...