divendres, gener 28, 2011

Per a què demanàvem bisbes catalans?

Joan Piris, bisbe de Lleida, nascut a Cullera (País Valencià)
Joan-Enric Vives, bisbe d'Urgell, nascut a Barcelona.
Xavier Novell, bisbe de Solsona, nascut a Montfalcó d'Agramunt.
Romà Casanova, bisbe de Vic, nascut a Deltebre.
Francesc Pardo, bisbe de Girona, nascut a Torrelles de Foix.
Josep Ángel Saiz, bisbe de Terrassa, nascut a Sisante (Cuenca)
Lluís Martínez Sistach, bisbe de Barcelona, nascut a Barcelona.
Jaume Pujol, bisbe de Tarragona, nascut a Guissona.
Xavier Salinas, bisbe de Tortosa, nascut a València.
Agustí Cortés, bisbe de Sant Feliu de Llobregat, nascut a València.

Tots aquests monsenyors que he anomenat, com es poden imaginar, són els bisbes catalans que s'autoagrupen en l'anomenada Conferència Episcopal Tarraconense. Ara fa pocs dies tots ells es van reunir a Tiana. Es veu que un dels objectius de la trobada de la Tarraconense era la necessitat comunicativa que va plantejar que calia el bisbe Piris. Feina de comunicació li cal al bisbe de Lleida, perquè quan obre la boca només l'aplaudeixen a Barbastre. Clar, i amb aquesta necessitat, el col·lectiu de bisbes va fer unes classes de Facebook i Twitter. Jo no sé què pensaran vostès, però no m'imagino cap monsenyor afegint-se al grup "Señoras que bailan juntas pasodobles en las fiestas de pueblo" o enviant-me sol·licituds del Farmville. Tot i que, després de saber que els bancs i les caixes d'estalvis pateixen stress ja res no em pot sorprendre.


En aquesta reunió també es va parlar sobre el tema del litigi de l'art sacre entre el bisbat de Lleida i el de Barbastre-Montsó. I, sense posar en marxa les nocions comunicatives que van aprendre, ja la van tornar a emmerdar. Tots els monsenyors, sense excepció, van fer públic on comunicat on deien “que es puguin complir les decisions emanades de la Santa Seu sobre aquests béns eclesiàstics”, és a dir, que es lliurin les peces al bisbat de Barbastre-Montsó. I es van quedar tan amples.

No sé si tenen molts clars els seus preceptes a seguir. L'any 2005, la Tarraconense va donar suport unànime a l'aleshores bisbe de Lleida, Francesc Xavier Ciuraneta en la seua defensa del patrimoni diocesà. Ara ja sabem que tota aquesta colla està per servir a Renzo Fratini, nunci del Vaticà a l'Estat espanyol. Deu ser per aquella famosa frase de Jesús a l'Evangeli que diu que "No es pot servir a dos senyors alhora". Ja ho veuen, han triat abans servir al senyor Fratini abans que servir la seua terra. Buf! Quina moral més rara que tenen!

A mitjans dels anys seixanta va sorgir una campanya, que ha anat ressuscitant de tant en tant amb el lema "Volem bisbes catalans!". Ara més o menys ja tenim bisbes catalans, o dels Països Catalans (a excepció d'un monsenyor de Cuenca). I per a què ens ha servit? Per posar bisbes catalans i que se'ns posin de cul, ja els podríem tenir de Botswana. O que ens posin a Alfonso Guerra, tampoc es notaria tant. Afededéu...

Stephen Hawking afirma en el seu últim llibre “El gran disseny” que “no hi ha miracles que puguin explicar les lleis de la natura”. És una llàstima, però a poc a poc se’ls hi va acabant la feina als bisbes. Mala notícia per l'atur. Amén.

dissabte, gener 15, 2011

Un 2011 científic?


Segurament que de previsions econòmiques per aquest 2011 vostè ja se n'ha degut de fer un fart de sentir-ne. N'haurà sentit de dolentes i de molt dolentes. Si n'ha sentit alguna de bona ha degut estar de boca de l'humorista ZP, que ja se sap, té la mateixa credibilitat que Belén Esteban donant una conferència sobre teoria de cordes.

Les altres previsions on tothom hi fot cullerada són les esportives. Aquí no hi ha tanta varietat i els que vivim a Catalunya sempre sentim el mateix: la grandesa de tots aquells jugadors que porten 10 anys vivint a Catalunya, que no saben ni dir un "Bon dia" en català i que resulta que ells representen l'equip de Catalunya i no sé quines tonteries més. Bé, deixem-ho estar, pitjor que Belén Esteban.

Ara bé, de previsions i fites científiques se'n senten poques o gens. No deuen ser gaire interessants perquè els tertulians aquests que saben de tot les aboquin a les ràdios. Que avorrit parlar de ciència!

Doncs com a servei públic que vol ser aquest bloc em pemeto la llicència d'exposar algunes fites que poden ser interessants i que podem esperar per aquest 2011:

- Ja sabem que el 2011 ha estat declarat Any Internacional de la Química. La data coincideix amb el centenari del Premi Nobel de Química a la senyora Maria Sklodowska-Curie. Vam acabar l'any 2010 amb el diari ARA regalant el calendari "Quins elements!" publicat per la Societat Catalana de Química. La SCQ realitzarà centenars d'activitats durant tot l'any per tal d'aproximar aquesta ciència a tothom que ho vulgui.

-El projecte ITER (Reactor Termonuclear experimental Internacional) de recerca sobre la fusió nuclear va a bon ritme. La veritat és que fa 10 anys que sempre es diu el mateix. Però hem de confiar-hi.

-Les matemàtiques catalanes estan en expansió mundial, Marta Sanz-Solé, catedràtica de matemàtiques de la UB ha estat triada presidenta de l'European Mathematical Society pel període 2011-2014. Serà el 2011 per fi l'any de l'IEMaths?

-L'LHC (Col·lisionador d'Hadrons) ja està en ple funcionament (tot i que va començar espallant-se) i cada cop estem més a prop del bossó de Higgs i de les condicions de l'origen de l'Univers. Haurem d'estar al tanto del que ens arribi des del CERN.

-Més a prop nostre els investigadors del Laboratori de Sistemes Complexos de la Universitat Pompeu Fabra i de la Unitat de Senyals Cel·lulars estan posant les bases dels ordinadors biològics. Aquests ordinadors s'han de passar pel folre el teorema de Gödel i han de pensar per ells mateixos. Fa pocs dies sortia l'article de Francesc Posas i Ricard Solé a Nature.

- S'està extenent la moda del biomimetisme i l'economia blava. Els peixos elèctrics no hi veuen amb els ulls, sinó amb els camp elèctrics que el seu cervell interpreta... un pas important pels oftalmòlegs? Les fulles de Lotus es mantenen seques sota la pluja... una idea pels enginyers? Els tèrmits a la sabana construeixen nius amb una temperatura interior que oscil·la només un grau, quan a l'exterior pot haver una amplitud tèrmica de 50º... una idea per poder estalviar combustible?

- Aquest 2011 s'acabarà d'enllestir el Museu de la Ciència a Lleida dincs del PCiTAL de Gardeny. Aquest museu, entre altres coses, ha de guardar el llegat de Joan Oró, el lleidatà més internacional (universal?) de la història (amb permís potser de Gaspar de Portolà).

-I una última dada curiosa. Enguany viurem uns quants dies amb dia/mes/any nombres primers. El primer que viurem serà el 2/2/2011. Això no ens passava des del 29/11/2003. Que guai, no?

divendres, gener 07, 2011

Gerry Rafferty - Baker street

Com no hi ha dos sense tres, aquí tenim la tercera necrològica musical de la setmana. A Bernie Wilson i a Bobby Farrell l'acompanyen des d'ahir l'escocès Gerry Rafferty.

En la història del pop hi ha dos solos de saxo famosos (deixant de banda els malsons de Kenny G, quin horror!): un és el començament del "Your latest trick" dels Dire Straits i l'altre és el del "Baker street" de Gerry Rafferty, segurament la seua cançó més coneguda.

L'home ha passat a la història per aquesta cançó i en general per aquest fabulós disc publicat el 1978 anomenat "City to city". En aquest disc s'incloïa la cançó aquesta amb el nom del carrer on va viure Sherlock Holmes i on Rafferty també hi vivia. El single va vendre milions de còpies i gràcies a ell ha pogut viure de rendes fins ara. Perquè molt, el que es diu molt tampoc va fer més aquest bon home. Imagineu si anava de sobrat que davant de la sorpresa de tothom, Rafferty es va negar a fer una gira del disc al Estats Units.

El "Baker street" molts la van descobrir l'any 1992 gràcies a una versió dance del grup Undercover. És el que té la música dance, que per si sola no sap crear res es veu.

El disc "City to city" no va ser el primer que va fer. Anteriorment havia gravat un altre disc en solitari "Can I have my money back" (1971). Completament desapercebut. I amb el grup Stealer's Wheel el 1973 grava la cançó "Stuck in the middle with you", redescoberta pel bluesman cec Jeff Healey el 1995 i que Quentin Tarantino va aprofitar per la banda sonora de Reservoir Dogs. Tarantino si té una cosa bona no són pas les pel·lícules, són les bandes sonores.

Després del "City to city" va publicar "Night owl" (1979) i "Sleepwalking" (1982) i a partir d'aquí para de comptar. Tot el que ha fet després no cal ni anomenar-ho. Només dir que també es va dedicar a la producció, en concret dels Proclaimers, el "Letter from America" i també es va dedicar a l'alcohol i el consum de substàncies no gaire adequades que diguem.

Tot i que la cançó que més m'agrada és l"Stuck in the middle" (és un tros de cançó), em veig amb l'obligació de posar el video del carrer Baker, que és pel qual ha passat a la història.

dimecres, gener 05, 2011

Boney M

L'altra mort sonada del món musical d'aquests dies ha estat la de Bobby Farrel, aquell personatge de melena curiosa i que posava la veu greu i uns passos de ball estrambòtics a Boney M.

Els Boney M, coneguts sobretot per la cançó "Feliz Navidad" -el videoclip no té pèrdua!- d'un famós cassette que durant un temps regalaven a la Caixa, neixen artísticament a Alemanya. Els 4 components (3 senyores i un senyor) ja tenien un bagatge dins del món musical i van ser reunits per un individu anomenat Frank Farian. Si el món dels artistes és excèntric, el món dels productors encara ho és més. Si repassem la història d'aquests éssers que són els productors musicals, no en trobaríem cap de decent, començant per Phil Spector, continuant per Frank Farian, seguint pel pesat del Brian Eno (Brian amb i i no Bryan amb y, sinó s'enfada) o més recentment William Orbit.

Frank Farian era un productor especialista en posar personatges peculiars per ressaltar les seues produccions. De fet, jo tinc la teoria que el cantant de Boney M no era sempre el mateix ja que he vist algunes actuacions o fotos on el paio en qüestió era bastant diferent. Una cosa semblant em va passar amb una altra de les superproduccions de Farian, la "Dolce vita" (1983) de Ryan Paris. Crec que a cada actuació el Ryan Paris aquest era un de diferent. I per últim, Frank Farian també va ser el responsable de la producció i descobriment dels Milli Vanilli... no hase falta desir nada más.

El primer èxit de Boney M va ser "Daddy cool" (1977), al qual va seguir la versió del "Sunny" (1977) de Bobby Hebb (homenatjat l'any passat en un article), després la història d'una gàngster anomenat "Ma Baker" (1977) -curiosament versionada també pels artistes de Milli Vanilli- , "Gotta go home" (us sona a una cançó discotequera d'ara? efectivament és el "Barbra Streisand" de Duck Sauce), "Rasputin"(1977) i "Belfast" (1977). Totes elles incloses en un disc que crec que tot el món té a casa "Nightflight to Venus".

Al 1978 obtenen el seu major èxit amb una cançó que tots hem cantat i que es basa en un salm bíblic:"Rivers of Babylon". Aquesta versió dels jamaicans The Melodians (escolteu la versió original reggae!) va vendre tot el que podia vendre en aquells temps. Quan després de 2000 setmanes al nº1 la cançó començava a baixar, publiquen un altre èxit "Brown girl in the ring", que explica la història d'una noia de color que s'ha de casar. De fet aquestes 2 cançons figuren entre els 10 singles més venuts de la història a UK. Ja m'explicaran, els Boney M els podríem comparar amb els Beatles des del punt de vista comercial!

I després als 80 ja comencen a anar de capa caiguda "Painter man" (homenatjant Andy Warhol), "Hooray, hooray" (brutal!), "I'm born again" (1980) o la fricada del "Kalimba de luna" (1984). Ah! I "El Lute"! (1979)

Com no podria ser d'una altra manera, el videoclip que us deixo avui en homenatge a Bobby Farrel o a tots els Bobbies Farrells que ha tingut Boney M és el de "Rivers of Babylon":



dilluns, gener 03, 2011

Harold Melvin & the Blue Notes - Don't leave me this way

No ha començat bé l'any des del punt de vista musical parlant. Bé, de fet en pocs aspectes ha començat bé l'any. Ens pugen la llum, el gas i els peatges de patac i lo que te rondaré morena. Jo no entenc aquesta obsessió d'enguany (i de cada cap d'any, però enguany més) de voler celebrar l'arribada de l'any nou. Miri, si celebréssim l'arribada del 2036 potser encara, però la del 2011? Quin sentit té celebrar un any que els economistes i la gent que en sap diuen que serà igual o pitjor que aquest? Absurditats que fem els humans (i les humanes), ja em dirà...

Musicalment hem començat amb dos baixes notables en el món melòman. Una de molt sonada i l'altra no tant, pobra. Avui només en comentaré una i properament li dedicaré un article a l'altra.

El primer ha estat Bernie Wilson, un dels cantants dels Harold Melvin & the Blue Notes. Tot i això el cantant més popular dels Blue Notes no va ser Harold Melvin ni Bernie Wilson sinó Teddy Pendergrass. Però avui el Teddy no toca, va morir l'any passat i es va quedar sense article.

El So Filadèlfia (com el formatge de sucar) va tenir el seu major èxit durant la primera meitat de la dècada dels 70 i consistia en una barreja del so Motown amb el funky. Si fem una selecció de les principals cançons d'aquest estil ens trobaríem amb l'himne "TSOP" (1973) (inicials de The Sound of Philadephia) interpretada per MFSB (inicials de Mother, Father, Sister, Brother); la conegudíssima "Me & Mrs JOnes" (1972) de Billy Paul; "When will I see you again" (1974) de The Three Degrees; "Shout" (1975?) de Trammps (el mateixos del "Disco Inferno" (1976) que va popularitzar la Tina Turner (1978)) i el "Backstabbers" (1972) dels O'Jays.

Ara bé, si una cançó és coneguda i no pas per la seua versió original és el "Don't leave me this way" (1977) de Harold Melvin & the Blue Notes. Penso el mateix que deuen pensar tots vostès, jo també la vaig descobrir per culpa d'aquells pallassos dels Communards (1985) i realment em quedo amb la dels Communards. Que hi farem!

Una altra cançó dels HArold Melvin que no va ser molt més popular fins 15 anys després va ser "If you don't know me by now" (1972) . El delicte de la versió el va perpetrar Mick Hucknall, el pèl-roig dels Simply Red el 1989 en aquell exitós disc "A new flame", que ja em perdonaran però que jo tinc. Altres èxits dins de l'etapa Filadèlfia dels Harold Melvin foren "Hope that we can get together soon" (1975), "Satisfaction guaranteed" (1974) o els números 1 "The love I lost" (1973) i "Wake up everybody" (1975).

Suposo que el video que esperen que posi és el "Don't leave me this way"... doncs no s'equivoquen. Aquí els hi deixo aquesta cançó cantada per Harold Melvin i si no recordo malament amb l'ajuda de la famosa cantant Motown Thelma Houston.