divendres, febrer 25, 2011

Independentisme verós


La paraula verós és una paraula que fem anar molt habitualment en les nostres comarques (o vegueria o província, digui-li com vulgui) tal i com ens mana la tradició agrícola que ens envolta. Quan les tomates són bones per amanir però encara no per sucar el pa diem que són veroses. El DIEC defineix verós –osa com “entre verd i madur”. Aquest eufemisme és el millor que se m’ha acudit per definirla situació de l’independentisme polític a Lleida ciutat.

Les negociacions per poder aconseguir una llista independentista gairebé unitària (recordem que les CUP se’n van desmarcar des d’un bon principi) han quedat ja fulminades.

Encarant les municipals lleidatanes, des d’Esquerra se'ns va trucar per negociar aquesta candidatura independentista. Evidentment vam acceptar mantenir converses ja que des de Reagrupament sempre hem tingut la idea de poder aglutinar l’independentisme. Si no fos així no ens haguéssim posat aquest nom i enlloc de Reagrupament ens diríem, no sé, xancleta per exemple.

No podem negar que Esquerra és el partit (teòricament) independentista amb més suport ara com ara i, per tant, no podíem renunciar a sumar esforços. L’objectiu era fer una coalició amb Esquerra, Rcat i SI (que no és poca cosa, i més sabent d'on han sortit els de SI!). En totes les negociacions hi ha un estira-i-arronsa entre ambdues parts tal i com és lògic. Reagrupament ja va fer la seua feina en aquest aspecte i va acceptar vàries de les propostes que se’ns van fer, però sembla ser que des d’Esquerra no estaven disposats a renunciar a res dels seus plantejaments estratègics. Com si anessin de sobrats. Van de patacada en patacada i els paios encara de creguts. Reagrupament va seure’s a la taula vàries vegades amb el Carles Vega i el Miquel Castellà sabent el poc marge de maniobra que ens permetien fer, tot i això, valia la pena continuar parlant-ne. Però finalment no ha estat possible. La situació encara no està prou madura per parlar de coalicions. Diguem que Esquerra el tema aquest de les coalicions no el té molt assumit encara. Només buscaven una crossa electoral per salvar els plats trencats de la castanya que s'enduran aquestes municipals.

Segons marquen totes les tendències de vot que pronostiquen les enquestes, la Paeria es quedarà sense aquest tercer espai independentista que molts lleidatans haguéssim volgut. Per qui l’expressió “tercer espai” no li soni, és el nom que se li ha donat a l’oportunitat que la unitat independentista ocupi la tercera posició en molts ajuntaments catalans on CIU i PSC són les dos primeres forces.

A la Paeria pinten bastos en aquest aspecte. El tercer espai sembla ser que serà ocupat per aquest PP que està a favor del tall d’emissions de TV3 al País Valencià. I jo em pregunto: si demano a la Generalitat que em tallin l’emissió de Tele 5 o Intereconomia a Catalunya suposo que el PP de Lleida també hi estarà d’acord, no?

Bé, que tot plegat ha estat una autèntica llàstima. Deixem les unitats independentistes a la càmera frigorífica i a veure què passa més endavant. Només em quedar aconsellar els votants de Reagrupament i a tothom qui es vulgui afegir que en les properes eleccions municipals votin a qui millor creguin que ha de defensar els interessos de Lleida com a capital interior de l’estat català. Nosaltres hi continuarem treballant.

divendres, febrer 11, 2011

Gary Moore - Cold day in hell

Miri que porto anys fent cròniques necrològiques del món musical, però cap de les que havia fet m'havia tocat tant d'aprop. La mort de Gary Moore ha fet que un paio com jo, amb el mateix grau de sensibilitat que un ròdex, em mostri mitjanament afectat pel decés. Carai!

Vaig descobrir Gary Moore l'any 1989 amb un disc anomenat "After the war", en el qual hi col·laborava Ozzy Osbourne en "Led clones". Un disc molt hard. Estava molt bé. Però la gràcia va ser que el seu següent disc, que va ser un èxit monumental, era completament diferent i molt més recomanable. L'"Still got the blues" ja el podem considerar un clàssic dins de la història. Cançons com el mateix "Still got the blues", "Oh pretty woman" , un tros de blues com "Too tired" o "Walking by myself" ja són històriques. Un grup alemany anomenat Jud's Gallery diu que l'"Still got the blues" és un plagi d'una cançó seua de l'any 1974 anomenada "Nordrach". Ni cas. Com un ou a una castanya.

El 1992 apareix "After hours", que segueix la mateixa línia de l'anterior amb aparicions estel·lars com les dels mestres BB King ("Since I met you baby") i Albert Collins ("The blues is alright"). En aquest disc hi ha una altra obra d'art "Cold day in hell".

El 1993, aquest tigre de Belfast (a Van Morrison, un altre gran del blues se'l coneix com el lleó de Belfast) treu un directe "Blues alive", que tot i que no em va acabar d'agradar (no m'agraden gaire els directes i vaig acabar canviant aquest disc pel "Tubullar Bells" de Mike Oldfield) em va fer descobrir l'època original de Moore amb els Thin Lizzy de Phil Lynnot. Al directe aquest sortia una versió de la legendària "Parisienne walkaways" que ja havia gravat el 1979. Descobrir Thin Lizzy va significar tornar a escoltar el blues blanc essencial d'Steve Ray Vaughan o Peter Green. Una genialitat.

No sóc jo només qui admirava els Fleetwod Mac de Peter Green, sinó que el mateix Moore l'any 1995 publica el disc "Blues for Greeny" dedicat a ell. Aquí trobem "Empty rooms" o "If I loved another woman".

L'etapa més famosa de Moore es comença a acabar tot i que els seus seguidors continuem escoltant-lo. Unes vegades amb més pena que glòria com el seu projecte BBM, inicials de Ginger Baker, Jack Bruce i Gary Moore, grup que volia emular als Cream de Clapton-Baker-Bruce i que va morir en l'intent amb els disc "Around the next dream" i cançons com "Where in the world". Els Cream són inimitables. I punt.

Una altra fricada va ser el seu "Scars" barrejat amb components d'Skunk Anansie i Primal Scream. O coses molt recomanables com el "Back to the blues" del 2001 i el "Close as you get" del 2007 amb versions de Chuck Berry i JOhn Mayall. Un retorn als seus orígens.

És molt i molt complicat triar una cançó de Gary Moore. Em quedaré amb el "Cold day in hell" perquè a la seua guitarra característica incorpora uns cors que la fan molt interessant. Disfruteu-ho!




divendres, febrer 04, 2011

Una Sammiquel sisplau!


Per estar ben ambientat cal que llegeixi l'article amb música de fons. La música hauria de ser de Lo Beethoven, o els Conde Boira, o de Roger Mas, o dels Lexu's, o de la Violeta, o del Petit de ca l'Erill, o de la Ruta de les Estrelles.

Tenim un dels millors motoristes del món: Marc Márquez. Un bioquímic de reconeixement mundial com Joan Oró. Un cardiòleg admirat per tot el món com Roc Pifarré. La primera metgessa va ser la doctora Martina CAstells, un famós lluitador ilergeta que va plantar car a Pompeu, Indíbil, el músic Enric Granados o descobridors com Gaspar de Portolà. La plana nostra va a aportar a Catalunya un president de la Generalitat que va morir per defensar-nos, Lluís Companys. Els lleidatans no necessitem jugadors de futbol que tot i viure fa 15 anys a Catalunya no saben ni dir "bon dia" en català. Fins i tot tenim actrius com la Maria Pasqual, coneguda com Lapiedra i que és filòloga catalana. I un dialecte propi amb diccionari inclós!

Tenim el millor oli del món, l'oli de les Garrigues, els tarrons d'Agramunt, les figues d'Alguaire, els préssics de Pinyana, la pera llimonera, la pera blanquilla, la mansana de Barbens, la pera argamota, la pera cirera, la pera d'agost, la pera perutxa, les aumelles del sud del Segrià, els granados, les aurelletes, les coques de recapte d'Artesa de Segre, les de Camarasa, les del Pont d'Alentorn, les de Targa, els Costers del Segre, els panadons i la coca de Sarroca. Les aringades amb raïm, la cassola de tros, el formatge i la mel del Montsec.

Fem festes internacionalment reconegudes com l'Aplec del Caragol. Fem la Fira de Sant Miquel i la de Sant Josep. Els vestits de paper de Mollerussa, la TRansegre, el ranxo de Ponts i la Fira de la Perdiu de Vilanova de Meià. El teatre de Targa i la terrissa de Verdú. L'Akelarre de Cervera.

Tenim la Seu Vella, la col·legiata d'Àger i l'Estany d'Ivars. El monestir de Vallbona de les Monges i el parc de l'Aiguabarreig a la Granja d'Escarp. Els vilars d'Arbeca, la serra del Montsec i el monestir de les Avellanes. El congost de Mont-Rebei i el Centre d'Observació de l'Univers d'Àger. Els castells de la Segarra i del Sió, Montfalcó Murallat i Montsonís.

I, per últim, tenim la fàbrica de Sammiquel. Amb la qual fem txampús. La cervesa més produïda i exportada del món. Arrelada a la ciutat i a les seues festes i tradicions. Patrocinadora de l'Aplec. Què més volem? Ah! I a Bell-lloc hi ha la malteria de la Damm... però crec que no ho saben ni ells (Ells vull dir els de la Damm, no els de Bell-lloc).