divendres, de març 18, 2011

No em fan por els reactors de Fukushima


Una mica de cultura física general, que aquests últims dies fa una mica de falta del món:

1) Que es trenqui el reactor, què vol dir? Ens han fotut informació a palades de les explosions al reactor. Però què és el què explota? El combustible utilitzat a les nuclears és òxid d'urani i és fabricat en forma d'unes petites pastilles en forma cilíndrica. Aquestes peces es posen dins d'un tub molt llarg de Zircaloy (un aliatge) amb un punt de fusió de 2200ºC i molt ben segellat. Aquestes barres s'uneixen formant paquets i uns quants paquets van al reactor. El conjunt d'aquests paquets és el que es coneix com el nucli. I l'embolcall de Zircaloy és el primer sistema de confinament que separa el material radioactiu de la resta del món. És a dir, això no explota, com a molt es fon. El que explota és l'hidrogen en dissociar-se de l'oxigen crec (però això ja és cosa de químics) i això no passa pas al nucli del reactor.

2) Per si l'apartat 1) falla el nucli del reactor està posat dins d'una espécie d'olla a pressió. Aquesta olla està fortament tancada i aguanta centenars de graus.

3) Per si això els hi sembla poc, aquesta olla juntament amb les canonades de refrigeració estan envoltades d'un tercer sistema de confinament. És una paret de molt gruix feta amb acer i ciment, que ja em dirà vostè qui ho travessa això. Aquesta mena de bombolla hermètica té la funció de protegir del món exterior una possible fusió del nucli causadada per una possible mala refrigeració. Està preparat perquè un cop s'hagi fos tot el material en quedar emmagatzemat allí dins es vagi refredant.

4) I encara més, tot això posat dins de l'edifici del reactor. Una edificació que no deixa entrar ni sortir res. I segons les notícies i els periodistes, és aquesta la part afectada pel terratrèmol. Juntament amb el fallo del sistema de refrigeració del nucli és el que sembla ser que causi problemes.

5) Una fusió del nucli no és una fusió nuclear, tal i com he llegit ens alguns diaris que d'escriure en deuen saber molt però de ciència ni papa. En el cas d'aquesta fusió s'alliberen gasos nobles i nitrogen radioactiu. Això no afecta per a res la salud de ningú. El que afecta són les partícules sòlides que puguin haver-se escapat. S'han trobat partícules de cesi i iode en l'aire però... (llegeixi el següent el punt).

6) Vale, s'han escapat uns quants bequerels i hi ha radiació a l'aire, sí, i què? Estem sotmesos contínuament a radiació. El formigó de casa seua emet radiació i els raigs còsmics de l'espai també. I quan es fa una radiografia i quan passa per escàners corporals. Per això es van definir diferents unitats de mesura de les radiacions com són els Gray (gy), els rads, el factor RBE, el rem i el sievert (sv) d'on provenen els famosos mil·lisieverts que ens bombardejen en informació i que ni els periodistes que ho escriuen saben què és. Les radiacions detectades en els voltants de la central de Fukushima són d'un màxim de 10 mSv, enlloc he llegit que hi hagués una dosis de radiació superior. 10 mSv no és absolutament res, fins a 100 mSv de radiació no presenta cap mena de perillositat i fins i tot amb 100 mSv potser que tampoc passi res. Per tant estem a un 10% de la radiació a partir de la qual es pot començar a considerar una miiiiica perillosa.

Ara ja, faci cas a qui vulgui. Però que consti que no sigui per falta d'informació.

dissabte, de març 12, 2011

Alice in Chains - No excuses

Aquesta setmana ens ha deixat Mike Starr, baixista del grup Alice in Chains. Aquest grup va sorgir a principis dels anys 90 aprofitant l'efervescència del grunge americà de l'anomenada Generació X d'aquell temps. Com que aquesta Generació X era un mica especial i volia notorietat pròpia, el grunge va dir-se grunge, quan podia anomenar-se tranquil·lament indie-rock. Aquest so grunge es caracteritzava per unes estridents bateries, unes guitarres distorsionades i un cantant amb veu ronca cridant.

Com sempre en qualsevol moviment musical, la gent es posicionava a favor d'un grup o d'un altre. En aquest cas o eres de Nirvana o eres de Pearl Jam (com jo). Però darrere havia altres bandes com Soundgarden, Stone Temple Pilots, Smashing Pumpkins, Hole, Mudhoney o Alice in Chains. De fet, els àlbums que es consideren com els pioners del grunge foren el "Nevermind" de Nirvana i el "Ten" de Pearl Jam.

Els Alice in Chains tenien dos cares principals, el cantant Layne Staley i l'alma mater, el guitarrista Jerry Cantrell. El nom el van prendre de l'antiga banda de glam-punk d'Staley que portava per nom Alice 'N Chainz.

Discogràficament no han fet gran cosa, 5 discos, dels quals 4 en època grunge i que els van exprémer al màxim. Jo els vaig conéixer amb el single "Man in the box" del seu primer disc "Facelift" (1990). Un disc completament obviable penso.

El segon disc, "Dirt" (1992) va ser una altra història amb temes com "Would?", "Them bones", "Angry chair" o "Down in a hole".

No m'han agradat mai gaire els Alice in Chains i aquests dos primers discos els trobava menyspreables. Ara bé, el 3r disc "Jar of flies" (1994) va incloure la millor cançó del grup, la fabulosa "No excuses". (primer EP de la història que fou nº1 USA). No era disc d'una sola cançó només sinó que venia acompanyada per altres peces recomanables com "I stay away" i "Don't follow". La millor versió del "No excuses" es va incloure en un unplugged (com sabien aquestos grunges de fer acústics!) de l'any 96.

El 1996 treuen el seu últim àlbum d'estudi mitjanament potable amb el nom d'"Alice in Chains". De cançó aprofitable trobem el "Heaven beside you". Van treure altres singles que no val la pena ni anomenar.

Aprofitant la tirada del grunge van fer algunes cançonetes per a pelis : "What the hell have I" a Last Action Hero i "Got me wrong" a Clercks. I Jerry Cantrell també va provar sort en solitari el 1998 amb cançons com "Cut you in" o "My song" que van passar força desapercebudes per les llistes de vendes. I el 2002 amb un disc de country que no cal ni anomenar.

Després de sobreviure a base de directes i sense la veu d'Staley (mort per sobredosis d'heroïna el 2002, tal i com manen els cànons de la música), els Alice es van tornar a unir (devien anar faltats de quartos) i el 2009 van ressuscitar amb pena i sense glòria amb el single "Check my brain" i el disc "Black gives way to blue".

Aquest cop no ho tinc gens difícil per deixar-vos una cançó recomanada, la versió unplugged del "No excuses"... disfruteu-la...