diumenge, de juny 19, 2011

Una Paeria vintage

Després de les eleccions municipals del 22-M em dóna la sensació que a la Paeria han agafat la màquina del temps i han retrocedit fins als anys 80. Una Paeria amb només 3 formacions polítiques: PSC, CIU i PP que evoca els temps del Siurana, el Francesc Villanueva, el Jaume Magre, el Pere Yuguero, la Marta Roigé, el Guillem Sàez i el Carlos Gómez Estopiñán.

El PSC ha passat el corró i s’ha quedat l’Àngel Ros com a cabdill únic a l’ajuntament. Ell i catorze regidors més té el PSC (o el PSOE, depèn de si escoltes l’Àngel Ros o la Tere Cunillera!) a la Paeria. Uns regidors que en el cas d’haver-hi llistes obertes molts d’ells haguessin tret menys vots que els neofatxes d’UPyD (81).

CIU continua com sempre. Ara un regidor amunt, ara un regidor avall. Sembla que ni presentant a Superman (amb permís de Manuel Oronich) podria guanyar ara mateix. Al professor Zaballos, que té una molt bona oratòria li recomanaria que cridés una mica més, que per fer-se lloc en política a vegades és el que cal. Una travessia pel secà els espera al grup municipal de CIU.

I això del PP sí que és de jutjat de guàrdia. Per molt que em posi a reflexionar no puc entendre que 7410 persones hagin votat la Inma Manso. Les vegades que l’he sentit parlar m’ha mig trencat els timpans. No entenc com una persona amb el seu nivell de català pot aspirar a ocupar un càrrec a la nostra Paeria. Aquest dijous vaig assistir amb uns alumnes meus al Plenari dels Adolescents i sentir-la parlar produeix vergonya aliena. Com puc exigir als meus alumnes que dominin la llengua catalana quan senten que una portaveu d’un grup municipal parla d’aquella manera?

Amb tot això, quin debat pot generar aquest ajuntament amb només 3 forces polítiques? 8415 vots ens hem quedat sense representació (parlo en primera persona perquè el partit que vaig votar jo també s’ha quedat sense regidor). Això representa el 19,3% dels vots emesos (sense comptar els blancs ni nuls). Què volen que els digui, una salvatjada deixar el 19,3% dels votants sense representació. Si ho volen comparar, CIU va obtenir 8212 vots i té 6 regidors. No ho troben il·lògic? Culpa d’una llei d’Hondt i d’un sistema electoral que tots els partits diuen que volen canviar i que mai no troben el moment, curiós...

Si en aquestes eleccions haguéssim fet un sistema de proporcionalitat directa entre vots i escons sense tenir en compte el llindar del 5% mínim per poder entrar a la Paeria ni la llei creada per Victor d’Hondt la composició hagués estat de PSC 13; CIU 6; PP 5; ICV 1; ERC 1; CUP 1. Cada regidor estaria al voltant dels 1430 vots. Tindríem una Paeria molt més plural, amb 6 formacions. Fins i tot el PSC no tindria majoria absoluta, però el fet no seria gaire significatiu. Ja sabem que tant ICV com ERC són els satèl·lits que sempre estan en òrbita pel PSC.

Au, doncs això és el que ens espera... quatre anys avorridíssims d’ajuntament.

dimecres, de juny 15, 2011

Lo Sebastià. Lo sinyó Gràcia.

Ja fa uns dies ens vas deixar. Com diuen els castellans vas anar-te amb la música a otra parte, en el teu cas amb la música de la tenora.

Puc dir que la meua infància i joventut la vaig passar amb la teua companyia. Ja fos en contacte real o en contacte telefònic. Aquelles reunions dels Huracans que devien ser interminables al nº2 del carrer la Palma. Havia anat moltes vegades a buscar a mon pare enmig del Pepín, el Manel, el Quimet, l'Alba, el Ramon i el París. En aquell pis d'escales fosques, estretes i inacabables on em rebia la Maria i la vostra inseparable Tana.

Recordo participar en infinites Festes de Retrobament Sardanista a Corbins, Cervià de les Garrigues, l'Albagès, Alguaire... on els menús de dinar cada any eren els mateixos! Els Aplecs de la Sardana del Racó d'en Pep i de les Basses d'Alpicat... I les Ciutats Pubilles de la Sardana, on per primer cop i de molt petit vaig descobrir que existia la Catalunya Nord anant a Ceret i a Sant Llorenç de Cerdans. Recorries institucions buscant quatre duros per muntar una ballada de sardanes... mentres ara donen subvencions a fons perdut per muntar Ferias de Abril... ja se sap, el socialisme...

Et recordo també a la llibreria Guimet. Penso que darrere del taulell no t'hi vaig veure mai, sempre estaves voltant pel mig dels prestatges que havia en una espécie de sala apart entrant a la llibreria a mà dreta. En aquella llibreria tenies qualsevol llibre escrit en català. Sempre trobava el llibre que necessitava per extrany que fos. I a part de trobar aquell llibre que necessitava sempre me'n treies 4 o 5 més per recomanar-me. Suposo que en temps d'aquells ancestrals la llibreria devia ser un punt de trobada subversiu del catalanisme d'aquella època.

Un dia em vas explicar que durant el franquisme, quan venien segons quins personatges afins al règim, et venien a buscar a casa i t'embotien al calabós del que és avui la subdelegació del Govern (símbol encara de l'ocupació espanyola). I fins que l'interfecte en qüestió no tornava a escampar la bòria no et deixaven anar. Sempre mogut pel catalanisme estaves enmig d'aquells homenots de la Joventut Republicana de Lleida en temps de la transició. Quan JRLL i ERC no havien perdut ni els ideals (uns) ni les sigles (els altres). Quan van perdre ideals i sigles ja te n'havies cansat de tanta farsa.

No has parat en cap moment, el dissabte a les 15:00 era obligat a casa escoltar La Sardana a Ràdio Lleida i llegir la pàgina de la Veu de la Sardana a La Mañana. Unes tradicions que ara s'han trencat de cop i volta.

I no voldria acabar sense remarcar l'última fita que has aportat. Lo Nou Diccionari Lleidatà es va fer gràcies al Sebastià. Segurament que no exageraria si digués que potser el 10% de les paraules són aportacions teues. No vas parar de remoure per terra, mar i aire per intentar que publiquessin el llibre. Al final ens en vam sortir. I em deixat els lleidatans al lloc on la nostra cultura es mereix.

Espero que ara els lleidatans deixin el teu nom allà on també es mereix.

dissabte, de juny 04, 2011

Los Manolos - All my loving

La rumba catalana és un estil que sempre m'ha agradat. Suposo que el fet de ser descendent d'un homenot nascut i criat entre los gitanos i calistros del Pla de l'Aigua hi deu haver influït. Sentir cantar un garrotín encara posa la pell de gallina. Ei, que un garrotín és una cosa artística de collons de mico! a més, un garrotín sempre, sempre cal cantar-lo en lleidatà. Sinó no és garrotín. Tot i que els andalusos Smash tenen la seua particular versió editat pel mític segell Chapa Discos.

A casa s'escoltava força el Peret, i de petit coneixia també el Gato Pérez. Però va ser l'any 1991 amb una versió de l'"All my loving" dels Beatles que em va acabar de captivar. Un disc absolutament imprescindible anomenat "Pasión condal" d'un grup de 10 músics anomenats Los Manolos que em va fer descobrir les arrels gitanes rumberes catalanes. Un dels fundadors de Los Manolos era Carles Lordan, que la setmana passada con su barca se fue a naufragar per culpa d'un accident de cotxe.

"Pasión condal" és dels pocs discos 100% aprofitables de la història del pop (si algú creu que aquí m'he passat és que no en té ni idea de rumba). L'"All my loving" va ser horriblement comercial aquell estiu. "El meu avi" va acabar imposant-se en totes les festes majors per sobre de l'havanera d'Ortega Monasterio. "La barca" del Gato Pérez (que no he trobat a Youtube!!!). Una versió sensacional de "El muerto vivo" de Peret que tots hem cantat algun cop. La divertídissima vesió de l'"Strangers in the night" del Frank Sinatra. La "Carta de amor" de Juan Luis Guerra i temes propis com "Esa rumba va" i "Dame un beso". Va ser el 3r disc més venut l'any 1991 i conto que deu ser un dels cd's que més vegades ha sonat a casa meua!

Immediatament i aprofitant la tirada publiquen "Dulce veneno". Amb una portada el dibuix de la qual ja ha quedat com el seu logotip. El disc també està molt i molt bé. El single "Una aventura", una genial i animada versió del "Qualsevol nit pot sortir el sol" de Jaume Sisa. Una altra vegada hi surt versionat Frank Sinatra amb un immillorable "Cheek to cheek" i una fricada com és el "Lay Down Sally" (que tampoc està a Youtube!) d'Eric Clapton, versió gratament acceptada per un purista de Clapton com sóc jo.

L'any 92, any que tots els catalans ens obliguem a recordar, Los Manolos salten a la fama amb els JJOO de Barcelona, aquells que vam pagar tots els catalans perquè a Barcelona poguessin fer la ronda de Dalt i la del Litoral. En l'acte final en què tots recordem Constantino Romero dient "Atletas bájense del escenario", Los Manolos eren els responsables que els atletes estiguessin ballant a so de rumba l'"Amigos para siempre" d'Andrew Lloyd Weber. Des de llavors aquesta cançó ja ha quedat en l'imaginari popular i s'utilitza per posar punt i final a les actuacions musicals en les bodes. També van versionar el "Gitana hechicera" de Peret.

Un èxit descomunal dels quals 3 d'ells (el de la cua i dos més) se'n volen aprofitar, se'n van del grup i funden Chocolate, que treuen un bon primer disc però que en aquest article no ve a tomb. Més tard el Joan Herrero (el de la cua) fa carrera en solitari amb poc èxic com The Manolo. Intentant rendibilitzar la tirada del nom.

El 1994 encara aguanten força bé amb el seu 3r disc "Bailes regionales", amb una portada horrorosa i versions d'"Il mondo" de Jimmy Fontana, "Que te quiero" de Katrina & the Waves o "Gran ganga" d'Almodóvar & McNamara. En aquest disc ja se'ls veu una mica esgotats, però encara és potable. Els recordo als Campos aquell any per les Festes de Maig fent-nos cantant a tots allò de calamares por aquí, boquerones por allá.

Més tard funden la productora Ventilador Music, el nom ve d'una de les cançons de "Dulce veneno", "El ventilador" (del Gato Pérez). Dels 10 que eren al començament en deuen quedar només 5 i el 1998 editen un disc ja obviable titulat "Robando gallinas". I a partir d'allí han anat tirant de recopilatoris, ara entra un músic nou, ara en surt un altre, ara torna un dels que havia marxat... només una última versió el "No puedo quitar mis ojos de ti".

Una llàstima tot plegat com ha acabat, però va ser molt bonic mentres va durar. Van anar sorgint altres grups com Los Rolin, Los Romeros o Los Sobraos, però res... A veure si el Carles Lordan per allà dalt s'anima i fa una versió del "Padre Nuestro" o "Pon tu mano en la mano"....

Us deixo potser amb el pitjor videoclip de la història de la música, però una cançó que va significar molt: "All my loving".