dilluns, juliol 25, 2011

Amy Winehouse - It's my party

No conto pas que la mort d'Amy Winehouse fos una sorpresa per ella. Amb el seu estil de vida més o menys ja ho devia de buscar. Mai millor dit, aquest final estava cantat. Ara bé, el que no sabria dir si és casualitat o està fet asprés és el fet d'haver triat aquesta edat de 27 anys que converteix els mites en llegenda. "Viu ràpid, mor jove i deixa un bonic cadàver" va ser la frase premonitòria que va dir James Dean i que es van aplicar amb molt misticisme Jim Morrison (The Doors), Kurt Cobain (Nirvana), Brian Jones (Rolling Stones), Janis Joplin, Jimi Hendrix, Robert Johnson i amb no tan misticisme Pete de Freitas (Echo & the Bunnymen), Dave Alexander (The Stooges), Kristen Pfaff (Hole), Jacok Miller (Inner Circle), Peter Ham (Badfinger), Pigpen McKernan (Grateful Dead), Alan Wilson (Canned Heat), Cecilia o Richard James Edwards (Manic Street Preachers). Tots ells morts als 27 anys, bé, excepte el Richard James que encara està desaparegut.

Amy Winehouse amb només 2 discos passarà (diguem que ja ha passat) a la història de la música, tant pel seu disc "Back to black" com per la seua no música, és a dir, per aquesta estètitca de pentitat rocambolesc i pintat als ulls que moltes adolescents han imitat, i que ja tenen a qui venerar. És a dir, un estil propi. Com va ser Jim Morrison, o Kurt Cobain...

Winehouse debuta entre nosaltres de forma desapercebuda. L'any 2003 publica el seu àlbum de debut "Frank" que només al Regne Unit té sonoritat i que ens deixa singles inadvertits per nosaltres com "Stronger than me", "Take the box", "In my bed" o "Fuck me pumps" (la lletra de la qual descriu un prototip de noia més habitual del que ens pensem). Un disc més aviat jazzístic.

El 2007 la història canvia i amb el disc "Back to black" rep 5 Grammys de patac gràcies a una cançó que aquell estiu ningú va parar de cantar (si més no la tornada), "Rehab", que vostè i jo recordem pel famós "no, no, no" on l'Amy ja deixava clar que no volia anar a cap centre de rehabilitació... i així li ha anat. En aquest fabulós disc de tornada al soul (menys jazz) que ens va obsequiar hi ha altres temes aprofitables com "Valerie" que canta amb Mark Ronson o el que dóna títol al disc "Back to black". I també algun single sobrant com "You know I'm not good" (single premonitori i sobrevalorat) o "Tears dry on heir own".

A mi la seua veu em recorda la veu de les grans dames del soul i el R&B. No sabria dir a quina exactament, més Aretha Franklin que Gladys Knight, però hi ha dos cançons que demostren el seu gran potencial de veu i que, curiosament, són 2 versions d'aquella època: "Will you love me tomorrow" i "It's my party". La primera és una cançó de Gerry Goffin i Carole King de l'any 1960 que van popularitzar The Shirelles (1960) o d'una forma diferent Bryan Ferry (1993). D'aquest tema l'Amy Winehouse fa una versió fabulosa dins de la banda sonora de la peli "El diario de Bridget Jones: sobreviviré" de l'any 2004.

I encara més extraordinària és la versió del 2011 de l'"It's my party" popularitzada l'any 1963 per Lesley Gore i que s'inclou dins del disc "Q soul bossa nostra" de tribut al productor Quincy Jones. Una llàstima. Mor la veu, neix la llegenda.


dimarts, juliol 19, 2011

Adéu Unio Esportiva Lleida, bon dia Lleida Esportiu


S'ha acabat la Unió Esportiva Lleida. Ha estat una llàstima, però estava anunciat. Han estat massa mans que han volgut fer malbé el club, començant per Jaume Llauradó i acabant per Xavier Massana. No sé encara com jutjar Tatxo Benet o Annabel Junyent.

Vaig al Camp d'Esports des dels 7 anys. El primer partit al qual vaig anar ho vaig fer acompanyat de mon pare i ma mare i va ser un Lleida-Avilés i on al marcador encara hi posava L (de local) i V (de visitante) i on un senyor canviava els números manualment quan es marcava un gol. Des de llavors ja em vaig fer soci, primer infantil, després juvenil, després universitari i finalment sènior. Crec que dec portar uns 27 anys de soci. Ara sóc el 420.

Els meus primers anys van ser a Gol Sud, sense cadires i acompanyat de gent que avui en dia ja no està entre nosaltres, com el Manel o el Pepito. Allà féiem fogueres a l'hivern per fer passar el fred. Passaven equips com el Lalín, el Arosa, el Sanse, l'Endesa, el Calvo Sotelo, el San Fernando o l'Erandio. Vam veure entrenar Roberto Álvarez, Jordi Gonzalvo, Koldo Aguirre i el gran Mané. Les parades espectaculars de Roberto, la banda de Pizo Gómez, els penalts del Tubo Fernández, la generació lleidatana de Rubio-Palau-Elcacho-David-Hernández-Emili, els gols de James Cantero i Mariano Azkona, els guants als peus de Pablo Gómez, Pedro Gálvez, Amavisca, Gustavo Matosas i José Ramón Sánchez Planelles, i l'ascens a 1a divisió dels Ravnic, Jaime, Virgilio, Txema, Gonzalo, David, Gracia, Sigüenza, Bartolo, Palau, Rubio i Bernal. Ah, i atracaments com els casos Mayoral Cedenilla, Puente Rodríguez i Paz García contra el Barça (com és habitual) o Queralte Simón contra el Sabadell i el cas Suker contra el Sevilla. Fins i tot vam descobrir un lateral baixet i ràpid anomenat Roberto Carlos que jugava amb l'At Mineiro en un Ciutat de Lleida on la Penya els Xuts no deixava d'animar.

Després vaig passar a Gol Nord Alt, on ens ajuntàvem uns quants amics i on vam gaudir tardes glorioses amb Juande Ramos i Víctor Muñoz a la banqueta. I decepcions amb Antonio López, Txetxu Rojo o Miquel Coromines. Vam perdre una promoció contra l'Sporting, però vam disfrutar moltíssim amb la classe de Boban Babunski, els passes d'Antonio Calderón, la seguretat de Quique Álvarez, les bandes de Gerard Escoda i Pep Setvalls, la distribució d'Antonio Roa, les excentricitats de Carles Busquets, els gols de Raul Tamudo, PAco Salillas i Josemi i les faltes de Goran Stankovic, Óscar Arias i Dimitri Kutnezov.

Finalment ara tinc la meua localitat a lateral baixa. Temps de crisi, des de que Antoni Siurana va cometre l'error de llençar el club en mans de l'incompetent esportiu més gran que ha parit el món i que es diu Jaume Llauradó. Ens havíem convertit en l'equip ascensor de 2aB a 2aA, amb 2 descensos en l'última dècada. Contractes milionaris a 2aB com els de Tevenet o Sergio Rodríguez. Entrenadors amb poques idees com Felipe Miñambres, Zubillaga, David Vidal o Esteban Vigo. I un sarpat de jugadors que no servirien ni per jugar al Ciutat Jardí de 3a Regional. Fins ara que amb Emili Vicente a la banqueta i amb la nova formada de jugadors lleidatans (els germans Bosch, Imaz, David Giménez, Xavi Gabernet, Miki Massana, Dani Pujol...) torna a començar tot de nou. I hem de continuar lluitant amb el pay-per-view que tan mal ha fet al futbol.

Diguem-li Lérida Balompié, CD Leridano, UD Lérida.... Ara no serà la nostra Unió, el jutge ha dit que serà el Lleida Esportiu... però per tots nosaltres continuarà sent lo Lleida.

Perdonin que no hagi escrit amb el meu estil habitual. Ja veuen, volia ser un post emotiu i potser m'he passat, no?

dilluns, juliol 18, 2011

10 notes sobre 10 dies a Almeria


Quan ja he passat el 25% del meu temps estival de vacances acabo de tornar d'una estada de 10 dies per Almeria. Com a subjecte educatiu que sóc tinc tendència professional a posar notes i per això faré aquest exercici de valoració d'aquesta estada. El 0 no el considero perquè segons diuen no és pedagògicament correcte.

10: Les autovies. En total vaig fer 2000 km de viatge. Per carretera vaig fer els trajectes Lleida-l'Ampolla i viceversa. Per autopista de l'Ampolla a Sagunt i viceversa, tot el demés autovia. Però escolti'm quines autovies, res de radars! No com aquí, on hi ha un radar cada 10 km de mitjana (de Lleida a Alcover 75 km i 7 radars). Totes les capitals estan enllaçades per fabuloses autovies. Bé, capitals i no capitals.

9: El poblet de Mojácar. Sí, és veritat, està preparat per atreure un turisme que passegi i compri records en les seues botiguetes dels carrers estrets típicament andalusos. Però miri, a mi em va agradar. De la part marítima del poble oblidi-se'n, és com Salou.

8: El gran centre de la Plataforma Solar de Tabernas. Han sapigut treure ús de la seua climatologia de forma esplèndida. A més ho tenen tot molt ben muntat per fer visites molt i molt didàctiques per a visitants interessats en aquesta tecnologia. I per a no tant interessats també. (Per arribar aquí vaig haver de fer 7 km per carretera no autovia!)

7: L'hotel. Vam estar en el Cabogata Mar Garden Hotel de la cadena Garden Hotels que desconeixia i que he quedat encantat. Ja tinc una nova llista d'hotels per posar a la llista.

6: Mirin que vaig menjar gaspatxo cada dia i no en vaig trobar cap que m'acabés de convèncer. O poc cogombre, o massa tomata... Conclusió: de la mateixa manera que penso que a València no saben fer paelles (hauria d'estar penat posat faves o mongeta a l'arròs), a Andalusia no saben fer gaspatxo. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

5: El caràcter de la gent. Estic acostumat a anar a hotels on hi ha molt ciutadà del nord d'Europa. En aquest hotel la gran majoria de gent era espanyola, del sud sobretot. I tenen un caràcter, en general, que no m'agrada gens. Parlar amb veu molt forta, entrar cridant als restaurants, tractar als cambrers demanant les coses sense "sisplaus" ni "gràcies". No m'agrada, fins i tot em molesta. No m'agrada que m'agafin confiança i em tractin com un dels seus.

4: La ciutat d'Almeria. Té un carrer comercial no gaire apte per passejar-hi i la resta de la ciutat se l'han d'imaginar com una megaMariola. A favor seu val a dir que la fortificació de l'Alcazaba la tenen molt ben cuidada.

3: El paisatge. En general el paisatge d'Almeria és lleig. Es pot dividir en dos parts: hivernacles i res. I res és res. L'entorn de Llardecans al costat del desierto de Tabernas és Aigüestortes. Només es salva l'entorn del Cabo de Gata, amb unes carreteres que diria que són on graven tots els anuncis de cotxes.

2: Els estafadors dels que es dediquen a fer negoci amb els suposats decorats de pel·lícules de l'oeste. Et fan pagar un preu que volta els 12 € per entrar. Et fan passar per uns decorats, als quals Port Aventura els hi dóna centenars de milers de voltes. Et fan una exhibició d'alguns actors d'aquells que es guanyen la vida simulant que reparteixen òsties i de tot això en diuen atractiu turístic. Fins i tot tenen un part temàtic del tema anomenat Mini Hollywood. Eviteu-ho.

1: Canal Sur, que fa amb els toros el mateix que TV3 fa amb el Barça. El 90% de la programació són toros i, com passa aquí, el més preocupant és que la gent ho mira.