divendres, d’abril 27, 2012

L'article que mai no hagués volgut escriure

Tot i que pel títol de l’article ho pugui semblar, no escriuré sobre el partit del Badalona. No val la pena. Encara queden 3 partits i si aconseguim els 9 punts que hi ha en joc penso que podrem disputar el playoff. Veient com està jugant l’equip, la pinya que van fer amb el gol del Carlos Barreda, l’estat de forma del mateix Barreda, del Jorge Jiménez o del Jesús Imaz i la saviesa futbolística del nostre Emili Vicente no veig cap altra opció que confiar-hi. Al camp sentiran els colors com els qui més i lluitaran fins al minut 93 del partit de l’Oriola. No en tinguin cap dubte.

Avui no els hagués volgut parlar d’un altre aspecte. D’un aspecte social, d’un aspecte de sentiment que, pel que he pogut comprovar, no es pot tenir en aquest país (quan parlo de país em refereixo a Catalunya, ho especifico per tal d’evitar confusions) d’una forma normal i que, pel que es veu, provoca menyspreu i burla. Sí, sí... ara els ho explico.

Durant els dies de descans que molt amablement em dóna la Conselleria d’Ensenyament durant la Setmana Santa vaig decidir anar a passar uns dies a la millor comarca de Catalunya, el Pallars Sobirà. Més concretament a Rialp. La meua estada va ser a l’Hotel Comtes del Pallars, allà on la Unió Esportiva Lleida feia l’stage de pretemporada quan encara hi havia quartos per fer stages. I si no n’hi havia es feien igualment... i així vam acabar.

Aquell hotel estava ple de barcelonins (fixi's que m'he comportat i no he posat ni pixapins ni camacus), de lleidatans érem ben poquets. Com estàvem per la muntanya i feia fresca jo portava una dessuadora molt xula que vaig comprar en el seu dia al mític TotBlau quan el Lleida tenia marxandatge (no com ara). La dessuadora, que segur que molts de vostès potser també tindran, és de color blau marí, molt còmoda i duu l’escut de la U.E.Lleida al centre amb el nom del club a sota, es veu molt bé.

Doncs no m’hagués arribat a pensar que per portar aquella peça de roba la gent em miraria com una cosa ben estranya. No va ser només una persona, aleshores no li hagués donat importància, van ser 5 o 6 persones les quals en un moment o en un altre me van preguntar amb cara de no entendre res “però tu ets del Lleida?”. Que volen que els digui, jo ho trobo molt fort! Primer pel fet que per ser del Lleida ho hagis de justificar. Si jo dic “M’agraden els Rolling Stones” segur que ningú em demana el perquè... però es veu que per ser del Lleida sí...

A part d’això, que em va semblar una mostra de menyspreu o de burla, triïn vostès la paraula que millor defineix la situació, les converses van continuar amb frases com “però suposo que també ets del Barça”, “i de primera de quin equip ets?”, “i quina gràcia té ser d’aquest equip?”, “i vosaltres què celebreu?” i fins i tot en algunes ocasions “no entenc que puguis ser del Lleida i no del Barça”. I altres coses que literalment ja no recordo però encarades en aquest sentit.
Segurament molts de vostès pensaran que sóc un exagerat i que no li hauria de donar més importància, però volia constatar aquesta realitat que no és el primer cop que em passa però sí que ha estat la vegada que més exageradament m’ha succeït.

Així que, visca el Lleida i visca Catalunya. Nosaltres som més que un club.

2 comentaris:

Oscar Julià ha dit...

T'entenc perfectament.

I em fa pena el país en el que vivim, on alguns han aconseguit que el pensament únic s'hagi instal·lat en la ment de la majoria.

Francesc ha dit...

Jo soc del Barça i em sembla collonut que siguis del Lleida, no entenc aquesta gent.....d'això se'n diu prepotencia.