diumenge, febrer 26, 2012

Radio Futura - Escuela de calor

Enrique Sierra era el tapat dels Radio Futura. Encara que no ho semblés hi havia més vida al grup a part dels famosos germans Auserón. De fet Enrique Sierra era el mestre musicalment parlant. Quan Kike Sierra va fundar Radio Futura amb Santiago i Luis Auserón ell ja portava anys (amb el nom de Sir Henry) darrere de la movida musical amb el grup Kaka de Luxe, l'embrió del que després va ser Alaska i Dinarama amb Nacho Canut, Carlos Berlanga i Olvidas Gara però també amb Fernando Márquez de La Mode.

Tot i que mai se l'ha reconegut de la mateixa manera com s'han reconegut els Auserón, Kike Sierra va ser l'autor de dos de les cançons de més èxit de Radio Futura: "La estatua del jardín botánico" i "Escuela de calor".

Radio Futura va néixer amb els vuitanta gràcies al nom escollit pel pintor i publicista Herminio Molero i tret d'una emissora de ràdio pirata italiana. El 1980 treuen el seu disc de debut "Música moderna" amb el famós "Enamorado de la moda juvenil" (a què no podeu resistir de cantar Y yo caí...) i una curiosa versió del "Divina" de Marc Bolan dels T.Rex. Tot i això el disc no va ser gaire ben valorat i mitja banda deixa el grup quedant-se només Kike Sierra amb Luis i Santiago Auserón.

Gran errada per part de tots els que van abandonar el grup perquè el 1982 publiquen una de les cançons més emblemàtiques del grup i del pop espanyol "La estatua del jardín botánico" que més tard s'inclouria en el disc "La ley del desierto, la ley del mar" (1984), un dels 3 discos que tinc de Radio Futura i que és imprescindible. En aquest disc també hi trobareu "Semilla negra" i "Escuela de calor".

Amb la fama guanyada el 1985 viatgen fins a Londres per grabar amb Duncan Bridgeman dels Level 42 "De un país en llamas", disc que rebaixa la qualitat i que té com a èxit de més renom "El tonto Simón".

Després d'aquest petit impàs tornen a tenir molt bona acollida amb "La canción de Juan Perro". Diuen que és el millor disc dels Radio Futura, però jo crec que no. Sí que és cert que en ell s'inclouen "La negra flor", "A cara o cruz" i "37 grados", però...

Ara bé, si un disc en directe ha de resumir una carrera musical aquest és el "El directo de Radio Futura. Escuela de calor" (1989). Amb permís del "A por ellos que son pocos y cobardes" de Loquillo i el "80-89" de Nacha Pop, és el millor directe que existeix del pop espanyol. Sense dubte. Radio Futura és d'aquells grups que cançons com "Escuela de calor" o "37 grados" les milloren molt més en directe. Bestial!

I el 1990, "Veneno en la piel", l'altre disc imprescindible dels Radio Futura, amb un canvi radical d'estil i fusionant el rock amb sons llatins i cubans el disc és aprofitable des de la primera fins a l'última cançó. "Veneno en la piel", "Corazón de tiza", "El amigo desconocido", "Condena del amor"... Un dels discs (el tinc en LP, evidentment) que més he escoltat.

El 1992 i el 1998 publiquen els recopilatoris "Tierra para bailar" i "Memoria del porvenir" amb versions remesclades i algun tema inèdit com "El puente azul".

El 1995 Enrique Sierra prova sort amb una banda anomenada los Ventiladores gravant un únic disc de títol "Mentiras" amb 3 singles sense cap mena d'interès: "Mientes", "Así pasen los días" y "Fuera de casa".

L'any 1999 amb la seua dona Pilar Román i Luis Auserón va formar un grup de música electrònica: Klub. Com a enginyer de so també va guanyar un parell de Grammys gràcies als àlbums de Rosario Flores "Muchas flores" i "Mil colores". Després de Radio Futura, només Santi Auserón sota el nom de Juan Perro ha tingut un èxit relatiu.

M'ha costat moltíssim escollir una cançó per acabar el post... buf! Al final he trobat un medley del directe de les cançons "Escuela de calor" i "La estatua del jardín botánico". A disfrutar!

dimarts, febrer 21, 2012

MC5 - Kick out the jams

No van fer gran cosa. Es van formar el 1967 i dos anys més tard ja estaven acabats. Això sí, els anys que van durar van ser el grup de rock blanc més gamberro, indecent, violent, agressiu, salvatge i irreverent que ha parit la història de la música.

Van sorgir a Detroit (Motor City) i eren cinc, d'aquí els hi ve el nom d'MC5. Dels 5 ara mateix només en queden 3. El guitarrista Fred Smith (casat amb la mítica Patti Smith) la va palmar el 1991, el cantant Rob Tyner el 1994 i ara ha estat el baix Michael Davis.

El seu primer àlbum va ser "Kick out the jams" (1969), que avui en dia ja es considera un clàssic. Era una gravació en directe que reflectia l'ambient incendiari dels seus concerts, que anaven acompanyats d'esdeveniments violents en els quals perillava la seguretat ciutadana (una mica més o menys com la policia valenciana). En el primer tema del disc "Ramblin' rose", Rob Tyner solta un discurs sobre la revolució a partir de les seues idees esquerranoses de Marx i els radicals comunistes de les Panteres Blanques. Tota uan declaració d'intencions en el seu primer disc de proto-punk sorollós.

El seu segon disc fou "Back in the USA" (1970) produït per John Landau, sí, sí, el descobridor de Bruce Springsteen. En aquest disc es dediquen més al rock tal i com demostren les versions que fan de clàssics com el "Tutti frutti" de Little Richards i el "Back in the USA" de Chuck Berry, dos monstres del rock'n'roll dels cinquanta.

El tercer disc "High time" (1971) fou un fracàs comercial. I un bon fracàs musical, pel que es veu, ha d'anar acompanyat de drogues i addiccions variades com l'heroïna. Michael Davis i Wayne Kramer van coincidir a la presó per afers no gaire legals, com per exemple, proporcionar marihuana a agents infiltrats de l'FBI.

A part dels MC5, Davis també va formar part del grup experimental Destroy All Monsters (1977) amb el guitarrista de The Stooges i del grup The Lord of Altamont. Res a dir.

La cançó d'aquestos precursos del punk anglés que us deixo és "Kick out the jams", la que dóna títol al seu primer disc, que és passada de voltes com totes les del primer disc i que l'han versionat Rage Against the MAchine, Pearl Jam, Jeff Buckley, Silverchair, Presidents of the USA o Henry Rollins. Tampoc us perdeu res si no l'escolteu...




dissabte, febrer 18, 2012

Whitney Houston - I wanna dance with somebody

No em va agradar mai. Per mi forma part de tot un grup de noies (o dones) cantants que tenen una veu passada de freqüència. Em molesta. Però cal reconéixer que ha fet història dins de la música. Tot i que a vegades, tampoc cal molt mèrit per fer història en el món de la música. A vegades només cal treure un parelll de discos, drogar-se una mica i palmar-la jove.

Whitney Houston ja es va criar musicalment des de petita, filla de Cissy Houston, cosina de Dionne Warwick i neboda d'Aretha Franklin. Poca broma. Potser avui en dia tindria més currículum ser cosina dels Amics de les Arts. És normal que de ben petita ja comencés fent carrera artística, primer fent els coros a Chaka Khan i el 1983 gravant ja un single amb Teddy Pendergrass, el tema "Hold me" i un duet amb Jermaine Jackson "Take good care of my heart".

Com en els anys 80 el fet de tenir un bon productor era el més important, Clive Davis comença a fitxar compositors i músics per gravar el primer disc de la Whitney anomenat "Whitney Houston" (1985) per tal d'evitar confusions. Un disc de debut amb un èxit enorme, nº1 a USA i UK. D'aquest disc surten singles a punta pala i la majoria nº1: "You give good love", "Saving all my love for you", "How will I know" i "Greatest love of all". Una cosa bestial! Aquest disc ja li va donar uns quants Grammys.

El 1987 treu el segon disc "Whitney", no es mataven gaire buscant noms. I encara va ser més bèstia... fou el primer àlbum de la història d'una solista que entrava directament al nº1 del Billboard. I els seus primers 4 singles entren també directament al nº1: "I wanna dance with somebody", "Didn't we almost have I tall", "So emotional" i "Where do broken hearts go". També surten com a single "Love will save the day" i "One moment in time". El disc es va amortitzar al màxim.

El 1990 es trenca el silenci amb el seu esperadíssim 3r àlbum "I'm your baby tonight". Sense ser tan potent com els altres dos treu singles d'èxits com el resultón "I'm your baby tonight", "All the man that I need", "My name is not Susan" (amb versió friki de Dana International) o "Miracle".

Ui, i el 1991 va arribar la revolució amb una cançó que a Estats Units la van fer gairebé himne nacional. "I will always love you" (anys abans gravada per Dolly Parton) inclosa en la banda sonora de la peli "The bodyguard", una cançó que jo no puc suportar de cap de les maneres, s'ha convertit en la seua peça més recordada. Que injust. Un bon sarpat de Grammys per aquest disc que contenia temes com "I'm every woman" (de Chaka Khan), "I have nothing", "Run to you" o "Queen of the night".

A partir d'aquí res ja no va tornar a ser igual. Tot i que continuava fent d'actriu amb "Waiting for a exhale", el seu matrimoni amb Bobby Brown li va portar més mal de caps que altres coses amb contínues baralles i detencions. La banda sonora va tornar ser nº1 amb 3 temes propis "Exhale", "Count of me" amb Cee Cee Winans i "Why does it hurts so bad". El 1996 fa una última incursió en cine amb Denzel Washington amb "The preacher's wife" que ja no arriba gaire alt a les llistes.

A finals de la dècada dels 90 van arribar els seus últims èxits: "When you believe" gravat amb Mariah Carey (ecs!) que li va suposar un Oscar per ser la cançó de la pel·lícula "El príncipe de Egipto"; "My love is your love" i un extrany "It's not right but it's ok", que molts el van titllar d'autobiogràfic.

El declivi va venir els 2002 amb "Just Whitney", que va entrar mitjanament fort però ja tenia l'arròs passat, tot i que el primer single era bastant comercial "Watchulookinat". També van arribar un parell de fricades amb duets amb George Michael "If I told you that" i amb Enrique Iglesias "Could I have this kiss forever?". Molts anys de silenci amb notícies controvertides sobre la seua vida i la seua incursió en el món de les drogues. El 2009 el seu productor inicial, Clive Davis, la intenta tornar a recuperar amb el disc "I look to you" amb un minièxit que va ser el seu primer senzill escrit per Alicia Keys "Million dollar bill".

Bé, ja ho veuen, Whitney havia nascut per ser artista, no va tardar en convertir-se en superestrella i ha acabat com molts artistes i superestrelles. I això que era la noia que totes les noies volien ser i amb la qual tots els homes volien sortir... El mític cantant francès Sergei Gainsbourg li va dir en directe davant de les càmeres de televisió quan ella encara era jove "I wanna fuck you".

Els deixo amb "I wanna dance with somebody", la cançó que més m'agrada de Whitney... o l'única...

dijous, febrer 16, 2012

D'Alguaire a la Pobla

Ja és ben curiosa la cosa. Fins i tot tenen raó els espanyols quan, a vegades, afirmen que els catalans som una mica raros. Raros del tot diria jo. Es veu que un dia a la Generalitat se li acut construir un aeroport de propietat nacional (entengui’s aquí l’adjectiu nacional referit a Catalunya, especificació que faig per tal d’evitar confusions). Aquest aeroport es construeix al terme municipal d’Alguaire (que mentre no es demostri el contrari pertany a Catalunya) i el resultat és que queda un aeroport la mar de bonic. El dia de la inauguració es crea una expectació tremenda, hores abans que aterrés el primer avió ja estava tot el perímetre ple de gom a gom de curiosos que volíem veure l’estrena de la infraestructura que ens havia fer els lleidatans internacionals sense haver de passar per la capital.

I bé, què passa ara? Que no hi ha dia que en les tertúlies que es fan des de la capital no hi hagi algun pixapí que foti a parir el nostre (ei, que és català!) aeroport. I no ho entenc. L’únic aeroport de la Generalitat, que hauria de ser on s’hi aboqués més calers, és recriminat dia sí i dia també per tots aquells que després s’emprenyen i bramen si la Generalitat no defensa prou el seu Prat o el Girona-Costa Brava, ambdós de titularitat no-nacional.

Quan la Costa Brava va demanar un aeroport allí el van posar. Quan els tarragonins van demanar un aeroport per la Costa Daurada, van col·locar-lo a Reus. I ara fa un temps es va apostar pel Pirineu, i és clar, es va fer des de Lleida. Molt bé, tenim aeroport. És cert que es podrien haver fet millor les coses. Per exemple, deu ser l’únic aeroport del món que no té bones comunicacions per carretera. Arriba un esquiador a Alguaire per anar a Vielha i quan es troba la carretera que hi ha torna a marxar esfereït. En aquest aspecte s’ha començat la casa per la teulada.

Però la qüestió és que ara l’aeroport ja està fet. No deixem que cada dia des de Barcelona ens el comparin amb Ciudad Real, Osca o Castelló. Gràcies a Thomas Cook tornem a tenir activitat i encara li hem de treure molt més suc. I a més, si ara li sumem que una de les més meravelloses vies de comunicació entre la plana i el Pirineu està en via morta, què hem de fer per promocionar les nostres marques turístiques del Pirineu? Defensem les nostres infraestructures que, pel que veig, ningú no ho farà per nosaltres. Volem lo tren i volem l’aeroport.

Molts tertulians argumenten que no faran servir mai l’aeroport Lleida-Alguaire, jo no faré servir mai la L9 del metro de Barcelona, en la qual cada estació costa el mateix que tot l’aeroport. Ambaparà!