divendres, de març 23, 2012

Premi Abel 2012: Endre Szemerédi


Mentre mig Catalunya està bavejant mirant Esport 3 i comptant els gols que un immers lingüísticament a Catalunya que no sap dir ni "hola" en català ha fet, i l'altra meitat de Catalunya està repassant les actes arbitrals d'un equip espanyol que troben massa toves però que les trobarien massa dures si fossin del seu equip... jo em despenjo dedicant un apunt al Premi Abel de matemàtiques de l'any 2012.
Personalment, ni a la tele ni a la ràdio (TV3 i RAC1 que són les que escolto, excepte els esports) he vist ni sentit absolutament res sobre l'equivalent al premi Nobel de les matemàtiques. I com que aquest bloc vol ser un servei a la part de Catalunya (i d'Eslovènia que tinc visites des d'aquell país) que encara té cura del seu intel·lecte davant dels patejadors de pilotes multimilionaris es veu obligat a fer una ressenya perquè en el proper sopar a casa pugui parlar d'aquest tema.
L'Acadèmia Noruega de Ciències i Lletres (quants equips de futbol noruecs coneix vostè?) ha decidit atorgar el Premi Abel 2012 a Endre Szemerédi "Per les seves contribucions fonamentals a la matemàtica discreta i la ciència de la computació teòrica, i en el reconeixement del profund i durador impacte d'aquestes contribucions en l'additiva teoria dels nombres i la teoria ergòdica." Això és el que diu la nota oficial. I vostè dirà... sí, sí, això deu ser molt interessant i molt difícil... però què volen dir totes aquestes coses tan fardones per les quals li han donat 800.000 €?
La matemàtica discreta no és la matemàtica que passa desapercebuda. És l'estudi d'estructures com gràfics, seqüències, permutacions de camins, i configuracions geomètriques. La matemàtica d'aquestes estructures és la base teòrica de les ciències de la computació i la teoria de la informació. Per exemple, les xarxes de comunicació, com ara Internet pot ser descrit i analitzat amb les eines de la teoria de grafs, i el disseny d'eficients algoritmes de càlcul (com el Pagerank de Google) es basa fonamentalment en les aportacions de la matemàtica discreta.
La seua aportació més important va ser l’any 1977 quan va enunciar el teorema d’Szemerédi per poder demostrar la conjectura d’Erdos-Turán. Paul Erdös i Paul Turán van conjecturar que qualsevol conjunt d’enters amb densitat positiva hauria de tenir progressions de longitud k per qualsevol valor de k. El teorema d’Szemerédi afirma que si la densitat d’un conjunt infinit d’enters és positiva, aleshores conté progressions aritmètiques arbitràriament llargues.
La demostració d’Szemerédi era purament combinatòria i extremadament complexa i enginyosa. Per això guanyà el 1.000 dólars de premi que Paul Ërdos donava per la resolució de la seua conjectura.
Aquest teorema ha donat molt joc a les matemàtiques dels últims anys. L‘any 2004, Ben Green i Terence Tao van demostrar que els nombres primers (que tenen densitat zero) també tenien la propietat de contenir progressions aritmètiques arbitràriament llargues. Aquest és el famós teorema de Green-Tao i pel qual van guanyar el 2006 la medalla Fields.
Totes aquestes teories englobades dins la branca moderna de la teoria ergòdica té múltiples aplicacions en la teoria de nombres o en els sistemes dinàmics. Sistemes necessaris per conéixer la previsió meteorològica que mirarà vostè quan acabi el telenotícies i que li permetrà saber si aquest cap de setmana podrà anar a fer un arrosset a Cambrils.

dimecres, de març 14, 2012

The Trammps - Disco inferno

Segurament que el nom de The Trammps no els dirà res (de fet precupi's si un dia un nom li diu coses) però si vostè té una edat superior als quaranta i sent la cançó que he posat al títol de l'apunt exclamarà.... "aaaaaaaaaaaaah!, els d'aquesta cançó són aquestos Trampps?". Doncs sí, aquesta cançó que, de ben segur, vostè ballava quan encara no era pare (ni mare) de família, ni tenia responsabilitats laborals ni estava preocupat (o preocupada) per la crisi. Aquesta cançó que potser sentia al Borgia o al Big Ben, o al Kraker's, vagi vostè a saber on anava en aquells temps.

Aquesta setmana ha mort el cantant aquest que el va fer ballar juntament amb el Bee Gees o Patrick Hernandez. I els Gibson Brothers, que no faltin. Jimmy Ellis era la veu del "Disco inferno".

Els Trammps van debutar durant el primer lustre de la dècada dels 70 amb les cançons "Zing! Went the strings of my heart" (1973) amb un començament musical que em recorda molt Barry White, "Sixty minute man" (1972), "Love epidemic" (1973), "Hold back the night" (1975) molt xula i amb un so molt Motown i "That's where the happy people go" (1976). Cançons que les van recopil·lar en un primer disc anomenat "Trammps" i així eviten confussions.

Afincats a la Filadèlfia que era seu del famós so Filadèlfia (res a veure amb el formatge desustanciat) d'aquella època van veure l'èxit amb el ja anomenat "Disco inferno" publicat el 1977 però que va saltar a la fama gràcies a la seu inclusió dins de la banda sonora de la pel·lícula "Saturday night fever". John Travolta es lluïa amb aquesta cançó donant classes de ball i d'actuació al món. Bé, recordo que la situació és de ficció... I no només va ser un hit ballable per tot el món sinó que també és molt corejada en els partits de beisbol dels New York Yankees.

Aquesta cançó enganxosa, també popularitzada anys més tard per Tina Turner (1993), estava escrita pels productors Leroy Green i Ron Kersey inspirada en la pel·lícula "The towering inferno" en la qual una discoteca s'incendiava. També el "Burn, baby, burn" que es sent de fons als cors està inspirat en unes paraules de l'activista Bill Epton, dirigent del Partit Progresista del Treball (!?), que per dir aquesta frase va acabar a la garjola.

El Trammps van tenir un altre tema amb cert èxit (escàs comparat amb l'anterior) que fou "The night the lights went out" (1977) dedicat a la famosa apagada de Nova York del 13 de juliol de 1977, coneguda com New York City Blackout.

Bé, i resulta que tot plegat els ha servit per passar a la història de la música, el 2005 el Trampps van firmar l'acta per la qual la cançó "Disco Infermo" passav a formar part del Dance Music Hall of Fame, amb una cerimònia digna del friquisme que es mereixia.

Doncs apa, balli el "Disco Inferno" si es veu en cor a la seua edat...

I per què no?

Doncs aquesta vegada sí. Reconec que des d’aquests articles d’opinió he estat molt crític amb la nova directiva del Lleida Esportiu, però aquest cop ho han fet bé.

Em refereixo a la crida que ha fet el club per tal que aquest diumenge el Camp d’Esports registri una bona entrada per acompanyar l’equip en l’importantíssim partit que jugarem contra l’Atlètic Balears. Tots els socis disposem d’un parell d’entrades per poder portar afició al camp.

A més, dóna la coincidència que hi ha un quants factors que hi col·laboren:

1) L’horari. Penso que jugar a les 12 del migdia és el millor horari possible per la 2aB. Sí que és cert que hem de competir amb un partit de primera divisió a la tele, però no és tan influent com els de diumenge a la tarde. Esperem que acompanyi una bona previsió de temps.

2) Ens visita el líder, l’Atlètic Balears (o Atlético Baleares, no voldria pas que ningú s’enfadés per qüestions de nom). A més és un líder consolidat a 11 punts del segon classificat. Això fa que el partit ja ofereixi bones vibracions i bones sensacions a priori. No és el mateix jugar contra el líder de la categoria que contra el cuer. No ha de ser sinònim de bon partit, però si més no, té previst ser-ho. A les files del Balears podem trobar clàssics del futbol com Antoñito (una perla del planter del Sevilla), Jesús Perera (el recordareu per ser pichichi de 2a A amb l’Albacete), l’exjugador del Nàstic David Sánchez o Bryan Angulo. Un al·licient més.

3) I perquè nosaltres podem! Després dels dubtes inicials de l’equip, a aquestes alçades de temporada penso que ni el més optimista podia pensar que a hores d’ara estaríem a 2 punts del play-off. Venim d’aconseguir dos victòries consecutives importants, una de molt meritòria contra l’Huracán amb dos gols del balaguerí Genís Soldevila. Els jugadors estan treballant molt bé. Víctor Ibáñez es mereix la confiança que el públic (ni jo) no li va donar a començament de temporada. Jesús Imaz està en una forma magnífica. Asier s’està convertint en un killer que tan aviat està en una àrea defensant com en l’altra marcant gols. I una sorpresa ha estat el descobriment de Carlos Barreda, un txiquet de Binéfar que pot tenir futur al nostre equip.

No serem 5000 (que va!). Però siguem 3000... Que cada soci en porti 2 més, i la dona, i els crios. Intentem convèncer tots els pseudolleidatans que mai han trepitjat el Camp d’Esports i que aquesta setmana idolatraven la visita d’un tal Sandro Rosell que va vindre amb ínfules de virrei tractant-se com si fos un mr Marshall. Diguem-los-hi que aquí també fem futbol del bo, i des de fa molts anys.

Podem guanyar, ens podem posar en play-off i ens podem mantenir. I per què no? I si no, tampoc passa res. Gaudim del bon moment de l’equip. Que d’èpoques maldades ja en vindran, ja...

I per últim un record pel president Josep Banzo que durant uns mesos difícils va presidir el club quan estava a la Tercera Divisió l’any 1969. Va aconseguir rebaixar el deute del club de 5,4 milions a 2,3 milions de pessetes. Avui en dia tot un mèrit.