dissabte, de març 31, 2012

Per què no vaig fer vaga?


Ja sé que escriure un apunt sobre la vaga dos dies després és la cosa menys periodística que es pot imaginar, però durant la setmana toca treballar i com el temps només es dilata anant a velocitats properes a les de la llum, jo aquesta dilatació temporal com que no la noto gaire.

No sé si la vaga va ser un èxit o no ho va ser. Si els sindicats diuen X% aleshores les patronals i el govern diuen (100-X)% amb la qual cosa no sé pas a qui creure, perquè credibilitat, el que es diu credibilitat ni uns ni els altres no en donen gaire. Potser el que sí els hi recomanaria seria un repàs a les matemàtiques de 3r d'ESO, especialment el tema dedicat als percentatges. Pel que vaig veure jo, a Balàfia i a Cappont estava tot obert. I em diran... però si als polígons estava tot tancat! Esclar, tallant els accessos com volien que arribessin els treballadors a les empreses? Amb avions supersònics? Si es posen a cremar palets i pneumàtics (d'on deuen treure tants pneumàtics els piquets coaccitius?... perdó... informatius?) com volen que obri alguna empresa? I una altra cosa, aquestos iniciativos tan ecologistes-sostenibles-multiculturals ja saben que la combustió de la goma pneumàtica desprèn a l'atmosfera substàncies tòxiques i cancerígenes? O aquest dia tant se'ls en fot?

Bé, al tema que anàvem. Jo aquest dijous vaig decidir amb total llibertat (cap empresari em va coaccionar, en canvi sí que vaig ser amenaçat per ugetistes) anar a complir el meu dret i deure de treballar. I com que es veu que molta gent no entèn que un dia de vaga (festa intersetmanal per alguns, així ho vaig escoltar) jo pugui anar a treballar, exposaré els meus motius:

1) Això de les vagues generals són vagues polítiques. En cap cas crec que siguin vagues on els treballadors aconsegueixin gaires drets laborals. Crec en la vaga en una empresa en la qual un grup de treballadors reclama un certs drets. Però una vaga general per això... no ho acabo de veure clar. De fet no tenia clar ni quina era la causa de la vaga: si la reforma laboral, o si les retallades de CIU, o les del PP, o tot alhora... com que els piquets informatius no em van informar...

2) Si hagués de fer vaga algun cop ho faria per motius com l'expoli fiscal (o robatori directament en podem dir) al qual som sotmesos els catalans per part del govern de Madrid o a favor de la independència de Catalunya. Ara mateix serien pels dos únics afers pels quals em mobilitzaria. Però avui en dia sembla impossible que uns sindicats completament espanyolitzats defensin la nostra independència econòmica i política. Només cal veure els eslògans que han fet servir, traduccions literals del castellà.

3) No em dóna la gana que ni la UGT ni les CCOO ni altres sindicats amb filosofia decimonònica m'utilitzin per engreixar els seus comptes d'èxit o no èxit de la vaga. Si aquests són els sindicats que representen els treballadors, sisplau, que a mi no em representin. Després de les acusacions, mentides i amenaces d'aquesta setmana, si alguna credibilitat els hi quedava ha quedat reduïda a l'infinitèssim. Uns sindicats que, realment, només defensen la funció pública i la gran empresa. Els professors de l'escola concertada només veiem que abusos en els nostres horaris i les nostres nòmines i no obren gaire la boca, i si l'obren ho fan poquet no fos cas que els "camarades" de la pública s'enfadin. Res.

4) Per una qüestió de responsabilitat. Una escola no és ni una botiga ni una oficina. Hi ha alumnes que no es poden quedar sense professorat. Els alumnes tenien tot el dret d'assistir a classe, i a la nostra escola hi van assistir gairebé tots. Aquests alumnes necessiten una atenció i, per tant, el professorat ha d'estar al peu del canó. Hi ha uns temaris que s'han de donar i uns continguts per aprendre. Ja sabem que les matemàtiques són la culpa del fracàs educatiu (ironia). A més, el divendres 30 era últim dia de trimestre i els 27 alumnes de la classe de la qual sóc tutor tenien tot el dret a rebre el butlletí de notes corresponent. Així que, la feina és la feina. No ens podem permetre en aquest país on tenim la jornada laboral més àmplia d'Europa tenir el nivell de productivitat més baix.

5) I no em dóna la gana que els que ens han portat a aquesta situció es quedin els 120 € que em descomptarien per no assistir al meu lloc de treball durant la jornada de vaga. Recordo que des del juny del 2010, quan en aquells temps manaven tripartits, Zapateros i altres personatges pintorescos, m'han abaixat el sou un 12,5%. i no sóc funcionari. A mi i a la sra Babunski que també és professora. Prefereixo cobrar-los jo que no pas vagin a subvencionar algun PER andalús, algun TGV a Toledo o alguna autovia a Salamanca.

Així que ara, un cop llegits els meus motius ja em podeu insultar dient-me "esquirol" o "capitalista" (es veu que capitalista ara és un insult). O no.

divendres, de març 23, 2012

Premi Abel 2012: Endre Szemerédi


Mentre mig Catalunya està bavejant mirant Esport 3 i comptant els gols que un immers lingüísticament a Catalunya que no sap dir ni "hola" en català ha fet, i l'altra meitat de Catalunya està repassant les actes arbitrals d'un equip espanyol que troben massa toves però que les trobarien massa dures si fossin del seu equip... jo em despenjo dedicant un apunt al Premi Abel de matemàtiques de l'any 2012.
Personalment, ni a la tele ni a la ràdio (TV3 i RAC1 que són les que escolto, excepte els esports) he vist ni sentit absolutament res sobre l'equivalent al premi Nobel de les matemàtiques. I com que aquest bloc vol ser un servei a la part de Catalunya (i d'Eslovènia que tinc visites des d'aquell país) que encara té cura del seu intel·lecte davant dels patejadors de pilotes multimilionaris es veu obligat a fer una ressenya perquè en el proper sopar a casa pugui parlar d'aquest tema.
L'Acadèmia Noruega de Ciències i Lletres (quants equips de futbol noruecs coneix vostè?) ha decidit atorgar el Premi Abel 2012 a Endre Szemerédi "Per les seves contribucions fonamentals a la matemàtica discreta i la ciència de la computació teòrica, i en el reconeixement del profund i durador impacte d'aquestes contribucions en l'additiva teoria dels nombres i la teoria ergòdica." Això és el que diu la nota oficial. I vostè dirà... sí, sí, això deu ser molt interessant i molt difícil... però què volen dir totes aquestes coses tan fardones per les quals li han donat 800.000 €?
La matemàtica discreta no és la matemàtica que passa desapercebuda. És l'estudi d'estructures com gràfics, seqüències, permutacions de camins, i configuracions geomètriques. La matemàtica d'aquestes estructures és la base teòrica de les ciències de la computació i la teoria de la informació. Per exemple, les xarxes de comunicació, com ara Internet pot ser descrit i analitzat amb les eines de la teoria de grafs, i el disseny d'eficients algoritmes de càlcul (com el Pagerank de Google) es basa fonamentalment en les aportacions de la matemàtica discreta.
La seua aportació més important va ser l’any 1977 quan va enunciar el teorema d’Szemerédi per poder demostrar la conjectura d’Erdos-Turán. Paul Erdös i Paul Turán van conjecturar que qualsevol conjunt d’enters amb densitat positiva hauria de tenir progressions de longitud k per qualsevol valor de k. El teorema d’Szemerédi afirma que si la densitat d’un conjunt infinit d’enters és positiva, aleshores conté progressions aritmètiques arbitràriament llargues.
La demostració d’Szemerédi era purament combinatòria i extremadament complexa i enginyosa. Per això guanyà el 1.000 dólars de premi que Paul Ërdos donava per la resolució de la seua conjectura.
Aquest teorema ha donat molt joc a les matemàtiques dels últims anys. L‘any 2004, Ben Green i Terence Tao van demostrar que els nombres primers (que tenen densitat zero) també tenien la propietat de contenir progressions aritmètiques arbitràriament llargues. Aquest és el famós teorema de Green-Tao i pel qual van guanyar el 2006 la medalla Fields.
Totes aquestes teories englobades dins la branca moderna de la teoria ergòdica té múltiples aplicacions en la teoria de nombres o en els sistemes dinàmics. Sistemes necessaris per conéixer la previsió meteorològica que mirarà vostè quan acabi el telenotícies i que li permetrà saber si aquest cap de setmana podrà anar a fer un arrosset a Cambrils.

dimecres, de març 14, 2012

The Trammps - Disco inferno

Segurament que el nom de The Trammps no els dirà res (de fet precupi's si un dia un nom li diu coses) però si vostè té una edat superior als quaranta i sent la cançó que he posat al títol de l'apunt exclamarà.... "aaaaaaaaaaaaah!, els d'aquesta cançó són aquestos Trampps?". Doncs sí, aquesta cançó que, de ben segur, vostè ballava quan encara no era pare (ni mare) de família, ni tenia responsabilitats laborals ni estava preocupat (o preocupada) per la crisi. Aquesta cançó que potser sentia al Borgia o al Big Ben, o al Kraker's, vagi vostè a saber on anava en aquells temps.

Aquesta setmana ha mort el cantant aquest que el va fer ballar juntament amb el Bee Gees o Patrick Hernandez. I els Gibson Brothers, que no faltin. Jimmy Ellis era la veu del "Disco inferno".

Els Trammps van debutar durant el primer lustre de la dècada dels 70 amb les cançons "Zing! Went the strings of my heart" (1973) amb un començament musical que em recorda molt Barry White, "Sixty minute man" (1972), "Love epidemic" (1973), "Hold back the night" (1975) molt xula i amb un so molt Motown i "That's where the happy people go" (1976). Cançons que les van recopil·lar en un primer disc anomenat "Trammps" i així eviten confussions.

Afincats a la Filadèlfia que era seu del famós so Filadèlfia (res a veure amb el formatge desustanciat) d'aquella època van veure l'èxit amb el ja anomenat "Disco inferno" publicat el 1977 però que va saltar a la fama gràcies a la seu inclusió dins de la banda sonora de la pel·lícula "Saturday night fever". John Travolta es lluïa amb aquesta cançó donant classes de ball i d'actuació al món. Bé, recordo que la situació és de ficció... I no només va ser un hit ballable per tot el món sinó que també és molt corejada en els partits de beisbol dels New York Yankees.

Aquesta cançó enganxosa, també popularitzada anys més tard per Tina Turner (1993), estava escrita pels productors Leroy Green i Ron Kersey inspirada en la pel·lícula "The towering inferno" en la qual una discoteca s'incendiava. També el "Burn, baby, burn" que es sent de fons als cors està inspirat en unes paraules de l'activista Bill Epton, dirigent del Partit Progresista del Treball (!?), que per dir aquesta frase va acabar a la garjola.

El Trammps van tenir un altre tema amb cert èxit (escàs comparat amb l'anterior) que fou "The night the lights went out" (1977) dedicat a la famosa apagada de Nova York del 13 de juliol de 1977, coneguda com New York City Blackout.

Bé, i resulta que tot plegat els ha servit per passar a la història de la música, el 2005 el Trampps van firmar l'acta per la qual la cançó "Disco Infermo" passav a formar part del Dance Music Hall of Fame, amb una cerimònia digna del friquisme que es mereixia.

Doncs apa, balli el "Disco Inferno" si es veu en cor a la seua edat...

I per què no?