dimarts, de juny 26, 2012

Miki Roqué

Casualitats de la vida la setmana passada estàvem parlant del Miki Roqué amb un company de feina que és aficionat al Betis. Ell em deia que tenia males notícies sobre la seua recuperació però jo li deia que no m'ho creia, que un noi amb 23 anys ha de tenir la vitalitat per sortir-se'n i que seria injust que la seua carrera es veiés tallada per això. Personalment no coneixia aquest txiquet, només l'havia vist jugar a futbol quan estava a les categories inferiors de l'aleshores anomenada Unió Esportiva Lleida. No el coneixia a ell però sí que conec gent de Tremp que el coneixia (i molt), periodistes que havien tractat amb ell, alumnes que havien estat companys seus i companys d'equip del Lleida. I tots m'han dit el mateix i m'han parlat igual de la seua personalitat i bonhomia.

L'any 2005 amb Óscar Rubio com a únic lleidatà en molt temps al primer equip de la Unió Esportiva Lleida que entrenava el seu pare Miguel, el planter del Lleida vivia una desbandada amb Jordi Figueres al Real Madrid, Lluís Cortés al Villarreal B i un molt bon defensa central anomenat Miki Roqué al Liverpool de Rafa Benítez. D'aquest mateix equip eren l'Albert Urrea, el porter Miki o el davanter Nuno. I si no em falla la memòria és l'equip que va aconseguir el famós ascens a la divisió d'honor juvenil amb un gran partit del Miki Roqué contra el Sant Gabriel guanyant 0-1 amb un gol d'Àxel. I entrenat pel gran Edu March.


A l'abril del 2006 ja va demostrar molt bones maneres al Liverpool (esclar, per això el van fitxar) i va guanyar la Youth Cup contra el Manchester City amb gol de Miki. La Youth és un torneig que juguen els equips juvenils anglesos. Era la 2a que quanyava el Liverpool en la història, ara ja en té 3. El mateix 2006 debutava en Champions contra el Galatsaray sent el jugador més jove en la història del Liverpool en jugar la Champions League. En aquell partit tenia 17 anys i va entrar substituint a Xabi Alonso i va suposar un ingrés de 30.000 € pel Lleida. Euros que, malauradament, no van ser aprofitats. Igual que el nostre planter en aquell temps. També va coincidir amb Sergio Busquets en l'equip infantil.

El 15 de març de l'any 2007 Ginés Meléndez el convocava per la selecció espanyola sub'17 per segona vegada i gràcies a un gol del Miki guanyava a Portugal en un partit que va acabar 0-1.

La temporada 2007-2008 se'n va cedit amb més o menys sort a l'Oldham Athelic i al Xerez  El 2009 el Miki se n'anava cap a Cartagena. En aquells temps, els aficionats lleidatans esperàvem la seua tornada al Lleida, eren els primers moments del "Tornem a la base" amb l'Emili Vicente.
Finalment amb el Betis va trobar la sort i estabilitat que necessitava. Jugant de central o de mig defensiu va ser una de les peces fonamentals en el seu últim ascens a primera divisió. Una carrera que ha acabat ja sabem com.

Tal i com ha comentat el periodista trempolí Jordi Ubach, només calia veure com estava entregada tota la capital del Pallars Jussà per retre homenatge al Miki.

Només una última cosa, un dels metges que l'havia atès últimament a l'Institut Dexeus ha estat Ricard Arribas Valdés, germà de l'arxiconegut porter Víctor Valdés. Si llegiu la seua carta entendreu perquè era tan apreciat.

Miki, quan el vegis dóna records al Mario Duran. Gràcies.

Curiositat matemàtica dels nostres cognoms

Suposo que vostès sabran que en les nostres contrades és habitual tenir 2 cognoms. Si s'ho para a pensar vostè mateix deu ser un cas. Això no és gaire habitual al món (que tingui dos cognoms, no que vostè sigui un cas).

Doncs bé, ara comença el joc matemàtic. Intentem allargar una mica més els nostres cognoms. Com? Afegim després del nostre segon cognom el segon cognom del nostre pare i a continuació el segon cognom de la nostra mare. Després afegim el tercer cognom del nostre pare (que serà el segon del nostre padrí) i el tercer cognom de la nostra mare. I així successivament... D'aquesta manera pot fer un nom tan rocambolesc com li vingui de gust. I si afegeix la preposició "de" entre cognoms semblarà algun marquès o comte d'aquells que surten a l'ABC.

El cas és que una forma molt més senzilla d'anar posant cognoms als que ja tenim seria la següent: posem en les posicions senars els cognoms del progenitor del mateix sexe que nosaltres. Evidentment per fer aquest procés cal tenir clar el sexe de cadascú. És a dir, si som homes posem en les posicions imparelles els cognoms dels nostres pares i si som dona posem els de les nostres mares en posició senar. Com quedaria, aleshores, la nostra successió de cognoms? Assignarem un 0 a cada cognom que sigui el primer de la persona que sigui del nostre mateix sexe i un 1 al primer cognom de cada avantpassat nostre que sigui de sexe diferent. D'aquesta manera ens queda una successió de 0 i 1 agrupats de 2 en 2. És a dir de la fomra 2^k. Anem a veure què passa:
  • Si k=1: en aquest cas són els nostres cognoms que corresponen als primers cognoms dels nostres pares. Tant si som homes com dones la seqüència ens quedarà 01.
  • Si k=2: tenim els cognoms dels nostres padrins. Els de posició imparella són els del nostre pare, per tant 0 i 1 i els de posició parella els de la nostra mare. Com el primer cognom de la nostre mare ve d'un padrí patern serà un 1 i com el segon cognom prové de la seua mare serà un 0. Així la successió queda 0110.
  • Si k=3: fent el mateix raonament que l'apartat anterior la successió seria ara: 01101001
  • Si k=40110100110010110
  • Si k=501101001100101101001011001101001
  • Si k=6011010011001011010010110011010011001011001101001011010011001011
I així anar fent. A veure si ens adonem d'algunes cosetes. La més fàcil de veure és que la primera meitat de cada fila és igual a la fila anterior. I el que també podem observar és que la primera meitat de cada fila és igual als elements de posició imparell de cada fila, aquesta costa una mica més de fixar-s'hi.

Doncs aquesta successió que es forma fent aquest joc dels cognoms és una successió famosa en matemàtiques. Meravellós! És la successió coneguda com successió de Thue-Morse.  L'any 1906 Axl Thue va necessitar "inventar" aquesta successió per un treball de combinatòria lingüística i el 1921 Marston Morse l'utilitzà en una branca ben diferent, per resoldre uns problemes de geometria diferencial. I el que passa amb les sucessions és que apareixen quan menys t'ho esperes, aquesta és la gràcia (i la bellesa) de les matemàtiques. Per exemple, el jugador d'escacs Max Euwe la va aplicar per l'estudi de partides d'escacs.

A més, si prenem aquesta successió (infinita) com un nombre binari amb una part entera d'una sola xifra i el passem a base 10 obtenim el 0,41245403364... que és irracional (evidentment) i trascendent. Aquest nombre s'anomena constant de Thue-Morse

Guau! Si us ha agradat el tema aquest de Thue-Morse podeu consultar:

dimarts, de juny 19, 2012

Gràcies Emili. Bentornat Toni.

1. Gràcies Emili pels anys que has estat al nostre club, sigui Unió Esportiva Lleida o Lleida Esportiu. Has tingut plena dedicació i cada any que has fet l'hem considerat un èxit, sempre amb el mateix aiaiai al setembre per acabar dignament al maig. Gràcies Emili per ser un savi del futbol, jo pensava que els savis del futbol eren tots de la mateixa edat que Luis Aragonés o Vicente Cantatore, i per ensenyar-nos a l'afició tot el que has volgut posar en pràctica. Gràcies Emili per quedar-te al Lleida quan vas tenir la possibilitat d'anar-te'n a l'Espanyol, on segur que haguessis cobrat (més) i haguessis viscut més tranquil.
Gràcies Emili per haver-nos descobert que hi ha lleidatans que juguen al futbol i que juguen bé, molt bé. Fa no gaires temporades el Jesús Imaz, el Gerson Bosch o el Pau Bosch estarien jugant vés a saber per on i ara els tenim a Lleida.  Hem descobert el planter.
Gràcies Emili per aguantar el que has aguantat. A l'Annabel Junyent, al Tatxo Benet, als administradors concursals, als Esteve Brothers... i a aquesta afició de general que als 5 minuts ja comencem a xiular si no trenem 3 passades ben fetes al mig del camp.
Gràcies Emili per ser un bon, molt bon entrenador, però sobretot bona persona. No he sentit mai cap periodista, ni jugador ni exjugador, ni aficionat dir res contra la teua persona. De ben segur que seràs l'entrenador més recordat després del Mané tot i no haver aconseguit cap ascens. Ni Juande Ramos, nio Víctor Muñoz amb les plantilles que van tenir van arribar al teu nivell d'entranyabilitat per l'affició.
Gràcies Emili perquè suposo que algun dia tornaràs a treballar pel Lleida i seràs ben rebut. I gràcies Emili perquè, tot i que portis l'esquena plena de forats dels punyals que t'ha degut clavar la directiva les últimes setmanes, quan aquesta tingui la decència de fer-te un homenatge tu vindràs. Sort!


2. Benvolgut Toni Seligrat. Ja t'aviso per davant que no ets l'entrenador que voldria la majoria de l'afició. Volíem la continuïtat de l'Emili, però la teua opció ha estat molt bona. Em feia molta por que aparegués aquí un paio que no conegués ni el club, ni la ciutat, ni la història. Un entrenador d'aquells que el dia de la seua presentació solten un "sempre he volgut entrenar aquí". Penso que tu ets molt vàlid. Ja saps què és estar al Lleida, ja vas viure un ascens quan eres jugador d'aquell mític equip que es deia Lleida Amateur i entrenava el Juan Carlos Oliva. Va ser la temporada 93-94, però va quedar eclipsat pel millor Lleida de la història. Coneixes la ciutat perquè hi has estudiat i hi has viscut. Fins i tot estaves vinculat en el món hosteler si no vaig mal encaminat... Tens la pinta de ser un home de club, treballador i compromés... pensa que et mirarem amb lupa tot el que faràs i fins que la pilota no entri seràs comparat amb l'Emili. Però si entra i entra molt... tots contents. Esportivament en deus saber força perquè t'ho has treballat molt bé a l'Olímpic de Xàtiva i tinc entés que vas publicar un llibre de futbol amb el Salva Cambray, exentrenador del juvenil del Lleida. I cuida'ns el planter, que això als de Lleida ens agrada molt. I paciència amb els Esteve, que a vegades fan coses rares, però ja els aniràs coneixent. Benvingut de nou a aquesta ciutat que és el bressol de molts valencians que al s.XIII vam baixar cap allà baix. Sort i a partir d'avui ja estem tots amb tu.

Soci 420 (la temporada passada)

dimecres, de juny 13, 2012

El sincrotró ALBA

Aquesta setmana entre rescats i crèdits avantatjosos i entre l'Eurocopa, el tenis i aquella cosa que li'n diuen esport com és la Fórmula 1 al TN de TV3 van anunciar una notícia una mica extranya. Sortia un senyor amb un micròfon que estava dins d'un edifici anomenat sincrotró ALBA i que havia entrat en funcionament. Penso que deu ser el primer cop en la història del periodisme que una informació relacionada amb la física de partícules és esmentada abans que els esports.

Com en aquest país (i en el del costat) és més normal aprendre's l'aliniació d'algun equip de futbol abans que entendre la diferència entre un hadró, un messó, un barió o un muó em veig amb l'obligació de fer de servei públic i explicar-los-hi algunes cosetes sobre aquest sincrotró que, igual que el forat de Bankia, hem pagat vostè i jo. Per sort he tingut l'ídem de visitar-lo amb els meus alumnes del batxillerat de ciències i és una meravella de l'enginyeria i de la ciència.

Un sincrotró és un tipus d'accelerador de partícules. Un accelerador de partícules, no costa gaire d'imaginar, és un traste que accelera partícules. Les partícules que s'acceleren fins arribar a gairebé la velocitat de la llum (300.000 km/s) poden ser vàries, però principalment es fan servir electrons o hadrons (protons). Segons quin és el camí recorregut per aquestes partícules mentres són accelerades, aquests acceleradors poden ser lineals (rectes) o circulars (els més habituals). Dins d'aquestos circulars hi ha els sincrotrons (compte! no s'han de confondre amb els ciclotrons) que funcionen per una combinació sincronitzada (d'aquí el nom) d'un camp elèctric i d'un camp magnètic. Per entendre el concepte de camp elèctric i de camp magnètic imagini's un camp de panís, per exemple, on enlloc de panís plantat hi ha forces elèctriques i magnètiques en cada punt.

Bé, ja tenim els nostres electrons que s'extreuen de plaques metàl·liques (2 bilions cada dia) posadets en unes cavitats per fer-los córrer. Un primer aparell anomenat LINAC (lineal accelerator) els accelera gràcies a la força elèctrica que rep l'electró en presència d'un camp elèctric i gràcies als Booster i les cavitats de radiofreqüència (RF) els electrons arriben a tenir una energia de 300 MeV (megaelectronvolt). L'electró té una massa molt petita i això per ell és molta energia... és comparable a què vostè mengés 20.000.000.000.000.000 iogurts, i dels naturals. En el booster fan 45.000 voltes en 0,00015 segons.

Un cop han estat accelerats passen a un anell circular buit (els electrons tenen la mania d'ajuntar-se a qualsevol cosa, així que s'ha d'aconseguir el buit total dins de l'anell) anomenat anell d'emmagatzematge en el qual els feixos d'electrons donen volten per culpa de l'efecte que produeix en ells els camps magnètics creats per enormes bobines. Aquesta circumferència té una longitud de 268 m, és a dir, un radi de gairebé 43 m. Cada dia fan en aquest anell 25.900.000.000 km donant tombs. Si considerem que el radi de la Terra és aproximadament de 6.400 km, cada electró dóna al llarg del dia una distància similar a donar 646.000 voltes a la Terra. Tot molt exagerat, no? Pensi que van al 99,99999855% de la velocitat de la llum. Això, per culpa d'Einstein, provoca problemes amb la massa dels electrons. Vostè millor que no provi d'agafar aquesta velocitat.

I què fan aquests electrons accelerats? Doncs fan llum! Els electrons a molta velocitat i molta energia emeten llum en forma de raigs X, com la de les radiografies, però molt més brillant i intensa. I gràcies a aquesta llum (els científics en diem font de fotons, que és més fardón) podem veure coses molt i molt petites que costen de veure.

I què es vol veure en el sincrotró. Ui! Moltes coses! En cadascuna de les 7 cabines òptiques que hi ha es pot experimentar sobre 1) l'estudi de fibres, proteïnes, virus o cèl·lules; 2) estructura de materials, compostos farmacèutics, reaccions químiques; 3) materials magnètics de nantotecnologia; 4) paleontologia per la datació de fóssils... 

I qui paga tot això? Pensi que hi ha 9 MW de potència instal·lada, 140 treballadors i equips de fins a 1000 investigadors cada any. A més, la construcció va costar 201 M€ (equivalent a 2 Cristianos Ronaldos o a 1/500 part del forat bancari). Com és un consorci entre la Generalitat i l'estat espanyol, doncs ja ho té clar qui ho paga, no? Ei, però amb il·lusió. Que ara mateix, després del que pensa el gobierno del PP sobre la ciència i els investigadors estan tots ben acollonits.

dissabte, de juny 09, 2012

Crowded House - Sister madly

Els australians Crowded House potser ha estat el grup que més bateries diferents ha tingut durant la seua existència des de l'any 1986 quan es va formar. El grup estava capitanejat pels germans Neil i Tim Finn (el Tim va marxar fa uns anys per fer carrera com a solista), però com el mateix Neil és bateria devia ser molt exigent a l'hora de contractar músics. Però tot i això són un exemple de bona gent suposo, aquells gendres que tota sogra voldria tenir perquè mai han tingut cap escàndol ni de sexe, ni de drogues, ni d'alcohol... cosa rara en el món de la música...

El primer bateria va ser Paul Hester (1985-1995) que es va suicidar després d'una depressió, el segon va ser Peter Jones (1995-1996) que va estar poquet perquè el grup es va autodisoldre i el 2007 quan devien anar justets de peles i necessitaven tornar, Peter Jones va rebutjar l'oferta i actualment el bateria és Matt Sherrod. I a aquestos cal sumar que el mateix Finn també toca la bateria en algunes gravacions (en plan yo me lo guiso yo me lo como, com Phil Collins).

El cas és que l'article en qüestió el dediquem a Peter Jones, l'exbateria mort als 45 anys per un càncer fulminant. Com només va estar un parellet d'anys amb els Crowded House no faré una selecció total de la seua discografia sinó que em centraré només en la seua etapa amb Jones a la bateria.

En 2 anys no li va donar temps de fer gran cosa però si que va formar part d'un dels discos més venuts de la banda que fou el "Recurring Dream: the very best of Crowded House", un recopilatori amb 3 temes inèdits: "Everything is good for you", "Instinct" i "Not the girl you think you are" (les tres van sortir en single tal i com mana la tradició quan s'edita un recopilatori). A més, tenia pinta que la cosa s'acabava perquè els Finn Brothers ja havien publicat un disc a part de la banda "Finn" (1995) que tingué un relatiu èxit amb singles com "Won't give in""Nothing wrong with you" i "Edible flowers". Que voleu que us digui... a mi em sonen totes igual...

I en tot grup que plega, després del recopilatori no pot faltar el directe. L'altre disc on participà Jones fou el directe "Farewell to the world" (1996) gravat als exteriors de l'Opera House de Sydney. S'extregué en format senzill la versió en directe de la cançó "Don't dream it's over" (versionada excel·lentment pel Paul Young i pels Sixpence None the Richer) També s'incloïa "Weather with you", la cançó més animada que tenen... perquè les altres... Peter Jones, a més, posava veu a una cançó: "Sister Madly".

Us deixo la versió en directe del "Sister Madly" on podeu veure a Peter Jones a la bateria i fent les veus...


divendres, de juny 08, 2012

The Platters - Only you (and you alone)

Crec que tots els humans (els no humans no sé) que som aficionats a la música tenim una sèrie de grups o artistes que hem descobert gràcies als nostres pares. En el meu cas, al piset de les escales de Sant Llorenç on vaig viure fins els 13 anys, mon pare tenia un calaix en el qual guardava més d'un centenar de cassettes de la Trinca, el Ramon Calduch, l'Emili Vendrell, l'Orquesta Platería, el Gato Pérez i... els Platters. Anys més tard, potser 4 o 5, ja sent conscient del que feia i del meu propi gust musical em vaig comprar un CD d'aquestos Platters. 

The Platters estaven formats per Tony Williams, David Lynch, Alex Hodge, Zola Taylor i Herbert Reed, aquest últim l'únic que quedava viu. Com us podeu imaginar, ara ja no en queda cap. Reed va morir abans d'ahir a Boston als 83 anys.

Els Platters també va ser un exemple de grup prefabricat (almenys aquestos cantaven, no com els Milli Vanilli) creat pel productor Samuel Buck Ram. El grup s'havia format al voltant de Herbert Reed, que ja en aquella època era considerat un gran cantant i actor. Quan parlo d'aquella època em referixo a l'any 1953. Si teniu al cap alguna imatge del grup, Reed era el de la veu greu, el més petit, el més primet i amb un bigotet en línia que ornamentava el seu famós llavi superior.

El grup fou fabricat a causa de l'enorme èxit que tenia la música negra en aquella època gràcies als Penguins o els Ink Spot i que va continuar després amb The Coasters, The Drifters, Martha & the Vandellas o les Marvelettes. Un cop fet el grup van gravar un primer single escrit i composat pel mateix productor i que tots coneixereu, el famosíssim "Only you". Ja havien arribat a la meta que tants altres grups s'havien proposat, ja tenien mànager, un contracte amb segell discogràfic, un disc i unes cançons per fer en directe. Però no n'hi havia prou, els Platters eren un grup més dels milions de grups de música de color que hi havia en aquells moments. No eren ni millors, ni pitjors: eren iguals. L'espurna necessària va saltar uns anys més tard gràcies a una maniobra del seu mànager, que també portava els famosos (en aquell temps) Penguins. El segell Mercury, molt cotitzat en aquell temps, va voler fitxar els Penguins, però Buck Ram va dir que o firmaven els Penguins i els Platters o cap dels dos. Així que va convéncer la discogràfica, els Platters van fitxar per una multinacional i a partir d'allí, curiosament, els Penguins van desaparéixer.

Un cop a Mercury, el productor va fitxar una veu femenina, la de Zola Taylor. Un cop de màrqueting només ja que ella no pintava res, només feia cors, però va canviar la imatge de grup estrictament masculí tal i com tenien tots els grups de l'època. El clàssic "Only you" fou reeditat arribant al nº5 de les llistes. Com en aquell temps hi havia llistes de música negra i llistes de música blanca, el cantant Jimmy Sacca y els Hilltoppers va fer la versió corresponent en blanc sense gens d'èxit. Amb raó.

Quan es té un gran èxit, el pas següent és assentar-se. El productor Ram va comprar la cançó "The great pretender" a Alanzio Taylor i la va donar als Platters perquè la cantessin. En només una setmana arribava el seu primer nº1 en llistes. A nosaltres ens ha arribat de manera més coneguda potser, la versió que va fer Freddie Mercury.

En el que va quedar de década dels cinquanta van posar 28 singles a les llistes, tres d'elles com a nº1: "My prayer" (1956), "Twilight time" (1958) (primer single editat en format de 45 rpm enlloc del de 78 rpm) i que potser un sona pels Duncan Dhu i una preciosa "Smoke get in your eyes" (1958), aquesta última versionada per multitud de cantants amb una excel·lent de Jerry Garcia dels Grateful Dead. Altres cançons foren "The magic touch" (1956), "You'll never know" (1956) fixeu-vos aquí amb el you'll never know del començament de Reed, "I'm sorry" (1957), "Enchanted" (1959) o "Harbor lights" (1960).

Els Platters també van ser cridats a fer cine. el 1956 surten a la peli "The girl can't help it" i també a "Rock arond the clock". En aquesta última sortien amb Bill Halley i Little Richard.

El final dels Platters començà l'agost de 1959 quan els quatre components masculins foren sorpresos en l'habitació d'un hotel fent ús de drogues i prostitutes a quantitats induistrils. Evidentment foren arrestats. el jutge els va perdonar però l'escàndol del grup ja estava massa extés.