divendres, d’agost 30, 2013

Passin i vegin

Si no hi ha cap cataclisme semblant a l'impacte d'un asteroide o al xuclament de la ciutat de Lleida per part d'un forat negre, aquest diumenge tornarà la lliga al Camp d'Esports. L'antic Txoperal -nom posat pel periodista Doñate de La Mañana als anys cinquanta- tornarà a obrir portes (aquesta temporada se n'obriran més segons diuen des del club) i els lleidatans estarem convidats (amb previ pagament d'entrada o d'abonament) a gaudir de l'espectacle futbolístic. Ei, i quan dic espectacle vull dir espectacle, sí, sí, no faig cap farol, perquè qui em digui que a 2aB no es pot veure bon futbol és que poc futbol ha vist.

Deixin estar la primera divisió (ui, perdó, la Liga BBVA) que ja sabem com acabarà. Oblidi's de la televisió i dels canals de pagament del futbol que, al cap i a la fi, són els que han abocat el futbol anomenat "professional" a l'abisme econòmic i vingui a veure el futbol en estat pur, en directe, al camp.

Pensi que el partit és diumenge a les 19:00. Ja li haurà donat temps de tornar de fer la paelleta de Cambrils o Torredembarra, els xipironets de l'Ametlla de Mar o la mariscadeta de l'Ampolla. Un diumenge a la tarda, després d'una bona alifara a la costa... se li acut alguna cosa millor a fer? L'endemà no hi col·legi encara i pot aprofitar per portar els crios i que aprenguin a gaudir amb l'equip que porta el nom de la seua ciutat arreu de la geografia.

Els socis de pedra picada, aquells que hem vist des de Calderon a Carlos Casquero i des de Tevenet a Víctor Marco, donarem la benvinguda al 35% aquest de nous abonats que diu el presi que ja han passat per caixa. Al Camp d'Esports som una família gairebé, no ens coneixem tots però poc ens falta. Seran ben rebuts i benvinguts. No hi ha res que ens faci més goig que poder veure el camp amb gent. I si vostè no és abonat (o abonada) encara, vingui també, vingui. Qui sap, potser s'acaba enganxant.

Gaudeixi de l'aulor de la gespa, de la prèvia a Doctor Fleming, de l'ambient, dels crits, de la pressió a l'àrbit, de les pèrdues de temps de l'equip contrari quan guanya, de les nostres pèrdues de temps quan guanyem, de la conversa al bar de la mitja part, de la lectura del Don Gols -hi serà enguany encara?-, de la cançó de l'anunci de Rodamón al vídeo-marcador, dels gols patrocinats pel Ramon Soler...

Vingui a aquest Camp d'Esports on molts jugadors dels equips visitants es fan fotos davant de l'espectacularitat i grandiositat d'aquest gran camp. Vingui encara que no entengui ni un borrall de futbol. Podrà gaudir amb les esbojarrades idees del pollastre de la Penya És un Sentiment mentre pot cantar una particular versió dels "Rivers of babylon" dels Boney M. Si té la veu més greu pot posar-se amb el Rudes Lleida ballant amb la música del Tetris o del "Just can't get enought" dels Depeche Mode alhora que algun Ilergeta pot parlar-li de la història de la Unió Esportiva Lleida rememorant l'any 1994. I enguany encara hi haurà més animació, tindrem la gent de la Penya Molo Esportiu que prometen animació també.

Arribi's al Camp d'Esports. Si tot això que li he dit no l'ha convençut, demostrem que som una afició educada i vingui a donar una gran benvinguda a aquest gran SENYOR (sí, amb majúscules) del futbol que és l'Emili Vicente.  I a Asier Eizaguirre. I a Àlex Colorado. I fins i tot a Jaume Sobregrau. Ex-jugadors que han lluït la samarreta del nostre club amb molta professionalitat.

Vostè, sí, vostè que hi era el dia del Leganés o del Jaén. El necessitàvem aquell dia i el necessitem diumenge contra el Reus també. I l'anirem necessitant durant la temporada per poder tornar a jugar amb el Leganés si convé.

Miri, pel motiu que vostè vulgui... però sisplau, vinguin al Camp d'Esports.

dimecres, d’agost 21, 2013

Paciència, optimisme i anar fent.

El personatge X és l'abonat número abc (on a, b i c són nombres enters compresos entre 0 i 9) del Lleida Esportiu. El personatge X encara embalat després del final de temporada passat vol adreçar unes paraules als lectors (i lectores):

"Hola bon dia. Miri, que sí, que finalment enguany durant l'estiu s'han fet les coses com feia molts anys que no es feien. Res de fotre fora 15 jugadors i fitxar-ne 30 de nous, no. Enguany hem mantingut deu jugadors de l'onze titular tipus de la temporada passada (Pau Torres-Molo-Biel Medina-Barreda-Pau Bosch-Mario Fuentes-Imaz-Milla-Miramón-Mata). Hem fitxat lo txiquet basc aquest, un lateral dret que es veu que era el no-va-más de la 2aB. Hem portat el lateral Raúl Fuster que té solvència contrastada. Al mig del camp tenim el Javier Monforte, de qui el Laso en deia meravelles sempre que jugàvem contra ell. Al davant Chupe, Osado, Dídac Devesa... jugadors que no saps ben bé si seran titulars o suplents perquè tots han demostrat molt per allà on han estat. Uns fenòmenos! Escolti'm, tenim un equipàs! I mireu si ara som importants que fins i tot la Roma mos ha cedit un jugador i tot! Sí, sí, les baixes d'Asier i de Miki Massana saben greu però veuen l'equip tan competitiu que hem fet? Si al gener ja ens anirà petita la classificació!" (Fin de la cita)

Llegint per les xarxes socials i parlant amb altres abonats em dóna la sensació que a pocs dies de començar oficialment la temporada aquest pensament està força estès. Ei, i m'agrada molt que sigui així. Quants anys fa que no començàvem la temporada pensant amb optimisme? Quan vam dir per últim cop un "enguany sí"? Veig una il·lusió que feia molt, i quan dic molt vull dir molt, temps que no sentia en l'ambient i això ja diu molt de la confiança en la plantilla. M'agrada.

Ara bé (ai, ai, ai...), no ens passéssim de frenada tampoc. Amb això no vull aigualir la festa, no. Només dic que tinguem paciència. La cosa no serà tan fàcil (tòpic del futbol). Per això reclamo paciència, no ens desesperem en la jornada 5 ni en la 10. Al final de la temporada passada l'equip i el cos tècnic -agradi o no l'estil de joc- va demostrar que podíem confiar en ells, i això que al mes de febrer al Camp d'Esports vam treure més mocadors que quan a la cantada de Calella de Palafrugell toquen "La Bella Lola"

No em mal-interpretin ni em mirin com un senisso. M'agrada molt el Lleida d'enguany. Confiem-hi, però partit a partit, sense desil·lusionar-nos. Andrew Wiles va demostrar l'últim teorema de Fermat cinc-cents anys després de ser plantejat. Això nostre serà més fàcil, però com Andrew Wiles necessitarà paciència. 

Paciència, alegria i bona temporada!

P.D. Les referències matemàtiques són deformació professional, ja em perdonaran.

dimecres, d’agost 07, 2013

Luesia existeix

Luesia és un d'aquell pobles que si no és perquè algú te'n parla afededéu que per casualitat no hi vas a petar, no. Més perdut que Messi en una biblioteca enmig de la comarca saragossana de las Cinco Villas (nom donat per Ejea de los Caballeros, Tauste, Sádaba, Uncastillo y Sos del Rey Católico) hi trobem la vila de Luesia. Evidentment jo no hi vaig anar perquè mira, passava per allí, perquè allí s'hi ha d'anar aspressament. Hi vaig anar per motius familiars, concretament familiars de la meua senyora... motius que, com deu saber vostè si és part masculina, són molt poderosos dins del matrimoni. 

Des de Lleida hi ha uns 225 km que es poden fer en dos hores i mitja si és dels que no s'adorm a l'autovia anant a 100. Gaudeixi del tram d'autovia, gaudeixi... que ja la trobarà a faltar en el tram final de viatge. Li recomano que no faci cas del Google Maps per anar fins a Luesia i que em faci cas a mi (modèstia a part), el Google el farà passar per un puesto molt pitjor i jo li recomanaré que aprofitem les infraestructures que el Ministerio de Fomento ens facilita. Des de Lleida agafi l'autovia A-22 cap a Huesca, si surt al migdia pari a dinar a Barbastro o bé a la Fruteria del Vero o bé a El Rincón- fins a Siétamo que és on s'acaba. Vagi vorejant Huesca pel nord vigilant els centenars de radars fixos que hi ha fins que trobi l'autovia A-23 en sentit Zaragoza. Està ben indicada. Després d'uns 30 km per aquesta autovia agafi la sortida de Gurrea de Gállego i vagi tirant cap allà. Passarà per un desviament que porta cap a un poble que es diu Marracos (bestial!), passarà per Gurrea, per las Pedrosas i Erla fins arribar a Ejea de los Caballeros. La carretera és prou bona, no hi ha passa ni Cristo i a banda hi banda només hi ha que paques de palla, no es despistarà gaire amb el paisatge, no. Un cop a Ejea creui tot el poble -que monumentalment té bona pinta, algun dia hi haurem de parar- i ja trobarà el desviament cap a Luesia. Aquests últims 30 km són de carretera estreta i, sincerament, es fan llargs, sembla com si no haguessis d'arribar aumon. Però al final hi arribes, és una carretera apta per aquells a qui ens agrada conduir.

Quan arribes a Luesia el primer que veus és el castell dalt d'un turó al mig del poble i l'església de San Salvador tocant-hi. La fisonomia aquesta amb el poble envoltat ja promet que trobarem un poble ric en història medieval.

Del castell del s.X se'n conserva només una torre, de l'altra que hi havia potser només en queda un metre d'alçada. Una torre era d'origen islàmic i l'altra cristiana, ara no recordo quina de les dos és la que queda dreta. Des d'aquí es pot arribar a veure el Moncayo i s'intueix la vall de l'Ebre.

Al costat del castell tal i com mana la tradició hi ha l'església de San Salvador amb una bonica portalada romànica que recorda, però en més petit, les de l'escola de Lleida. El poble es construí circularment al voltant d'aquests monuments cap al s.XII amb una comunitat cristiana i un barri jueu. HI ha cases amb portalades de fa alguns segles i l'ajuntament d'estil renaixentista. Tot i ser un poble petit també tenen l'església de San Esteban -prepari´s per pujar i baixar carrers costeruts- actualment reconvertida en un museu petit però molt ben cuidat sobretot amb retaules. Aquest església pertanyia a un barri nou anomenat El Burgo i fou construïda per ordre de Jaime I de Aragón (sic).

Allunyada (uns metres) del centre històric hi ha l'ermita de la Virgen del Puyal, un edifici del s.XI que també fou ordenat construir per Jaime I (carai amb ell) i on es custodia la talla de la mare de déu que es patrona del poble. Hi ha senyores que porten el nom de Puyal en honor seu.

I per últim, no només de pedres viu l'home, sinó que a uns 8 km del poble accedint per una pista forestal s'arriba a un racó natural idíl·lic amb unes basses i uns gorgs que anomenen el Pígalo. Ha nvist que allò é smolt bonic i que la gent hi pot anar per aprofitar i fer pagar 3 € per deixar el cotxe. Aragonesos, però per ells la pela és la pela també, eh?


Però no és només Luesia que deu tenir aquest encant de la zona fronterera entre les terres del rei de Navarra i Al-Andalus. A prop hin ha els populars pobles monumentals d'Uncastillo i Sos del Rey Católico, però també llogarrets poc coneguts com Castiliscar -amb conjunt monumental també-, Biel -impresionant castell-, el Frago, Sibirana o Biota.

Ah, no els puc oferir cap indicació ni d'hostatgeria ni de resturant. Vaig anar de gorra a casa dels parents... 

dimarts, d’agost 06, 2013

Un tomet per Xàtiva (la Costera)

Xàtiva és una ciutat del País Valencià (o Comunitat Valenciana, prengui el nom que vostè vulgui) capital de la comarca de la Costera, comarca que curiosament no té costa.

Aprofitant l'estada a Gandia que ja vaig descriure en un altre apunt, vam decidir anar-hi a donar un tomet. Per arribar des de Gandia cap a Xàtiva cal fer una ruta bastant curiosa, són dos capitals de comarca que estan força mal comunicades, no m'ho pensava pas. 

Sortint de Gandia en sentit Oliva t'has d'embotir enmig d'un polígon industrial seguint una carretera, segons tots el lletreros aquesta zona s'anomena Palma de Gandia. Es com circular per la N-II antiga quan havies de passar pel mig de tots els polígonos de Castellbisbal o Molins de Rei. Després de passar això apareix de cop i volta una autovia guapíssima que no hi passava ni déu i que es veu que va des d'un puesto que es diu l'Olleria fins Oliva. La deuen tindre per anar a la platja. Passem la sortida de Ròtova, la de Llocnou de Sant Jeroni (allà enlloc de Vilanova els posen Llocnou als pobles), Castellonet de la Conquesta i sortim a Benicolet. Des d'aquí s'agafa una carretera bastant dolentota i amb un paisatge que recorda molt com si voltessis per Altorricó per exemple, terrenys de cultiu, fruiters i torres.

Passem els pobles de Llutxent -històricament i monumentalment interessant-, Quatreronda i Genovès, aquest últim ja sembla una barriada de Xàtiva perquè hi està tocant.  En tot això també creuem el mític riu Albaida, rememorat per tots els oients que en els nostres temps escoltàvem el "Pasta gansa" del Mikimoto a Catalunya Ràdio cada dia de 12:15 a 13:00 després dels Tocs de Cultura. Alguns ja m'entendran.

Entrar a la ciutat i veure el castell de Xàtiva damunt de la serra impressiona. Suposo que deu tenir el mateix efecte que pels lleidatans té la nostra Seu Vella. El primer que vam fer és pujar al castell, evidentment en cotxe, també hi ha l'opció de pujar a peu cosa que després de veure que hi havia més escales que minuts de vaga han fet a TV3 aquest estiu i en ple mes de juliol vaig descartar immediatament. Mentres vas pujant per la pista asfaltada ja te'n vas adonant de la història que deu tenir aquell emplaçament ja que no pares de trobar excavacions arqueològiques de tots els temps. El castell suposo que es pot visitar bé perquè sembla ben cuidat i conservat. He posat suposo perquè no ens va donar temps de veure'l ja que tanquen a les 7 de la tarde, horari que trobo que és massa puntual, sobretot amb la calor que fot a l'estiu no sortiràs a les 4 de la tarde a voltar porai.

Les vistes de tota l'horta de Xàtiva des de dalt del castell són bestials. També es pot divisar des del castell el camp de futbol de l'Olímpic que deu portar bons records al nostrat Toni Seligrat. El castell és el símbol de la resistència de la ciutat el 1707 davant les tropes espanyolistes de Felip V. Una història que als lleidatans ens sona bastant també.

De fet Xàtiva sembla una d'aquelles viles que en visitar-la penses "no pot pertànyer a Espanya" tot i que des de fa anys tingui alcalde del PP, el popular Alfonso Rus que molts coneixem per haver estat president de l'Olímpic. Com passa quan visites Rupit, o Santa Pau, o Tavertet, o Mura... i et pares a pensar com un tal Montilla ha presidit la Generalitat de Catalunya. La història de la vil·la sembla que reclami més justícia després que la ciutat fos cremada, els habitants deportats a la Manxa i d'haver-li canviat el nom pel de San Felipe.

Passejar pel centre de la ciutat fent una orxata és molt agradable. Ens va agradar molt la vil·la. Es pot començar per l'Albereda Jaume I i després endinsar-se en el munt de carrerons i carreronets (Botigues, Corretgeria, Mercat...) de la part antiga i quedant-se sorprès per la quantitat de botigues de vestits de núvia que hi ha... es deu casar molt la gent per allà baix.... A la plaça de Calixte III (aquest papa molt ben relacionat amb Lleida, ho vaig explicar aquí) hi ha la Col·legiata, una estàtua del papa Alexandre VI i l'Hospital Real. Fent xamfrà crida l'atenció una botiga amb una façana decorada amb rajoles, avui en dia és l'oficina del consumidor però allò habia estat la Botiga Central. Des de la plaça del Mercat arribem a l'Almodí que avui està reconvertit en museu municipal i on es guarda una de les icones més representatives quan es pensa en Xàtiva, el retrat de Felip V penjat al revés. No obliden. A Catalunya no hi hauria prous parets per posar tots els indesitjables que hauríem de posar retratats cap per avall.

Per últim, un petit monument que no deu sortir a les guies. La Pedra dels Maulets situada davant del convent de Sant Francesc, probablement l'únic monument que deu haver en tot el País (perdó) Valencià als Maulets i en la qual hi ha una inscripció que de manera molt clara s'hi pot llegir "Als maulets per l'heroica defensa de la ciutat, cremada el 1707 per Felip V, en la lluita pels furs valencians. Els xativins i tots els valencians. 18-6-1978". A Catalunya segurament algú de Ciutadans la demanaria treure per intolerant, nazi o antidemocràtica. O algú del PSC per irresponsable.




dilluns, d’agost 05, 2013

J.J. Cale - After midnight

Un dels grans. Una llegenda de la música. Poc conegut i allunyat de la fama, però imprescindible per arribar a entendre l'èxit d'Eric Clapton o de Mark Knopfler. J.J. Cale (no confonguin amb John Cale, que ja ho he vist fer massa vegades) moria d'un atac de cor a l'Hospital Scripps de La Joya, a Califòrnia a l'edat de 74 anys.

Jean Jacques Cale nasqué a Oklahoma i va començar a tocar en petites festes amb bandes de swing i rock'n'roll del seu col·legi conjuntament amb músics com Leon Russell, Phil Spector i Delaney i Bonnie Bramlett, llavors tots desconeguts encara. Sí, que vostè no conegui algun d'aquestos no vol dir que no hagin estat algun cop famosos.

Va gravar el seu primer single l'any 1965, on s'incloïa el ara ja clàssic i per molts considerarada la millor cançó de Cale  "After midnight",  tot i això la cançó no fou reconeguda fins que el 1970 la va cantar Eric Clapton en el seu disc de debut en solitari.

L'any 1966 forma el grup psicodèlic The Leathercoated Minds, que només van editar un únic disc sense cap tipus de ressò "A trip down Sunset Strip". Per fer rock psicodèlic ja hi havia grups millors en aquells temps. jutgeu per exemple amb "Sunset and clark".

El 1972, JJ Cale firmà contracte amb la discogràfica Shelter propietat del seu amic de la infantesa Leon Russell i aconseguí gravar dos discos "Naturally" (1972) i "Really" (1972), que tot i no tenir gaire èxit sí que van servir perquè captés el seu primer public, minoritari però molt fidel. En aquests discos tornem a trobar la seua versió (l'autèntica) del "After midnight", bones cançons com "Lies" o "Call me the breeze" que versionaren els Lynyrd Skynyrd posteriorment.

A partir d'aquell moment l'estil personal de Cale començà a tenir una forta influència en molts artistes, guitarristes i cantants de tot el món. L'any 1976 Clapton en el seu fabulós disc "Slowhand" torna a interpretar amb molt d'èxit una altra cançó seua "Cocaine" que Cale havia inclòs en el seu disc "Troubadour" (1976). D'aquest disc també és el tema "Hey baby". Sí, sí... les millors cançons de Clapton no són seues... com s'ha quedat?

Després d'una llarga pausa i algun disc no gaire interessant, en el seu vuitè disc "Travel log" (1990) hi colaboraren Richard Thompson i Mark Knopfler, qui sempre ha reconegut la influència de Cale en la seua guitarra. De fet són molts els músics que han agafat les cançons de Cale, a part dels ja esmentats també Santana , Chet Atkins, Johny Cash, Allman Brothers...). Clapton digué d'ell que és la persona a qui més admira i Neil Young el considerava el millor guitarrista del món juntament amb Jimi Hendrix.

El següent àlbum memorable i una peça imprescindible en una bona discografia a casa va ser el 1996 amb el disc "Guitar man" i una fabulosa cançó "Days go by", poc coneguda però que, personalment, penso que és el seu millor tema. Com Cale gravava quan volia i anava al seu ritme, va tornar a fer una altra gran pausa.

L'any 2006 torna a gravar l'exitós "To Tulsa and back" (Tulsa és la ciutat on va viure de petit i que originà el nom del Tulsa Sound, una barreja de blues, country, swing i jazz) en col·laboració amb Eric Clapton, escolteu "Ride the river" o "Don't cry sister", bestials!!! I el 2009, el seu últim treball, també amb Eric Clapton i també imprescindible (moltes vegades he posat aquesta paraula) "Roll on" amb la cançó que dóna nom al disc com a peça extraordinària.