dijous, d’agost 21, 2014

Albacete, la ciutat insulsa (VII)

I anem per l'últim capítol (quin descans, no?) d'aquest viatge que ja porto explicant des de fa uns quants apunts, concretament els capítols I, II, III, IV, V i VI, que posats així en números romans fan de més seriós. 

En aquest capítol afrontem el dur moment de la tornada a casa i ho farem en dos etapes per tal de no fer el viatge tan cansat des de Marbella a Lleida. Aquest cop prenc la decisió (aquest cop sense consensuar amb la unitat familiar) de fer nit a Albacete. Un cop tenim el cotxe carregat amb els centenars de maletes que implica marxar amb 2 nens de viatge i proveint-nos de quantitats industrials d'ampolles d'aigua del tot inclòs de l'hotel, prenem, com no, l'autovia A-7 fins al nord de Màlaga. Allà agafem l'A-45 -també autovia, faltaria més- en sentit Granada. Hi ha un moment que aquesta autovia es converteix en dos autovies, per si no en té prou, i aquí cal seguir per l'A-92M encara en sentit Granada. Tot això amb una densitat de cotxes inferior a la de votants d'UPyD a Vilanova de l'Aguda. Misteriosament, quan arriba a Cuesta la Palma l'A-92M canvia de nom per dir-se A-92. Un cop vegi senyalitzat l'Aeropuerto Federico Garcia-Lorca i se n'adoni de la intensa activitat aeronàutica de la zona ja estarà a punt d'arribar a Granada. A Granada haurà d'agafar l'enllaç amb l'A-44 en sentit Jaén, no es preocupi, també és autovia. Des de Jaén fins a Bailén -passarà per la Cerradura i las Infantas- només farà que veure olivers i olivers a banda i banda en tot el que allarga la vista, suposo que no deuen collir les olives amb mangala i borrassa. A Bailén deixarà l'autovia actual per enllaçar amb la famosa A-4 sentit Madrid, la autovía de Andalucia que diuen ells. Passem pel mític poble de Guarromán, la Carolina, Navas de Tolosa -conegut per tots els que hem estudiat història-, Carboneros, la zona de Despeñaperros -ei! tot amb túnels i viaductes ja, igualet que el coll de Lilla...-, Almuradiel, Valdepeñas i Santa Cruz de Mudela. En aquest últim terme municipal vam parar en el típic restaurant de carretera -El Puente- amb menú baratíssim d'aquells de 3 plats i postres amb beure, pa i cafè inclòs, ei, i barat i amb plats a caramull. Jo vaig demanar un potaje de mongetes i encara estic halant ara. I aquí la feina és teua per trobar un menú del dia decent... Gràcies al restaurant i a les fotos que hi havia penjades per allà vaig descobrir que hi ha places de toros quadrades, i en concret, la de Santa Cruz de Mudela és la més antiga d'Espanya (1641) i declarada  Monumento Histórico-Artístico Nacional. Poca broma.

No ens entretenim gaire i continuem el viatge per l'A-4 fins a Manzanares (19.000 habitants) on agafarem l'autovia A-43. Sobretot reposti abans que no hi ha ni una punyetera gasolinera a l'A-43. Després de fer un munt de quilòmetres rectes -però rectes, rectes- vaig haver d'entrar a Tomelloso per trobar algun lloc on posar gasolina. Per entrar a Tomelloso (39.000 hab) cal agafar una autovia -que sí, que sí, no l'enganyo, la CM-42- que porta fins a Alcázar de San Juan (32.000 hab). Què? Sensació de ràbia? Doncs esperi, esperi... després del mític poble de Tomelloso, ve Villarrobledo (26.600 hab) i la Roda (16.500 hab), tots noms mítics de la 3a divisió que me sonaven de sentir els resultats a Carrusel Deportivo. I des de la Roda l'A-31 fins Albacete. També autovia, és clar! 

A Albacete vam estar a l'Hotel Beatriz, un quatre estrelles molt econòmic i molt modern. Amb aparcament propi gratuït, un spa que tenia molt bona pinta i un personal amabilíssim, la veritat és que sí. Ens van convidar fins i tot al bar a prendre una consumició. Molt i molt recomanable. L'única pega de l'hotel és que està als collons d'Andares del centre de la ciutat. I l'habitació era amb vistes a l'escola de pilots de l'OTAN. 

El museo del cuchillo
La catedral
Com la veritat poca cosa coneixia a priori d'Albacete vaig preguntar a la recepció de l'hotel què anar a visitar. La xiqueta de recepció ja ens va dir que en un diumenge de juliol a la tarda a Albacete hi ha menys gent que en una platja amb tintoreres. Així que vam agafar el mapa que ens van donar i van anar al centre, més o menys per on para el Paseo de la Libertad. Efectivament no hi havia ni Cristo i vam aparcar fàcilment. La veritat és que poca cosa té per veure Albacete... la Catedral, un edifici molt bonic que resulta que és el Museo Cuchillero -no podia faltar!- i poc més... un mapa buit de coses realment. Ara bé, Albacete està plena i farcida de parcs, jardins i fonts, que suposo així la fan una mica més atractiva per viure, perquè afededeu que no té res més. Aquell dia ni gent. Ni restaurants oberts per anar a sopar. Fixi's que vam acabar sopant montaditos en un Lizarran, i va ser on vam poder provar el famós queso frito típic de per allà. El queso frito és formatge fregit amb una mica de confitura de tomata. No s'esperi cap altra cosa.

Queso frito amb tomata
Ah, em deixava que també vaig anar a visitar el camp de futbol del Carlos Belmonte. Poca cosa a dir, un camp que des de fora sembla una nau espacial... lleig a collons. I pensar que allà hi van jugar Menéndez, Zalazar, Molina o Dos Santos i va estar entrenant Víctor Espárrago.

El Carlos Belmonte
Per acabar només una última cosa que crec convenient dir. El dia següent, per anar fins a València, vaig decidir no passar per autovia, així que vam prendre la carretera N-322... que no és una autovia!!!! fins a Requena. Recordo que eren uns 100 km per la carretera més recta que he vist mai, riguin-se vostès de la Ruta 66. Una carretera ampla, molt ben asfaltada i cuidada, potser vaig avançar 3 camions en tota la ruta només, un voral gran i una via lateral a pocs metres de la carretera per on circulaven tractors, empacadores i cosetxadores, de tal manera que no feien nosa ni creaven perill. I que consti que el dèficit d'infraestructures és només un invent del nacionalisme català... Com a pobles curiosos per on passa aquesta carretera hi ha Fuentealbilla -que té un munt de sortides!-, Casas-Ibáñez, Villatoya on hi ha el balneari de Fuentepodrida (!!)  i al tram final... Los Cojos, Los Isidros, Los Duques i las Casas de Eufemia. Brutal!