dilluns, de febrer 29, 2016

I avui també parlem de política

Sí, segurament vostès pensaran que sóc un innocent, un ingenu i un passerell. M’ho poden dir perquè tenen raó, i és que jo era dels que pensava que l’esport i la política no es podien i no s’havien de barrejar. Però no, en aquests temps on el procés polític català ha agafat una velocitat que riguin-se vostès de la New Horizons de la NASA, me n’adono que la política és inseparable de l’esport. 

No vull parlar gaire de la sanció de 40.000 € de la UEFA a aquell equip de Barcelona per les banderes independentistes exhibides –no pel club, sinó pels aficionats!- a Berlin i contra el Leverkusen perquè no vull ni pensar en quins plaers vagi vostè a saber de quin tipus es gastaran aquests calers els corruptes sinistres que hi manen. I això és política i és esport. Com també és fer política de l’esport quan el ministre José Manuel Soria, ministre d’Indústria, Energia i Turisme del govern espanyol adjudica un canal de TDT d’abast estatal en alta definició a Real Madrid TV. Barrejar política i esport és que a l’inici dels Jocs Olímpics desfilin seleccions «nacionals» amb les seues banderes, sonin himnes i no deixin participar seleccions que no disposen d’estat propi. I també em ve al cap quan l’Àlex Crivillé va guanyar la cursa dels 500 cc al circuit de Montmeló, el paio que posava els discos devia ser un catxondo i no se li va acudir res més que fer sonar els Segadors, no cal que els digui que es va liar parda tal com diria aquella que surt a l’APM. I per no parlar de la pantomima de Fresno, aquella assemblea de la Federació Internacional de Patinatge amb més merda que una corralina de tosinos i on les pressions diplomàtiques espanyoles van provocar que la Federació Catalana de Patinatge, que havia estat acceptada de forma provisional no fos reconeguda. 

Ja veuen que de joc brut polític en l’esport no en falta, no. També hi ha clubs que fan política benintencionada comprometent-se amb alguna causa. Per exemple el Betis i el Celta porten els colors de la bandera de la seua regió, però el fet que a Catalunya molts equips portin samarreta amb els colors de la senyera ja sap vostè que només és per a provocar. Continuant a Catalunya, el Llagostera i la Joventut Esportiva de Flix han lluït estelades en les seues samarretes. Una mica més lluny el CD Palestino xilè llueix els colors i l’escut de Palestina a la samarreta, el Corinthians Paulista duia missatges en favor de la democràcia i el Raja Club de Casablanca va patir una prohibició de la FIFA per dur una samarreta en suport a Gaza. D’exemples n’hi ha i segurament el Ramon Usall li n’explicaria molts més. 

Però, i el nostre Lleida, què? El president Albert Esteve sempre s’ha mostrat favorable a un dret tan obvi com és el dret a decidir. En unes declaracions al suplement Presència d’El PuntAvui el 14 de setembre de 2014 afirmava que “El que hem d’intentar fer nosaltres com a país és tenir el dret a votar. A nivell social, el futur ja està marcat perquè difícilment tornarem enrere”. Més recentment s’ha adherit a la campanya “Guanyarem” a favor de les seleccions catalanes i el comitè olímpic català entre altres promocions de l’esport. També és sabut que des de que el Lleida Esportiu existeix cada 11 de setembre participa puntualment -sempre són els primers- a l’ofrena floral a la Seu Vella i vam estrenar la samarreta de la senyera un 10 de setembre en partit de Copa del Rei. La decisió que a les xarxes socials portà més soroll va ser coincidint amb el Lleida-Nàstic de la temporada passada, l’11 d’octubre de 2014, quan Òmnium Cultural desplegà quatre grans pancartes a la zona alta de Gol Nord en relació a la campanya “Ara és l’Hora”. A les xarxes de seguida va haver posicionaments d’aquells que creuen que això és «barrejar esport i política» però que cridar “Españña, Españña” –així amb ñ geminada- no és política sinó esport. 

Des de la seua fundació el Lleida ha tingut política pel mig, sobretot sabent els temps que eren. Per exemple, quan s’escull qui havia de ser primer president del Lérida Balompié l’any 1939 es tria la figura de Sebastián Tàpies, propietari de la fonda Cuatro Naciones i tot i que era qui servia el menjar als germans Maristes, es van fixar amb ell com a persona que no aixecava sospites polítiques contra el règim, diuen que si no hagués estat per ell no s’hagués autoritzat la creació del club. Manolo Bademunt, quan era líder de l’equip, va ser detingut per la Policia per no aixecar-se i saludar braç en alt quan sonava l’himne que anomenaven “nacional”. Quan el directiu Eduard Estadella demanà al falangista Primitivo García que el Balompié jugués al Camp d’Esports fracassà en l’intent perquè mesos després es fundà el CD Leridano, format per falangistes i militars, que van ser ells que usaren el terreny de joc por ordeno y mando. I justament quan es van fusionar els dos clubs, es nomenà José Carrera Cejudo, el Gobernador Civil de l’època, com a president honorífic ja que no hi havia un problema esportiu sinó que també hi havia un problema polític entremig... 

Vaja, que la cosa és difícil...

(Versió íntegra de l'article publicat al 2n número de la revista Lo Lleida)