L'any de no dir res pel seu nom.

Enguany que el Camp d'Esports de Lleida ha fet 100 anys i no hem fet ni un trist homenatge a Koldo Aguirre ha estat l'any d'allò que se'n diu eufemisme, és a dir, posar un nom a per no dir un altre. A una colla de hooligans se'ls anomena jutges, magistrats del Suprem o fiscals. Es diu efectuaremos el visionada los vídeos con sumo agrado quan es volia dir no me importan una mierda las imágenes. Es diu judici a una farsa on policies de 2 metres d'alt per dos metres d'ample s'espanten per una ampolla de Fairy. Judici que ha aportat neologismes a la llengua com lanzó los tuiters o el famós cronograma. Anomenen murallas humanas a votants. Las caras de odio són les de la gent que votava més contenta que la Rosalía al Palau Sant Jordi. El lanzamiento de cono és un ataque a los cuerpos y fuerzas de seguridad del estado però els cops de porra al cap són defensa de la Constitución. La bandera d'Òmnium incita al odio, les pancartes no són llibertat d'expressió i l'espai públic ha de ser neutral, llevat que s'organitzin desfilades militars que nos representan a todos amb paracaigudistes penjats en fanals. No sé si en temps de Rubalcava o de Chirac passava això.

Els CDR son violentos terroristas per tenir Kalia Oxi action gel al rebost i el Palau de la Música cantant "El cant de la senyera" és nazi, però no pots dir nazi a un nazi perquè te suspenen un partit de futbol. Els nazis no independentistes que apallissen colpistas són patriotas con bandera. I uns Patrols amb adhesius són coches devastados. El ministre Marlaska diu que Tsunami Democràtic és terrorista i fa més por que una peli d'Ibáñez Serrador, però va ser incapaç de predir les intencions de l'imam de Ripoll tot i que gairebé es cantaven "It must have been love" junts. Las sentencias hay que acatarlas però los ERO forman parte del pasado. Al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya li diuen de Justícia i de Catalunya. I a la Junta Electoral... bé, no sabem ben bé què és i què diu. però tenen el seu moment de fama com buscava Ray Sawyer de Dr Hook a "The cover of the Rolling Stone". Allò de Honk-Kong són revoltes ciutadanes demòcrates, tanmateix l'ocupació de l'aeroport o de la frontera i no poder arribar ni amb taxis, Uber o Cabify (que hem après que són VTC) són asedios violentos. Perquè a Barcelona la gent va amb catanes. En canvi cremar un ninot de Puigdemont a Coripe és tradición popular. Guió digne d'una aventura del Massagran escrit per Folch i Camarasa. Al final resultarà que els metges de l'hospital de sant Pau protestant contra Pedro Sánchez estaven comprats, que Torra trucava per telèfon des d'un Fisher-Price, que el Dorian va ser un ventet de llevant i Josep Borrell un diplomàtic. Ai, calla... I finalment, el relator. I què nassos és un relator? Ni la lingüista Aïna Moll ho hagués arribat a entendre. 

En diuen separación de poderes però la fiscalia... de quién depende la fiscalía? Aquest Pedro Sánchez ha estat un fletxa, si més no ens ha tingut entretinguts amb un parell d'eleccions al Congrés (28-A, 10-N) i passejant Franco d'aquí cap allà. Una, dos y tres lo que usted no quiera para el rastro es com cantava Patxi Andión. Bé, el Rastro o Mingorrubio. I al Senat també hi va haver eleccions, no Miquel Iceta? I és que això de les eleccions sempre ens deixa uns personatges pintorescos, perquè a part n'hi ha hagut d'europees i de municipals (26-M)... Començant per aquell candidat de VOX a Alfarràs que després es va declarar independentista, i aquell altre de VOX de Lleida que van detenir poc abans de les eleccions. I el de l'alcalde d'Estepona amb lo seu rascaculs. Compte amb la fauna ara que la Greta Thumberg ens ha vingut a dir que ens estem quedant sense Amazònia! I sense un tros de Notre Dame que comparava aquell president autònom posat, curiosament, per VOX també. I tothom opinant sobre Bolívia i Veneçuela sense ser conscients del que tenim a casa. Per a llegir "Gastos, disgustos y tiempo perdido" de Sánchez Ferlosio.

Mirant alguns cervells de la humanitat potser no calia anar tan lluny a buscar la 1a imatge d'un forat negre. A més després d'haver desaparegut cervells prodigiosos com el del matemàtic Michael Atiyah o el d'Eduard Punset. I bones persones com la Neus Català. A Lleida hi va haver canvi històric a l'alcaldia amb el Miquel Pueyo com a nou paer en cap en unes eleccions on un exregidor socialista escrivia cartes a pacients morts. "Vivir así es morir de amor". A Europa Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Toni Comín van ser escollits eurodiputats. Vaja, això segons la justícia europea perquè l'espanyola està més distreta anul·lant drets de diputats electes a tot arreu i detenint alcaldes de la CUP amb uns informes més falsos que els que aconsellaven el fitxatge de Neymar pel Barça. I més coses positives de les eleccions: la desaparició d'Albert Rivera el seu Lucas i els seus llambordins. No ho vam poder celebrar fotent-nos un bon llom ibèric per por de la listeriosi però sí ¡qué lindo es el vino! El que se bebe en la casa del que está limpío por dentro y tiene brillando el alma que cantava Alberto Cortez. 

El 2019 havia de ser un any matemàticament feliç i el CB Pardinyes així ho ha notat, Molo tornant a Lleida ("I believe in you" i "Desire" del disc "Spirit of Eden" dels Talk Talk ho poden definir) enlloc de Juan Carlos Oliva i Sandro Rosell sent alliberat del seu segrest. Però ni un 2019 feliç ni perfecte, esportivament no ho va ser pel Reus Deportiu, ni per l'esport en general amb les pèrdues de Joan Carles Pié, lo Manel Solans, Blanca Fernández Ochoa, José Antonio Reyes, Niki Lauda, Chicho Sibilio i Carlos Pérez de Rozas. Però desastres i tragèdies a prop de casa no n'han faltat: a Lleida la tràgica desaparició de la professora Núria Borràs i l'accident de l'Oscar Miron; l'incendi de Bovera i Maials, els aiguats a l'Albi, Vinaixa, l'Espluga Calba... també vam estar pendents del Julen, el nen que va caure en un pou... de la crisi humanitària denunciada per Open Arms, dels atacs a Nova Zelanda, dels tiroteigs a Dayton i El Paso, dels atemptats a Sri Lanka...

Costa alegrar aquest món, sense les parides del Mentefría, les cançons d'Sleepy Labeef, l'humor del Galindo, les sèries del Luke Perry, les melodies de Joan Guinjoan, les pelis de Doris Day, la bateria de Ginger Baker, la música zulu de Johnny Clegg, els estirabots de Xabier Arzalluz, les interpretacions de Javier Pérez Grueso i el teatre d'Arturo Fernández.

Malgrat Boris Johnson i Donald Trump, i el que ens pot caure per aquí en la propera investidura, els desitjo un BON 2020. I llibertat presos polítics. I a qui no li agradi que no llegeixi.

Roxette - How do you do

Si a algú li preguntem el nom d'algun grup de música suec el més probable és que ens contesti Abba o Roxette. Les altres probabilitats, més petites, serien per a Europe, Ace of Base o The Cardigans. L'outlier ens el donaria si algú mencionés The Hives.

A mitjans de la dècada dels vuitanta Per Gessle ja era un rocker mitjanament conegut en el seu país, líder del grup Gyllene Tider. A més, quan va deixar la banda, es dedicà a la producció de discos i a aparèixer a la televisió, amb la qual cosa la fama se l'incrementà. Per exemple fou el comentarista a la televisió sueca del festival Live Aid l'any 1985. Al mateix temps Marie Fredriksson era una cantautora que composava i interpretava temes en suec. L'any 1986 Per i Marie treballaven per EMI, Per tenia una cançó en suec que ningú la volia cantar i finalment Marie, després de traduir-la a l'anglès, es va avenir a interpretar-la. El duet va escollir de nom artístic Roxette, el títol d'una cançó de Dr Feelgood. El single "Neverending love" es situà ràpidament al top ten suec. Vist l'èxit Per es dedicà a traduir a l'anglès totes les seues cançons anteriors fins a publicar el seu primer disc "Pearls of passion" (1986). El disc és un enorme èxit suec però no traspassa d'aquí (o d'allí més aviat).

Casualment, l'any 1988 un estudiant d'intercanvi suec se'n va als EUA amb una maqueta en forma de casset dels Roxette. Li presta el casset a un amic seu que treballa a l'emissora de ràdio KDWB 101.3 FM de Mineapolis i aquest el punxa. Hi ha una cançó que agrada molt al públic i la gent la demana, altres emissores de ràdio també li demanen la cançó. Es converteix en un hit a les ràdios americanes i EMI es veu obligada a publicar ràpidament el disc als EUA. El disc "Look sharp!" acaba sent disc de platí i el tema en qüestió que els va catapultar no és ni més ni menys que l'ara ja famós (i clàssic) "The look".

Amb 36 milions de discos venuts i més de 15 milions de singles no em dedicaré a comentar-los tots (seria més llarg que una sentència del Suprem, amb la diferència que aquí explicaria la veritat), sinó que faré un tria (absolutament subjectiva) de 10 temes (i en trio 10 perquè mira, és el número que es a servir quan es fan aquestes coses) d'aquest grup que ens va marcar l'adolescència a tota una generació i que podríem comparar la mort de Marie Frediksson amb la de Dolores O'Riordan de The Cranberries pel que va suposar a la nostra joventut.

• No podia començar per cap altra que no fos "The look". l'estiu del 1989 sonava a tots els altaveus de ràdios a les piscines i als walkmans juntament amb The Refrescos, Fine Young Cannibals i Prince. Impossible recordar la lletra sense començar a cantar 1-2-3-4 walking like a man, hitting like a hammer, she's a juvenile scam, never was a quitter, tasty like a raindrop, she's got the look!. I el na na na na na final ballant-lo fent moure el braç assenyalant amb el dit índex cap a dalt. I res, la cançó a lo tonto va ser número u a tot el món, cosa que ni els Abba havien aconseguit. El vídeo va guanyar el MTV Video Music Award.

• El segon single internacional de "Look sharp!" va ser "Dressed for success", curiosament a Suècia va sortir com a primer single. Sense l'èxit anterior tanmateix penso que és una de les millors interpretacions vocals de Marie.

• Absolutament sobrevalorat és "It must have been love" (1990). Ha estat la cançó que més ha sonat a ràdios i teles per acompanyar la notícia de la mort de Marie. Un tema del seu primer disc de l'any 1987 que havia de ser una cançó de nadal "Christmas for the broken hearted" i que es va popularitzar gràcies a la BSO de la pel·lícula Pretty Woman. Fou el seu 3r número u mundial després de "The look" i "Dangerous" i el era el tema que molts esperàvem que sonés als pubs per intentar treure a ballar la parella que feia estona antagullàvem. Bons records d'una cançó que trobo pesadíssima.. lay a whisper on my pillow... L'any 1996 graven una versió en castellà "No sé si es amor".

• Del tercer disc "Joyride" la cançó que més m'agrada és "The big L" (1991), tercer single publicat a Europa però no als EUA. Trobo que té un riff de guitarra diferent a les altres cançons del grup. Si escolteu la lletra veureu que la L del títol es refereix a la paraula love.

• L'any 1992 publiquen el quart disc "Tourism" i el primer single és aquest divertit i rítmic tema pop-rock "How do you do!". Impossible no cantar How do you do, do you do, the things that you do...

• El següent disc seria "Crash! boom! bang!" (amb una portada que trobava horrible) i el primer single un altra cançó amb molt ritme i absolutament comercial com és "Sleeping in my car". No fa falta dir que va ser un nou èxit mundial. 

• "Crash! boom! bang!" va ser el segon single del disc amb mateix nom i per mi una balada molt més xula que la pesada del "It must have been love". La cançó passà desapercebuda en les llistes d'èxit i només va arribar al capdamunt a la llista espanyola d'AFYVE. Per deia que aquesta cançó tenia una mica de Burt Bacharach i jo la lletra no l'acabo d'entendre però és un tema diferent amb un vídeo diferent... cos everytime I seem to fall in love, crash! boom! bang!...

• El 1995 publiquen el grans èxits "Don't bore us-get to the chorus!" amb "June afternoon" com un dels dos temes inèdits que s'han d'incloure en aquests discos per tal que la gent que té tots els discos anteriors se l'acabi comprant. Com a curiositat Per parlava d'aquesta cançó d'estiu que va composar durant un hivern que va ser la primera cançó dels Roxette on surten les paraules ice cream i balloons. La cançó no va anar més enllà però l'he aprofitat per recordar l'espectacular concert que van fer al Palau d'Esports de Barcelona el 1996 en la gira d'aquests grans èxits. Un concert diferent, jo amb vint-i-pocs anys envoltat de milers de teenagers enfollits i enfollides... venia feia poc temps d'un concert d'Eric Clapton. Totalment diferent.

• "One wish" és un tema gravat el 2006 en motiu d'un altre disc de grans èxits. És el primer tema enregistrat des de que a l'any 2002 li detectessin el fatal tumor cerebral a Marie.

• El 2011 publiquen el seu vuitè disc "Charm school" i el primer single és aquest fabulós tema més electropop "She's got nothing on (but the radio)". Un estil absolutament diferent.

Articles relacionats:
- The Cranberries.

Sleepy Labeef - I'll fly away

L'any 1935 neix en una granja de cotó i síndries d'Arkansas sent el més jove d'una família de deu germans Thomas Paulsey LaBeef. Com era la música de moda en els EUA d'aquells temps, Thomas, amb els seus dos metres d'alçada, la guitarra i amb un ull gandul, la qual cosa li comportà el malnom d'Sleepy, se'n va anar a Houston a cantar en un cor de gospel. A Houston mateix va començar a sovintejar locals amb una banda arribant a participar en programes punters de la radiofonia d'aquell temps com el Houston Jamboree i Louisiana Hayride. Suposo que el fet que nasqués enmig de cotoners provocà que acabés cantant el clàssic "Cotton fields" que en el seu dia popularitzà la Creedence.

En ple apogeu del rockabilly i del rock'n'roll publica el seu primer single "I'm through" (1957) amb la discogràfica Starday Records. Els de Columbia van veure potencial en ell i el fitxen a inicis dels seixanta. L'any 1964 se'n va viure a Nashville, la qual cosa l'influenciarà en el moviment country, i així anirà alternant rockabilly, gospel i country en els singles que enregistra per a Columbia. Algun single, com "Lonely" (1962) no el publica amb el nom d'Sleepy Labeef sinó com a Tommy Labeef.

No va ser un home de molts èxits en llistes. El primer no li arribà fins "Every day" (1968) amb un clar marcat to gospel. Després de deixar Columbia i abans de passar a Sun records, va tenir un segon èxit en un estil molt més country amb "Blackland farmer" (1971) amb la desconeguda discogràfica Plantation records. De fet ell mateix definia la seua música com a música roots, és a dir vell rock'n'roll, música gospel del sud, handclapping, blues negre i country de l'estil de Hank Williams. Durant aquest temps també va fer les seues incursions en la carrera d'actor participant, per exemple, a The Exotic Ones (1968) fent el paper del monstre The Swamp Thing.

Durant aquestes dècades els seus èxits els té sobretot als EUA, però als anys vuitanta, amb un altre canvi de discogràfica, ara a Rounder, comença el seu èxit a Europa del revival del rockabilly i el declivi americà. D'aquesta època és l'èxit "Hello Josephine" (1979), un tema de Fats Domino publicat a Espanya en el disc "Sleeping in Spain". Per Europa es prodiga molt en concerts, realitzant-ne uns 300 a l'any. A Lleida vaig tenir la sort de veure'l actuar al Cotton Club a finals dels noranta. Curiosament jo havia descobert la música de Labeef pocs anys abans, amb dos discos publicats a la dècada dels noranta. El primer l'any 1992 "Locomotora Sleepy" amb el tema "Who do you love me?" com a més destacat, però sobretot em va agradar un curiós disc de l'any 1996 amb el nom de "A tope". Aquest disc és una edició estranya publicada per la discogràfica Barsa Promociones i que només va ser venut al mercat espanyol per promocionar una gira d'aquell any. Al disc Labeef canta cançons de Roy Orbison "Sweet dreams", el "Got me running" de Jimmy Reed, el clàssic del blues "Since I met you baby" o un extraordinari "I'll fly away".  En el disc hi col·laboren Los Solitarios, Kike Jambalaya i la producció anava a càrrec de Tony Reinoso, que portava els Tennessee que segurament recordareu com a spanish rockabilly adolescent.

El gener de 2012 va tornar a Nashville per a enregistrar un concert en directe i gravar als RCA Studio B amb producció del prestigiós baix del country Dave Pomeroy (Neil Diamond, Billie Ray Cyrus, Brenda Lee, Duane Eddy...). El 2013 Earwave Records publicava un DVD documental "Rides again" i ha estat al peu del canó fins al setembre d'enguany que va fer el seu últim concert.

Labeef, també conegut com The Human Jukebox perquè ell assegurava que podia interpretar més de 6000 cançons, ha mort als 84 anys sense fer-se públiques les causes.

Articles relacionats:

• Fats Domino.
• Chuck Berry.
• James Cotton.
• BB King.

Varis - el Caganer

A veure, agafem l'iconoclàstic Albert Pla que tan aviat el podem veure cantar "Papa jo vull ser torero" com una esplèndida versió de "El lado más bestia de la vida" de Lou Reed. Hi afegim els germans Muñoz dels Estopa, els de "La raja de tu falda" i "El del medio de los Chichos". Ho combinem amb el Gerard Quintana que queda bé a tot arreu on els posis, dient "Bona nit malparits", cantant la sintonia de Ventdelplà o sobre mi "Sexo", el que la fa feliç. Una mica de Quimi Portet, el de "La rambla" i la guitarra de "Insurrección". L'alegria de Joan Miquel Oliver, el de Fora des Sembrat i Antònia Font. I qui no hi pegaria amb tot això? Els Manel. doncs afegim-hi també els benvolguts Manel.

I què en va sortir de tot això? L'any 2009 el segell Musica Global enregistrava aquesta fabulosa i divertida cançó de Nadal que TV3 la va fer servir per la seua programació nadalenca. La música i la lletra és de Judith Farrés i hi ha una part que als occidentals ens fa força gràcia quan diu una expressió gens habitual entre nosaltres "Però sobretot hi ha d'haver-hi, hi ha d'haver-hi un caganer." En la lletra s'hi descriu tot allò que és imprescindible en un pessebre. 

Així que, lectores i lectors d'aquest humil bloc de matemàtiques, música i històries estranyes, tingueu un BON NADAL i passeu unes bones festes. Dedicat a tots vosaltres. Bé, a tots no... jutges del Suprem, de l'Audiència, diputats de Ciutadans, ministres d'interior, informadors de la Guardia Civil, fiscals, ministres d'exteriors, España Global, carcellers, segrestadors... 

Les nadales dels anys anteriors:
2018: Varis "Aquelles nits de Nadal"
2017: Betagarri "No hi som tots"
2016: Shakin Stevens "Merry Christmas everybody"
2015: The Darkness "Christmas time (don't let the bells end)"
2014: Joe Cocker "One word (peace)"
2013: Madonna "Santa baby"
2012: Lynyrd Skynyrd "Run run Rudolph"
2011: Band Aid "Do they know it's Christmas"
2010: Elton John "Step into Christmas"
2009: Slade "Merry Xmas everybody"
2008: The Ramones "Merry Christmas baby"
2007: Wham "Last Christmas"

Patxi Andion - Una, dos y tres

El 1947 va néixer a Madrid Francisco José Andión, conegut com a Patxi, però amb arrels familiars a Azpeitia. D'adolescent ja començà a tocar en un parell de grups de música -Los Silvers i Los Camperos- i en un altre de temes populars del folklore basc que no han passat pas a la història del rock. Vist l'èxit va decidir dedicar-se a la cançó d'autor. El seu tret més distintiu era la seua potent veu que va mantenir durant tota la carrera.

Com a bon cantautor i futur doctor en sociologia compromès amb la causa, es traslladà el maig del 68 a París i aquella vivència el marcà profundament, i mentre es dedicava a la vida bohèmia feia les seues primeres intervencions cantant en locals del barri llatí, a l'estació de metro del Boulevard Saint Michel i al cabaret La Candelaria influenciat enormement per Jacques Brel. A causa de la mili va haver de tornar a Espanya a defensar el todo por la patria. Aquell maig del 68 parisenc i la primavera de Praga -també la guerra del Vietnam als EUA- va veure néixer el que s'anomenà cançó protesta, cançó testimoni o cançó cívica tal i com ho anomenà Raimon. Víctor Manuel, Maria del Mar Bonet, Manolo Díaz, Paco Ibáñez, María Ostiz, Luis Eduardo Aute, Lluís Llach són alguns dels noms de l'època juntament amb Andión.

A través de Luis Eduardo Aute coneix a Mari Trini i comença a compondre cançons per a ella juntament amb Carlos Montero. A partir d'aquest moment directius de discogràfiques escolten les seues cançons i comencen a confiar en el seu talent com a compositor però encara no com a cantant. Tanmateix, el 1969, Sonoplay publica un primer senzill seu... que no arribà a escoltar ningú perquè la censura franquista hi va passar per sobre. Les dos cançons censurades del single eren "Canto" i "La Jacinta", aquesta última explicant la història d'una prostituta. 

Tot i això Sonoplay continua confiant en ell i poc després d'aquest afer publica el seu primer llarga durada "Retratos" (1969). El disc aconsegueix passar la censura però ni els seus continguts ni la seua veu ronca no és considerada comercial per les emissores de ràdio espanyoles. Vaja, un desastre. En el disc s'incloïen els temes anteriors i altres com "Rogelio" i "Esteban", retrats de perfils humans tal i com diu el títol del disc. A "Rogelio", per exemple, explica la història d'un home que ascendeix de categoria social oblidant completament el seu origen humil.

Tot i els fracassos inicials Patxi no es doblega i continua en la seua línia publicant "(Once canciones entre paréntesis)" (1971) ara amb Philips. En aquest disc s'inclou "Samaritana" com a tema principal i amb el qual li arribà la maduresa convertint-se en un dels gran cantautors de l'època. També cal destacar la lletra de "Veinte aniversario, palabras" -popularitzada també per Massiel- la crònica del desamor d'una parella que porta vint anys convivint "Qué helada está la casa, será que está cerca el río, o es que estamos en invierno y están llegando los fríos". També són d'aquest disc "Y es mar" i "Habría que saberlo".

Els seus discos eren compromesos amb la lluita antifranquista i retrataven la societat de l'època. A poc a poc la seua música es va anar fent lloc entre els seguidors d'aquest tipus de cançó sent el seu període més prolífic els últims anys del franquisme (si és que va haver últims anys del franquisme) i els primers de la Transició (si és que va haver-n'hi). La llarga llista dels seus elapés en aquesta època és "Palabra por palabra" (1972), "Posiblemente" (1972), "Iparraguirre" (1973),  "A donde el agua" (1973), "Como el viento del norte" (1974), "El libro del buen amor" (1975), "Viaje de ida" (1976), "Cancionero prohibido" (1978) i "Arquitectura" (1979).

D'aquesta època i del disc "A donde el agua" és, possiblement, la seua cançó més popular i únic número 1 en llistes "Uno, dos y tres", un tema dedicat al mercadillo madrileny del Rastro, on ell vivia. Una cançó que s'ha utilitzat en moltes ocasions i que jo recordo en un programa de Ràdio Lleida que feien a inicis dels 80 per les tardes i on la gent trucava a oferir coses velles que altra gent necessitava. Era molt petit però  a casa el tenien sempre posat, es deia El rastro i potser el presentava la Maite Menal. Per cert, al començament del carrer Sant Antoni de Lleida hi ha un carreró sense sortida amb el nom erroni del carrer Rastro ja que originàriament era dedicat a José Antonio Castro Queralt, algú en algun moment va canviar una C per una R. També d'aquest disc és "El maestro", una cançó inspirada en un professor d'idees progressistes.

A "Como el viento del norte" musica "Verde que te quiero verde" de Federico García Lorca i també inclou "Porque me duele la voz" que tal i com estem a Catalunya la lletra la podríem recuperar.

A mitjans dels anys setanta fa incursions en el món del cinema i aconsegueix cert respecte com a actor. Va participar en pelis com "El libro del buen amor" amb la banda sonora feta per ell a partir de musicar poemes de l'Arcipreste de Hita. La companya de repartiment era la Miss Univers Amparo Muñoz amb qui s'acabaria casant, però el matrimoni durà 14 mesos. També participaria en sèries com Brigada central o Página de sucesos i en la fabulosa adaptació del musical de Lloyd Weber Evita amb Paloma San Basilio de paper principal i en el qual interpretava el Che Guevara.

Els últims discos "Amor primero" (1983), "El balcón abierto" (1986) i "Nunca nadie" (1999) ja els feia amb molta tranquil·litat i espaiats per dedicar-se a la seua carrera d'actor. D'aquesta època són els temes "Amor primero" que cantà amb Mocedades, "María" una versió de Lucio Dalla i "General" una versió de Francesco de Gregory. Del 1986 és el tema "Si yo fuera mujer" un tema que va ser polèmic en el seu dia i que és una ferotge crítica al masclisme: "Si yo fuera mujer a mí no me tocaba un tonto con coche, música de fondo y pose de John Wayne, me daría el gusto de violarle a él. Y así, nada de igualdad, muerte al violador, premio a la infidelidad, desearía tomar eso que ellos llaman nuestra libertad. Si yo fuera mujer yo me tendría que querer. Si yo fuera mujer no me casaría, nada de sostén, nada de pastillas, que las tome él, y ahora que lo sabes, ahora tómame". "Nunca nadie" va ser un recopilatori d'antics èxits.

En els últims anys també va tenir faceta d'escriptor amb llibres de poemes i la novel·la "La virtud del asesino" (1997) que va ser passada a la pantalla per Roberto Bodegas. L'any passat va publicar el disc "La hora lobicán" per a commemorar els 50 anys de carrera. Ara ha mort als 72 anys víctima d'un accident de trànsit a Soria.

Articles relacionats:

- Camilo Sesto.

- Javier Krahe.

La loteria de Nadal

El 22 de desembre és el dia en què els informatius s'omplen de frases tòpiques com “ha estat molt repartit”, “s'ha venut tot per finestreta”, “aprofitarem per tapar forats”, “ha tocat en un barri humil” que serveixen per a justificar els falsos mites dels dies anteriors com “compra'l acabat en 5, que surt més vegades”, “t'he baixat un número de Sort, que allà sempre toca”, “no el compris en 7 que ja va sortir l'any passat”  o “aquest número no el vull que és massa lleig”.

El sorteig de Nadal de la loteria s'ha convertit, des de fa temps, en un acte social que si la gent el pensés més matemàticament se n'adonaria que l'únic que en surt beneficiat és el Ministerio de Hacienda, del qual penja Loterías y Apuestas del Estado.

El matemàtic francès Pierre-Simon Laplace va definir la probabilitat que succeís un esdeveniment com la divisió del nombre de casos favorables per a l'esdeveniment entre el nombre total de casos possibles. Per exemple, en el cas de llançar un dau la probabilitat de treure un dos és 1/6 (16,7%) perquè hi ha 6 casos possibles {1, 2, 3, 4, 5, 6}  i només un dels sis casos és favorable -en els daus només hi ha un 2-. La probabilitat de treure un nombre parell, en canvi, és 3/6 (50%) perquè dels 6 nombres (casos possibles) 3 són favorables (nombres parells {2, 4, 6}).

A partir d'aquesta idea és molt senzill calcular la probabilitat de la grossa de Nadal. Hi han 100.000 números i només un és l'escollit, així que la probabilitat és 1/100.000 que és un 0,001%. Clar, però em direu que no només heu comprat un número sinó que en teniu 10 de diferents, amb la qual cosa la probabilitat puja a 0,01%, però que continua sent molt minsa. Si som menys ambiciosos i ens conformem amb una terminació o amb un premi d'aquells que en dèiem de “duro per pesseta” la probabilitat puja fins el 15,69%. Si aquesta probabilitat la trobeu prou alta penseu que la probabilitat que no ens toqui res és del 84,31%.

Per mesurar els guanys mitjans d'un joc es pot fer amb l'esperança matemàtica. Aquest paràmetre es calcula multiplicant els guanys o pèrdues per la probabilitat que tinguem aquests guanys o pèrdues. Si aquest valor dona positiu vol dir que obtindrem guanys en el joc i si dona negatiu ens avisarà que d'aquest joc només esperem pèrdues. Si l'esperança és nul·la passarem l'estoneta jugant sense esperar guanyar ni perdre res. L'esperança matemàtica del sorteig de Nadal és -0,3, això vol dir que per cada euro invertit esperem perdre 30 cèntims, o que perdem, de mitjana, 6 € per cada 20 € comprats. I això sense tenir en compte el que cal pagar d'impostos si ens toca un premi gros. En conclusió, si invertiu en loteria a qui donareu una bona alegria serà a la ministra d'Hisenda.

Si una administració té més números diferents a la venda aleshores té més probabilitats que tingui el número de la Grossa, però qualsevol número que tingui aquesta administració té la mateixa probabilitat de sortir que el de l'administració que té al costat de casa. No cal fer quilòmetres per comprar un dècim. Ah! i té la mateixa probabilitat de sortir el “lleig” 11.111 que el “massa baix” 03.347 i que el més “bonic” 71.198. I tot i que hagin sortit els anys anteriors, poden tornar a sortir. L'atzar no té memòria.

(Article publicat al Lectura el 22/12/19)

Sortejos per cognom

Un mètode habitual a l'hora de seleccionar personal quan hi ha molts candidats és fer un sorteig a partir de la inicial del cognom de tots els presentats. Aquest mètode consisteix en ordenar alfabèticament per cognom tots els candidats a aquesta plaça que es vol cobrir i escollir aleatòriament una lletra, aleshores l'afortunat és el primer aspirant que el seu cognom comença per aquesta lletra. Si enlloc d'una plaça a cobrir en són 10, posem per exemple, els agraciats són els 10 primers alfabèticament a partir de la lletra escollida a l'atzar. Tot i que la forma d'escollir la lletra sigui completament aleatòria -és a dir, totes les lletres tenen la mateixa probabilitat de sortir- no és tracta pas d'un sorteig just.

I per què no és un sorteig just? Doncs perquè la distribució de les inicials dels cognoms dins de la població no és uniforme. Vegem-ho amb un exemple a partir dels cognoms de les quaranta persones que formen la plantilla i el cos tècnic del Lleida Esportiu de futbol.

Tal i com mostra el gràfic de barres adjunt no hi ha cap cognom començat per H, I, J, K, Q, W, X, Y ni Z. En canvi hi quatre cognoms començats per cadascuna de les lletres B, C, G, L, S i T. A partir d'aquí podrem treure vàries conclusions.

1. Els cognoms que comencen per la A tenen més probabilitats de ser escollits perquè no hi ha cap cognom que comenci per W, X, Y i Z i com no hi ha cap cognom amb aquestes inicials es torna a començar per la A. Igual passaria en el nostre exemple amb els cognoms amb L si surt una H, una I, una J o una K.
2. Delgado i Díaz tenen menys probabilitats de ser escollits en un sorteig perquè la seua inicial està a continuació de lletres que són inicials de molts cognoms.
3. Si, per exemple, la lletra escollida és la L, León sempre serà escollit abans que Litwin, Liu i López. I si només hi ha una plaça en joc aquests últims tindrien una probabilitat del 0% de ser escollits mentre que León tindria una probabilitat de més del 19% de ser escollit. Absolutament injust.

I com arreglem aquest desgavell probabilístic? D'una manera molt senzilla, assignant un número a cadascun dels participants i escollint un nombre a l'atzar. 

El matemàtic valencià Juan Miguel Ribera de la comissió de joves de la Real Sociedad de Matemáticas de España ha posat el crit al cel i finalment ha aconseguit visualitzar aquesta injustícia probabilística utilitzada excessivament en l’administració pública (oposicions, assignació de pisos…). Ara bé, que les administracions corregeixin aquesta anomalia ja és una altra història. 

(Article publicat al Lectura el 24/11/2019)

Village People - In the navy

Henri Belolo, a qui li trobo una enorme
semblança a Vladimir Putin

Si hi ha dos cançons que no falten en cap festa on els participants ja tenen una edat que supera la quarantena aquestes són "I will survive" de Gloria Gaynor i "Y.M.C.A." de Village People.

L'any 1973, el compositor, promotor de concerts i DJ nascut a Casablanca Henri Belolo s'estableix a New York on funda Can't Stop Productions. L'any 1975 coneix el productor Jacques Morali i comencen a treballar junts, per exemple produint el "Brazil" de The Ritchie Family. 

Inspirats en els ambients gais de New York, Belolo i Morali se'ls acut crear un conjunt vocal de música disco amb la representació de sis prototips de la societat americana: el cowboy, el policia, l'indi, el soldat, el motorista i l'obrer. I per això recluten Victor Willis, David Hodo, Felipe Rose, Randy Jones, Glenn Hughes i Alex Brilley per crear els arxifamosos per  a quarentons passats de cubates Village People.

La idea no va resultar dolenta i els resultats tampoc: el 1979 dominen les llistes amb un himne a totes les discoteques del món "Y.M.C.A.". Aquestes sigles que vostè ha ballat infinitat de vegades fent el paripè amb els braços i perdent tota credibilitat momentàniament són les inicials de la Young Men's Christian Association, una entitat d'orientació cristiana a la qual no li va fer gens de gràcia que uns gais els dediquessin una cançó. Pocs singles en la història de la música han venut més de 10 milions de còpies com aquest.

Anteriorment havien gairebé assaborit l'èxit amb "Macho man" (1978) i tres primers singles menors "San Francisco (You've got me)" (1977), "In Hollywood (everybody is a star)" (1977) i "I am what I am" (1978).

Aquell mateix any, el 1979, treuen tres discos de tacada, però com el que importa d'aquest grup són els singles -en van vendre vint milions-, passo d'ells fins al "In the navy" que arriba al 3 en llistes. Un altre clàssic que sona igual que l'anterior però que a altes hores de la matinada ens és completament igual. La Marina dels Estats Units es posà en contacte amb Belolo per poder utilitzar la cançó en una campanya de reclutament, Belolo els cedí els drets gratuïtament a canvi de què els ajudessin a gravar el videoclip. Pocs dies després el grup enregistrava les seues coreografies a la coberta de la fragata USS Rasoner a la base naval de San Diego. La cançó s'inclou en el seu quart disc, on també hi trobem la no menys coneguda "Go west", popularitzada a finals dels noranta pels Pet Shop Boys.

Amb tota la popularitat els Village People afrontaren la idea del cine com van fer els Bee Gees i van rodar la pel·lícula "Can't stop the music" amb ells sis de protagonistes. El fiasco fou tan absolut que el grup no aguantà la pressió, tenen lloc els primers canvis en la formació i canvien d'estil per passar de la seua estètica gay a una neoromàntica, que era la moda dels grups d'inicis dels vuitanta: Spandau Ballet, A-ha, Duran Duran... El disco-sound s'enfonsa i el grup també.

Després de l'experiència americana Belolo tornà a París, fundà la discogràfica Scorpio Music (amb grans singles de la música disco com 2 Unlimited, Haddaway, Gala, Alex Gaudino...) i fou el descobridor del grup de hip-hop Break Machine entre d'altres.

Ara Henri Belolo ha mort als 82 anys.



Articles relacionats:
- Staple Singers.
- MFBS

Les matemàtiques de l’aparcament.

Aparcar sovint es converteix en un maldecap per a l'ésser humà, i no han estat pocs els estudis matemàtics sorgits per intentar modelitzar aquesta necessitat. L'últim fa només un mes i mig. Al setembre es va publicar a la revista “Journal of Statistical Mechanics” un article dels físics nord-americans Paul L Krapivsky i Sidney Redner amb el títol “Simple parking strategies”, és a dir, “Estratègies senzilles d’aparcament”.

Els autors, a partir de models probabilístics i geomètrics, analitzen tres estratègies d'aparcament en pàrquings on l'usuari no coneix on estan situades les places lliures fins que no les troba. Aquestes estratègies han estat anomenades «lleus», «prudents» i «optimistes» segons la proximitat al punt x = 0, que és la destinació, per exemple la porta d'entrada a un hipermercat o l'accés a un ascensor d'un centre comercial.

• L'estratègia «lleu» consisteix en aparcar lluny, on és fàcil trobar lloc. Aquesta estratègia és ineficient perquè el conductor ha de caminar molt i s'anirà trobant places lliures.
• L'estratègia «prudent», que és la més complicada d'explicar, consisteix en aparcar en el primer forat amb vàries places lliures consecutives. Si es passa de llarg aquest forat es va fins la posició x = 0 i es retrocedeix fins el primer lloc que es troba. Amb aquesta estratègia el conductor prudent aposta perquè almenys hi hagi alguna plaça vacant, però si aquesta aposta li surt malament ha de perdre el temps desplaçant-se fins a la destinació final i retrocedir fins on potser hagués aparcat si hagués utilitzat l'estratègia «lleu».
• L'estratègia «optimista» consisteix en aparcar al més a prop possible del punt destinació x = 0, on difícilment s'hi pot trobar lloc i sovint es perd temps havent de tornar enrere fins el primer lloc disponible.

I bé, a quina conclusió han arribat els investigadors? A partir dels càlculs de la variable aleatòria N(t) que indica els nombre de vehicles aparcats en l'hora t, de la velocitat d'arribada dels cotxes i suposant un pàrquing unidimensional -és a dir, els cotxes aparquen en bateria o en fila només en un costat del sentit de circulació- es conclou que la millor estratègia és la «prudent» però seguit de molt a prop de l'«optimista». És a dir, aneu tirant fins al final que algun lloc probablement hi trobareu.

L’estudi d’aquest model d’aparcament també es podria utilitzar per modelitzar el funcionament de l’enregistrament de dades en un disc dur o la dinàmica d’unes estructures cel·lulars anomenades microtúbuls. El mateix Redner afirmà "De vegades hi ha connexions entre coses que semblen no tenir connexió".

(Article publicat al Lectura del 27/10/2019)

Radio Futura - Enamorado de la moda juvenil

Quan el locutor i pinchadiscos (no queda bé anomenar-lo DJ en aquest cas) Gonzalo Garrido encara no havia popularitzat la paraula movida i la nova formada de grups del pop espanyol era encara molt reduïda, ja n'hi havia tres que fitxaven per grans discogràfiques: Nacha Pop, Alaska y los Pegamoides i Radio Futura.

Radio Futura era el grup que ideà el pintor, publicista i teclista Herminio Molero, format per ell mateix, Kike Sierra a la guitarra i Javier Pérez Grueso a la bateria però liderat pels germans Luis y Santiago Auserón. A finals de 1979 van començar a actuar en petits locals madrilenys i Hispavox s'hi va fixar. El seu debut va ser justament el 12 de octubre de 1979 en un congrés de ciència ficció en l'Ateneo de Madrid.

El seu primer disc enregistrat immediatament fou "Música moderna" (1980) i el seu primer himne "Enamorado de la moda juvenil". El disc era produït per Honorio Herrero, component d'Aguaviva i de la Charanga del Tio Honorio, amb aquestes referències podia semblar que no aniríem gaire lluny però quedà un disc prou modern pel que era aquella època.

La portada del disc és força coneguda i colorista, amb un fons groc (sediciosos!) feia destacar les tonalitats roges i negres de la banda. En la contraportada van utilitzar un logotip que, curiosament, no tornarien a fer servir cap altre cop: un cercle que enllaça les inicials R i F del nom del grup.

Les cançons del disc són:

• "Enamorado de la moda juvenil", l'himne dels joves madrilenys d'inicis dels vuitanta.
• "Ivonne" inclou la col·laboració de Carlos Berlanga de Los Pegamoides cosa que li dona un cert so a Alaska.
• "Cinco semanas en globo" amb unes harmonies vocals inèdites i que no sé si fan servir els Radio Futura en cap altra cançó.
• "Zombi"
• "Jarama" amb una llarga introducció instrumental.
• "Divina", l'única cançó del disc no escrita per la banda i que és una versió del "Ballroom of Mars" de Marc Bolan. Un altre èxit del disc.
• "Regreso a las minas del rey Salomón"
• "Muchachita", un tema rítmic amb sons d'efectes especials.
• "Trepidación" amb col·laboració de Carlos Berlanga també.
• "La máquina", un experiment estrany.

Tot i els dos grans èxits del elapé van tenir la mala sort que en aquell època encara eren pocs els introduïts dins d'aquesta nueva ola futura. De fet eren tan pocs encara que els resultats comercials no van satisfer gens a Hispavox fent que Radio Futura iniciés una travessia pel desert de quatre anys. En aquests temps es van reorganitzar perquè la part més artística del grup com eren Herminio Molero i Javier Furia Pérez Grueso van abandonar el grup deixant absolutament tot lideratge als germans Auserón i Enrique Sierra. 

Ja més acostumats a aquesta nova new wave i amb influències dels Talking Heads, els Radio Futura van començar un èxit comercial en vendes, singles, gravacions a Londres i Nova York i mescles de sons llatins. 

Quan Javier Furia -el ros amb una icònica imatge- va abandonar la formació va col·laborar, tot i que no de forma oficial com a component del grup, amb Alaska y los Pegamoides, Dinarama o Kaka de Luxe i amb Paco Clavel i amb Almodóvar and McNamara. L'amistat amb Pedro el feu participar en pel·lícules d'Almodóvar com "Laberinto de pasiones" i "Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón". Professionalment s'ha dedicat al món de la pintura.

Javier Pérez Grueso ha mort aquest dijous a Madrid.

Articles relacionats:

- Enrique Sierra.

- Parálisis Permanente.

- Leño.

- Nacha Pop.

Els teus amics tenen més amics que tu.

Tot i que el títol d'avui ens pot portar a rememorar aquella cançó de les Objetivo Birmania de l’any 1989 que feia “y es lo que yo te digo que los amigos de mis amigas son mis amigos” la cosa és més senzilla que la lletra de la cançó i ens duu a l'anomenada paradoxa de l'amistat.

L'enunciat d'aquesta paradoxa ve a dir que la mitjana d'amics dels teus amics és sempre més gran que el teu nombre d'amics. O dit d'una altra manera, de mitjana, els teus amics tenen més amics que tu.

Demostrar aquesta paradoxa en la població mundial, com ja deuen pensar, és molt complicat perquè hauríem de preguntar als més de set mil milions i mig d'habitants de la terra quants amics i amigues té cadascú i se'ns faria una mica llarg. Però les xarxes socials ens poden ajudar a entendre una mica el perquè d'aquesta afirmació. El primer que se n'adonà fou el sociòleg Scott Feld l'any 1991 i ho va publicar a l'American Journal of Sociology, on aporta arguments matemàtics mitjançant l'anomenada teoria de grafs, la qual ja ha aparegut més d'un cop en aquests articles.

L'any 2011, els investigadors Johan Ugander, Brian Karrer, Lars Backstrom i Cameron Marlow van publicar The Anatomy of the Facebook Social Graph, tota una fita per a confirmar la hipòtesis ja que van fer un estudi entre 721 milions d'usuaris actius de Facebook amb 68.700 milions d'amistats en total (recordem que a Facebook es compleix la relació que si A és amic de B aleshores B és també amic de A, cosa que no succeeix ni a Twitter ni a Instagram on les relacions poden ser «dirigides» només en un sentit: A pot seguir B però B pot no seguir A). Les conclusions foren que el 93% dels usuaris de Facebook tenen menys amics que els seus amics, que el promig d'amics d'un usuari és 190 i que la mitjana d'amics dels amics d'un usuari és de 635. El restant 7% que es salva d'aquesta paradoxa correspon a la gent que té molts amics, el que en el llenguatge de xarxes socials s’anomenen influencers. 

És relativament senzill pensar perquè succeeix això: la majoria de la gent tenim algun amic molt més populars que nosaltres, un influencer. Un servidor a Facebook té 588 amics, però un amic meu és lo Sr Postu de Postureig de Lleida que té 66.000 amics. Com jo sóc amic seu el seu elevat nombre d'amics fa augmentar la mitjana d'amics dels meus amics. Això prou bé ho coneixen els publicistes per saber a qui han de dirigir-se.

Aquesta investigació, que en principi pot semblar insignificant, té aplicacions a l'hora d'estudiar la propagació d'epidèmies. Els científics Nicholas Christakis i James Fowler van idear un mètode a partir de les amistats d'una selecció aleatòria de població per a predir l'epidèmia de la grip i reduir fins a un 20% la població a vacunar.

(Article publicat al Lectura el 29 de setembre de 2019)

The Cars - You might think

Boston, any 1976, el cantant i guitarrista Ric Ocasek, el baix Benjamin Orr, el guitarra Elliot Easton i el teclista Greg Hawkes formen un grup de nom Cap'n'Swing. Al poc temps incorporen el bateria David Robinson dels The Modern Lovers que els suggereix un canvi de nom i s'autobategen com The Cars. Segons ells buscaven un nom "so easy to spell". A fe de déu que ho van encertar.

Els seus inicis en directe van ser al club The Rot de Boston, on coneixen a Fred Lewis, qui es convertiria en el seu mànager i que, immediatament, els aconsegueix un contracte amb Elektra Records. 

El picture disc

Al novembre de 1978 fan una primera minigira per Anglaterra, Bèlgica, França i Alemanya i entren a la història de la música amb el seu single "My best friend's girl" -número 3 en llistes- ja que es converteix en el primer disc serigrafiat (picture disc) venut oficialment. El disc de presentació en el qual s'inclouen aquestes primeres cançons es titula "The Cars" (1978), així per evitar confusions, sota producció de Roy Thomas Baker. El disc, gravat en només 12 dies, ven sis milions de còpies i la revista Rolling Stone els situa en portada com a millor grup debutant de l'any 78. Amb professionalitat i amb molta diversió als concerts de seguida es converteixen en una banda vital dins de la new wave. D'aquest disc també és "Just what I needed", cançó que l'any donaria nom a una antologia de gran èxits l'any 1995. L'agost de 1979 fan el primer superconcert davant mig milió de persones al Central Park de Nova York.

Després de l'enorme èxit del primer disc, arriba el segon disc "Candy-O" (1979), que va resultar ser tot el contrari del primer. Tant d'èxit inicial va provocar que la discogràfica els fes enregistrar aquest elapé de manera precipitada entre gira i gira. El primer single "Let's go" va ser un autèntic fracàs però per si una cosa és conegut aquest disc és per la seua polèmica portada pin-up ideada per David Robinson i dibuixada per Alberto Vargas, la model era Candy Moore, la novia de Robinson. La O de Candy significava obnoxious -detestable-. Tot i això aconsegueixen vendre quatre milions de còpies. El grup continua passant-s'ho bé a l'escenari i el seu caràcter els porta a presentar un programa a la televisió americana.

Amb el més rocker "Panorama" (1980) recuperen públic i amb el més pop guitarrer de "Shake it up" (1981) tornen als nivells de popularitat inicials sobretot gràcies al tema que dona títol al disc "Shake it up" però també a "Since you are gone" o "Victim of love". Ric Ocasek és el líder de The Cars amb totes les lletres i la seua personalitat és excessivament forta per quedar ocultat entremig de tots els components, així que Ocasek debuta en solitari amb el disc "Beatitude" (1982) que sona exactament igual que un disc dels The Cars. Escolteu "Jimmy, Jimmy" per exemple

Arriba el cinquè disc, l'apoteòsic "Heartbeat city" (1984), el seu millor disc i un dels millors del pop-rock dels vuitanta. Sense dubte. Tal qual. Amb la producció de Mutt Lange (AC/DC i Foreigner) al disc s'inclouen unes quantes cançons de cap a peus... escoltin sinó la preciosa balada cantada per Orr "Drive" -al videoclip hi surt la model Paulina Porizkova, esposa d'Ocasek-, "You might think" (repescada per a la peli d'animació Cars 2 i que en el seu dia va guanyar el premi Video of the year de la MTV), "Magic" i "Heartbeat city". Per cert, el "Drive" va ser versionada ni més ni menys que per Julio Iglesias l'any 2006 pel seu disc "Romantic classics". Amb aquest històric disc els The Cars van batre records de vendes i Ocasek se va repensar que el millor seria continuar amb el grup. I, per cert, una altra artística portada desplegable idea de Robinson i obra de Peter Phillip. Innovadors també en els videoclips, el vídeo de "Hello again" fou dirigit per Andy Warhol. El 1985 actuen al Live Aid interpretant aquests quatre èxits en directe.

El 1985 es publica un "Greatest hits" (1985)  amb la inèdita "Tonight she comes". El sisè i últim disc d'aquesta etapa de The Cars fou "Door to door" (1987) amb "You're the girl" com a single principal i últim tema de la banda que arribà a entrar al Top 40. El grup es separa oficialment el 1988.

Ocasek, mentrestant, va publicant discos en solitari, amb "This side of paradise" (1986) col·loca el número 1 "Emotion in motion" quan encara aconseguia èxits amb el grup. En aquesta cançó hi col·labora Roland Orzabal dels Tears for Fears. Després vindria "Fireball zone" (1991), "Quick change world" (1993), fins a l'últim disc "Nexterday" (2005). Paral·lelament Elliot Easton, Greg Hawkes juntament amb el cantant Todd Rundgren, que tenia una veu similar a la d'Ocasek, formaren el 2005 el fracassat projecte The New Cars.

També va compaginar el món musical propi amb el de productor i caçatalents. Així va produir el "Rock steady" dels No Doubt, el "Rock for light" de Bad Brains, el "The gray race" de Bad Religion, el "High/Low" de Nada Surf, i va ser el descobridor i productor del fabulós disc de debut de Weezer amb "Buddy Holly" i "Undone- the sweater song".

L'any 2011 o per ganes o per falta de quartos, els The Cars es tornen a reunir, sense Benjamin Orr que morí l'any 2000 i tornen a l'estudi per gravar "Move like this" amb "Sad song" com a tema destacat.

A Ric Ocasek el va trobar mort en estranyes circumstàncies la seua esposa Paulina a la seua casa de Gramercy Park a Nova York. No sabem del cert si tenia 70 o 75 anys. Oficialment l'autòpsia ha dit que el decés es produí per malaltia cardiovascular hipertensa i arterioscleròtica.

Articles relacionats:
- Talk Talk.
- Talking Heads.
- Toto.
- Ramones.

Camilo Sesto - Ángela

Nino Bravo d'Aielo de Malferit, Juan Bau d'Aldaia, Bruno Lomas de Xàtiva com Raimon i Camilo Sesto, Francisco i Ovidi Montllor d'Alcoi. Al País Valencià (o Comunitat Valenciana, no fos cas) deuen tenir alguna cosa especial per a veus masculines especialment melòdiques. 

Camilo Blanes, nom original del Camilo d'Alcoi, comença la seua afició a la música als sis anys quan s'apuntà a la coral de l'escola convertint-se en una de les veus principals. Aficionat no només a la música sinó a les arts en general -sobretot amb la pintura de Sorolla-, quan enllestí secundària es va matricular a la Facultat de Belles Arts. Tanmateix continuava amb els seu hobby musical i el 1962 va formar el seu primer grup, Los Dayson debutant a la capital madrilenya -que és el que era important pel grups d'aleshores- el 1964.

Camilo establí residència a Madrid i formà un nou grup, Los Botines. Gràcies a a la discogràfica Columbia va poder editar els primers discos sota aquest nom.

El 1968 decidí que ja tenia prou solera per a cantar en solitari, acabà la llicenciatura, i contactà amb Juan Pardo per a produir el seu primer single "Llegará el verano" (1969) amb Movieplay i amb el nom de Camilo Sexto. El tema va ser un fracàs, i això que té un ritme de cançoneta d'estiu que mola, però Juan Pardo continuà confiant amb ell i aconseguí que Camilo signés contracte amb Ariola. Amb aquesta nova discogràfica, que ja era de nivell top, publica un altre single "Buenas noches" (1970), una versió de la conegudíssima cançó de bressol de Johannes Brahms. Amb ganes de donar-se a conèixer participa al festival Canción'71 i al programa de tele Pasaporte a Dublín on començaria a gestar-se el fenomen de fans que seria Camilo Sesto ara ja amb S al cognom.

L'any 1972 publica el primer disc de llarga durada "Algo de mí" que ja li significaria, des de bon començament, el salt a la fama a Espanya i a Llatinoamèrica, per exemple, el disc fou disc d'or a Argentina abans que a l'estat espanyol i tot. En una època marcada pels festivals de cançons i on si volies ser algú en el món de la cançó melòdica n'havies de participar en uns quants, Camilo Sesto va presentar "Mendigo de amor" (1972) al Festival del Atlántico de Tenerife i "Algo más" (1972) un tema de Juan Pardo pel de l'OTI.

El segon disc de llarga durada arribaria el mateix any "Sólo un hombre" (1972) amb la cançó "Amor, amar" de Lucía Bosé. I el 1973 publica un dels seus discos més recordats "Camilo Sesto". En aquest elapé s'inclou el "Algo más" citat anteriorment amb arranjaments de Juan Carlos Calderón, un clàssic en la producció, "Hablemos de algo", la famosa ranxera "Volver, volver" que havia popularitzat Vicente Fernández, "Day after day" cantant en anglès i escrit amb Juan Pardo, "¿Quién?" i el tema potser més recordat "Todo por nada" que tot i ser una cara B de single arribà a l'1 de les llistes.  El 1974 publica "Camilo" i torna un festival, aquest cop  el de Viña del Mar. -no el confongueu amb el Viña Rock sisplau-. L'entrada al mercat anglès i alemany li arribà el 1975 amb el single "Melina" amb tons de sirtaki i bouzoki dedicat a l'actriu grega Melina Mercouri i inclosa al disc "Amor libre". En aquest disc també hi trobem l'èxit "Jamás".

Un altre projecte apoteòsic de Camilo Sesto arribà el 1975 amb la seua participació a l'òpera rock Jesuscristo Superstar. Una extraordinària versió d'aquesta obra extraordinària original americana de Tim Rice i Andrew Lloyd-Weber (passarà alguna cosa si dic que m'agrada més la versió castellana que l'americana?). El disc, un doble elapé que he escoltat desenes de vegades, amb producció de Teddy Bautista i Ángela Carrasco fent de Maria Magdalena (Yvonne Elliman en la interpretació original). Aquesta obra el va catapultar, ara ja definitivament, com el cantant número un del pop espanyol. Curiosament Teddy Bautista fou qui es quedà el drets d'autor de l'obra sense que Camilo veiés ni un duro. Curiosament Teddy Bautista feia el paper de Judes a l'obra.  D'aquest disc es pot aprofitar absolutament tot, començant pel sublim "Getsemaní" que arribà al número 1 de les llistes o "Todo estará en paz" o "Hosanna" en la qual ja es parla de Camilo com a superstar tot i que indirectament.

Amb aquest paper al musical es consagra definitivament al món de la música. I continuen els èxits amb grans cançons amb xorro de veu com "Sólo tu" (1976) del disc "Memorias", la mateixa "Memorias", la recordada "Mi buen amor" (1977) que es va mantenir 7 setmanes al número 1 de los 40. "Y no..." (1978) del disc "Entre amigos" que va estar 4 setmanes a la posició més alta, i el baladón ideal per a ballar agarrat "El amor de mi vida" (1979). I d'aquell mateix any, també són "Ángela" un tema molt diferent dedicat a la seva companya de musical Ángela Carrasco i "Quién será". Un no parar, ja veuen.

Arriben els anys 80 i res fa pensar en què hi hagi cap canvi en la seua línia. Es continuen publicant altres èxits que arriben al capdamunt de les llistes "La culpa ha sido mia" (1980), la recordada "Perdóname" (1980) que dedicà a sa mare pocs mesos després d'haver perdut son pare, "Amor no me ignores" (1981), "Devuélveme mi libertad" i "Mi mundo, tú" (1983).  Potser el punt d'inflexió li arribaria amb "Amanecer 84" (1984) que tot i vendre més de 40 milions de discos i tenir algun èxit amb el tema "Amor de mujer"  -que ja em perdonaran però me recorda tant l'"Amor de hombre" de Mocedades...- li suposaria un inici del descens de la seua popularitat. De fet, amb el disc "Agenda de baile" (1986) el cantant es pren un descans fins als anys noranta quan torna amb "A voluntad del cielo" (1991).

L'any 1997 publica un disc de grans èxits "Camilo superstar" que faria redescobrir el "Vivir así es morir de amor" publicat originàriament el 1978 dins de l'àlbum "Sentimientos".  Hi ha una versió extraordinària d'aquest single en una edició numerada per a col·leccionistes que és una delícia. La cançó fou remesclada el 2018 per la Casa Azul del Guille Milkyway per a commemorar el 40è aniversari de la seua gravació original. A finals de la dècada dels 90 i amb l'ajuda de Javier Cárdenas, Alfons Arús i els seus programes, Camilo Sesto es convertí en un personatge caricaturesc que derivaria l'any 2002 amb el "Mola mazo". Aquestes últimes versions li van obrir les portes dels pubs i les discoteques de l'època fent que la canalla de quinze anys el descobrís.

Tanmateix l'any 2000 va gravar, juntament amb Pablo Abraira i Isabel Patton, una versió castellana del musical "El fantasma de la ópera". El dia de la presentació els advocats de Lloyd Weber van interrompre l'acte i es van endur tot el material.

El 2016, en el disc "Camilo 70" que publicava per celebrar els seu setanta aniversari, s'incloïa la fricada de "Padre nuestro" amb veu del papa Francesc i que és la versió espanyola d'una cançó del musical Il primo Papa. potser volia tornar a fer ressorgir el Jesuscristo Superstar.


Ara, com ja bé deuen saber, amb 72 anys ens ha deixat aquest cantant de bona veu a causa d'una insuficiència renal. I, vaja, com veuen no tot és el "Vivir así es morir de amor"...  m'han sortit fins a trenta cançons indispensables.


Articles relacionats:
- Javier Krahe.
- Bulldog.
- Los Ángeles.