Des de Lleida...: New York Dolls

dijous, de gener 21, 2021

New York Dolls - Personality crisis

L'anomenat rock degeneration (la part cutre i extravagant del glam anglès) va tenir l'auge a mitjans dels setanta amb Alice Cooper; Jobriath o Jayne County. D'aquí va sortir un grup format a Nova York l'any 1971 pel vocalista David Johansson, Johnny Thunder i Sylvain Sylvain (de nom real Syl Mizhari i originari d'Egipte) a la guitarra, Arthur Kane al baix i Billy Murcia a la bateria, que seria substituït poc temps després per Jerry Nolan. Inicialment alguns d'ells provenien d'un grup anomenat Pox però després de veure el film Beyond the Valley of the Dolls de Russ Meyer es posaren el nom definitiu de The New York Dolls. Tot i que aquesta primera versió del nom és explicada per ells mateixos també circula la història que Sylvain i Murcia van assistir a un taller de reparació de joguines anomenat The New York Dolls Hospital, situat al carrer de la botiga de roba on treballaven.

Amb una imatge gai i amb posats provocatius el quintet publica el seu primer disc "The New York Dolls" (1973) sota la producció de Todd Rundgren. El disc crida l'atenció per la novetat que suposa però no té la repercussió comercial esperada i això que David Bowie digué d'ells que "don’t give a shit". El grup té un impacte visual molt més gran que no pas el comercial i això en part gràcies al seu manager, Malcom McLaren. "Personality crisis" és el tema que obre el disc amb una guitarra principal de Sylvain i un ritme rock accelerat que no està gens malament. També són d'aquest disc "Lonely planet boy" i "Looking for a kiss" (que personalment me recordo l'estil que agafarien Sex Pistols).

Publiquen un segon disc "Too much too soon" (1974) que suposa una altra castanya, cap dels dos discos supera la posició 116 en llistes. Tot l'impacte inicial del quintet en els directes, la seua carrera discogràfica queia en picat i després d'aquest fracàs amb només dos elapés la banda decideix separar-se. D'aquest segon disc és "Chatterbox".

Amb només dos discos es va convertir en una banda de culte, l'any 1981 Morrissey era el president del club de fans dels New York Dolls a Anglaterra i edità un fanzine dedicat al grup. Segons paraules seues "The New York Dolls van ser tan importants per a mi com Elvis per al rock'n'roll". El culte del líder de The Smiths era tant que en les seues gires interpretava "Trash"... després les cançons de The Smiths eren una història absolutament diferent. També Kiss, Ramones o Sex Pistols se'n declaren hereus. De fet McLaren va demanar a Sylvain que s'incorporés al Sex Pistols.

Tot i els intents de ser ressuscitada la formació amb altres músics, els integrants de The New York Dolls prefereixen iniciar carrera en solitari o en formacions com The Criminal$ fundada per Sylvain o Heartbreakers, liderada per Thunders. Sylvain aconsegueix un contracte amb RCA i enregistra un disc en solitari "Sylvain Sylvain" (1980) que passa força desapercebut però que és una petita joia de power pop influenciat als anys 50 amb temes com "Emily", "Teenage news" o "I'm so sorry".

Sylvain continua durant els anys 80 en diferents projectes i discos: "Syl Sylvain and the teardrops" (1981), el single "Out with the wrong woman" (1983), l'instrumental "This is it" (1984) com a Roman Sandals.

L'any 1998 en motiu de la publicació del llibre Too much too son de Nina Antonia es publica un single amb dos temes en directe, "Bad girl" i "Chatterbox" gravats al My Father's Place de Long Island el 1974. El single és una raresa com ho és un altre single encunyat en forma de roda dentada de serra amb un tema dels Ramones "Judy is a punk" i "Human being" de New York Dolls.

El 2004 Morrissey (un altre cop) aconsegueix ajuntar tres membres -Sylvain, Johansson i Kane, Thunders i Nolan havien mort feia temps- amb el fitxatge d'Steve Conte a la veu per una única actuació al Festival Meltdown de Londres i que acabà desencadenant una gira mundial de la banda.

I el 2006... publiquen el seu tercer disc "One day it will please us to remember even this" amb Sylvain Sylvain i David Johanssen de la formació original. Molt millor del que es podria pensar el disc compta amb Iggy Pop a "Gimme luv and turn on the light", amb la guitarra quadrada de Bo Diddley a "Seventeen" i amb el tema "Dance like a monkey".

Sorprenentment tornen tres anys després amb "Cause I sez so" (2009) de nou amb producció de Todd Rundgren i amb un curiós remake reggae de "Trash" trenta-sis anys després editat en single de vinil. També destacable el tema que dona títol "Cause I sez so". I per rematar-ho el 2011 surt publicat "Dancing backward in high heels" de tal manera que en cinc anys van publicar més discos que en els trenta-tres anys anteriors. L'any 2018 Sylvain publica el llibre There's no bones in ice cream en el qual parla de la banda i repassa els seus discos favorits

Syl ha mort als 69 anys víctima d'un càncer que el portava afectant des de feia anys, ho feu públic l'any 2019 quan organitzà una campanya per a recaptar fons per a poder pagar les seues factures mèdiques.