Des de Lleida...

Coses que científicament podrien passar aquest 2012 (o no)

2012-01-21T22:25:00.033+01:00

De moment ja s'ha donat el premi Wolf de matemàtiques (els més importants en matemàtiques després de la medalla Fields i els Abel), i els primers noms per recordar d'enguany (apart del capità del Costa Concordia) són Michael Aschbacher i Luis Caffarelli. Aschabacher ja va guanyar el premi Rolf Schock que entrega l'Acadèmia Sueca de les Ciències gràcies a la demostració més llarga de la història de les matemàtiques, 15000 pàgines per demostrar el conegut per Enormous Theorem o Teorema de Classificació dels grups finits (grups curiosos com el de Lie o els grups Tits, que em fa molta gràcia). Com per aprendre-se-la de memòria, no? Ara bé, ara mateix no sabem per què serveix haver classificat això... però segur que alguna utilitat tindrà.

Caffareli, que també va guanyar el Rolf Schock ha treballat en les equacions de Navier-Stokes. El dia que els matemàtics trobin la resolució d'aquestes equacions s'acabaran els problemes de turbulències en els viatges d'avions. Després dirà que els matemàtics només fan coses que no serveixen per a res...

Enguany m'agradaria que...

1) Es resolessin aquestes equacions de Navier-Stokes i la hipòtesi de Riemann. Fa pocs anys es va aconseguir demostrar el teorema de Fermat (Wiles) i la conjectura de Poincaré (Perelman), per què no podem demanar això? I de pas podem afegir la conjectura de Goldbach, per demanar que no quedi.

2) El CERN demostrés l'existència del bossó de Higs. Penso que estem a punt i que ho podem veure enguany. Els físics han fet la seua feina, els protons han xocat i ara els matemàtics estan calculant si amb una probabilitat del 99,9999% d'una trompada d'aquestes ha sortit el bossó de Peter Higs. Aleshores ja ho tindríem tot clar i la ciència podria explicar íntegrament la història del temps. Seria la notícia més important de la història, i al Telenotícies la donarien en un breu i acabant amb un "... i ara passem als esports".

3) Que el Parc Científic i Tecnològic de Gardeny esdevingui un motor de recerca científica feta a Lleida i exportada a tot el món. Que tota la recerca no ens marxi cap a Alemanya i que el nou Museu de la Ciència de Lleida sigui realment un Museu de la Ciència i no només sobre ecologisme, canvis climàtics i altres temes multisostenibles. Esperem que les matemàtiques tinguin, per fi, una exposició sedentària a la nostra ciutat. I ara que el govern del PP torna a donar ales al projecte del IEMaths (alguna cosa bona ha de tenir el PP) a veure si s'estiren i ens donen alguna seu. La Generalitat diu que ja ha tancat l'aixeta al PCiTAL passant-se el Pacte Nacional per a la Recerca per l'arc del triomf... Hagués fet el mateix si el parc científic hagués estat al Poblenou o a Montjuïc per exemple?

4) A finals de setembre de 2011, l'experiment OPERA va fer trontollar la teoria d'Einstein sobre la velocitat de la llum per culpa d'uns neutrins passats de voltes. Podrem confirmar que hi pot haver partícules que viatgen a major velocitat que la de la llum? O podrem confirmar que el càlcul de la velocitat de la llum és incorrecte? De moment estan calladets els de l'OPERA (Oscillation Project with Emulsion-tRacking Apparatus). Quin article m'està quedant entre tits i apparatus...

5) Els matemàtics seran els encarregats a partir d'ara de pensar, organitzar i estructurar l'assignatura de matemàtiques a l'ESO i el Batxillerat. Fantàstic, formidable, excels! (que diria el Jordi Basté). S'imaginen que hi hagués algun matemàtic avaluant el nostre sistema d'ensenyament? I que algú se l'escoltés? I que la seua opinió fos vinculant? La consellera Rigau deia que vol augmentar les hores de matemàtiques a l'ESO. Apa, tot solventat, no? Nooooo... Això és el que passa quan parlen de matemàtiques els que no en tenen ni punyetera idea de matemàtiques. Primer, la reglamentació de l'ESO no afavoreix l'esforç personal de l'alumne, cosa imprescindible en l'assignatura i, segon, aquestes maleïdes avaluacions en forma d'informes a les quals estan sotmesos els alumnes (i els professors) de matemàtiques no avaluen coneixements de matemàtiques, avaluen situacions en les quals els alumnes han de demostrar un grau de maduresa de raonament i d'abstracció d'idees. Cosa que no està als temaris. I això és el que passa quan qualsevol al·lucinat des d'un despatx de l'anomenada Junta de l'Avaluació de Catalunya dissenya un examen de matemàtiques sense tenir-ne ni la més remota idea. I encara tenen els ous d'anomenar-lo de competència matemàtica. Ep! I no ho dic jo... ho diuen tots els membres de la Societat Catalana de Matemàtiques en cadascuna de les entrevistes que publiquen en els seus butlletins. Bé, i jo també ho dic.

I per últim, a nivell personal, per fi he pogut aconseguir per enguany una visita al sincrotó ALBA del Parc Tecnològic del Vallès a Cerdanyola. Una de les millors notícies per mi i, espero que també, pels meus alumnes futurs científics. Em moro de ganes!

Una visió diferent del 2012

2012-01-07T22:46:00.017+01:00

No es preocupi que no li parlaré ni de la previsió de la taxa d'atur, ni de l'Euríbor, ni de la recessió ni de l'ascens del Lleida Esportiu a 2a A. Faré uns comentaris del 2012 que, espero, no hagi llegit abans.

1) El primer que em ve al cap amb el 2012 és que és un nombre polidivisible. Un nombre abcdef... és polidivisible si ab és divisible entre 2, abc ho és entre 3, abcd és divisible entre 4, abcde entre 5 i així successivament. Així que 2012 és un any polidivisible, cosa que no passava des de 1896. Poca broma, eh?

2) A més al 2012 tindrà, cinc dimecres al mes de febrer, cosa que no passava des del 1984 i no tornarà a passar fins el 2040.

3) És obvi que 2012 no és primer ja que és parell i 2012=2*2*503. És un múltiple de 2 que només conté les xifres 0, 1 i 2. Ara n'hi ha molts (2000, 2002, 2010, 2012, 2020) però no n'hi havia des del 1222. Però pels que som primeròfils i volem trobar nombres primers per tot arreu ens podem conformar amb saber que 2012 és primer en base 3 i base 5. Dada inútil, però hem aconseguit que sigui primer.

4) Que l'any 2012 serà un any tremendo ja ens ho podíem suposar els matemàtics. De fet el 2012 és un nombre apocalíptic ja que el nombre 666 es troba en la seqüència de xifres de 2^2012= 470274332784334653125768479202378540655541330775529554115642465003833860666314880555.....

5) El 2012 es pot expressar de 6 maneres distintes com a suma de cinc quadrats:
2012 =1^2 + 5^2 + 7^2 +16^2 + 41^2
2012 =1^2 + 5 2 +16^2 +19^2 + 37^2
2012= 1^2 + 9^2 + 24^2 + 25^2 + 27^2
2012= 1^2 +13^2 +17^2 + 23^2 + 32^2
2012= 1^2 +16^2 +17^2 + 25^2 + 29^2
2012= 1^2 +17^2 +19^2 + 20^2 + 31^2

6) El 2012 el podem expressa com una suma de potències de 3 o de 5:

2012 = 3^6 + 3^6 + 3^5 + 3^5 + 3^3 + 3^3 + 3^2 + 3^1 + 3^0 + 3^0

2012 = 5^4 + 5^4 + 5^4 + 5^3 + 5^1 + 5^1 + 5^0 + 5^0

7) També apareix en una terna pitagòrica:
2012^2 +1012035^2 =1012037^2

8) I el nombre 2012 pot ser representat com (les dos últimes són bestials!):

2012= 31^2+32^2+3^3

2012= 2^2+6^2+6^2+44^2=11^2+13^2+16^2+25^2+29^2

2012= (2^3+333^3+335^3)-(26^3+26^3+67^3+67^3)

2012= 2^11-6^2

2012= 44^2+44+2^5=45^2-45+2^5

2012= (9*8*7-6+5)*4-3+2+1+0

2012= 3^3!+2^3!+2*2^3!*3^2+3^2!+7^2!

I un últim entreteniment matemàtic per acabar, la idea és anar des del 2011 fins al 2012 mitjançant les operacions indicades...

2011: retallades, indignats i la prima de risc

2011-12-30T16:48:00.041+01:00

Començàvem el 2011 prohibint fumar a tot arreu i allargant la vida laboral fins als 67 anys. Però aquestes encara eren bones notícies pel que vindria després. L'any en el qual ens hem indignat per tot arreu. A Egipte, a Tunísia, a Síria, al Iemen, a Bahrein, a London, a Líbia on pelaven el Gadaffi, a Grècia que munten referéndums que no fan i a Lleida els indignats ocupaven Ricard Vinyes de manant "Democracia Real ya" (sic). Uns "democràtes" que van fer que el president Mas hagués d'entrar en helicòpter al Parlament per poder revisar el PIRMI. Al Japó s'indignava l'oceà, provocava un tsunami i feia "petar" Fukushima per goig de tots els ecologistes. També s'emprenyava la Terra a Nova Zelanda i a Lorca, però no va fer tantes per coses allà pel que es veu. A l'illa de Hierro un volcà també es va posar sèrio... A Noruega el que s'emprenyava era un tal Anders Breivik que fotia una masacre a Oslo.

Mentres Dominique Strauss-Khan assetjava cambreres en un hotel de Nova York aquí només féiem que parlar de la prima de risc i del fons de competitivitat sense tenir ni idea del què era. Però de l'única crisi que se n'ha parlat ha estat la del pepino per culpa de l'e.coli. I a Catalunya com estàvem ennuagats amb les "Polseres vermelles" d'Albert Espinosa i amb "Pa negre" ni ens assabentàvem que es podien fer reformes constitucionals sense necessitat de referéndum, que el TSJC estava en contra de la immersió lingüística o que ens posaven les autovies a 110 km/h. Sort del Twitter, dels Trending Topics i dels hashtags. I dels neutrins.

La política catalana retalla per tot arreu, sou dels funcionaris per aquí, paga extra per allà, ara IRPF de més... mentres Joana Ortega falsificava currículums i al PSC acaben de descobrir la democràcia en forma de primàries (Hereu-Tura) o de candidats a primer secretari (Ros-Navarro-Élena-Iceta). Esquerra fa neteja i amb Oriol Jonqueras torna a ser ERC. I mentres Bildu triomfa a Euskadi i el procés de Donosti posa el punt i final d'ETA, aquí vam provar sort el 10-A amb una consulta a Barcelona que va tenir èxit... o no, segons qui t'escoltis. Al País Basc Espanya no roba (i si ho fa ho fa poc) i aquí ens roba molt però segons Núria de Gispert no ho podem dir. De moment, qui sí podem dir que potser els que roben són l'Urdangarín, el Paco Camps i el Teddy Bautista. I qui sí pot dir que ens vol bombardejar és el socialista Peces-Barba.

En el capítol de defuncions, ens han deixat totes les caixes i han nascut unes altres: Unnim, Caixabank, Catalunya Caixa, Banca Cívica... Ens ha deixat la Unió Esportiva Lleida però ha nascut el Lleida Esportiu, i va haver una fecundació per allà del LLeida 1939. Edu Torres fa reviue bestialment el LLeida Bàsquet. L'aeroport d'Alguaire també el donaven per mort però un tal Thomas Cook l'ha ressuscitat. Els que sí ens han deixat definitivament però mai en la seua memòria han estat el Sebastià Gràcia, l'Heribert Barrera i el Víctor Torres. Aquí potser algú hi afegirà l'Steve Jobs o l'Ossama Bin Laden.

I un record per molta gent... del món musical: Kim Laría (Topolino), Cesaria Évora, Gil Scott-Heron, Manolo Otero, Clarence Cleemons, Carles Lordan (los Manolos), Amy Winehouse, Nickolas Ashford, Janio Marti, Bobby Farrell (Boney M), Bernie Wilson (Blue Notes), Gerry Raferty, Augusto Algueró, John Barry, Gary Moore, Jordi Barre, Mike Starr (Alice in Chains) i Damià Sans (Ambaparà).

Del món de l'esport haurem de recordar després d'enguany a Àngel Pedraza, Héctor Núñez, Sócrates, Severiano Ballesteros, Tomislav Ivic, el Lobo Diarte, Màrius Duran, el doctor Montañola, JOan Miró, Chus Pereda i Marco Simoncelli.

També els actors Jesús Ferrer, el senyor Davis, Jordi Dauder, Juanito Navarro, Florinda Chico, Amparo Muñoz, Pep Torrens, Jordi Serrat, Elisabeth Taylor, Peter Folk, Francesc Luchetti i Maria ISbert. El cuiner Santi Santamaria. Els escriptors JOrge Semprún, Miquel Pairolí i Ernesto Sábato. El diari News of the World. El banquer Luis Ángel Rojo. Personatges del món de la política com David MArtínez Madero, Enrique Curiel, Juan María BAndrés, Carles Sentís, Vaclav HAvel i Kim Jong Il.

I ens avisen que el 2012 serà pitjor. No m'ho vull creure... tot i això, que tinguin un bon any nou i agafi's fort.

El meu particular resum de l'any (*)

2011-12-29T18:57:00.011+01:00

Bé, ara que ja hem passat la meitat de les festes del solstici d’hivern (noooo! no puc dir de Nadal perquè se'm podria enfadar el col·lectiu no catòlic i cal ser un sostenible multicultural) estem a punt d’arribar al 30 de desembre, dia escollit per periodistes i mitjans de comunicació seriosos i no tan seriosos per fer el seu tradicional resum de l’any que s’acaba.

L’any 2011 serà recordat per un personatge misteriós que va fer acte de presència, que ens va sacsar a tots amunt i avall i que l’anomenaven prima de risc. A Lleida, els periodistes seriosos s’encarregaran de recordar-nos que es va inaugurar l’arborètum Pius Font i Quer, el Parc de Santa Cecília, la rehabilitació de La Suda, la Plaça dels Pagesos, la millora (??) del Passeig de Ronda i l’enèsima reforma del triangle Avinguda del Segre-Rambla de Ferran-Lluís Roca.

També el 2011 ha estat l’any de la DOP Pera de Lleida, del Roberto Fernández a la UdL, del senyor Thomas Cook que ens ha de salvar l’aeroport d’Alguaire, i de la majoria absoluta de l’Àngel Ros. Majoria absoluta a la Paeria, perquè a altres llocs…

Culturalment Lleida ha perdut uns grans homenots. El major promotor sardanista que ha tingut la nostra ciutat, el Sebastià Gràcia; el mestre Prenafeta, l’Ernest Ibáñez i el Víctor Torres. També ens han deixat el notari Rico Morales i per la vigília de Sant Jordi en ple concert el Damià Sans, cantant dels Ambaparà. I afegeixo dos defuncions més, el tancament de Can Ramon de la baixada de la Trinitat, els millors pollastres i conills a l’ast de Lleida. I la desaparició del club emblema de la nostra ciutat, la Unió Esportiva Lleida. Casualment, va anar acompanyada de la pèrdua del que va ser el seu millor president, el Mario Duran. I també ens deixava el president Montañola i l’històric mandatari que portà el CFJ Mollerussa a 2a A, el Joan Miró. I tot això quan un lleidatà, l’Andreu Subies, ha estat anomenat president de la FCF.

Ara bé, el que no dirà cap periodista en els seus resums de l’any és el que els explicaré jo. Quan, de moment, encara no he cobrat la paga extra del desembre ni he cobrat el que em correspon segons la meua declaració corresponent a la renda de 2010, diré que aquest 2011 el meu sou s’ha reduït un 7,5%, que he pagat un 5,6% més d’IBI, he pagat un 11,4% més de llum i un 7,6% més d’aigua. I després ens volen fer creure que l’IPC només serà del 3%, va home va! I a tot això li sumo aproximadament uns 300 € de zona blava. Una zona blava que s’estendrà aviat pel carrer Sant Antoni, Major, Carme i Magdalena fins i tot… i lo que te rondaré morena.

Bé, sincerament, que passin un bon 2012. De veritat, ja sé que desitjar això tal i com estan les coses sona a ironia, però si més no intentem-ho. Que l’IBI i la zona blava els sigui lleu.

(*) Article publicat al diari digital www.araponent.cat

Band Aid - Do they know it's Christmas?

2011-12-17T23:21:00.014+01:00

La nadala de felicitació d'enguany del bloc torna al 1984. En aquells temps van tenir molt èxit un parell de supergrups amb finalitats purament solidàries. Per una banda USA for Africa liderats per Michael Jackson (ja se sap, allà on hi havia nens estava el Jackson) i Lionel Richie i per una altra banda, la Band Aid ideada per Bob Geldof i Midge Ure (d'Ultravox). En una sessió maratoniana de 24 hores grans artistes d'aquella època van gravar aquesta cançó que va escriure el mateix Geldof després de veure per la tele un documental sobre la gana a Etiòpia. Geldof, que sempre s'ha caracteritzat per ser molt solidari, va trucar a Midge Ure proposant-li aquest projecte amb nom de caixa de benes per a ferides (Band Aid) i de pas demanar-li si ho podien gravar a casa seua, ja que els Ultravox tenien uns bons estudis per poder fer les seues cançons tecno d'aquell temps.

Van pensar en Phil Collins per la bateria, i els instrumentistes d'Spandau Ballet i Duran Duran per les guitarres, fins i tot està Adam Clayton d'U2. I cantant podem trobar a Paul Young, Simon le Bon, Bono, Paul Weller (en aquells temps als Jam), George Michael (Wham, Andrew Ridgeley ja no pintava res), les Bananarama, Sting (no hi podia faltar!), Holly Johnson (Frankie Goes to Hollywood), Boy George (Culture Club), Paul McCartney, David Bowie, Status Quo, Adam & the Ants, Heaven 17.... res, que amb tot això van vendre un milió de singles en una setmana i va ser el single més venut a UK fins que el 1997 va ser desbancat del récord pel "Candle in the wind" d'Elton John, aquell tribut empalagós a Lady Di. Buf!

L'any 1989 es va recuperar el projecte amb el nom de Band Aid II, amb la producció de la tripleta de moda en aquell temps Stock, Aitken i Waterman i amb la col·laboració dels seus entxufats Jason Donovan i Kilye Minogue entre d'altres (Bananarama, Technotronic, Wet Wet Wet, Bros, Big Fun, Pasadenas, Sonia, Lisa Stanfield...).

I encara el 2004 una nova reencarnació més fashion (Band Aid 20) de la mà dels extremadament solidaris Bono, George Michael i Paul McCartney, aquest cop acompanyats de Dido, Natasha Bedingfield, Chris Martin (Coldplay), Thom Yorke (Radiohead), Joss Stone, Will Young, Katie Melua o Robbie Williams.

Tal i com corren els temps i un servidor cobrant de la Generalitat potser ens l'hauríem de dedicar a nosaltres mateixos.

Bon Nadal i que sigui lleu. Aquesta és l'original...

Radio Topolino Orquesta - EL baile del tiroliro

2011-12-15T16:09:00.026+01:00

Que sí, que sí, que no s'han equivocat de bloc. És el de sempre, no sóc el Parada ni la Carmen Sevilla. Sóc lo Babunski fent el clàssic post sobre un obituari del món musical, que ara feia dies que no la dinyava ningú d'aquest món.

I aquest cop li ha tocat a un clàssic de les nits de revetlla i festesmajons. Kim Laría, la veu inconfonible de la Radio Topolino Orquesta, amb la seua pajarita i americana blanca. I el seu micròfon retro.

Segurament es preguntaran què faig jo parlant de la Radio Topolino Orquesta. Pregunti, pregunti. Doncs va haver un període la meua vida on les úniques cançons que sentia eren el "No te vayas de Navarra", "Tres veces guapa", "Islas Canarias", "La Colegiala" i ja, amb molta i molta marxa, el "Balla balla" de Francesco Nappoli. Era l'època de quan servidor devia tenir 10 anys i anava a totes les revetlles i balls amb els meus pares. I uns dels clàssics d'aquestes músiques eren, sense dubte, les cançons de la Topolino. Unes cançons que, a base de tant escoltar-les m'acabaven agradant.

Hi ha 3 cançons de la Topolino que han fet història: "La vaca lechera", "El baile del tiro-liro" i sobretot, "La casita de papel". Aquesta última quan encara sona a les festesmajons, la part més carrossa surt a ballar el seu apretadet. Segur que si teniu una edat també l'he ballat... encima las montañas tengo un niiiiiiido... que feliiiiiices seremos los dos...

La vena patxanguera del Kim Laría ja venia de lluny. Primer en un grup anomenat Los Brujos, on van treure un èxit yeyé en el moment que tocava "Vamos a bailar el madison" (A Youtube només hi ha la versió del Duo Dinámico) i després amb Los Quandos amb balls com "El quando" i "El pañuelo". Allò que ara diríem friqui fa 50 anys funcionava. Fins i tot van participar en el Festival de Benidorm amb la cançó "Sucedió en Benidorm". Brutal! Les altres cançons no les he trobades a youtube, una injustícia històrica.

Però la fama de veritat els va arribar durant els vuitanta amb el nom de Radio Topolino Orquesta, que és el nom amb què es coneixia el Fiat 500. A les cançons que hem anomenat anteriorment podem afegir-hi "Mimmi mimosa", "Chi bum", "Mustaphá" o "Que bonita es Barcelona", un autèntic himne desaprofitat. I "Tarde de fútbol", que tampoc hi és... quina xarxa més mediocre...

Indispensable per qualsevol ball pataxanguero. Ah, i una curiositat, Kim Laría també va posar la veu a l'himne de la Real Societat. I olé!

El dr Montañola, president per accident.

2011-11-20T09:57:00.008+01:00

L’altre dia ens va de deixar Josep Joan Montañola i Baiget, el doctor Montañola tal i com l’anomenava la moltíssima gent que el coneixia. Entre moltes altres tasques que va desenvolupar a la nostra ciutat, va tenir molta relació amb la històrica Unió Esportiva Lleida. I un cop de forma molt curiosa. Remuntem-nos a ara fa 40 anys. El Lleida acabava de pujar a Tercera Divisió després d’un fatídic i efímer pas per la Regional Preferent. En aquell temps era president Miquel Martínez Cabrera que va haver de deixar el càrrec la temporada 72-73. No hi havia gaire gent que volgués ser president del Lleida, eren temps difícils i d’ajustar pressupostos, així que Martínez Cabrera es va posar a buscar substitut i no va trobar ningú. En una reunió del club on hi eren present el mateix Martínez Cabrera, altres directius i el dr Montañola (aleshores metge del club), el doctor afirmà en conya “si no surt ningú, ja ho seré jo”. I així va ser com el dr Montañola es va convertir en president de la Unió Esportiva. a l’assemblea de socis no es va presentar cap candidatura i el metge havia de ser l’encarregat de guarir tots els mals del Lleida de l’època.

El doctor Montañola va ser president “sense posar ni un duro”, tal i com va dir ell. I amb molta voluntat i pocs diners (els sona aquesta situació i aquest discurs?) l’equip que entrenava Moreno Manzaneque primer i Manolo Bademunt després va quedar en tercer lloc, millorant la classificació de la temporada anterior. Equip en el qual jugaven dos dels mites històrics del Lleida, Manolo Buján i Paco Guzmán. La seua segona temporada va ser més traumàtica, amb una política de total austeritat va fitxar d’entrenador un desconegut Jordi Solsona, que va marxar a l’Hospitalet per culpa d’una crisi de resultats que va provocar la deserció de 1000 socis. Ni tant sols un partit amistós contra el Barça de Sotil, Rexach i Cruyff va solventar els problemes econòmics. Així que al bo del senyor Montañola li va tocar presentar la dimissió i el va substituir de forma interina Antoni Teixidó.

El dr Montañola era una persona d’alta sensibilitat lleidatana, i durant el seu curt mandat va donar les insígnies d’or del club a dos personatges emblemàtics del club, al massatgista Antoni Creus “Pacheco” i al cuidador de la gespa Josep Aurellano “Lo pagés”.Moltes gràcies per la seua tasca al nostre Lleida i descansi en pau.

Catalunya Sí, Lleida també

2011-11-12T23:18:00.006+01:00

El proper diumenge 20-N (déu n’hi do quina data) cal anar a votar a les que espero siguin les últimes eleccions espanyoles on em calgui anar a votar. I no pas perquè no m’agradi exercir aquest dret popular i democràtic, sinó perquè espero que d’aquí 4 anys ja no formen part d’aquell país anomenat Espanya i que quan hi haguem d’anar només sigui a fer turisme i no pas a pidolar els 45 quilets que mos foten cada dia. Sí, sí, 45 milions al dia, en dos dies l’aeroport d’Alguaire pagat. Els sembla poc?

Des d’alguns sectors de l’independentisme s’està fent campanya per l’abstenció (amb la frase “a Madrid no hi hem d’anar a fer res”) o pel vot nul mitjançant la simbologia d’introduir una estelada a dins del sobre enlloc de la papereta corresponent. Suposo que deu ser una estelada pel Congrés i una altra pel Senat…

Promulgar l’abstenció “perquè a Madrid no hi ha res a fer”, que volen que digui, és una manera estranya de pensar. A Madrid hem d’anar a fer una cosa si més no, a demanar els papers del divorci. Un divorci amistós (un tracte bilateral que dirien els polítics) i passi-ho bé. Algú s’imagina la Cambra dels Comuns britànica sense l’Scottish National Party, el Sinn Feinn o el Plaid Cymru? D’aquí uns anys ja no hi caldrà ser-hi, però ara hem d’anar a fer-nos sentir.

L’altra opció del vot nul encara és més rocambolesca. El vot nul és, això, vot nul. I és igual que el vot nul sigui amb una estelada, amb una bandera gallinàceo-franquista o amb una estampeta d’Escrivà de Balaguer. Tots els vots nuls van al mateix sac. Ningú s’entretindrà a comptar banderetes.

Així que, si vostè és un dels 51% d’independentistes que, segons el Centre d’Estudis d’Opinió votem a la demarcació de Lleida, faci’m el favor i esculli la papereta de la coalició Catalunya Sí, formada per ERC i Reagrupament.

ERC s’ha reconduït i Oriol Junqueras l’ha tornat a posar al lloc d’on no hauria d’haver sortit mai per convertir-se en un satèl·lit del PSC (digui-li PSC, sigui-li PSOE). Des de Reagrupament, que sempre hem propugnat la unitat de l’independentisme (miri el nom que tenim), hem fet confiança en la seua nova proposta i hem buscat aquesta unitat que tanta falta ens fa als catalans.

El 20-N voteu l’única llista independentista que es presenta a Lleida. El dia 20 ens hi juguem molt. Per veure una Catalunya lliure, rica, plena i socialment justa. I, entre vostè i jo, imagini’s que gràcies al nostre escó el PP no treu representació per Lleida, seria bestial, no? Doncs apa, col·labori. I moltes gràcies per endavant.

La competència

2011-11-02T23:20:00.006+01:00

Fa uns dies debatia amb un molt bon amic meu homònim de nom i de cognom il·lustre dins del basquetbol lleidatà (de fet és fill d’un dels homenots més importants del bàsquet a la nostra ciutat) sobre si es poden considerar els diferents clubs esportius de la ciutat com a competència o no. Ell em deia que “malament anem si tenim la idea que el Lleida Basquetbol el considerem competència del Lleida Esportiu”. Que vagi per davant que jo segueixo, tot el que el temps i la informació em permet, la dinàmica esportiva lleidatana. Intento estar al dia i informat sobre el Lleida Esportiu (per descomptat), el Lleida Basquetbol, el Llista, el Transcolías Pardinyes, el Sícoris, l’Associació Lleidatana d’Handbol, l’EFAC, el Balaguer, el Tàrrega, el Cadí la Seu, el Borges Grup Vall i així anar fent. Per cert, això del Llista d’enguany és de traca i mocador, que poques vegades es reconeix.

Bé, al que anava, la meua argumentació estava basada en una conversa de bar que vaig sentir ja fa unes setmanes. Ja se sap que als bars es concentra la saviesa popular. El fatídic dia que recordarem durant molts anys (com aquell 0-5 del Mataró) del Lleida-Hospi, vam anar a un dels bars propers al Camp d’Esports a fer una canyeta amb el meu amic i company de seient al camp per a copsar l’opinió de l’aficionat. Hi havia un grup de 5 o 6 persones que sentíem xerrar. I la seua conclusió fou la següent “per veure el que hem vist, enguany em decideixo fer soci del bàsquet”, afirmació la qual va ser assentida per la totalitat del grup allà reunit.

És a dir, que teníem un grup de mitja dotzena de persones potencialment socis del Lleida Esportiu que finalment decideixen abonar-se al Lleida Basquetbol. Al cap i a la fi són uns clients que han decidit canviar d’empresa perquè a la que havien anat no els havia satisfet. I això, aquí i a la Xina Popular, es diu competència.

I escric tot això per enveja, siguem clars. Veig que al Barris Nord hi ha 3000 persones completament entregades i al Camp d’Esports, no ens enganyem, amb prou feines passem dels 2000. Sí, és cert, tenim dos penyes que foten molt soroll i els socis de pedra picada, i prou. No enganxem afició.

Ara queda formular-se la pregunta, i per què? Per què tenim una directiva que no ven ni comunica? Per què el Bàsquet té un Edu Torres i un Ricard Cases que només per nom ja han creat il·lusió? Per què no sabem el futur del Lleida Esportiu no a anys vista sinó al final de temporada? Per què el Bàsquet ha creat un projecte amb bona vista futura? Per què es va vendre fum a començament de temporada d’entrada de diners, de patrocini de l’estadi i al final res de res? Per què el bàsquet ha pogut firmar un meravellós conveni amb San Miguel, empresa de la nostra ciutat que cap cap de màrqueting futbolístic ha pogut aconseguir?

I una última cosa, felicitats a Jaume Sobregrau pel golàs de diumenge passat. Si Sobregrau jugués en un equip que va de roig i blau i el nom del qual no em ve al cap, hagués estat el gol més vist del cap de setmana als Telenotícies d’aquella cadena de televisió que es fa dir de Catalunya.

Aufegat per poder pagar la Lletja

2011-09-25T09:57:00.005+02:00

Amb mala llet. Amb molta mala òstia i una bona dosi d'impotència em vaig quedar quan vaig llegir (i també sentir) el tàndem econòmic de la Paeria, és a dir la Montse Mínguez i l'Àngel Ros, parlant sobre les noves ordenances fiscals per l'any que ve. Ordenances fiscals és l’eufemisme que fan servir els polítics per parlar de taxes i impostos, així no deu quedar tan lleig. És que em va donar la sensació que, o bé se’n foten de nosaltres, o bé ens tracten com a rucs i someres.

Comencem pel tema de l’IBI. Servidor de tots vostès viu en un carrer que és un cul de Lleida, un carrer que està en una punta de tot i que tothom qui hi passa ho fa asprés, és a dir, no és un carrer de pas. El carrer és poc il·luminat, i quan hem sol·licitat la Urbana per culpa de les molèsties que ens ocasiona una discoteca propera, ara no sé si ha vingut cap o zero vegades. Doncs bé, la Paeria es deu pensar que el nostre carrer deu ser una espécie d’avinguda Pedralbes, perquè pel meu piset que arriba justet als 100 m² (hi vivim quatre) em fan pagar 500 € d’IBI. No sé vostès, però jo ho trobo una aberració. Diuen que podem estar contents perquè només ho apugen un 3,35% que és la mitjana de l’IPC… però tenen en compte que a la majoria dels mortals ens han rebaixat el sou l’últim any? I amb un percentatge que triplica l’IPC? Tot el sarpat aquell de gerents i assessors de la Paeria no ho deuen notar. Ah, i sumin la taxa d’escombreries, que si no m’equivoco ronda els 60 €.

Un altra és l’impost de circulació. Pago 200 € per poder tenir cotxe per anar a treballar i anar de vacances, que suposo me les mereixo. Un impost que no se per a què serveix. Per circular per Lleida ens haurien de pagar a nosaltres. Ens hem d’empassar l’absurda i incompetent regulació semafòrica de Baró de Maials (he de parar en 6 semàfors de baixada) o la sapastrada que s’ha fet al Passeig de Ronda posant un semàfor cada 5 metres. De nit sembla que estiguis en una discoteca quan l’agafes en sentit baixada per tota la lluminària roja que es veu.

I l’última, i que m’emprenya més. Un augment de l’11% en la zona blava. Els pobres conductors que no tenim cap més remei que agafar el cotxe, pagar l’impost de circulació, pagar l’impost de la benzina i suportar algunes regulacions semafòriques, encara ens hem d’enfrontar amb aquest impost encobert i desorbitat amb excés de zel per part dels parquimetrers totpoderosos que és la zona blava. Uns 600 € l’any. Saben que en moltes ciutats la primera hora és gratuïta i que així sí s’afavoreix la rotació de vehicles? A vegades perds més temps buscant la calderilla i la maquineta del tiquet que no pas l’estona que tens el cotxe aparcat. I això si el pots aparcar, perquè aviat, si ens descuidem, ens prendran les poques places d’aparcament que queden.

Quina barra… i encara diu que apujant només l’IPC és com si ens fes un favor. Gràcies pel favor, quan em passi l’IBI no arribaré a final de mes. Si no ho dic rebento.

El TSJC, ni superior, ni de justícia, ni de Catalunya

2011-09-06T23:15:00.008+02:00

Això del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya té molt de catxondeo. No sé vostès, però és que a mi em fa l'efecte que aquest òrgan i qui el va inventar se'n fot de nosaltres.

Fixi's en el seu nom i pari's un moment a pensar. Que sigui un Tribunal hi podem estar més o menys d'acord. Quan a mi em diuen la paraula "tribunal" el primer que em ve al cap és la Inquisició. I sembla ser que el famós TSJC no hi difereix gaire.

La segona paraula és "superior". No conto pas que sigui molt superior quan l'altre dia a cal Basté entrevistaven al seu president (que és de Binéfar) i venia a dir que ell era manat pel Tribunal Suprem, pel Tribunal Constitucional i per Consell General del Poder Judicial. Organismes que pel seu nom no donen gens de confiança. Quan el meu fill no es porta bé li dic "vigila que vindrà el Tribunal Constitucionaaaal".

La tercera paraula és "justícia". Justícia imparteix aquesta gent? És just que vint-i-no-sé-quants magistrats diguin que ens hem de carregar la immersió lingüística a Catalunya? És just que vagin posant ultimàtums (ells no en diuen ultimàtum, però en realitat ho és) amenaçadors als que ens dediquem a l'ensenyament perquè dic "equació" enlloc de "ecuación", "derivada" enlloc de "derivada" i "integral" enlloc d'"integral"? Ja se sap que aquest personal de la justícia i el català són més incompatibles que alguns personatges de Tele 5 amb les biblioteques. Necessitem més hores de castellà? Leo Messi va ser escolaritzat a Catalunya? L'han sentit algun cop parlar en català? O és que no va ser educat potser...

En la interlocutòria, es diu així la parrafada, que han dictat els senyors (i senyores) del TSJC hi diu literalment en una línia "“la consejera de Enseñanza de la Generalidad de Cataluña”. Es pot tenir més mala llet i més mala idea a l'hora d'escriure? Posar "Generalidad" és d'una secretació de bilis que ni el mateix Alberto Rivera diria que la té. I posar "consejera de Enseñanza" és riure's de nosaltres però amb ganes. Va home (i dona) va!

I per últim, i més insultant, és que aquest suposat Tribunal de Justícia... és de Catalunya! Escolti! Que és molt fort. Un auto contra la immersió lingüística en català i no l'ha fet un tribunal de Burgos, ni de Múrcia, ni de Badajoz... l'ha fet un de Catalunya! Els afegim a la llista d'enemics de Catalunya. A casa meua a aquesta gent tota la vida se'ls li ha dit botiflers.

I després reformen Constituciones Españolas amb el consens del PP, el PSOE i el partit invisible de Catalunya, el PSC. Hi ha gent que diu que l'hauríem de votar aquesta reforma constitucional. No pas. Que se la votin ells i que se la posin pel mateix lloc on es posen els supositoris. Jo vull votar una Constitució Catalana, les españoles no m'interessen. Pels segles dels segles.

Warrant-Heaven

2011-09-02T17:43:00.007+02:00

Warrant era (o és) una banda nordamericana que podrien haver estat com els Guns'n'Roses o com Motley Crue amb qui compartien imatge i so. Però no ho van ser. Ni tan sols ni Skid Row, ni Cinderella. I això que el seu líder Jani Lane (de nom autèntic John Kennedy Oswald, fixeu-vos Kennedy i Oswald junts!!) ho va intentar amb la seva melena rossa i les seues jaquetes de cuiro. Ara ja no hi serà més a temps perquè l'han trobat mort. Coses de drogues diuen, deu ser el més fàcil en els cantants.

Els Warrant van debutar amb molta fortuna perquè el seu primer disc fou el millor (i sincerament, l'únic aprofitable). El 1989 publiquen "Dirty Rotten fifthy stinking rich", el seu disc de debut, d'on extreuen el singles "Down boys", "Heaven" (el més famós, la típica balada), "Big talk" i "Sometimes she cries". Les cançons anaven sobre drogues i sexe majoritàriament tal i com manen els cànons del glam rock.

El 1990 publiquen un segon disc, en una línia semblant al primer però sense l'èxit anterior. "Cherry pie" va funcionar força bé amb cançons com "Cherry pie" (els que jugueu al Guitar Hero us sonarà) i "I saw red".

Els tios es veuen tan aclaparats per l'èxit dels seus primers discos que el 1992 ja treuen un "The best of Warrant" amb els 8 singles que tenen i un inèdit, ni més ni menys que la versió del "We will rock you" de Queen i que es va incloure en la banda sonora original de Gladiator.

I sembla ser que aquest recopilatori va ser un presagi de què ja no farien res més de bo. I així va ser. Penso que van morir a causa del grunge. Han publicat 4 o 5 discos més afegint-hi recopilatoris i algun en directe. Amb nova formació aquest 2011 publicaven "Rockalcoholic" (nom molt encertat) amb el single "Life's a song".

Avui us deixo el "Heaven", que és del que més val la pena... que no vol dir que ho valgui molt tampoc...

Ashford & Simpson - Solid

2011-08-25T23:04:00.021+02:00

Ens ha deixat Nickolas Ashford. És d'aquells personatges que si dius el nom sol segurament la majoria no el coneixeria, en canvi, si l'acompanyes d'algú altre la gent ja acostuma a caure-hi. Passa molt amb Paul Simon i Art Garfunkel, que són més famosos com Simon & Garfunkel que no pas per ells solets. Igualment pot passar amb David Crosby, Stephen Stills o Graham Nash per separat, en canvi si tu dius els Crosby, Stills & Nash et diran aaaaaaaaaaah, aquells.

Doncs Nickolas Ashford sempre s'ha associat amb el nom de Valerie Simpson i d'aquí, evidentment el nom del duet, Ashford & Simpson. De fet són duet i matrimoni.

Els inicis musicals de la parella van ser els habituals de tothom, gravant uns singles que es remunten a l'any 1964 i amb el nom de Valerie & Nick. No sé per què no es van atrevir a posar els cognoms ja aleshores. Aquell 1964 editen 3 singles que passen sense pena ni glòria. Com veuen que això de cantar no els va gaire bé es dediquen a composar cançons. I aquí sí que és on triomfen, ja que l'any 1966 són fitxats per la Motown (la discogràfica per excel·lència del soul) i es dediquen a fer cançons per altres artistes que les porten a l'èxit absolut. Només en poso uns quants a tall d'exemple: Ray Charles "Let's get go stoned"; The Fifth Dimension "California soul"; Diana Ross "Reach out and touch" o "Surrender"; The Marvelettes "Destination anywhere"; Smokey Robinson "Who's gonna take the blame"; The Supremes "Some things you never get used to" i les dos més conegudes, el "I'm every woman" de Chaka Khan (sí, també la va cantar la Whitney Houston) i el "Ain't no mountain high enough" de Tammi Terrell i Marvin Gaye, que ara fa 12 anys els amics de Telefónica la van fer servir per enganyar-nos en una de les seues campanyes publicitàries televisives. Si teniu temps escolteu el single "Tears dry on their own" d'Amy Winehouse i penseu a què us sona...

I, esclar, com aquest pobre matrimoni va veure que les coses li sortien bé escrivint van tornar a provar sort gravant discos un altre cop. Van treure un disc l'any 1973 "Gimme something real", l'any 1974 "I wanna be selfish", l'any 1976 "Come as you are" (res a veure amb Nirvana), l'any 1977 tiren la casa per la finestra i en treuen dos de patac "So so satisfied" i "Send it". Tots aquestos amb una acceptació pobra. L'any 1978 treuen el primer dels tres discos importants de la seua carrera com a solistes, el "Is it still good to ya" amb el tema més conegut "It seems to hang on".

Com ara ja estaven animats, el 1979 publiquen el disc de més èxit (no el millor per mi) "Stay free", on la cançó "Found a cure" es converteix en un hit als Estats Units.

Esperonats treuen nous discos l'any 1980, l'any 1981, el 1982 i el 1983. Arribant l'any 1984 amb un àlbum extraordinari com va ser "Solid" amb el gran hit "Solid" i una altra magnífica peça que és "Outta the world". De fet aquest disc va ser l'únic que va arribar a entrar a les llistes de vendes europees.

A partir de llavors continuen gravant sense èxit. Només alguns singles que són èxits mitjans com fou "Count your blessings" (1986) o "I'll be there for you" (1989). L'última gravació que van fer va ser el 2001 quan van participar en la regravació de la coneguda cançó de les Sister Sledge "We are family" en records de les víctimes dels atemptats de l'11-S.

Us deixo amb "Solid", una excepcional cançó que jo vaig descobrir a començaments dels 90... ves per on... 10 anys més tard.

Habemus Diputació

2011-08-10T14:33:00.006+02:00

Ja tenim Diputació. De fet ja fa dies que la tenim, però aprofito ara que tothom està de vacances i hi ha menys articles per publicar el meu.

La Diputació provincial es va constituir al juliol i tenim de president un senyor anomenat Joan Reñé. Aquest bon home ja fa dies que es mou en política, ha estat alcalde de Fondarella, president del Consell Comarcal del Pla d’Urgell i diputat al Parlament. Per tant, més o menys és conegut per aquí. Des de que és el nou president de la Diputació que crec que l’he vist entrevistat a tot arreu excepte a Signes del Temps. Un càrrec que es veu que és molt i molt important i que ni vostè ni jo hem pogut escollir. Però bé, jo no volia parlar del senyor Reñé en concret. Jo del que volia parlar era de la Diputació.

Ai, la Diputació... aquella institució que ningú vol però que després hi ha baralles per poder-la presidir. Aquella gent d’Esquerra (ex-ERC) que deia que les Diputacions no les volia ni en pintura però que només amb 3 diputats, el Jaume Gilabert va aconseguir la presidència. És curiós. A mi no se m’acudiria mai presidir un club o una associació la qual no volgués, i a vostè? Malgrat tot cal dir que la feina del Jaume Gilabert ha estat força bona: que si la gestió de la ZEPA, la defensa del Segre en l’afer de les estaques aquelles de la captació temporal d’aigua, el seu suport al Museu Diocesà... tanmateix continua sent la Diputació.

Suprimir les Diputacions tothom ho vol fer (fins i tot ara que el PSOE les ha perdut totes potser hi votaria a favor), però a l’hora de la veritat tampoc és que vegi moltes ganes de fer-ho.

Les Diputacions van néixer amb la Constitució de Cadis al s.XIX i després de 175 anys encara continuen igual. Es regeixen per un sistema en el qual els ciutadans (i ciutadanes òbviament) no tenim res a dir. Els partits polítics trien ells els que han de ser diputats, ni vostè ni jo sabem abans de les eleccions qui ocuparà aquests càrrecs. I dins de cada partit hi ha disputes per poder ocupar un escó al carrer del Carme. No és d’estranyar, tenen un souet que ni vostè ni jo devem tenir. A més aquests representats són escollits per unes zones anomenades partits judicials (!?). Sap a quin partit judicial pertany el seu municipi?

A Astúries, Balears, Cantàbria, Madrid, Múrcia, Navarra i la Rioja ja han suprimit les diputacions i, ei, no ha passat res, eh? Els governs autonòmics van assumir les competències i tan amples. A Canàries no en tenen perquè tenen els cabildos i al País Basc, que van a un altre ritme, tenen les diputacions forals, que remenen els seus quartos i els representats sí que són triats directament per la població.

Aquí tenim uns consells comarcals molt propers als municipis però morts de fàstic pel que fa als pressupost. En canvi, la Diputació mou pressupostos estratosfèrics. Fem un pensament, liquidem-les i traspassem competències als Consells Comarcals. Menys burocràcia, més recursos i més racionalitat. Els hi sembla poca cosa?

Amy Winehouse - It's my party

2011-07-25T22:55:00.023+02:00

No conto pas que la mort d'Amy Winehouse fos una sorpresa per ella. Amb el seu estil de vida més o menys ja ho devia de buscar. Mai millor dit, aquest final estava cantat. Ara bé, el que no sabria dir si és casualitat o està fet asprés és el fet d'haver triat aquesta edat de 27 anys que converteix els mites en llegenda. "Viu ràpid, mor jove i deixa un bonic cadàver" va ser la frase premonitòria que va dir James Dean i que es van aplicar amb molt misticisme Jim Morrison (The Doors), Kurt Cobain (Nirvana), Brian Jones (Rolling Stones), Janis Joplin, Jimi Hendrix, Robert Johnson i amb no tan misticisme Pete de Freitas (Echo & the Bunnymen), Dave Alexander (The Stooges), Kristen Pfaff (Hole), Jacok Miller (Inner Circle), Peter Ham (Badfinger), Pigpen McKernan (Grateful Dead), Alan Wilson (Canned Heat), Cecilia o Richard James Edwards (Manic Street Preachers). Tots ells morts als 27 anys, bé, excepte el Richard James que encara està desaparegut.

Amy Winehouse amb només 2 discos passarà (diguem que ja ha passat) a la història de la música, tant pel seu disc "Back to black" com per la seua no música, és a dir, per aquesta estètitca de pentitat rocambolesc i pintat als ulls que moltes adolescents han imitat, i que ja tenen a qui venerar. És a dir, un estil propi. Com va ser Jim Morrison, o Kurt Cobain...

Winehouse debuta entre nosaltres de forma desapercebuda. L'any 2003 publica el seu àlbum de debut "Frank" que només al Regne Unit té sonoritat i que ens deixa singles inadvertits per nosaltres com "Stronger than me", "Take the box", "In my bed" o "Fuck me pumps" (la lletra de la qual descriu un prototip de noia més habitual del que ens pensem). Un disc més aviat jazzístic.

El 2007 la història canvia i amb el disc "Back to black" rep 5 Grammys de patac gràcies a una cançó que aquell estiu ningú va parar de cantar (si més no la tornada), "Rehab", que vostè i jo recordem pel famós "no, no, no" on l'Amy ja deixava clar que no volia anar a cap centre de rehabilitació... i així li ha anat. En aquest fabulós disc de tornada al soul (menys jazz) que ens va obsequiar hi ha altres temes aprofitables com "Valerie" que canta amb Mark Ronson o el que dóna títol al disc "Back to black". I també algun single sobrant com "You know I'm not good" (single premonitori i sobrevalorat) o "Tears dry on heir own".

A mi la seua veu em recorda la veu de les grans dames del soul i el R&B. No sabria dir a quina exactament, més Aretha Franklin que Gladys Knight, però hi ha dos cançons que demostren el seu gran potencial de veu i que, curiosament, són 2 versions d'aquella època: "Will you love me tomorrow" i "It's my party". La primera és una cançó de Gerry Goffin i Carole King de l'any 1960 que van popularitzar The Shirelles (1960) o d'una forma diferent Bryan Ferry (1993). D'aquest tema l'Amy Winehouse fa una versió fabulosa dins de la banda sonora de la peli "El diario de Bridget Jones: sobreviviré" de l'any 2004.

I encara més extraordinària és la versió del 2011 de l'"It's my party" popularitzada l'any 1963 per Lesley Gore i que s'inclou dins del disc "Q soul bossa nostra" de tribut al productor Quincy Jones. Una llàstima. Mor la veu, neix la llegenda.

Adéu Unio Esportiva Lleida, bon dia Lleida Esportiu

2011-07-19T22:29:00.026+02:00

S'ha acabat la Unió Esportiva Lleida. Ha estat una llàstima, però estava anunciat. Han estat massa mans que han volgut fer malbé el club, començant per Jaume Llauradó i acabant per Xavier Massana. No sé encara com jutjar Tatxo Benet o Annabel Junyent.

Vaig al Camp d'Esports des dels 7 anys. El primer partit al qual vaig anar ho vaig fer acompanyat de mon pare i ma mare i va ser un Lleida-Avilés i on al marcador encara hi posava L (de local) i V (de visitante) i on un senyor canviava els números manualment quan es marcava un gol. Des de llavors ja em vaig fer soci, primer infantil, després juvenil, després universitari i finalment sènior. Crec que dec portar uns 27 anys de soci. Ara sóc el 420.

Els meus primers anys van ser a Gol Sud, sense cadires i acompanyat de gent que avui en dia ja no està entre nosaltres, com el Manel o el Pepito. Allà féiem fogueres a l'hivern per fer passar el fred. Passaven equips com el Lalín, el Arosa, el Sanse, l'Endesa, el Calvo Sotelo, el San Fernando o l'Erandio. Vam veure entrenar Roberto Álvarez, Jordi Gonzalvo, Koldo Aguirre i el gran Mané. Les parades espectaculars de Roberto, la banda de Pizo Gómez, els penalts del Tubo Fernández, la generació lleidatana de Rubio-Palau-Elcacho-David-Hernández-Emili, els gols de James Cantero i Mariano Azkona, els guants als peus de Pablo Gómez, Pedro Gálvez, Amavisca, Gustavo Matosas i José Ramón Sánchez Planelles, i l'ascens a 1a divisió dels Ravnic, Jaime, Virgilio, Txema, Gonzalo, David, Gracia, Sigüenza, Bartolo, Palau, Rubio i Bernal. Ah, i atracaments com els casos Mayoral Cedenilla, Puente Rodríguez i Paz García contra el Barça (com és habitual) o Queralte Simón contra el Sabadell i el cas Suker contra el Sevilla. Fins i tot vam descobrir un lateral baixet i ràpid anomenat Roberto Carlos que jugava amb l'At Mineiro en un Ciutat de Lleida on la Penya els Xuts no deixava d'animar.

Després vaig passar a Gol Nord Alt, on ens ajuntàvem uns quants amics i on vam gaudir tardes glorioses amb Juande Ramos i Víctor Muñoz a la banqueta. I decepcions amb Antonio López, Txetxu Rojo o Miquel Coromines. Vam perdre una promoció contra l'Sporting, però vam disfrutar moltíssim amb la classe de Boban Babunski, els passes d'Antonio Calderón, la seguretat de Quique Álvarez, les bandes de Gerard Escoda i Pep Setvalls, la distribució d'Antonio Roa, les excentricitats de Carles Busquets, els gols de Raul Tamudo, PAco Salillas i Josemi i les faltes de Goran Stankovic, Óscar Arias i Dimitri Kutnezov.

Finalment ara tinc la meua localitat a lateral baixa. Temps de crisi, des de que Antoni Siurana va cometre l'error de llençar el club en mans de l'incompetent esportiu més gran que ha parit el món i que es diu Jaume Llauradó. Ens havíem convertit en l'equip ascensor de 2aB a 2aA, amb 2 descensos en l'última dècada. Contractes milionaris a 2aB com els de Tevenet o Sergio Rodríguez. Entrenadors amb poques idees com Felipe Miñambres, Zubillaga, David Vidal o Esteban Vigo. I un sarpat de jugadors que no servirien ni per jugar al Ciutat Jardí de 3a Regional. Fins ara que amb Emili Vicente a la banqueta i amb la nova formada de jugadors lleidatans (els germans Bosch, Imaz, David Giménez, Xavi Gabernet, Miki Massana, Dani Pujol...) torna a començar tot de nou. I hem de continuar lluitant amb el pay-per-view que tan mal ha fet al futbol.

Diguem-li Lérida Balompié, CD Leridano, UD Lérida.... Ara no serà la nostra Unió, el jutge ha dit que serà el Lleida Esportiu... però per tots nosaltres continuarà sent lo Lleida.

Perdonin que no hagi escrit amb el meu estil habitual. Ja veuen, volia ser un post emotiu i potser m'he passat, no?

10 notes sobre 10 dies a Almeria

2011-07-18T23:41:00.007+02:00

Quan ja he passat el 25% del meu temps estival de vacances acabo de tornar d'una estada de 10 dies per Almeria. Com a subjecte educatiu que sóc tinc tendència professional a posar notes i per això faré aquest exercici de valoració d'aquesta estada. El 0 no el considero perquè segons diuen no és pedagògicament correcte.

10: Les autovies. En total vaig fer 2000 km de viatge. Per carretera vaig fer els trajectes Lleida-l'Ampolla i viceversa. Per autopista de l'Ampolla a Sagunt i viceversa, tot el demés autovia. Però escolti'm quines autovies, res de radars! No com aquí, on hi ha un radar cada 10 km de mitjana (de Lleida a Alcover 75 km i 7 radars). Totes les capitals estan enllaçades per fabuloses autovies. Bé, capitals i no capitals.

9: El poblet de Mojácar. Sí, és veritat, està preparat per atreure un turisme que passegi i compri records en les seues botiguetes dels carrers estrets típicament andalusos. Però miri, a mi em va agradar. De la part marítima del poble oblidi-se'n, és com Salou.

8: El gran centre de la Plataforma Solar de Tabernas. Han sapigut treure ús de la seua climatologia de forma esplèndida. A més ho tenen tot molt ben muntat per fer visites molt i molt didàctiques per a visitants interessats en aquesta tecnologia. I per a no tant interessats també. (Per arribar aquí vaig haver de fer 7 km per carretera no autovia!)

7: L'hotel. Vam estar en el Cabogata Mar Garden Hotel de la cadena Garden Hotels que desconeixia i que he quedat encantat. Ja tinc una nova llista d'hotels per posar a la llista.

6: Mirin que vaig menjar gaspatxo cada dia i no en vaig trobar cap que m'acabés de convèncer. O poc cogombre, o massa tomata... Conclusió: de la mateixa manera que penso que a València no saben fer paelles (hauria d'estar penat posat faves o mongeta a l'arròs), a Andalusia no saben fer gaspatxo. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

5: El caràcter de la gent. Estic acostumat a anar a hotels on hi ha molt ciutadà del nord d'Europa. En aquest hotel la gran majoria de gent era espanyola, del sud sobretot. I tenen un caràcter, en general, que no m'agrada gens. Parlar amb veu molt forta, entrar cridant als restaurants, tractar als cambrers demanant les coses sense "sisplaus" ni "gràcies". No m'agrada, fins i tot em molesta. No m'agrada que m'agafin confiança i em tractin com un dels seus.

4: La ciutat d'Almeria. Té un carrer comercial no gaire apte per passejar-hi i la resta de la ciutat se l'han d'imaginar com una megaMariola. A favor seu val a dir que la fortificació de l'Alcazaba la tenen molt ben cuidada.

3: El paisatge. En general el paisatge d'Almeria és lleig. Es pot dividir en dos parts: hivernacles i res. I res és res. L'entorn de Llardecans al costat del desierto de Tabernas és Aigüestortes. Només es salva l'entorn del Cabo de Gata, amb unes carreteres que diria que són on graven tots els anuncis de cotxes.

2: Els estafadors dels que es dediquen a fer negoci amb els suposats decorats de pel·lícules de l'oeste. Et fan pagar un preu que volta els 12 € per entrar. Et fan passar per uns decorats, als quals Port Aventura els hi dóna centenars de milers de voltes. Et fan una exhibició d'alguns actors d'aquells que es guanyen la vida simulant que reparteixen òsties i de tot això en diuen atractiu turístic. Fins i tot tenen un part temàtic del tema anomenat Mini Hollywood. Eviteu-ho.

1: Canal Sur, que fa amb els toros el mateix que TV3 fa amb el Barça. El 90% de la programació són toros i, com passa aquí, el més preocupant és que la gent ho mira.

Una Paeria vintage

2011-06-19T16:16:00.004+02:00

Després de les eleccions municipals del 22-M em dóna la sensació que a la Paeria han agafat la màquina del temps i han retrocedit fins als anys 80. Una Paeria amb només 3 formacions polítiques: PSC, CIU i PP que evoca els temps del Siurana, el Francesc Villanueva, el Jaume Magre, el Pere Yuguero, la Marta Roigé, el Guillem Sàez i el Carlos Gómez Estopiñán.

El PSC ha passat el corró i s’ha quedat l’Àngel Ros com a cabdill únic a l’ajuntament. Ell i catorze regidors més té el PSC (o el PSOE, depèn de si escoltes l’Àngel Ros o la Tere Cunillera!) a la Paeria. Uns regidors que en el cas d’haver-hi llistes obertes molts d’ells haguessin tret menys vots que els neofatxes d’UPyD (81).

CIU continua com sempre. Ara un regidor amunt, ara un regidor avall. Sembla que ni presentant a Superman (amb permís de Manuel Oronich) podria guanyar ara mateix. Al professor Zaballos, que té una molt bona oratòria li recomanaria que cridés una mica més, que per fer-se lloc en política a vegades és el que cal. Una travessia pel secà els espera al grup municipal de CIU.

I això del PP sí que és de jutjat de guàrdia. Per molt que em posi a reflexionar no puc entendre que 7410 persones hagin votat la Inma Manso. Les vegades que l’he sentit parlar m’ha mig trencat els timpans. No entenc com una persona amb el seu nivell de català pot aspirar a ocupar un càrrec a la nostra Paeria. Aquest dijous vaig assistir amb uns alumnes meus al Plenari dels Adolescents i sentir-la parlar produeix vergonya aliena. Com puc exigir als meus alumnes que dominin la llengua catalana quan senten que una portaveu d’un grup municipal parla d’aquella manera?

Amb tot això, quin debat pot generar aquest ajuntament amb només 3 forces polítiques? 8415 vots ens hem quedat sense representació (parlo en primera persona perquè el partit que vaig votar jo també s’ha quedat sense regidor). Això representa el 19,3% dels vots emesos (sense comptar els blancs ni nuls). Què volen que els digui, una salvatjada deixar el 19,3% dels votants sense representació. Si ho volen comparar, CIU va obtenir 8212 vots i té 6 regidors. No ho troben il·lògic? Culpa d’una llei d’Hondt i d’un sistema electoral que tots els partits diuen que volen canviar i que mai no troben el moment, curiós...

Si en aquestes eleccions haguéssim fet un sistema de proporcionalitat directa entre vots i escons sense tenir en compte el llindar del 5% mínim per poder entrar a la Paeria ni la llei creada per Victor d’Hondt la composició hagués estat de PSC 13; CIU 6; PP 5; ICV 1; ERC 1; CUP 1. Cada regidor estaria al voltant dels 1430 vots. Tindríem una Paeria molt més plural, amb 6 formacions. Fins i tot el PSC no tindria majoria absoluta, però el fet no seria gaire significatiu. Ja sabem que tant ICV com ERC són els satèl·lits que sempre estan en òrbita pel PSC.

Au, doncs això és el que ens espera... quatre anys avorridíssims d’ajuntament.

Lo Sebastià. Lo sinyó Gràcia.

2011-06-15T23:05:00.006+02:00

Ja fa uns dies ens vas deixar. Com diuen els castellans vas anar-te amb la música a otra parte, en el teu cas amb la música de la tenora.

Puc dir que la meua infància i joventut la vaig passar amb la teua companyia. Ja fos en contacte real o en contacte telefònic. Aquelles reunions dels Huracans que devien ser interminables al nº2 del carrer la Palma. Havia anat moltes vegades a buscar a mon pare enmig del Pepín, el Manel, el Quimet, l'Alba, el Ramon i el París. En aquell pis d'escales fosques, estretes i inacabables on em rebia la Maria i la vostra inseparable Tana.

Recordo participar en infinites Festes de Retrobament Sardanista a Corbins, Cervià de les Garrigues, l'Albagès, Alguaire... on els menús de dinar cada any eren els mateixos! Els Aplecs de la Sardana del Racó d'en Pep i de les Basses d'Alpicat... I les Ciutats Pubilles de la Sardana, on per primer cop i de molt petit vaig descobrir que existia la Catalunya Nord anant a Ceret i a Sant Llorenç de Cerdans. Recorries institucions buscant quatre duros per muntar una ballada de sardanes... mentres ara donen subvencions a fons perdut per muntar Ferias de Abril... ja se sap, el socialisme...

Et recordo també a la llibreria Guimet. Penso que darrere del taulell no t'hi vaig veure mai, sempre estaves voltant pel mig dels prestatges que havia en una espécie de sala apart entrant a la llibreria a mà dreta. En aquella llibreria tenies qualsevol llibre escrit en català. Sempre trobava el llibre que necessitava per extrany que fos. I a part de trobar aquell llibre que necessitava sempre me'n treies 4 o 5 més per recomanar-me. Suposo que en temps d'aquells ancestrals la llibreria devia ser un punt de trobada subversiu del catalanisme d'aquella època.

Un dia em vas explicar que durant el franquisme, quan venien segons quins personatges afins al règim, et venien a buscar a casa i t'embotien al calabós del que és avui la subdelegació del Govern (símbol encara de l'ocupació espanyola). I fins que l'interfecte en qüestió no tornava a escampar la bòria no et deixaven anar. Sempre mogut pel catalanisme estaves enmig d'aquells homenots de la Joventut Republicana de Lleida en temps de la transició. Quan JRLL i ERC no havien perdut ni els ideals (uns) ni les sigles (els altres). Quan van perdre ideals i sigles ja te n'havies cansat de tanta farsa.

No has parat en cap moment, el dissabte a les 15:00 era obligat a casa escoltar La Sardana a Ràdio Lleida i llegir la pàgina de la Veu de la Sardana a La Mañana. Unes tradicions que ara s'han trencat de cop i volta.

I no voldria acabar sense remarcar l'última fita que has aportat. Lo Nou Diccionari Lleidatà es va fer gràcies al Sebastià. Segurament que no exageraria si digués que potser el 10% de les paraules són aportacions teues. No vas parar de remoure per terra, mar i aire per intentar que publiquessin el llibre. Al final ens en vam sortir. I em deixat els lleidatans al lloc on la nostra cultura es mereix.

Espero que ara els lleidatans deixin el teu nom allà on també es mereix.

Los Manolos - All my loving

2011-06-04T22:16:00.052+02:00

La rumba catalana és un estil que sempre m'ha agradat. Suposo que el fet de ser descendent d'un homenot nascut i criat entre los gitanos i calistros del Pla de l'Aigua hi deu haver influït. Sentir cantar un garrotín encara posa la pell de gallina. Ei, que un garrotín és una cosa artística de collons de mico! a més, un garrotín sempre, sempre cal cantar-lo en lleidatà. Sinó no és garrotín. Tot i que els andalusos Smash tenen la seua particular versió editat pel mític segell Chapa Discos.

A casa s'escoltava força el Peret, i de petit coneixia també el Gato Pérez. Però va ser l'any 1991 amb una versió de l'"All my loving" dels Beatles que em va acabar de captivar. Un disc absolutament imprescindible anomenat "Pasión condal" d'un grup de 10 músics anomenats Los Manolos que em va fer descobrir les arrels gitanes rumberes catalanes. Un dels fundadors de Los Manolos era Carles Lordan, que la setmana passada con su barca se fue a naufragar per culpa d'un accident de cotxe.

"Pasión condal" és dels pocs discos 100% aprofitables de la història del pop (si algú creu que aquí m'he passat és que no en té ni idea de rumba). L'"All my loving" va ser horriblement comercial aquell estiu. "El meu avi" va acabar imposant-se en totes les festes majors per sobre de l'havanera d'Ortega Monasterio. "La barca" del Gato Pérez (que no he trobat a Youtube!!!). Una versió sensacional de "El muerto vivo" de Peret que tots hem cantat algun cop. La divertídissima vesió de l'"Strangers in the night" del Frank Sinatra. La "Carta de amor" de Juan Luis Guerra i temes propis com "Esa rumba va" i "Dame un beso". Va ser el 3r disc més venut l'any 1991 i conto que deu ser un dels cd's que més vegades ha sonat a casa meua!

Immediatament i aprofitant la tirada publiquen "Dulce veneno". Amb una portada el dibuix de la qual ja ha quedat com el seu logotip. El disc també està molt i molt bé. El single "Una aventura", una genial i animada versió del "Qualsevol nit pot sortir el sol" de Jaume Sisa. Una altra vegada hi surt versionat Frank Sinatra amb un immillorable "Cheek to cheek" i una fricada com és el "Lay Down Sally" (que tampoc està a Youtube!) d'Eric Clapton, versió gratament acceptada per un purista de Clapton com sóc jo.

L'any 92, any que tots els catalans ens obliguem a recordar, Los Manolos salten a la fama amb els JJOO de Barcelona, aquells que vam pagar tots els catalans perquè a Barcelona poguessin fer la ronda de Dalt i la del Litoral. En l'acte final en què tots recordem Constantino Romero dient "Atletas bájense del escenario", Los Manolos eren els responsables que els atletes estiguessin ballant a so de rumba l'"Amigos para siempre" d'Andrew Lloyd Weber. Des de llavors aquesta cançó ja ha quedat en l'imaginari popular i s'utilitza per posar punt i final a les actuacions musicals en les bodes. També van versionar el "Gitana hechicera" de Peret.

Un èxit descomunal dels quals 3 d'ells (el de la cua i dos més) se'n volen aprofitar, se'n van del grup i funden Chocolate, que treuen un bon primer disc però que en aquest article no ve a tomb. Més tard el Joan Herrero (el de la cua) fa carrera en solitari amb poc èxic com The Manolo. Intentant rendibilitzar la tirada del nom.

El 1994 encara aguanten força bé amb el seu 3r disc "Bailes regionales", amb una portada horrorosa i versions d'"Il mondo" de Jimmy Fontana, "Que te quiero" de Katrina & the Waves o "Gran ganga" d'Almodóvar & McNamara. En aquest disc ja se'ls veu una mica esgotats, però encara és potable. Els recordo als Campos aquell any per les Festes de Maig fent-nos cantant a tots allò de calamares por aquí, boquerones por allá.

Més tard funden la productora Ventilador Music, el nom ve d'una de les cançons de "Dulce veneno", "El ventilador" (del Gato Pérez). Dels 10 que eren al començament en deuen quedar només 5 i el 1998 editen un disc ja obviable titulat "Robando gallinas". I a partir d'allí han anat tirant de recopilatoris, ara entra un músic nou, ara en surt un altre, ara torna un dels que havia marxat... només una última versió el "No puedo quitar mis ojos de ti".

Una llàstima tot plegat com ha acabat, però va ser molt bonic mentres va durar. Van anar sorgint altres grups com Los Rolin, Los Romeros o Los Sobraos, però res... A veure si el Carles Lordan per allà dalt s'anima i fa una versió del "Padre Nuestro" o "Pon tu mano en la mano"....

Us deixo potser amb el pitjor videoclip de la història de la música, però una cançó que va significar molt: "All my loving".

La Buena Vida - La mitad de nuestras vidas

2011-05-25T23:24:00.042+02:00

Sembla ser que, estadísticament, la mort es ceba sobretot amb el baixistes dels grups. Portem una mala ratxa en aquest tema i ara li ha tocat a Pedro Sanmartín, el baix d'un dels grups emblemàtics del panorama indie espanyol, La Buena Vida.

La Buena Vida és un grup fundat a Donosti a mitjans dels 90, enmig d'una onada de nous grups autoanomentas indies o alternatius. D'aquella època són els Australian Blonde (potser els més coneguts), Los Planetas, Nosoträsh, Dover, los Fresones Rebeldes, Le Mans o coses molt més estrambòtiques com El Niño Gusano o Doctor Explossion. Grups que anys més tard desembocarien en altres com La Habitación Roja, Deluxe o els més mediàtics la Casa Azul. És a dir, gairebé tot el repertori dels Primavera Sound...

El primer que vaig escoltar La Buena Vida va ser un single de l'any 1995 anomenat "Magnesia" inclosa dins dels eu àlbum de debut "Los mejores momentos". Una cançó que dins dels cercles alternatius va tenir el seu èxit, tot i que parlar d'èxit en música indie no sé si és bo o dolent per la mateixa filosofia indie. A mi la cançó no m'agradava. També d'aquell temps és una curiositat que s'incloïa dins de la BSTV de "Cuéntame", la cançó "En bicicleta" .

El 1997 arriba el seu disc més conegut "Soidemersol" (llegiu el títol al revés i potser entendreu quelcom), en el qual adopten una forma de fer diferent i els hi dóna per posar arranjaments orquestrals de corda i vent. La revista Rockdelux va situar aquest disc en la posició 67 dels 100 millors discs espanyols del s.XX. En aquest disc trobem els singles "Pacífico" i "Desde hoy en adelante", sobretot val la pena el començament d'aquest últim.

Després vindrien "Panorama" (1999) i "Hallejullah" (2001) amb un estil molt semblant i dels quals destacaria la cançó "Tormenta en la mañana de la vida", més que res perquè us feu una mica la idea de les filosofades que deien les seues lletres.

Al 2003 graben el que per mi és el seu millor disc "Album" (no s'hi van matar gaire en el títol) on s'inclouen "Un actor mexicano" i "Los planetas", un tema d'homenatge al grup de Granada Los Planetas. El motiu? Perquè eren col·legues. Per torna-los el favor, anys després Los Planetas graben el single "Y además es imposible" (2004) amb La Buena Vida.

L'any 2006 publiquen "Vidania" amb una cançó fabulosa "La mitad de nuestras vidas", la millor cançó del grup i segurament també la més comercial. I el 2009 Pedro Sanmartín ens deixava ja el seu últim treball "Viaje por paises pequeños" havent canviat de discogràfica després d'uns quants anys en la mítica Siesta.

La Buena Vida no ha deixat de ser un grup de culte, és a dir, el que es diu sempre dels grups minoritaris... Us deixo amb "La mitad de nuestras vidas".

Els 27 districtes de Lleida

2011-05-14T12:25:00.004+02:00

Suposo que després de veure un munt de cares de senyors (i senyores) penjant dels arbres i fanals de la nostra ciutat ja se n’haurà adonat que hi ha unes eleccions a prop. En concret li informo que són unes eleccions municipals on els senyors i senyores que anem a votar escollirem, en el cas de Lleida ciutat, 27 regidors (i regidores) per la Paeria.

Enguany, durant la campanya electoral estic a l'atur, però personalment trobo que les eleccions municipals són les més divertides i interessants. Són unes eleccions (en teoria) de proximitat entre els candidats (i les candidates) i els votants. En el cas dels pobles la cosa s’accentua molt més, ja que normalment tothom coneix tothom i cap dels integrants de les llistes electorals passa desapercebut.

En el cas de la ciutat de Lleida és diferent. Segurament vostè recordarà el partit que va votar ara fa 4 anys. Fins i tot recordarà el cap de llista d’aquell partit. Però... recordem el nom del segon de la llista? I del tercer? Seríem capaços d’anomenar el nom dels 27 regidors (i regidores) actuals de la Paeria sense mirar cap xuleta? Pensi, pensi... Jo reconec que en podria dir un bon sarpat ja que per motius polítics em toca estar pendent de tot el que es mou. Però la gent recorda l’Ismael Zapater? O el Francesc Mitjans? I la Bea Obis? I el Lluís Franco? O d'una tal Xari Rodríguez? El Xavier Sàez i l’Isidre Gavín ja no valen.

Des de Reagrupament sempre hem defensat que cal canviar els sistemes electorals. Imagineu que dividim Lleida en 27 districtes electorals. Si us ho pareu a pensar serien districtes força petitets. Cada petit districte triaria el seu regidor (o regidora). Aquest regidor representaria un petit grup de votants a qui podrien demanar explicacions. A més, cada 4 anys s’hauria de treballar molt bé el seu electorat i aquest electorat li revalidaria o no el seu càrrec pels següents 4 anys. S’aconseguiria una fidelitat entre el votant i el regidor. I, segurament seria una eina per tal d’afavorir la participació. Per exemple, podríem votar a l’Àngel Ros o al Txema Alonso sense necessitat de votar una llarga llista de noms del PSOE (o era PSC?).

Ara fa uns dies hi va haver eleccions a la Gran Bretanya. Iain Gray, el cap dels laboristes escocesos ha estat a punt de perdre el seu escó, li va anar de 151 vots, i això que és el líder del seu partit. Aquí això seria, de moment, impossible. Si un partit es fot la gran castanya, alguns continuaran tenint la cadira assegurada.

I ja que hem parlat de regidors, m’agradaria acabar amb un comentari pel Txema Alonso. Benvolgut Txema, tots el que et recordem amb el 5 a l’esquena i amb la samarreta per fora volem saber si tu sents pel nostre Lleida el mateix que senten els jugadors que tenim aquesta temporada. Tu que tens influències, si la resposta és afirmativa (que creiem que sí) no deixis que ens rematin d’aquesta manera. Gràcies. T’ho diu el soci 420.

El Berguedà (i III)

2011-04-30T14:48:00.011+02:00

I al tercer dia s'acabà el pressupost. Però ens va donar temps d'acabar d'enllestir alguns racons de la comarca. Ja aviso que si l'estimat lector (o estimada lectora) troba a faltar alguna ressenya sobre la part del Pedraforca (Gósol, Vallcebre...) és que té raó. No hi vam estar. La zona del Pedraforca ens la guardem per alguna altra excursió.

El tercer dia d'excursió va ser una mica "un poco de todo y revuelto". Vam començar el dia (després de fotre'ns l'esmorzar de forquilla i porró de Cal Marçal) anant a Olvan. És un poble que cau a la dreta de la C-16 abans d'arribar a Berga. Com els Babunskets ja devien d'estar farts de veure ermites i coses d'aquestes rares que mirem els grans, vam decidir que fossin ells ara els qui s'ho passessin una mica distrets. Així que vam visitar un lloc anomenat Fuives on s'autodefineixen com el Centre Mundial del Ruc Català (bestial!). És un nucli zoològic amb una masia del s.XII on tenen més de 150 rucs catalans (dels de 4 potes) pasturant per allà. Casualment el dia abans havia sortit al programa Veterinaris de TV3. S'ho fan pagar a l'entrada però la canalla està distreta mirant bèsties i escoltant les explicacions del Joan (fill). El Joan (pare) em va confessar que el dia que se li va acudir muntar aquest negoci "se li va aparéixer l'àngel de la guarda". I ja té raó ja. Per visitar unes quadres i uns femers...

Un cop va passar el ratet aquest vam tornar a la normalitat visitant coses de grans. El Baix Berguedà (i el Bages) és conegut pel patrimoni industrial de les seues colònies tèxtils. A més, la sra Babunski i per culpa de l'"Olor a colònia" de la Sílvia Alcàntara em va fer anar a visitar la colònia més immensa que deu haver en tot el món. Cal Vidal és tocant a Puig-Reig i pels que estem acostumats a veure la Mata de Pinyana (Alguaire) tot aquell conjunt d'edificacions impresiona. Les cases, la fàbrica, l'escola, el teatre, la fonda, la biblioteca, el colmado... tot molt bé. Això sí, una mica fantasmagòric l'ambient. I el senyor Vidal aquest no sé si va tenir molt olfacte pels negocis, va ser l'última colònia que es va construir i la primera que va tancar. No sé què devien pensar els sindicats d'aquell temps. Devien estar defensant els funcionaris, com sempre.

Per anar a dinar vam decidir arribar-nos a Sant Jaume de Frontanyà, poble emblemàtic perquè és el municipi de Catalunya amb menys habitants (coranta-i-pico). La carretera (per dir-ho d'alguna manera) passa per 2 poblets (Vilada i Borredà) que també tenen les seues cosetes però que no ens hi vam parar. Sant Jaume té una església romànica d'estil llombard amb un cimborri dodecagonal, cosa que em va fer molta il·lusió. Les innovacions poligonals i polièdriques em fan molta gràcia perquè la geometria m'alegra la vista. El poble està vist en dècimes de segon així que vam anar a la Fonda Marxandó a dinar. Evidentment, en un poble on hi ha més domingueros que habitants no teníem lloc. Almenys el que sí havíem de fer és donar-li el dinar a la petita Babunski, així que li vam donar el potito al sinyó alcalde de Sant Jaume i propietari de la Fonda (de seguida vaig entendre perquè l'ajuntament no deu concesdir llicències per obrir més restaurants) perquè ens l'escalfés. Però l'home no sabia fer anar el microones! Que li havíem d'explicar naltres sobre microones a l'alcalde de Sant Jaume? Alcalde que s'ha presentat pel PSC i per ERC, un paio curiós. A les últimes eleccions només van votar 12 persones.

Al final vam dinar a Borredà, en un camping-hotel-casa rural anomenat Mas Campalans. Com sempre vam menjar de fàbula i per 40 €. No m'ho podia creure.

Per acabar el dia vam decidir donar un tomet per Puig-Reig i per la colònia Pons. El més espectacular és l'església dedicada a Sant Joan i feta construir pel senyor Pons. Crec que està dedicada a Sant Joan i és de finals del s.XIX. És molt xula. I el parc que tenen per fer-hi un passeget també.

I aquí es va acabar, les vacances i el pressupost...

El Berguedà (II)

2011-04-24T22:43:00.014+02:00

Continuant investigant la comarca del Berguedà, el segon dia va tocar la part de dalt de la dreta. Vaig descobrir que la concessió de l'autovia acaba a Berga i que a partir d'allà la C-16 es transforma en carretera, però molt bona carretera. Després de deixar el pantà de la Baells al costat (que està a hores d'ara acaramullat!) em vaig trobar amb la famosa tèrmica de Cercs.

Els meus interessos tecnòlogics i científics van fer que parés a observar aquella obra d'enginyeria enmig de la muntanya i les mines de carbó ja abandonades, però explotades turísticament. La torre de refrigeració és impressionant... i mentres tot ésser viu crida a favor del tancament de les nuclears, tota aquesta colla d'ecologistes que celebren el Fira Natura a Lleida amb l'aire condiconat del pavelló nou a 0º, no diuen ni xerric ni merric sobre les tèrmiques... no deu vendre tant això...

El nostre objectiu familiar aquesta jornada era visitar el poble famós per la frase "Jau, Coloma!". Castellar de n'Hug ha passat a la història de TV3 gràcies als concursos de gossos d'atura. Abans d'arribar a Castellar de n'Hug parem a les Fonts del Llobregat. A peu de carretera hi ha l'hotel Les Fonts i una enorme botiga de records que ja fa intuir el que t'espera. Vam deixar el cotxe aparcat a la vora de l'hotel i vam fer un trajecte d'una mica més d'un quilòmetre a peu per un camí més o menys apte per cotxet de nen. Al final del tot i cansats de la pujada arribem a una megabotiga d'objectes de record i un megaaparcament que si hagués sapigut de la seua existència m'hagués estalviat la pujada a peu. Ah, i un bar, evidentment. En un lloc turístic no pot faltar el bar i la botiga de recordatoris típics. Tot i això el paisatge és meravellós, a mi em va impressionar molt com brolla l'aigua per qualsevol roca i pedra de les que voregen el riu. I també m'impressiona que aquell que neix allà és el mateix riu que veig quan passo l'A-2 per Martorell.

La sensació que em va donar en arribar a Castellar de n'Hug és que aquell poble era una espécie de parc temàtic per a domingueros. Les cases estan molt ben reformades i el poble en conjunt és bonic. Però totes les cases es poden classificar en dos tipus: a) botiga de venda de carquinyolis, ratafies i embotits típics i, b) restaurant. No hi ha res més. Va ser difícil escollir un restaurant (tots tenien bona pinta), però finalment em vaig decantar per un que tenia a la carta els famosos pèsols negres de muntanya amb bacallà i cansalada. I poden imaginar que és el que vaig demanar de primer. Quan li vaig preguntar al senyor de l'Armengou (aquest era el nom del resturant) d'on venia la tradició dels pèsols negres, em va dir que aquests pèsols els feien servir per alimentar el bestiar, fins que es van adonar que els pixapins se'ls fotien també. No hase falta desir nada más. Deuen ser els pèsols que donen a la vedella DOP Berguedà. No cal dir que tota la carn que vam menjar també era deliciosa!

Abans d'arribar a Castellar de n'Hug (o després de passar-hi, segons com es miri) vam parar a donar un tomet a la Pobla de Lillet. També és un poblet pintoresc però sense l'explotació característica. Tenen un casc antic arregladet i un parell de ponts sobre el Llobregat que fan molt goig. Hi ha una vista molt bonica de la vila a mesura que vas baixant la carretera. També tenen un parell de coses curioses com són els desconeguts jardins Artigas (una petita joia gaudiniana que a mi no en sonava de res i un marmotreto molt interessant que és la fàbrica de ciment Asland, situada en el paratge conegut com el Clot del MOro. Ja veieu, turisme per a tots els gustos. Hi ha un tren que et porta a aquests llocs, un tren turístic que a les 5 de la tarde ja està tancat. Turístic a collons... ja em direu... Dins del terme també hi ha el Santuari de Falgàs rodejat d'un bonic paratge natural. I el monestir romànic de Santa Maria de Lillet, que no el vaig trobar gran cosa que diguem.

I aquest va ser el 2n dia... també continuarà...

El Berguedà (I)

2011-04-23T23:31:00.013+02:00

Aquest cop ha estat el Berguedà la víctima de les meues vacances. Aviso que no havia voltat mai per aquella comarca, de fet, el més aprop que havia estat era a Balsareny pel sud i a la collada de Tosses pel nord. I realment vaig començar les meues vacances en aquella terra amb un alt grau d'indignació per l'autovia que hi ha fins a Berga (C-16). No pel fet d'haver autovia, sinó pel fet que mentres des de Lleida hi ha unes merdes (sic) de carreteres per anar a Tarragona, la Val d'Aran o Andorra, els pixapins tenen una autovia bestial per sortir el cap de setmana. I a més em va semblar que la concessió (CEDINSA) és en forma de peatge a l'ombra, és a dir la Generalitat (és a dir jo) paga a l'empresa pel nombre de cotxes que hi circulen... quantes vegades hauré pagat jo sense haver-hi passat mai?

Bé, i després d'aquest primer contacte amb el Berguedà la cosa va anar a millor. Ens vam instal·lar a l'hotel Cal Marçal de la colònia de Cal Marçal de Puig-Reig (Purrei com diuen els autòctons de la zona, suposo que el Ramon Solsona que compartia hotel se'n va adonar) i crec que sense exagerar deu ser l'hotel amb millor relació qualitat-preu-fato per menjar que estat mai. Segur, segur.

El primer dia vam visitar Berga, la capital. El que és el casc antic, doncs bé, la veritat és que el promocionen molt, però està molt deixat. D'aquí uns anys potser farà més goig perquè el Pla de Barris està rehabilitant totes les cases, però de moment el vaig trobar obviable a part de no ser gens recomanable per fer el recorregut amb cotxet de nen. I la plaça de la Patum, aquella que sempre surt a la tele amb un futimé de gent me la imaginava molt més gran!!

Molt millor és la rodalia de Berga amb paisatges impressionants a pocs quilòmetres. Cal pujar al Santuari de Queralt i perdre-hi una bona estona amb les vistes (hi ha ascensor) i la típica llegenda de la marededéu trobada corresponent. També cal arribar al pont de Pedret i fer una petita excursioneta de 400 m (en pujada!) a Sant Quirze de Pedret, el paisatge des del pont del riu a un costat i a l'altre és de fons d'escriptori de Windows.

I aprofitant que estem a la carretera del Santuari de Queralt ens podem arribar al mític Pi de les Tres Branques, en direcció a Castellar del Riu, en una zona anomenada pla de Campllong. Aviso que si hi ha algun fetitxista com jo que hi vulgui arribar és molt difícil de trobar perquè no hi ha cap mena d'indicació. Això sí, no sé com s'ho fan els fatxes que tots el troben i hi foten pintades de les seues per embrutar-nos aquest símbol completament oblidat per l'ajuntament d'on toqui o el Consell Comarcal corresponent. I ni una sola placa, ni referència, ni tan sols el poema de Mossèn Cinto al seu voltant. Una llàstima.

Per menjar per aquella zona teniu un restaurant una mica amagadet que es diu Cal Nen, que vist des de fora no hi donaríeu res però que a dins la senyora Magda us tractarà com a reis oferint-vos les patates ennegrides o els peus de porc amb samfaina (xamfaina que diuen). També fan un menú infantil a base de macarrons i llangonissa (tastet en diuen) amb patates i iogurt casolà que hauria de veure al petit Babunsket fotent-se tíbio de halo.

Continuarà...

Ni Barça ni Madrid, Lleida Champions League

2011-04-15T23:33:00.002+02:00

Ja sé que escric aquest article encara en estat d’eufòria. Ja sé que potser el proper diumenge ja no estarem en posicions de play-off. Ja sé que en cas de poder jugar el play-off d’ascens a 2a A el podem guanyar o el podem perdre. I ja sé que la temporada que ve potser ni existim perquè un jutge té la decisió de dir si un club amb dècades d’història ha de desaparèixer o no. Tot depèn d’un pla de viabilitat (que em crec) i d’una decisió judicial (que segons quina sigui ja aviso que no em creuré).

Però em veig obligat a escriure aquest article destacant alguns aspectes després de les sensacions viscudes diumenge passat al Camp d’Esports.

-Primer, per l’afició. Feia temps que no es veia el Camp d’Esports amb tanta gent i tant entregada amb l’equip. L’afició del Lleida és freda i molt crítica amb qualsevol aspecte, però diumenge passat vam donar un exemple cívic de suport continu. Les últimes vegades que vam veure tant públic va ser en 3 ascensos, el del Nàstic (perquè estava ple de gent de Tarragona), el del Llevant (perquè estava ple de gent de València) i el del Celta (perquè estava ple de gent de Vigo). I l’últim cop que es va fer l’onada… uf! devia ser l’any que Emili Alzamora va guanyar el campionat de 125. Aquell dia miràvem la cursa pel videomarcador del Camp d’Esports.

- Segon, pel joc de l’equip. Ara està de moda dir que només hi ha un equip que fa bon futbol, i et deixen de carallot cap amunt si ho contradius. Diumenge va quedar demostrat que el futbol no és només exclusiu de la 1ª divisió. Fixin-se que en l’última jornada de Lliga a 1ª hi va haver resultats de 0-0 i 1-0 a punta pala. El joc desplegat pel Lleida en el 3-0 contra el Terol convida a apagar la tele i aficionar-se al futbol no professional, que al cap i a la fi és més autèntic.

-I tercer, que carai, la plantilla i el cos tècnic es mereixen un article lloant-los. La professionalitat dels jugadors ha estat indiscutible en tota la temporada. Veure a Jesús Imaz, Adrià Gallego, Xavier Gabernet, Dani Pujol, els germans Bosch o Miki Massana parlant lleidatà al camp no té preu. Almenys ens fa pujar l’autoestima d’aquest lleidatanisme que cada cop sembla que s’esvaeixi més. I tot això amb un entrenador que és més que un senyor com és l’Emili Vicente. L’home tranquil, modèl·lic i un intel·lectual del futbol.

A partir d’ara que passi el que vulgui, però aquesta temporada ja hem gaudit del futbol al Camp d’Esports, i en contra del que pensa l’opinió majoritària no cal passar la Panadella per veure bon futbol.

Visca el Lleida!

No em fan por els reactors de Fukushima

2011-03-18T16:11:00.009+01:00

Una mica de cultura física general, que aquests últims dies fa una mica de falta del món:

1) Que es trenqui el reactor, què vol dir? Ens han fotut informació a palades de les explosions al reactor. Però què és el què explota? El combustible utilitzat a les nuclears és òxid d'urani i és fabricat en forma d'unes petites pastilles en forma cilíndrica. Aquestes peces es posen dins d'un tub molt llarg de Zircaloy (un aliatge) amb un punt de fusió de 2200ºC i molt ben segellat. Aquestes barres s'uneixen formant paquets i uns quants paquets van al reactor. El conjunt d'aquests paquets és el que es coneix com el nucli. I l'embolcall de Zircaloy és el primer sistema de confinament que separa el material radioactiu de la resta del món. És a dir, això no explota, com a molt es fon. El que explota és l'hidrogen en dissociar-se de l'oxigen crec (però això ja és cosa de químics) i això no passa pas al nucli del reactor.

2) Per si l'apartat 1) falla el nucli del reactor està posat dins d'una espécie d'olla a pressió. Aquesta olla està fortament tancada i aguanta centenars de graus.

3) Per si això els hi sembla poc, aquesta olla juntament amb les canonades de refrigeració estan envoltades d'un tercer sistema de confinament. És una paret de molt gruix feta amb acer i ciment, que ja em dirà vostè qui ho travessa això. Aquesta mena de bombolla hermètica té la funció de protegir del món exterior una possible fusió del nucli causadada per una possible mala refrigeració. Està preparat perquè un cop s'hagi fos tot el material en quedar emmagatzemat allí dins es vagi refredant.

4) I encara més, tot això posat dins de l'edifici del reactor. Una edificació que no deixa entrar ni sortir res. I segons les notícies i els periodistes, és aquesta la part afectada pel terratrèmol. Juntament amb el fallo del sistema de refrigeració del nucli és el que sembla ser que causi problemes.

5) Una fusió del nucli no és una fusió nuclear, tal i com he llegit ens alguns diaris que d'escriure en deuen saber molt però de ciència ni papa. En el cas d'aquesta fusió s'alliberen gasos nobles i nitrogen radioactiu. Això no afecta per a res la salud de ningú. El que afecta són les partícules sòlides que puguin haver-se escapat. S'han trobat partícules de cesi i iode en l'aire però... (llegeixi el següent el punt).

6) Vale, s'han escapat uns quants bequerels i hi ha radiació a l'aire, sí, i què? Estem sotmesos contínuament a radiació. El formigó de casa seua emet radiació i els raigs còsmics de l'espai també. I quan es fa una radiografia i quan passa per escàners corporals. Per això es van definir diferents unitats de mesura de les radiacions com són els Gray (gy), els rads, el factor RBE, el rem i el sievert (sv) d'on provenen els famosos mil·lisieverts que ens bombardejen en informació i que ni els periodistes que ho escriuen saben què és. Les radiacions detectades en els voltants de la central de Fukushima són d'un màxim de 10 mSv, enlloc he llegit que hi hagués una dosis de radiació superior. 10 mSv no és absolutament res, fins a 100 mSv de radiació no presenta cap mena de perillositat i fins i tot amb 100 mSv potser que tampoc passi res. Per tant estem a un 10% de la radiació a partir de la qual es pot començar a considerar una miiiiica perillosa.

Ara ja, faci cas a qui vulgui. Però que consti que no sigui per falta d'informació.

Alice in Chains - No excuses

2011-03-12T23:19:00.020+01:00

Aquesta setmana ens ha deixat Mike Starr, baixista del grup Alice in Chains. Aquest grup va sorgir a principis dels anys 90 aprofitant l'efervescència del grunge americà de l'anomenada Generació X d'aquell temps. Com que aquesta Generació X era un mica especial i volia notorietat pròpia, el grunge va dir-se grunge, quan podia anomenar-se tranquil·lament indie-rock. Aquest so grunge es caracteritzava per unes estridents bateries, unes guitarres distorsionades i un cantant amb veu ronca cridant.

Com sempre en qualsevol moviment musical, la gent es posicionava a favor d'un grup o d'un altre. En aquest cas o eres de Nirvana o eres de Pearl Jam (com jo). Però darrere havia altres bandes com Soundgarden, Stone Temple Pilots, Smashing Pumpkins, Hole, Mudhoney o Alice in Chains. De fet, els àlbums que es consideren com els pioners del grunge foren el "Nevermind" de Nirvana i el "Ten" de Pearl Jam.

Els Alice in Chains tenien dos cares principals, el cantant Layne Staley i l'alma mater, el guitarrista Jerry Cantrell. El nom el van prendre de l'antiga banda de glam-punk d'Staley que portava per nom Alice 'N Chainz.

Discogràficament no han fet gran cosa, 5 discos, dels quals 4 en època grunge i que els van exprémer al màxim. Jo els vaig conéixer amb el single "Man in the box" del seu primer disc "Facelift" (1990). Un disc completament obviable penso.

El segon disc, "Dirt" (1992) va ser una altra història amb temes com "Would?", "Them bones", "Angry chair" o "Down in a hole".

No m'han agradat mai gaire els Alice in Chains i aquests dos primers discos els trobava menyspreables. Ara bé, el 3r disc "Jar of flies" (1994) va incloure la millor cançó del grup, la fabulosa "No excuses". (primer EP de la història que fou nº1 USA). No era disc d'una sola cançó només sinó que venia acompanyada per altres peces recomanables com "I stay away" i "Don't follow". La millor versió del "No excuses" es va incloure en un unplugged (com sabien aquestos grunges de fer acústics!) de l'any 96.

El 1996 treuen el seu últim àlbum d'estudi mitjanament potable amb el nom d'"Alice in Chains". De cançó aprofitable trobem el "Heaven beside you". Van treure altres singles que no val la pena ni anomenar.

Aprofitant la tirada del grunge van fer algunes cançonetes per a pelis : "What the hell have I" a Last Action Hero i "Got me wrong" a Clercks. I Jerry Cantrell també va provar sort en solitari el 1998 amb cançons com "Cut you in" o "My song" que van passar força desapercebudes per les llistes de vendes. I el 2002 amb un disc de country que no cal ni anomenar.

Després de sobreviure a base de directes i sense la veu d'Staley (mort per sobredosis d'heroïna el 2002, tal i com manen els cànons de la música), els Alice es van tornar a unir (devien anar faltats de quartos) i el 2009 van ressuscitar amb pena i sense glòria amb el single "Check my brain" i el disc "Black gives way to blue".

Aquest cop no ho tinc gens difícil per deixar-vos una cançó recomanada, la versió unplugged del "No excuses"... disfruteu-la...

Independentisme verós

2011-02-25T20:57:00.004+01:00

La paraula verós és una paraula que fem anar molt habitualment en les nostres comarques (o vegueria o província, digui-li com vulgui) tal i com ens mana la tradició agrícola que ens envolta. Quan les tomates són bones per amanir però encara no per sucar el pa diem que són veroses. El DIEC defineix verós –osa com “entre verd i madur”. Aquest eufemisme és el millor que se m’ha acudit per definirla situació de l’independentisme polític a Lleida ciutat.

Les negociacions per poder aconseguir una llista independentista gairebé unitària (recordem que les CUP se’n van desmarcar des d’un bon principi) han quedat ja fulminades.

Encarant les municipals lleidatanes, des d’Esquerra se'ns va trucar per negociar aquesta candidatura independentista. Evidentment vam acceptar mantenir converses ja que des de Reagrupament sempre hem tingut la idea de poder aglutinar l’independentisme. Si no fos així no ens haguéssim posat aquest nom i enlloc de Reagrupament ens diríem, no sé, xancleta per exemple.

No podem negar que Esquerra és el partit (teòricament) independentista amb més suport ara com ara i, per tant, no podíem renunciar a sumar esforços. L’objectiu era fer una coalició amb Esquerra, Rcat i SI (que no és poca cosa, i més sabent d'on han sortit els de SI!). En totes les negociacions hi ha un estira-i-arronsa entre ambdues parts tal i com és lògic. Reagrupament ja va fer la seua feina en aquest aspecte i va acceptar vàries de les propostes que se’ns van fer, però sembla ser que des d’Esquerra no estaven disposats a renunciar a res dels seus plantejaments estratègics. Com si anessin de sobrats. Van de patacada en patacada i els paios encara de creguts. Reagrupament va seure’s a la taula vàries vegades amb el Carles Vega i el Miquel Castellà sabent el poc marge de maniobra que ens permetien fer, tot i això, valia la pena continuar parlant-ne. Però finalment no ha estat possible. La situació encara no està prou madura per parlar de coalicions. Diguem que Esquerra el tema aquest de les coalicions no el té molt assumit encara. Només buscaven una crossa electoral per salvar els plats trencats de la castanya que s'enduran aquestes municipals.

Segons marquen totes les tendències de vot que pronostiquen les enquestes, la Paeria es quedarà sense aquest tercer espai independentista que molts lleidatans haguéssim volgut. Per qui l’expressió “tercer espai” no li soni, és el nom que se li ha donat a l’oportunitat que la unitat independentista ocupi la tercera posició en molts ajuntaments catalans on CIU i PSC són les dos primeres forces.

A la Paeria pinten bastos en aquest aspecte. El tercer espai sembla ser que serà ocupat per aquest PP que està a favor del tall d’emissions de TV3 al País Valencià. I jo em pregunto: si demano a la Generalitat que em tallin l’emissió de Tele 5 o Intereconomia a Catalunya suposo que el PP de Lleida també hi estarà d’acord, no?

Bé, que tot plegat ha estat una autèntica llàstima. Deixem les unitats independentistes a la càmera frigorífica i a veure què passa més endavant. Només em quedar aconsellar els votants de Reagrupament i a tothom qui es vulgui afegir que en les properes eleccions municipals votin a qui millor creguin que ha de defensar els interessos de Lleida com a capital interior de l’estat català. Nosaltres hi continuarem treballant.

Gary Moore - Cold day in hell

2011-02-11T15:25:00.015+01:00

Miri que porto anys fent cròniques necrològiques del món musical, però cap de les que havia fet m'havia tocat tant d'aprop. La mort de Gary Moore ha fet que un paio com jo, amb el mateix grau de sensibilitat que un ròdex, em mostri mitjanament afectat pel decés. Carai!

Vaig descobrir Gary Moore l'any 1989 amb un disc anomenat "After the war", en el qual hi col·laborava Ozzy Osbourne en "Led clones". Un disc molt hard. Estava molt bé. Però la gràcia va ser que el seu següent disc, que va ser un èxit monumental, era completament diferent i molt més recomanable. L'"Still got the blues" ja el podem considerar un clàssic dins de la història. Cançons com el mateix "Still got the blues", "Oh pretty woman" , un tros de blues com "Too tired" o "Walking by myself" ja són històriques. Un grup alemany anomenat Jud's Gallery diu que l'"Still got the blues" és un plagi d'una cançó seua de l'any 1974 anomenada "Nordrach". Ni cas. Com un ou a una castanya.

El 1992 apareix "After hours", que segueix la mateixa línia de l'anterior amb aparicions estel·lars com les dels mestres BB King ("Since I met you baby") i Albert Collins ("The blues is alright"). En aquest disc hi ha una altra obra d'art "Cold day in hell".

El 1993, aquest tigre de Belfast (a Van Morrison, un altre gran del blues se'l coneix com el lleó de Belfast) treu un directe "Blues alive", que tot i que no em va acabar d'agradar (no m'agraden gaire els directes i vaig acabar canviant aquest disc pel "Tubullar Bells" de Mike Oldfield) em va fer descobrir l'època original de Moore amb els Thin Lizzy de Phil Lynnot. Al directe aquest sortia una versió de la legendària "Parisienne walkaways" que ja havia gravat el 1979. Descobrir Thin Lizzy va significar tornar a escoltar el blues blanc essencial d'Steve Ray Vaughan o Peter Green. Una genialitat.

No sóc jo només qui admirava els Fleetwod Mac de Peter Green, sinó que el mateix Moore l'any 1995 publica el disc "Blues for Greeny" dedicat a ell. Aquí trobem "Empty rooms" o "If I loved another woman".

L'etapa més famosa de Moore es comença a acabar tot i que els seus seguidors continuem escoltant-lo. Unes vegades amb més pena que glòria com el seu projecte BBM, inicials de Ginger Baker, Jack Bruce i Gary Moore, grup que volia emular als Cream de Clapton-Baker-Bruce i que va morir en l'intent amb els disc "Around the next dream" i cançons com "Where in the world". Els Cream són inimitables. I punt.

Una altra fricada va ser el seu "Scars" barrejat amb components d'Skunk Anansie i Primal Scream. O coses molt recomanables com el "Back to the blues" del 2001 i el "Close as you get" del 2007 amb versions de Chuck Berry i JOhn Mayall. Un retorn als seus orígens.

És molt i molt complicat triar una cançó de Gary Moore. Em quedaré amb el "Cold day in hell" perquè a la seua guitarra característica incorpora uns cors que la fan molt interessant. Disfruteu-ho!

Una Sammiquel sisplau!

2011-02-04T15:30:00.010+01:00

Per estar ben ambientat cal que llegeixi l'article amb música de fons. La música hauria de ser de Lo Beethoven, o els Conde Boira, o de Roger Mas, o dels Lexu's, o de la Violeta, o del Petit de ca l'Erill, o de la Ruta de les Estrelles.

Tenim un dels millors motoristes del món: Marc Márquez. Un bioquímic de reconeixement mundial com Joan Oró. Un cardiòleg admirat per tot el món com Roc Pifarré. La primera metgessa va ser la doctora Martina CAstells, un famós lluitador ilergeta que va plantar car a Pompeu, Indíbil, el músic Enric Granados o descobridors com Gaspar de Portolà. La plana nostra va a aportar a Catalunya un president de la Generalitat que va morir per defensar-nos, Lluís Companys. Els lleidatans no necessitem jugadors de futbol que tot i viure fa 15 anys a Catalunya no saben ni dir "bon dia" en català. Fins i tot tenim actrius com la Maria Pasqual, coneguda com Lapiedra i que és filòloga catalana. I un dialecte propi amb diccionari inclós!

Tenim el millor oli del món, l'oli de les Garrigues, els tarrons d'Agramunt, les figues d'Alguaire, els préssics de Pinyana, la pera llimonera, la pera blanquilla, la mansana de Barbens, la pera argamota, la pera cirera, la pera d'agost, la pera perutxa, les aumelles del sud del Segrià, els granados, les aurelletes, les coques de recapte d'Artesa de Segre, les de Camarasa, les del Pont d'Alentorn, les de Targa, els Costers del Segre, els panadons i la coca de Sarroca. Les aringades amb raïm, la cassola de tros, el formatge i la mel del Montsec.

Fem festes internacionalment reconegudes com l'Aplec del Caragol. Fem la Fira de Sant Miquel i la de Sant Josep. Els vestits de paper de Mollerussa, la TRansegre, el ranxo de Ponts i la Fira de la Perdiu de Vilanova de Meià. El teatre de Targa i la terrissa de Verdú. L'Akelarre de Cervera.

Tenim la Seu Vella, la col·legiata d'Àger i l'Estany d'Ivars. El monestir de Vallbona de les Monges i el parc de l'Aiguabarreig a la Granja d'Escarp. Els vilars d'Arbeca, la serra del Montsec i el monestir de les Avellanes. El congost de Mont-Rebei i el Centre d'Observació de l'Univers d'Àger. Els castells de la Segarra i del Sió, Montfalcó Murallat i Montsonís.

I, per últim, tenim la fàbrica de Sammiquel. Amb la qual fem txampús. La cervesa més produïda i exportada del món. Arrelada a la ciutat i a les seues festes i tradicions. Patrocinadora de l'Aplec. Què més volem? Ah! I a Bell-lloc hi ha la malteria de la Damm... però crec que no ho saben ni ells (Ells vull dir els de la Damm, no els de Bell-lloc).

Per a què demanàvem bisbes catalans?

2011-01-28T16:13:00.004+01:00

Joan Piris, bisbe de Lleida, nascut a Cullera (País Valencià)
Joan-Enric Vives, bisbe d'Urgell, nascut a Barcelona.
Xavier Novell, bisbe de Solsona, nascut a Montfalcó d'Agramunt.
Romà Casanova, bisbe de Vic, nascut a Deltebre.
Francesc Pardo, bisbe de Girona, nascut a Torrelles de Foix.
Josep Ángel Saiz, bisbe de Terrassa, nascut a Sisante (Cuenca)
Lluís Martínez Sistach, bisbe de Barcelona, nascut a Barcelona.
Jaume Pujol, bisbe de Tarragona, nascut a Guissona.
Xavier Salinas, bisbe de Tortosa, nascut a València.
Agustí Cortés, bisbe de Sant Feliu de Llobregat, nascut a València.

Tots aquests monsenyors que he anomenat, com es poden imaginar, són els bisbes catalans que s'autoagrupen en l'anomenada Conferència Episcopal Tarraconense. Ara fa pocs dies tots ells es van reunir a Tiana. Es veu que un dels objectius de la trobada de la Tarraconense era la necessitat comunicativa que va plantejar que calia el bisbe Piris. Feina de comunicació li cal al bisbe de Lleida, perquè quan obre la boca només l'aplaudeixen a Barbastre. Clar, i amb aquesta necessitat, el col·lectiu de bisbes va fer unes classes de Facebook i Twitter. Jo no sé què pensaran vostès, però no m'imagino cap monsenyor afegint-se al grup "Señoras que bailan juntas pasodobles en las fiestas de pueblo" o enviant-me sol·licituds del Farmville. Tot i que, després de saber que els bancs i les caixes d'estalvis pateixen stress ja res no em pot sorprendre.

En aquesta reunió també es va parlar sobre el tema del litigi de l'art sacre entre el bisbat de Lleida i el de Barbastre-Montsó. I, sense posar en marxa les nocions comunicatives que van aprendre, ja la van tornar a emmerdar. Tots els monsenyors, sense excepció, van fer públic on comunicat on deien “que es puguin complir les decisions emanades de la Santa Seu sobre aquests béns eclesiàstics”, és a dir, que es lliurin les peces al bisbat de Barbastre-Montsó. I es van quedar tan amples.

No sé si tenen molts clars els seus preceptes a seguir. L'any 2005, la Tarraconense va donar suport unànime a l'aleshores bisbe de Lleida, Francesc Xavier Ciuraneta en la seua defensa del patrimoni diocesà. Ara ja sabem que tota aquesta colla està per servir a Renzo Fratini, nunci del Vaticà a l'Estat espanyol. Deu ser per aquella famosa frase de Jesús a l'Evangeli que diu que "No es pot servir a dos senyors alhora". Ja ho veuen, han triat abans servir al senyor Fratini abans que servir la seua terra. Buf! Quina moral més rara que tenen!

A mitjans dels anys seixanta va sorgir una campanya, que ha anat ressuscitant de tant en tant amb el lema "Volem bisbes catalans!". Ara més o menys ja tenim bisbes catalans, o dels Països Catalans (a excepció d'un monsenyor de Cuenca). I per a què ens ha servit? Per posar bisbes catalans i que se'ns posin de cul, ja els podríem tenir de Botswana. O que ens posin a Alfonso Guerra, tampoc es notaria tant. Afededéu...

Stephen Hawking afirma en el seu últim llibre “El gran disseny” que “no hi ha miracles que puguin explicar les lleis de la natura”. És una llàstima, però a poc a poc se’ls hi va acabant la feina als bisbes. Mala notícia per l'atur. Amén.

Un 2011 científic?

2011-01-15T10:10:00.011+01:00

Segurament que de previsions econòmiques per aquest 2011 vostè ja se n'ha degut de fer un fart de sentir-ne. N'haurà sentit de dolentes i de molt dolentes. Si n'ha sentit alguna de bona ha degut estar de boca de l'humorista ZP, que ja se sap, té la mateixa credibilitat que Belén Esteban donant una conferència sobre teoria de cordes.

Les altres previsions on tothom hi fot cullerada són les esportives. Aquí no hi ha tanta varietat i els que vivim a Catalunya sempre sentim el mateix: la grandesa de tots aquells jugadors que porten 10 anys vivint a Catalunya, que no saben ni dir un "Bon dia" en català i que resulta que ells representen l'equip de Catalunya i no sé quines tonteries més. Bé, deixem-ho estar, pitjor que Belén Esteban.

Ara bé, de previsions i fites científiques se'n senten poques o gens. No deuen ser gaire interessants perquè els tertulians aquests que saben de tot les aboquin a les ràdios. Que avorrit parlar de ciència!

Doncs com a servei públic que vol ser aquest bloc em pemeto la llicència d'exposar algunes fites que poden ser interessants i que podem esperar per aquest 2011:

- Ja sabem que el 2011 ha estat declarat Any Internacional de la Química. La data coincideix amb el centenari del Premi Nobel de Química a la senyora Maria Sklodowska-Curie. Vam acabar l'any 2010 amb el diari ARA regalant el calendari "Quins elements!" publicat per la Societat Catalana de Química. La SCQ realitzarà centenars d'activitats durant tot l'any per tal d'aproximar aquesta ciència a tothom que ho vulgui.

-El projecte ITER (Reactor Termonuclear experimental Internacional) de recerca sobre la fusió nuclear va a bon ritme. La veritat és que fa 10 anys que sempre es diu el mateix. Però hem de confiar-hi.

-Les matemàtiques catalanes estan en expansió mundial, Marta Sanz-Solé, catedràtica de matemàtiques de la UB ha estat triada presidenta de l'European Mathematical Society pel període 2011-2014. Serà el 2011 per fi l'any de l'IEMaths?

-L'LHC (Col·lisionador d'Hadrons) ja està en ple funcionament (tot i que va començar espallant-se) i cada cop estem més a prop del bossó de Higgs i de les condicions de l'origen de l'Univers. Haurem d'estar al tanto del que ens arribi des del CERN.

-Més a prop nostre els investigadors del Laboratori de Sistemes Complexos de la Universitat Pompeu Fabra i de la Unitat de Senyals Cel·lulars estan posant les bases dels ordinadors biològics. Aquests ordinadors s'han de passar pel folre el teorema de Gödel i han de pensar per ells mateixos. Fa pocs dies sortia l'article de Francesc Posas i Ricard Solé a Nature.

- S'està extenent la moda del biomimetisme i l'economia blava. Els peixos elèctrics no hi veuen amb els ulls, sinó amb els camp elèctrics que el seu cervell interpreta... un pas important pels oftalmòlegs? Les fulles de Lotus es mantenen seques sota la pluja... una idea pels enginyers? Els tèrmits a la sabana construeixen nius amb una temperatura interior que oscil·la només un grau, quan a l'exterior pot haver una amplitud tèrmica de 50º... una idea per poder estalviar combustible?

- Aquest 2011 s'acabarà d'enllestir el Museu de la Ciència a Lleida dincs del PCiTAL de Gardeny. Aquest museu, entre altres coses, ha de guardar el llegat de Joan Oró, el lleidatà més internacional (universal?) de la història (amb permís potser de Gaspar de Portolà).

-I una última dada curiosa. Enguany viurem uns quants dies amb dia/mes/any nombres primers. El primer que viurem serà el 2/2/2011. Això no ens passava des del 29/11/2003. Que guai, no?

Gerry Rafferty - Baker street

2011-01-07T17:01:00.010+01:00

Com no hi ha dos sense tres, aquí tenim la tercera necrològica musical de la setmana. A Bernie Wilson i a Bobby Farrell l'acompanyen des d'ahir l'escocès Gerry Rafferty.

En la història del pop hi ha dos solos de saxo famosos (deixant de banda els malsons de Kenny G, quin horror!): un és el començament del "Your latest trick" dels Dire Straits i l'altre és el del "Baker street" de Gerry Rafferty, segurament la seua cançó més coneguda.

L'home ha passat a la història per aquesta cançó i en general per aquest fabulós disc publicat el 1978 anomenat "City to city". En aquest disc s'incloïa la cançó aquesta amb el nom del carrer on va viure Sherlock Holmes i on Rafferty també hi vivia. El single va vendre milions de còpies i gràcies a ell ha pogut viure de rendes fins ara. Perquè molt, el que es diu molt tampoc va fer més aquest bon home. Imagineu si anava de sobrat que davant de la sorpresa de tothom, Rafferty es va negar a fer una gira del disc al Estats Units.

El "Baker street" molts la van descobrir l'any 1992 gràcies a una versió dance del grup Undercover. És el que té la música dance, que per si sola no sap crear res es veu.

El disc "City to city" no va ser el primer que va fer. Anteriorment havia gravat un altre disc en solitari "Can I have my money back" (1971). Completament desapercebut. I amb el grup Stealer's Wheel el 1973 grava la cançó "Stuck in the middle with you", redescoberta pel bluesman cec Jeff Healey el 1995 i que Quentin Tarantino va aprofitar per la banda sonora de Reservoir Dogs. Tarantino si té una cosa bona no són pas les pel·lícules, són les bandes sonores.

Després del "City to city" va publicar "Night owl" (1979) i "Sleepwalking" (1982) i a partir d'aquí para de comptar. Tot el que ha fet després no cal ni anomenar-ho. Només dir que també es va dedicar a la producció, en concret dels Proclaimers, el "Letter from America" i també es va dedicar a l'alcohol i el consum de substàncies no gaire adequades que diguem.

Tot i que la cançó que més m'agrada és l"Stuck in the middle" (és un tros de cançó), em veig amb l'obligació de posar el video del carrer Baker, que és pel qual ha passat a la història.

Boney M

2011-01-05T17:15:00.007+01:00

L'altra mort sonada del món musical d'aquests dies ha estat la de Bobby Farrel, aquell personatge de melena curiosa i que posava la veu greu i uns passos de ball estrambòtics a Boney M.

Els Boney M, coneguts sobretot per la cançó "Feliz Navidad" -el videoclip no té pèrdua!- d'un famós cassette que durant un temps regalaven a la Caixa, neixen artísticament a Alemanya. Els 4 components (3 senyores i un senyor) ja tenien un bagatge dins del món musical i van ser reunits per un individu anomenat Frank Farian. Si el món dels artistes és excèntric, el món dels productors encara ho és més. Si repassem la història d'aquests éssers que són els productors musicals, no en trobaríem cap de decent, començant per Phil Spector, continuant per Frank Farian, seguint pel pesat del Brian Eno (Brian amb i i no Bryan amb y, sinó s'enfada) o més recentment William Orbit.

Frank Farian era un productor especialista en posar personatges peculiars per ressaltar les seues produccions. De fet, jo tinc la teoria que el cantant de Boney M no era sempre el mateix ja que he vist algunes actuacions o fotos on el paio en qüestió era bastant diferent. Una cosa semblant em va passar amb una altra de les superproduccions de Farian, la "Dolce vita" (1983) de Ryan Paris. Crec que a cada actuació el Ryan Paris aquest era un de diferent. I per últim, Frank Farian també va ser el responsable de la producció i descobriment dels Milli Vanilli... no hase falta desir nada más.

El primer èxit de Boney M va ser "Daddy cool" (1977), al qual va seguir la versió del "Sunny" (1977) de Bobby Hebb (homenatjat l'any passat en un article), després la història d'una gàngster anomenat "Ma Baker" (1977) -curiosament versionada també pels artistes de Milli Vanilli- , "Gotta go home" (us sona a una cançó discotequera d'ara? efectivament és el "Barbra Streisand" de Duck Sauce), "Rasputin"(1977) i "Belfast" (1977). Totes elles incloses en un disc que crec que tot el món té a casa "Nightflight to Venus".

Al 1978 obtenen el seu major èxit amb una cançó que tots hem cantat i que es basa en un salm bíblic:"Rivers of Babylon". Aquesta versió dels jamaicans The Melodians (escolteu la versió original reggae!) va vendre tot el que podia vendre en aquells temps. Quan després de 2000 setmanes al nº1 la cançó començava a baixar, publiquen un altre èxit "Brown girl in the ring", que explica la història d'una noia de color que s'ha de casar. De fet aquestes 2 cançons figuren entre els 10 singles més venuts de la història a UK. Ja m'explicaran, els Boney M els podríem comparar amb els Beatles des del punt de vista comercial!

I després als 80 ja comencen a anar de capa caiguda "Painter man" (homenatjant Andy Warhol), "Hooray, hooray" (brutal!), "I'm born again" (1980) o la fricada del "Kalimba de luna" (1984). Ah! I "El Lute"! (1979)

Com no podria ser d'una altra manera, el videoclip que us deixo avui en homenatge a Bobby Farrel o a tots els Bobbies Farrells que ha tingut Boney M és el de "Rivers of Babylon":

Harold Melvin & the Blue Notes - Don't leave me this way

2011-01-03T00:00:00.014+01:00

No ha començat bé l'any des del punt de vista musical parlant. Bé, de fet en pocs aspectes ha començat bé l'any. Ens pugen la llum, el gas i els peatges de patac i lo que te rondaré morena. Jo no entenc aquesta obsessió d'enguany (i de cada cap d'any, però enguany més) de voler celebrar l'arribada de l'any nou. Miri, si celebréssim l'arribada del 2036 potser encara, però la del 2011? Quin sentit té celebrar un any que els economistes i la gent que en sap diuen que serà igual o pitjor que aquest? Absurditats que fem els humans (i les humanes), ja em dirà...

Musicalment hem començat amb dos baixes notables en el món melòman. Una de molt sonada i l'altra no tant, pobra. Avui només en comentaré una i properament li dedicaré un article a l'altra.

El primer ha estat Bernie Wilson, un dels cantants dels Harold Melvin & the Blue Notes. Tot i això el cantant més popular dels Blue Notes no va ser Harold Melvin ni Bernie Wilson sinó Teddy Pendergrass. Però avui el Teddy no toca, va morir l'any passat i es va quedar sense article.

El So Filadèlfia (com el formatge de sucar) va tenir el seu major èxit durant la primera meitat de la dècada dels 70 i consistia en una barreja del so Motown amb el funky. Si fem una selecció de les principals cançons d'aquest estil ens trobaríem amb l'himne "TSOP" (1973) (inicials de The Sound of Philadephia) interpretada per MFSB (inicials de Mother, Father, Sister, Brother); la conegudíssima "Me & Mrs JOnes" (1972) de Billy Paul; "When will I see you again" (1974) de The Three Degrees; "Shout" (1975?) de Trammps (el mateixos del "Disco Inferno" (1976) que va popularitzar la Tina Turner (1978)) i el "Backstabbers" (1972) dels O'Jays.

Ara bé, si una cançó és coneguda i no pas per la seua versió original és el "Don't leave me this way" (1977) de Harold Melvin & the Blue Notes. Penso el mateix que deuen pensar tots vostès, jo també la vaig descobrir per culpa d'aquells pallassos dels Communards (1985) i realment em quedo amb la dels Communards. Que hi farem!

Una altra cançó dels HArold Melvin que no va ser molt més popular fins 15 anys després va ser "If you don't know me by now" (1972) . El delicte de la versió el va perpetrar Mick Hucknall, el pèl-roig dels Simply Red el 1989 en aquell exitós disc "A new flame", que ja em perdonaran però que jo tinc. Altres èxits dins de l'etapa Filadèlfia dels Harold Melvin foren "Hope that we can get together soon" (1975), "Satisfaction guaranteed" (1974) o els números 1 "The love I lost" (1973) i "Wake up everybody" (1975).

Suposo que el video que esperen que posi és el "Don't leave me this way"... doncs no s'equivoquen. Aquí els hi deixo aquesta cançó cantada per Harold Melvin i si no recordo malament amb l'ajuda de la famosa cantant Motown Thelma Houston.

El típic resum de l'any

2010-12-29T21:41:00.030+01:00

Com sabran els habituals (i les habituals) -ara que ja ens hem desfet per fi d'ICV-EUA del Govern, haurem de continuar fent això de les i els?- del bloc, un dels articles que tenen més èxit del Des de Lleida és el típic resum de l'any.

Any de dates que són recordades amb sigles: 10-J, 29-S, 28-N. I d'unes sigles que per culpa d'uns incompetents i d'una comissió d'investigació ens hem après: GRAF i BRIF. No va ser un llamp. També hem aprés que MTR és un magatzem temporal de residus i que els ecologistes (i les ecologistes) l'anomenen Cementiri Nuclear. I la paraula de moda enguany ha estat Wikileaks. El personatge de l'any hauria de ser una barreja entre Julian Assange i el Pulpo Paul. També hem aprés a dir Due Diligence encara que la majoria no tinguem ni idea de què cony vol dir. Coses del Sandro Rosell. Si no ho entenen, potser troben la resposta al llibre de l'any Lo Nou Diccionari Lleidatà-Català, el llibre editat a Lleida més venut de la història. Poca broma.

Un 2010 que va començar amb un temporal de neu al gener i va continuar amb un temporal de neu al març i FECSA-ENDESA deixant tot Girona sense llum. Entremig d'això terratrèmols a Xile i a Haití.

No hi podia faltar la crisi enguany com ja va sent costum els últims resums i pinta que també els propers. A Lleida tancava Segre Ràdio, Enquadernacions Fontanet i l'Agudana al mateix temps que l'IVA pujava un 2%. En plena revolta a Grècia, el rei del país veí venia a operar-se a l'Hospital Clínic sense llista d'espera. Els funcionaris i altre personal concertat hem patit una rebaixa salarial. Els controladors aeris també, però ells ho tenen tot atado y bien atado i són capaços de deixar a tot quisqui sense vacances i convertir César Cabo en el personatge més insultat de la península. Ni el volcà d'Islàndia va provocar tan follón amb els avions! La crisi s'endú Teresa Ginestà de l'alcaldia de Mollerussa. Però l'Àngel Ros a Lleida no la nota i ens inaugura el Parc de les Vies, el pont de Príncep de Viana, la plaça Ricard Vinyes, el marge dret de la canalització i reinaugura la Llotja amb Il Trobatore. I al Sillicon Valley del Vallés ja tenim el Sincrotó ALBA.

La crisi també ha tocat a l'esport posant el Lleida en concurs de creditors. Déiem adéu a Tatxo Benet i hola a Annabel Junyent. Hem dit adéu a Miki Massana i Marc Sellarés, i hola a Rubén Rayos i Álex Colorado. Això sí, sense cobrar. El Lleida Bàsquet es queda sense patrocinador, l'agafa el Josep Mª Raventós i en una maniobra de despatxos el puja a la LEB Or. Els que no han notat la crisi aquest any de Bubuzelas, de la Javulani, del gol d'Iniesta i de waka-waka-yeh-yeh són el Marc Márquez, el Dani Pedrosa i el Toni Elias.

Políticament ha estat l'any de Solidaritat Catalana per la Independència, aquest pseudo-partit creat a partir de pedaços de REagrupament. Joan Laporta, Toni Strubell, Alfons López-Tena i Uriel Beltran (i Maria Lapiedra). El final d'any té el nom de Ferran Mascarell, el mercenari. GUanya CIU i plega David Madí després de la comissió d'investigació del seu finançament irregular. Josep Mª Pelegrí conseller d'Agricultura i de Medi Natural (estarà al mateix temps a favor i en contra de les ZEPA?). Una campanya electoral amb i sense cara a cara. La castanya d'ERC i del PSC. A Andalusia no paga ni Déu. No als toros. La llei de vegueries???? La llei del cinema. La reforma laboral. Els immigrants de Vic. La Terribas mal follada segons un càrrec socialista de Barcelona. Àngel Ros diu que de burka res de res. L'Estatut ens el tornen en carpaccio des del TC. El català ens el tornen en forma de catxondeo des del TS. La Falange porta Garzón als jutjats. Jaume Matas en llibertat per només 3.000.000 €. Les aules amb ordinadors però sense ample de banda. Per mantenir-nos entretinguts i no fer cas de tot això ens porten el Papa a passejar per Catalunya, aquell senyor de blanc que rep acusacions de pederàstia dia sí i dia també i per la tele ens donen en directe el rescat d'uns miners xilens. Així ja tenim personatges com Luis Bárcenas oblidats i nunca más se supo de ello.

La crònica negra ha vingut marcada per les comarques gironines. A Olot, el zelador de la Caritat i el Pere Puig el Rambo. A Serinyà el matrimoni holandès suïcidat al riu. A Lloret la mare que matava els fills. A CAstelldefels, l'accident de les vies de Sant Joan. El pèndol del Tibidabo. La Love Parade. El riu de Mèxic. Roque Pascual, Albert Vilalta i Alicia Gámez. L'olivaire de Massalcoreig.

I hem dit adéu definitiu a esportistes com Benjamín Telechea, Luis Molowny, JOsé Rico Pérez, Lauren Fignon, Jordi Pitarque, Eduardo Manchón, Juan Carlos Arteche, Shoya Tomizawa. I podem afegir-hi el periodista esportiu Juan Manuel Gozalo i el feixista Juan Antonio Samaranch. El món de la música trobarà a faltar (o no) a Eric Woolfson (Alan Parsons), Juan Raf Pulido (la Banda Trapera del Rio), Malcolm McLaren, Dio (Black Sabbath), Alli Ollie Woodson (Temptations), Stuart Cable (Stereophonics), Xavier Elies (16 Jutges), Pauly Fuemana (OMC), Doug Fieger (the Knack), Bobby Hebb, Mike Edwards (ELO), José Antonio Labordeta, Salomon Burke, Enrique MOrente, Captain Beefheart i Pascual Saura (M-Clan).

El cine i el teatre no s'han quedat curts tampoc en necrològiques: Jordi Estadella, Antonio Ozores, Joan Busquets (Saltapuça), Miquel Cors, Dennis Hopper, Bea Arthur i Rue McClanahan (las Chicas de Oro), Leslie Nielsen, Manuel Alexandre, Luis García Berlanga, el iaio de Filiprim i Tony Curtis. Periodistes com Oddet Pinto, Joaquín Soler Serrano i Luis MAriñas. Escriptors com Miguel Delibes, Xosé Saramago, Raimon Pannikar, Joan Triadú o JOan Solà. Els polítics no se'n salven tampoc: Albert Alay, Félix Pons, Fancesco Cossiga, Carles Hug de Borbó, Lorenzo Echarri, Ernesto Corbella, Marcelino Camacho i Néstor Kischner. També cauen domadors com Ángel Cristo, banquers com Alfonso Escámez i caixes senceres, com la defunció de Caixa Girona empassada per la totpoderosa la Caixa. Les matemàtiques han sentit la pèrdua de Martin Gardner i de Benoit Mandelbrot.

I Lleida ha sentit un any molt dolorós en pèrdues del món cultural lleidatà. Ens han deixat el dr Roc Pifarré, el pintor Màrius Carretero, lo Jordi Plens, l'Albert Calpe, lo Fernando Boneu Companys, la pianista Pepita Cervera i la Mª Adelaida Robert, vídua del mestre Emili Pujol.

Amb tot això... el 2011 pot ser pitjor? Pensi que el 2011 és un nombre primer, cosa que des del 2003 no en teníem cap. I que bé vivíem el 2003, no? Apa, bon any!

Elton John - Step into Christmas

2010-12-23T23:38:00.012+01:00

Els blocaires (i les blocaires) que em segueixen des del començament del bloc ja saben que és costum del sr Babunski felicitar el Nadal (els Nadals com diuen els catalans moderns) amb un videoclip d'una cançó nadalenca interpretada per un grup popero. Ja han passat pel bloc els Wham, els Slade o els Ramones.

I enguany m'ha donat per posar-hi aquesta de l'Elton John. Una cançó de Nadal que a mi personalment m'agrada molt i que trobo que l'Elton John l'encerta molt bé. Cal reconéixer que és de l'època bona d'Elton John. "Step into Christmas" es va publicar com a senzill l'any 1973 sense cap èxit especial (nº27 a les llistes angleses) però en una època excepcional en la música del Reginald Kenneth Dwight (que sí, que sí, que es diu així). Va ser l'època on encara anava canviant de barret i d'ulleres en cada aparació pública (i púbica?). L'època del "Daniel", del "Goodbye yellow brick road", de la bestial (i millor cançó seua tot i ser més famosa una versió dels The Who) "Saturday night's alright for fighting" o de la monyada del "Candle in the wind" dedicada a Marilyn Monroe (i no pas a la Lady Di com molts encara es pensen!). Cada disc que publicava era nº1 en vendes: "Don't shoot me, I'm only the piano player", "Goodbye yellow brick road" o "Caribou". I per aprofitar la tirada d'aquests enormes èxits el 1974 publica el seu primer "GReatest hits". Faltaria més, no?

Aquest músic fracassat (es veu que ell el que volia era formar part dels King Crimson... i ja m'explicarà vostè quantes cançons coneix de King Crimson i quantes d'Elton John) també cau en les excentricitats típiques. L'any 1977 va anunciar la seua retirada dels escenaris, suposo que per fer-se notar una mica després de l'èxit absolut del "Don't go breaking my heart" amb Kiki Dee, ja que els següents temes van passar molt desapercebuts. Any i mig després ja tornava als escenaris, potser es gastava massa quartos en substàncies psicotròpiques i no li donava per viure de rendes. També va aprofitar per comprar el Watford Football Club que el va aconseguir fer arribar a la Final de la Copa anglesa.

Bé, però deixem-nos d'històries i anem a felicitar les festes. Així que si vostè no és membre (ni membra) del Tribunal Suprem, ni del Tribunal Constitucional, ni de Convivencia Cívica Catalana (curiós nom d'una organització que no compleix cap de les 3 paraules), ni diputat del Partit Popular, ni diputat de Ciutadans, ni controlador aeri, ni inspector de l'SGAE... li desitjo un molt BON NADAL I FELIÇ 2011!

Captain Beefheart - Diddy Wah Diddy

2010-12-19T17:09:00.018+01:00

Buf! No he donat l'abast. La manca de temps i l'excés de necrològiques musicdals ha provocat que em deixa un munt a la cartera per poder comentar. Enrique Morente, Salomon Burke, José Antonio Labordeta, Mike Edwards (de l'Electric Light Orchestra), Pascual Saura (de M-Clan), Doug Fieger (the Knack), Xavier Elies (els 16 Jutges), Alli Ollie Woodson (dels Temptations), Pete Quaife (de The Kinks), Dio (de Black Sabbath)... pobres, s'han quedat sense l'honor del meu article.

Abans d'acabar l'any em decideixo homenatjar a lúltim músic pòstum que de moment passa per aquesr bloc. Es tracta d'un senyor un tant peculiar anomenat Don Van Vliet. Què no sap qui és? No passa res, amb aquest nom afededéu que no hagués passat a la història de la música. Així que el seu nom artístic fou el de Captain Beefheart. Amb això dels noms artístics sempre em pregunto què hauria estat de George Michael si en la seua carrera artística hagués apostat pel seu nom original: Georgieus Papayatiou.

Tornant al personatge en qüestió, i dic personatge perquè això és realment el que és. Un paio excèntric, sense contacte amb la realitat que va començar de músic i ha acabat de pintor. El sobrenom de Captain Beefheart li fa posar Frank Zappa (un altre paio raro) perquè semblava tenir un "beef in his heart against the world". Vaja uns dos que es van juntar!

Rodejat d'un grup inestable de músics anomenat The Magic Band va aconseguir el seu major èxit amb el single "Diddy Wah Diddy". De fet penso que és l'única cosa normal que ha fet. Els seus primers àlbums són sensacionals "Safe a milk" (1967), "Mirror man" (1973) i "Strictly personal" (1968). S'extreuen singles com "Abba Zaba", "Moonchild" o una fabulosa "Yellow brick road". Es dóna les dots de gran compositor i multiinstrumentista. Una espécie de Mike Oldfield o Rick Wakeman però sense que li pugessin tant els fums i sense anar tant de sobrat com Wakeman. Això de Rick Wakeman és per fer un post sencer. "Trout mask replica" (1970) va ser el seu àlbum més exitós i produït pel seu íntim amic Frank Zappa. No era un disc de singles, era un disc conceptualment per ser escoltat sencer, cosa que es va posar de moda a finals dels 70 amb Pink Floyd.

Quan li passa pel cap canvia d'estil d'avui per demà. Si escolteu "The Spotlight Kid" (1972) o "Clear spot" (1972) no tenen res a veure amb el comercial "Unconditionally guaranteed" (1974) o l'extravagant "Blue jeans and moonbeams" (1984). L'últim single d'èxit (èxit mitjà diguem) va ser "Ice cream for crow" (1982)... des de llavors s'ha dedicat a la pintura i a anar vivint de recopilacions i directes fins el 2006, que va tenir la barra de publicar un directe gravat el 1980.

Uns diran que la seua música és molt personal, i uns altres et diran que és absurda i excèntrica. Jutgi-ho vostè mateix amb aquest "Yellow brick road":

La PISA encara està torta

2010-12-10T23:21:00.013+01:00

Sí, sí, ja sé que els milers de lectors del meu bloc esperaven una anàlisi d'un expert com jo del resultat de les eleccions. Doncs no el faré. La reflexió que ens toca fer als que hem participat en aquesta darrera campanya electoral sense els fruits desitjats ja l'hem fet allà on l'havíem de fer.

Tampoc parlaré de Wikileaks, perquè si jo no hi surto és que tampoc deuen dir gran cosa.

I sobre els controladors (i controladores) aèries no en parlo més que res perquè ningú en parla. S'insulta directament. Els professors (i professores) de matemàtiques hem deixat de ser la professió més odiada gràcies als controladors (i controladores). Ara hem entrat en competència amb inspectors de l'SGAE, àrbitres de futbol i parquimetreros.

Així que avui m'ha agafat per escriure sobre aquest famós informe PISA que es veu que ha alleugerit la comunitat educatica catalana i que gràcies a ell, el (ex)conseller Maragall ja veu premis Nobel i medalles Fields per tots els instituts de Catalunya.

1) L'any 2000 les dades eren millors. Hem perdut 10 anys de qualitat en l'ensenyament? I dic ensenyament i no educació. Espero que el nou Govern torni a posar el nom que toca a la Conselleria.

2) Això dels números del PISA no deixen de ser estadístiques i ja sabem que les estadístiques es poden interpretar com millor ens convingui. D'això la política en sap molt. Per exemple, la inversió del PIB a Anglaterra en ensenyament és del 5,4%, i a Catalunya del 3,6%, però en canvi ara traiem millors resultats que no el Regne Unit, per la qual cosa o allà ho fan molt malament, o aquí ho fem molt bé. I potser no és ni una cosa ni l'altra. Per cert, on està el 7% del PIB a l'educació (sí, aquí hi poso educació perquè parlo del Tripartit i queda més progre) que pregonava el Pacte Nacional per l'Educació? Què se n'ha fet del Pacte aquest? S'han fet fulls reciclats per signar baixes de controladors?

3) Com es poden valorar estadísticament continguts diferents? Els temaris realitzats pels alumnes de 16 anys a Catalunya, Corea del Sud, Finlàndia o Botswana són molt diferents. Com podem millorar les nostres qualificacions internacionals? Rebaixant els nivells de les proves i dels temaris, esclar! Quina gran innovació pedagògica! Si poso un examen amb la pregunta "quan suma 3+3?" quedarem líders en matemàtiques! I no es enganyem, tendim a això...

4) Hem d'estar contents perquè els resultats estan més o menys per la mitjana? Quin ridícul, no? Un aprovat justet i contents. Així ens va, una metàfora del sistema educatiu. Catalunya ha de ser capdavantera en ensenyament i no pas una mitjania. Estem ben arreglats si ens conformem amb això.

5) I per mi la dada més preocupant. Només el 3% dels nostres alumnes arriba als màxims resultats. Quan estem fent un ensenyament de mínims!! Alguna cosa falla en el sistema, no? La mitjana de l'OCDE és del 8%, no és per llençar coets però és un 166% més d'alumnes excel·lents. No ens hauríem de dedicar més a ensenyar per l'excel·lència?

6) I una última cosa. No cal que dediquin tants esforços, diners i funcionaris en aquestes proves per acabar-nos dient que un 36% de repetidors és excessiu, que un 20% no arriba als mínims i que les noies tenen un nivell de comprensió lectora més gran. Si m'ho pregunten a mi també els hagués contestat sense necessitat de tantes enquestes.

Ja poden anar fent estadístiques que la realitat és força diferent. L'ensenyament creixerà en el moment que se'ns deixi als professors més llibertat, continuïtat (cada cop que sento l'expressió "reforma pedagògica" ja tremolo), creativitat, rigor científic, espai i pressupost. Mentrestant, nosaltres cada dia anem treballant.

Guanyaran els paletes

2010-11-27T22:24:00.016+01:00

Quan falten poques hores per saber la nova composició del Parlament de Catalunya i després de seguir les declaracions dels polítics en campanya l'únic que tinc clar que els que guanyaran seran els paletes i els alicatadors.

No, no és que hi hagi un Partit dels Paletes en Acció ni res semblant. La cosa és que hauran de fer obres d'ampliació a l'hemicicle. Fixi's sinó en les declaracions.

Els de CIU diuen que no s'han de confiar en obtenir majoria absoluta, però totes les enquestes, opinions públiques, privades i fins i tot els ni-nis ignorants de la casa de Gran Hermano saben que passaran els 60 escons. Doncs suposem això, que CIU treu 60 escons.

El PSC sembla ser que s'endurà la patacada socialista més històrica que es recorda. Però els dirigents socialistes diuen que els aniran a votar fins i tot les lones amb fotografies de gent que van posar a l'acte del Palau Sant Jordi perquè es veiés ple. Ells deuen comptar amb uns 35 escons.

Totes les enquestes situen Esquerra en temps de quan encara no havia perdut la resta de sigles (ERC). Puigcercós ens recorda que a mesura que passen els dies van remuntant resultats. Amb 16 escons diu el Benach que es queden satisfets.

El PP diu que serà la 3a força política de Catalunya. Per això, si saben comptar, hauran de treure més de 16 escons. Posem-hi que en fan 17, com en temps d'Alejo Vidal-Quadras (amb perdó).

Els nois de la bicicleta, les càmeres contra els Mossos i de l'augment de la inseguretat ciutadana, els de ICV-EUA-i-no-sé-quantes-sigles-més diuen que són els únics del tripartit que aguanten la castanya. Es conformaran amb 12 escons suposo.

Alberto Rivera, després de tenir més escissions internes que diputats, tenen previsió de fer grup parlamentari propi i diuen que arribaran als 8 escons. 8 escons que només serviran per parlar estranger al Parlament. Per què no va parlar en àrab el dia del debat? Serà que no hi ha un nombre molt gran de parlants d'àrab a Catalunya! Sempre tan solidari ell...

Joan Carretero diu que serà un tsunami i la sorpresa de la nit electoral. També aspira a sobrepassar el grup parlamentari i apostava per 7 diputats. Amb aquestes xifres veig al Francesc Alcázar de diputat.

Aquells txiquets d'aquell partit fundat mitjançant fotocòpies de Reagrupament (solidaritat?), a base de pescar gent (solidaritat?) i posant un cap de llista que ha deixat l'economia de l'empresa amb més beneficis de Catalunya en quarantena (solidaritat?) també van sobradíssims. Suposo que mentre l'Uriel i el López-Tena es barallaven públicament ja preveien treure els 8 escons que diuen.

També Josep Anglada ha dit que es veia al Parlament (lluitarà contra els immigrants tipus Albert Rivera?). I fins tot la cap de llista del PAR a Lleida deia que obtindria els vots de tots els aragonesos residents a Lleida per sortir diputada i endur-se el Diocesà cap a Barbastro sense haver de passar cap control abans de travessar la clamor d'Almacelles.

Bé, en conclusió, em surten 165 escons. Ara el Parlament en té 135, així que necessitaria tirar a terra uns quants envans, alicatar per poder posar 30 seients nous i reformar els lavabos i el bar. Amb aquest panorama no em dirà que sortiran guanyant els paletes que hagin de fer obres, no? Una bona mesura contra la crisi i uns quants llocs de treball. Tothom content!

Lo Montsià i una mica de Baix Ebre

2010-11-12T22:44:00.026+01:00

Si, segons el DIEC, una nació és una "Comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre" ja tinc clar que Catalunya no és una nació. Culturalment no sé que m'identifica amb alguns ciutadans de Barberà del Vallès. Si algun dia hem de reclamar la independència d'una nació ha de ser només de Lleida i de les Terres de l'Ebre. No som ni germans, som gairebé la mateixa persona!

No fa gaire vaig poder passar 4 dies per la vegueria del sud, i realment em vaig sentir com a casa en tots els aspectes. Només arribar al casc antic de Tortosa (Baix Ebre) vaig veure una pintada en un mur que deia "29-S: io tamé fai vaga"... lleidatà autèntic.

Tortosa té un casc antic recomanable, però la veritat és que fa un mica de por passejar-hi. Guardeu-vos bé la cartera i la càmera de fotos. Passejar per casc antic de Tortosa és com passejar per carrer Cavallers entre el carrer Companyia i el Mercat del Pla. El mercat municipal és el millor que he vist a Catalunya després del de la Boqueria... quin peix i quin fato! Marededeusenyor! Un goig que animore! Vam intentar visitar la Catedral. Quan dic intentar és que realment no vam aconseguir el nostre objectiu. Ens va costar Déu i ajuda trobar l'entrada. I un cop vam trobar l'entrada de l'Olivera i vam entrar pel claustre, una senyora molt mal educada i amb totes les característiques que no ha de complir una persona dedicada al turisme ens va fer fora encara sense entendre perquè. La dona en qüestió se'ns dirigia en castellà, no entenia el català i jo no entenia què carai volia dir. Ei, però el castellà l'entenc, eh? No em vulgui ara portar al Tribunal Constitucional. Res, que si em llegeix el senyor alcalde de Tortosa que tingui en compte que tot i haver massa atur, la senyora aquella del claustre de la Catedral es mereixeria engreixar les llistes del Servei Català de Col·locació.

Dinar a Tortosa és sinònim de bon arròs i bon peix. La nostra intenció era dinar a la Suda, el parador de Tortosa, però com no disposaven de menú infantil ni de res per la canalla vam haver de canviar de lloc. No era qüestió que el Babunsket no pogués esmolar la dentadura. Finalment vam dinar al Paiolet, tocant del riu, amb vistes de l'Ebre i amb un menú magnífic en relació qualitat-preu. Productes típics de l'Ebre: anguila, musclos i un fart d'arròs.

Sant Carles de la Ràpita és una vila marinera que està bé com a centre d'operacions i per passejar-hi una estona, tant per l'eix comercial (plaça de Carles III) com pel port amb vistes al Trabucador. Ens vam allotjar a l'hotel la Ràpita. Bé, n'hi ha de millors. Sant Carles de la Ràpita en temps de la II República es va passar a dir la Ràpita dels Alfacs, ni sants ni Carles en aquells temps.

El paisatge del Delta de l'Ebre crec que deu ser dels grans desconeguts de Catalunya. La xarxa de carreteres que porten cap a l'Encanyissada, la caseta de fusta o Poblenou del Delta (petit poblet molt entranyable fundat per un tal Franco amb el nom de Villafranco del Delta) t'envolten de canals i de camps d'arròs. Les carreteres eren creuades per crancs que havíem d'anar esquivant amb el cotxe!

Deixant els camps d'arròs anem a Sant Jaume d'Enveja i travessem el pont nou. Un pont que ha inaugurat el Tripartit de pressa i corrent abans de les eleccions però que és com l'aeroport d'Alguaire: sense accessos. El pont està posant allà al mig però costa més que Déu arribar-hi, passant per carrers estrets i sense senyalitzar. Creuem el pont i s'arriba a Deltebre, al nucli de la Cava i cal anar a l'illa de Buda i Riumar. Riumar és una urbanització bastant deixada però amb una platja molt curiosa, farcida de dunes i amb muntanyes de sorra de varis metres d'alçada. Està bé per veure-la, però poc més. En canvi, l'embarcador de l'illa de Buda és un paisatge indispensable. Menjar anques de rana a ca la Nuri i fer un creueret per la desembocadura de l'Ebre fins arribar al mar hauria de ser obligatori per tot ésser viu (o inert). Si aneu amb canalla podeu parar a donar un tomet pel Deltàrium que és allà a la vora.

L'interior del Montsià també és força visitable. Vorejant la frontera amb el País Valencià (amb perdó, potser hauria de dir Comunidad Valenciana) arribem a la Sènia. Un poblet amb un centre històric molt agradable, uns rentadors històrics i un restaurant anomenat Casa Manolo típic per la cuina del bolets. Per arribar a Mas de Barberans la carretera solca entre aulivers mil·lenaris amb totes formes. Ulldecona també em va sorprendre amb el munt d'edifics modernistes que s'hi poden trobar un vermutet en els porxos de la plaça de l'església. Al castell no ens van deixar entrar! A Alcanar cal visitar el santuari de la Mare de Déu del Remei des d'on es veuen unes vistes espectaculars del Delta i de la costa de Castelló: Vinarós, Benicarló i fins i tot Peníscola. Bestial! Les Cases d'Alcanar és el barri marítim d'Alcanar i no crec que m'equivoqui si dic que és el nucli de població amb més restaurants per habitant de Catalunya. No, no exagero, no, cregui'm! Tornant a Sant Carles des d'Alcanar passes per davant del càmping dels Alfacs... però no cal que recordem res.

Si és que és ben veritat.... lo riu és vida (no al transvasament!).

Sra Camps, on posem el cotxe?

2010-11-06T23:19:00.016+01:00

Tremolo. Tinc pànic. Cada vegada que veig la tinent d'alcalde d'urbanisme Marta Camps (i possible substituta de l'Àngel Ros) dient que estan pensant nous canvis en els carrers de Lleida em sento com Leo Messi en una biblioteca. Horroritzat.

No sé si la senyora en qüestió té assessors o planifica ella mateixa els canvis. Si li fan els seus assessors, deuen ser uns senyors i senyores molt de la broma, o del carajillo. Si els fa ella mateixa és que no ha agafat el cotxe mai per circular per dins de Lleida. Deu passar com les lleis d'educació (allò que abans li'n déiem ensenyament) que les fa la gent que no ha trepitjat una aula ni quan era estudiant. Si la Marta Camps dissenya canvis de circulació hem de trobar normal que hi hagi filòlegs que facin els temaris de matemàtiques de batxillerat.

Primer van començar per l'avinguda Prat de la Riba. Fa un temps (ja queda lluny) podia anar des del pavelló Barris Nord fins a la plaça Ricard Vinyes en uns 2 minuts. Com a màxim m'aturava en un semàfor. És a dir, una molt bona opció de comunicació des de Balàfia a la Zona Alta. Ara la Marta Camps ja ens ha fet malbé Prat de la Riba. Un recorregut de 2 minuts s'ha convertit en un de 7 minuts (més del triple de temps). Han plantificat un semàfor a l'encreuament entre Prat de la Riba i Sant Martí completament descoordinat amb tots els altres. I, a més, per art de màgia han suprimit un carril de circulació. Ara queden només 2 carrils però pels quals hi passen 3 tráilers en paral·lel! Les cues de la rotonda de Ricard Vinyes arriben fins a Humbert Torres.

I avui mateix surt la Camps en qüestió a La Mañana dient que la nova reformulació de Prat de la Riba ha fet disminuir el trànsit en un 16%. Cony! Esclar! si peatonalitzes Martín Ruano i Fleming, com collons vols que passin cotxes? Al carrer Major s'ha reduit el trànsit en un 100%! Fe-no-me-nal la reflexió de la Camps, digna de premi Nobel.

Aquest famós trajecte de Prat de la Riba ja ha passat a la història i ara he de passar per la Gremial i Camp de Mart per anar fins a la Zona Alta. Potser que es parin a mirar quant ha augmentat el trànsit a Camp de Mart després del desastre de Prat de la Riba i troben el 16% que falta a Prat de la Riba.

Però aquesta no és la pitjor. Aquesta setmana em vaig trobar d'un dia per un altre amb la cafrada més gran que em podia imaginar. El carrer Torres de Sanui l'han fet de dos sentits de circulació! Quan la tendència mundial és de fer carrers d'un únic sentit, ara va i fan un carrer estret en una zona de molt difícil aparcament de doble sentit i carregant-se tota una filera de llocs per aparcar. I més rucada és quan el primer carrer paral·lel que hi ha (Vallcalent) és de sentit únic, què no estava prou bé? Un carrer de pujada i un de baixada, el millor disseny per a la circulació. Jo que per motius de feina treballo en aquest carrer, on punyetes em poso el cotxe? Al nou pàrquinq de Ricard Vinyes? Això només ho poden fer els regidors de la Paeria que tenen els pàrquings gratuïts. La gent que treballem (sí, Marta Camps, hi ha gent que treballa i necessita el cotxe per treballar) no podem deixar cada dia el cotxe en un pàrquing. Ja se'ns va prou el sou en l'IBI més alt d'Espanya i en la Zona Blava.

Molt govern d'esquerres i l'únic que està aconseguint la Paeria és que gastem més combustible en cotxe, donant més volta per arribar a un lloc i després buscant lloc per aparcar. Sisplau, Marta Camps, vagi-se'n a fer reformes urbanes a Botswana i no mos tocos més los collons. Allí podrà fer les reformes que vulgui. I els lleidatans viurem molt millor. I sinó pregunti-ho als veïns de Montcada o d'Alcalde Recasens que opinen dels canvis de circulació que ha fet. Contents, el que es diu contents no ho estan que diguem, no?

Ostiqueta!

Ni el Piris vol els lleidatans ni els lleidatans volem el Piris

2010-10-31T16:00:00.009+01:00

Segons expliquen les llegendes, Ponç Pilat va ser un governador de la província romana de Judea i que es feu famós per condemnar Jesucrist a morir cruxificat a la creu per la demanda dels grans sacerdots del temple. L'escena famosa va ser que la condemna la va fer després de rentar-se les mans en un bassí. I d'aquí ve aquella famosa expressió de rentar-se les mans quan no volem emmerdar-nos en algun afer. Sort que a Pilat se li va acudir rentar-se les mans i no pas, per exemple, rentar-se els peus, perquè sinó ara diríem "jo, davant d'aquest assumpte, em rento els peus", i la cosa pren un caire una mica més desagradable.

Doncs bé, aquest personatge tan odiat per la tradició cristiana em serveix de símil per comparar al gran bisbe que tenim a Lleida, un tal Joan Piris. El bisbe Piris, en l'afer de les obres que són del Bisbat de Lleida i que els d'Aragó diuen que són seues, se n'ha rentat les mans. Però és que el paio s'ha rentat, les mans, els peus, el cul i encara ens fa passar l'aigua del bidet com aigua beneïda. Si hi ha dos institucions inadaptades a la Catalunya del s.XXI són la justícia (ara ens foten un jutge de Binéfar de cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya) i l'Església.

El bisbe Piris ha demostrat en el curt temps que porta a Lleida que és més fals que un euro amb la cara de Popeye. Ha opinat sobre el litigi segons li ha convingut i segons com ha bufat el vent. Ell mateix va arribar a reconéixer pocs dies després de la seua arribada que hagués preferit no acceptar el seu nomenament com bisbe de Lleida. En un principi, el nou bisbe assumí la posició dels Amics del Museu però ara, ui ara... amb la visita del Sant Cristo Gros de l'Església a Barcelona el bisbe Piris ja ens ha canviat d'opinió completament. Molt diví, molt humà, molt coherent que diguem no ho és.

I una altra cosa... des de Barcelona es continua guardant silenci. No hi deu tenir a veure alguna cosa el Marcel·lí(no) Iglésias? Ara que és el 3 del PSOE i que aquí mana una sucursal seua... Aquest Iglésies és més llest que la gana... començant la seua trajectòria política a Òmnium Cultural de la Franja i acabant de secretari d'organització del PSOE. Incoherent, Com el bisbe Piris.

I per més INRI (mai millor dit) aquest diumenge, en el seu article setmanal al diari La Mañana l'artiste del bisbe ens parlava dels valors i de l'honradesa. Però serà caradura el paio! Després del que ha fet ens vol vendre que ell és l'adequat per parlar de valors? Au, foti el camp cap a Barbastro, cap a Torreciudad o cap a Roma i deixi'ns en pau, I no cal que ens en posin cap altre de bisbe. Ja tenim l'imam de la mesquita del carrer del Nord per dir ruqueries.

El professor amb nom de dixie-rock

2010-10-23T22:43:00.018+02:00

Ara feia dies que no dedicava cap apunt melomano-necrològic. Com de material no en falta en aquest tema potser que ja va sent hora d'anar posant al dia la cosa.

Avui toca parlar d'un professor d'educació física (allò que abans li déiem gimnàsia). I què té a veure un professor d'educació física amb la música? Doncs molt, continuï llegint sisplau...

Fa pocs dies ens deixava Leonard Skinner (1933-2010), professor de l'institut de Jacksonville i que entre els seus alumnes va tenir Allen Collins i Gary Rossington. Aquests dos noms encara potser no els sonen, no? Continuem, continuem...

Gary Rossington es caracteritzava per portar el cabell molt llarg. El professor Skinner era molt estricte en el tallat de cabell ja que segons ell "el cabell havia de ser dos dits per damunt de les celles i no podia tocar el coll". Rossington fa ser expulsat de l'escola pel seu cabell. Anys després, Collins i Rossington es convertiren en uns famosos guitarristes que juntament amb Ronnie Van Zant de cantant van fundar un dels grups de dixie-rock més recordat de la història musical: els Lynyrd Skynyrd (pronunciat leh-ner skin-herd). Com podeu imaginar, el nom de la banda era una burla al professor Leonard Skinner.

Els Lynyrd Skynyrd els coneixereu sobretot pel "Sweet home Alabama" (versionat magistralment pels Siniestro Total a "Miña Terra Galega" o no tan magistralment per part de Kid Rock o la Dave Mathews Band; també els Nirvana en el seu MTV Unplugged van mutil·lar-la ). Tot i això tenen coses molt més que potables.

Cal distingir dos etapes en la vida del grup. La primera i més exitosa etapa del grup fou del 1973 fins al fatídic accident d'avió del 1977 en el qual van perdre la vida Van Zant i Steve Gaines. D'aquella època són el "Sweet home Alabama" del seu 2n disc "Second helping" i el "Free bird" del seu disc debut. El "Sweet home Alabama" és una resposta a les cançons "Southern Man" i "Alabama" de Neil Young, incloses en el seu millor disc "Harvest". Es veu que aquestes cançons no van sentar gens bé als músics surenys. Fins i tot, la tomba de Ronnie van Zant fou profanada pels seus ídols perquè es va extendre el rumor que fou enterrat amb una samarreta de Neil Young. Com si John Lennon fos enterrat amb una foto de Mick Jagger!

La segona etapa comença amb una reunificació dels supervivent de l'accident d'avió amb Johnny Van Zant, germà del cantant mort. Algunes cosetes bones van fer. Jo recordo sobretot el disc del 1993 "The last rebel" amb un estil molt semblant als primers èxits del grup i un gran single que fou "Good lovin's hard to find". El "Twenty" del 1997 també era bastant potable, sobretot la cançó "Travellin' band". Crec que l'últim disc és del 2009, es diu "God & gans" i el seu single promocional va passar completament desapercebut "Still unbroken" (molt hard!).

Actualment, de la formació original només queda Rossington. El 1990 va morir Collins. El 2001 mor el baixista Leon Wilkeson. I en un tràgic 2009 moren Billy Powell (teclista) i el baixista que fa substituir Wilkeson, Ean Evans.

Vaige, que si em truquen per anar a tocar amb ells, sincerament no ho faria. Són una mica gafes.

I com el Sweet home... ja el deveu trobar massa ressonat jo us deixo per acabar la meua favorita, el "Good lovin's hard to find".

La Llosa d'en Màrius Vargues

2010-10-17T17:35:00.014+02:00

Ja us aviso que aquest vol ser un article polèmic. A veure si així augmentem les visites i les opinions i guanyo algun premi CATS, que sóc l'únic bloc de la meua llista que no l'he guanyat!!

No m'ha agradat que donessin el Nobel de literatura a Vargas Llosa. Al títol de l'apunt hi he escrit Màrius Vargues perquè aquest literal senti ràbia cap a mi. El veig com una espécie d'Alberto Ribera però amb seguidors. I no m'ha agradat que li donessin el Nobel per qüestions polítiques.

Segurament molts (i moltes) em diran: no barregis literatura i política. Però un Premi Nobel de Literatura és molt més que simple literatura. El Nobel de Literatura, igualment que la tonteria del Nobel de la Pau són Nobels mediàtics. Són Nobels que obren el TN migdia. En canvi, si el premi Nobel de Física digués que s'hauria de bombardejar, posem per exemple, Luxemburg, no seria ni un breu en un diari... perquè... qui coneix el Nobel de Física?

Per tant, el Vargues i Llosa és algú que fa servir la seua condició d'escriptor per blasmar pocasoltades contra la cultura catalana. És un personatge que en el dia del seu ingrés a la Real Academia de la Lengua Españññññola (la "que limpia, fija y da esplendor") afirma que el catalanisme és pitjor que el terrorisme. El mateix dia del Nobel ja afirmava des de la seua tribuna que "hi ha cultures de primera i cultures de segona". Suposo que ja es deu imaginar quina deu ser la "de primera" i la "de segona". En resum, que de rucades i barbaritats n'ha arribat a dir a punta pala contra la cultura catalana i contra el catalanisme. Fins i tot, al seu país, s'ha oposat a la declaració de cooficialitat del quítxua, la llengua pròpia del Perú i que parla el 40% de la població. Quin gran no-nacionalista!

Des del punt de vista literari només he llegit un llibre seu, i va ser per obligació. A 2n de BUP me van fer llegir "La ciudad y los perros". Potser és el pitjor llibre que he llegit en ma vida. Lent, soporífer, paranoic... però bé, en aquest camp no m'hi posaré. Llàstima de temps perdut en aquest llibre. Hagués après més amb un Mortadelo y Filemón potser.

La setmana passada, un opinador anomenat Antoni Puigvert (crec que mai he estat d'acord en res del que ha dit des de que porta opinant... fa alguna cosa més aquest home?) deia que el Vargues i Llosa havia fet una gran favor al català en publicar un pròleg a la traducció castellana del Tirant lo Blanc. Puigvert no té raó. El fet que a Vargues i Llosa li agradés el Tirant no indica cap simpatia a Catalunya, és una qüestió simplement de gust literari. Podria haver fet un pròleg sobre qualsevol obra de novella finlandesa, eslava o suahili. A més, Vargues i Llosa no ha dubtat mai en afirmar que la Barcelona franquista era molt millor que la de Jordi Pujol. Quina diferència hi ha entre Vargues i Llosa i Jiménez Losantos? Cap. Jo a aquest home no em dóna la gana de fer-li la pilota. Que el bombin!

Celebri coses el 12 d'octubre!

2010-10-12T16:38:00.011+02:00

Miri, no es faci mala sang pel fet que avui sigui 12 d'octubre i hagi estat declarat Fiesta Nacional. No val la pena patir perquè els mateixos militars que afusellen presidents de la Generalitat desfilin pel Paseo de la Castellana, i que aquest desfile sigui gaudit per part d'un president de la Generalitat no afusellat i ignorant en història de Catalunya.

Si em permet, i com aquest bloc vol ser un bloc d'autoajuda a veure si el Gàspar Hernàndez l'aconsella a Bricolatge Emocional, li donaré unes quantes idees de celebracions que pot portar avui a terme:

12/10/1535: El senyor Jacques Cartier fa el primer cigarret de la història. Tot un descobriment pels fumadors.

12/10/1810: Es celebra el primer Oktoberfest a Munic. Preguntin al senyor alcalde de Munic i a les fàbriques cerveseres de la zona si és motiu o no de celebració. Un èxit total escolti!

12/10/1823: L'escocès Charles Macintosh va patentar i vendre el primer impermeable. No em digui que no troba formidable poder celebrar això? Milers i milers de famílies que van a Port Aventura i pugen al Tutuki Splash estan infinitament agraïdes ar senyor Macintosh.

12/10/1850: S'inaugura a Pensilvània la primera universitat de Medicina per a senyores. Veu com si vostè és molt progre o feminista també pot trobar alguna coseta a a celebrar?

12/10/1915: Fa el seu primer vol un avió de carcassa metàl·lica. Quanta gent no hauria pogut celebrar el pont sense aquest avenç tecnològic?

12/10/1928: A Boston es va utilitzar per primer cop un respirador artificial. Potser vostè i jo no l'hem fet servir, però quantes vides haurà salvat? Una bona causa per celebrar, no?

12/10/1935: Els aficionats a l'òpera poden celebrar el neixement del gran tenor Luciano Pavarotti. Un gran (però que gran-gran) home.

12/10/1968: Guinea Equatorial s'independentitza d'Espanya després de 180 anys... veu quin argument més bonic per imitar?

12/10/1999: Neix l'habitant 6.000.000.000 de la Terra. Quants més serem més riurem. Apa!

I si, malgrat tot això, encara no li acaba de fer el pes aquest dia, pensi que el 12 d'octubre de 1582 no va existir. El papa Gregori XIII que va decretar l'actual calendari gregorià es carregà tots els dies del 4 al 15 d'octubre de 1582. Amb el follón que va comportar pèr anglesos i europeus que encara no s'aclaren amb l'any de neixement de Newton.

De res!

El 2012 no hi haurà més catàstrofes de les que hi ha ara

2010-10-08T23:00:00.007+02:00

El dissabte passat vaig estar visitant la Fira de Sant Miquel tal i com manen els cànons del lleidatanime. A la Fira es poden fer moltes coses: mirar el nivell de l'oli d'algun New Holland, tastar torrades amb patè d'anxova, gorrejar sucs de l'estand d'Indulleida o demanar pressupostos de bombes de reg. Però no em pensava pas que en un estand dins del Pavelló Novíssim (és que el Pavelló Nou ha quedat com a vell ja) de la Fira podíem establir una conversa sobre l'any 2012 amb un comercial de bombes de reg.

Aquest company de fa anys em va comentar que el tema era prou interessant per a què jo li dediqués un article al bloc. I bé, com aquest bloc és un servei púbic, doncs amic comercial, heus aquí l'article desitjat. Que jo sóc molt complidor.

Si vostè encara no sap del que va la història del 2012 perquè potser està més pendent de la separació de Fran Álvarez i la Belén Esteban, li'n faré dos cèntims (no val la pena ni fer-ne cinc). Hi ha una sèrie d'il·luminats d'aquells que veuen missatges ocults fins i tot dins dels rotllos de paper de vàter que diuen que l'any 2012 els planetes del Sistema Solar quedaran alineats i a la Terra es prouiran catàstrofes que ens enviarà a tots a prendre pel sac. Com si no hi haguessin catàstrofes ara mateix. Zapatero és president del govern sense que hi hagi planetes alineats.

Primer cal dir que el fet que els planetes del Sistema Solar quedin perfectament alineats és pràcticament impossible. Cada planeta es mou a la seua velocitat i amb el seu període de translació sense importar-los-hi gaire el que fan els altres planetes. Mercuri va molt ràpid i Plutó (si el vol considerar planeta) va molt lent. Amb els planetes donant tombs al seu ritme, els planetes interiors més propers al Sol (Mercuri-Venus-Terra-Mart) és relativament senzill que quedin alineats amb el Sol. Però quan diem alineats ho diem amb un marge d'error de milers de quilòmetres cap a l'esquerra o la dreta segons les observacions dels astrònoms.

Els planetes grans que estan més lluny també tenen dret a alinear-se si volen. Doncs suposem que sí, que s'alineen i que els astròlegs i sectaris il·luminats fan festa major. Però, què passaria?

Astròlegs, guionistes, presentadors d'Intereconomía i altres espécies d'éssers afirmen que les gravetats ocasionades per cada planeta se sumarien i la Terra es veuria afectada per tots els camps gravitatoris creats i fotríem un pet. Com si estiréssim un globus per les puntes fins a petar-lo.

La veritat és que no. La força gravitatòria depèn de dues magnituds: de la massa dels planetes (que sí és un valor gran) i del quadrat de la distància, de manera que com més lluny està el planeta menys es noten els efectes gravitatoris que provoca. I els planetes diguem que estan molt i molt lluny els uns dels altres, no?

Així que tranquils. Una alineació planetària molt bèstia no serà inapreciable i l'òrbita de la Terra pot modificar-se molt lleugerament, però que ni vostè ni jo ni ens adonarem. De fet, la Lluna està molt més aprop dels planetes que ens volen alinear i tampoc ens porta tants maldecaps: les marees i poca cosa més.

L'Alt Urgell (però alt, alt)

2010-10-02T23:09:00.017+02:00

Mentre la gent fa grans viatges per descobrir Sebastopol, la Patagònia o Ulan-Bator, jo continuo amb el meu objectiu de conéixer i visitar tots els pobles de Catalunya. Una espécie de José Antonio Labordeta però viu i sense motxilla.

L'últim cap de setmana vaig decidir encarar-me cap a l'Alt Urgell. Una comarca que desconeixia més que un sindicalista les ganes de treballar i que encara desconec força. De fet, només havia visitat la Seu d'Urgell i només coneixia els pobles pels quals passa la C-14 per anar a Andorra i Puigcerdà.

Aquest cop el senyor i la senyora Babunski, juntament amb els Babunskets vam establir la base a l'hotel Cal Miquel d'Anserall, el nucli de població més important del terme municipal de Valls de Valira. En aquest hotel rural molt ben arregladet i restauradet, l'Antònio i la Cèlia ens van cuidar molt bé. El matrimoni és d'origen gallec i això es nota a la seua cuina. Els menús eren excel·lents (un trinxat fabulós i una carn estofada tendríssima!) i de tant en tant apareixien amb alguna sorpresa com una tapeta de pop a la gallega o de xoriço gallec. Fins i tot, els croissants d'esmorzar els fa el mateix Antònio i la Cèlia ens va deixar provar una coca gallega que va fer ella. Vam estar com a casa. Millor i tot, perquè no ens calia ni cuinar ni fer el llit.

El poblet d'Anserall no té gran cosa per veure, però els afores sí. Caminant uns 10 minuts des de l'hotel vaig descobrir una de les joies del romànic del Pirineu completament desconeguda. Les restes del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles. Un que és aficionat al romànic del Pirineu, no em podia creure que una cosa com aquella quedés tan oblidada. Semblava la botiga Levi's després dela visita d'uns pollosos autoanomenats antisistema.

Seguint la carretera que va a Andorra i arribant al poble més conegut arreu del món pel seu tabac de contraband, la Farga de Moles, ens podem dirigir cap a Ars, on és de visita obligada l'església de Sant Martí d'Ars amb un campanar de forma rodona, semblant al de Santa Coloma d'Andorra. De fet són els únics campanars romànics cilíndrics que conec.

Agafant de nou la carretera que va cap a Puigcerdà, trobem poblets com Alàs, Estamariu, Bescaran, Cerc, Arséguel, Cava, Toloriu, Aristot o Bar. Jo vaig seguir fins a entrar a la Cerdanya, ja que tenia com a objectiu la formatgeria Ermengol de Prullans. De fet, la diferència entre l'Alt Urgell i la Cerdanya oest és ben poca. Martinet o Prullans podrien pertànyer tranquil·lament a l'Alt Urgell.

Vam parar a dinar a la Taverna dels Noguers al terme municipal del Pont de Bar (el poble és nou ja que va quedar arrassat per les riuades del Segre de 1982) i la selecció de menjar típic que tenen és bestial. Conill a la mostassa, ànec amb peres, peus de porc amb naps... i una selecció d'entrants casolans amb productes propis de l'hort bestials. De postres una selecció de formatges de la formatgeria Baridà de Bar. Cosa que va provocar que em dirigís al nucli de Bar a visitar la formatgeria, després de passar pel castell de Toloriu.

I més joies del romànic imprescindibles: l'Església de Sant Andreu d'Aristot (molt difícil trobar el desvio de la carretera!), Sant Martí de BEscaran, la MAre de Déu de les Peces d'Alàs, Sant Pere d'Os de Civis (podeu dinar a la Borda de l'Arena d'Aixovall) i una cosa rara com és l'ermita de Sant Antoni del Tossal de Cerc, lloc de devoció de molts urgellencs.

Ah, i em deixava que també cal fer una passejadeta pel poblet d'Arséguel, amb el museu de l'acordió com a màxim atractiu. I fins i tot, a peu de carretera, al nucli de població anomenat el Pont d'Arséguel hi ha un museu de la llana. Des d'Arséguel i si teniu ganes (perquè cal tenir-les) us podeu arribar a Cava, Ansovell o el Quer Foradat on veureu unes formidables vistes del Cadí.

Si és que no cal anar gaire lluny per gaudir del paisatge... però ja sabem que no farda tant.

Stephen Hawking contra Déu

2010-09-22T17:27:00.011+02:00

Au, ja la tenim liada una altra vegada amb l'Església. És que a la mínima que et descuides sempre trobes algun beat que s'ofén per qualsevol cosa. Allò de que "con la iglesia hemos topado" continua sent vàlid després de vagi vostè a saber quants anys.

Ara se l'ha carregat l'Stephen Hawking. Ja veu, si és un pobre home. Per alguna vegada que se'l deuen escoltar... em dóna al nas que la gent de l'Església es deu escoltar més vegades a Carmen Lomana o Belén Esteban que no pas a Stephen Hawking.

Hi ha mites que no acabaven de desaparéixer mai. La relació entre ciència i religió continuava igual que sempre. Hi ha una anècdota que diu que Napoleó va demanar al matemàtic Pierre Laplace un llibre que recollís tot el que es sabia en aquell moment d'astronomia. Laplace el va escriure (clar, que havia de fer si Napoleó en aquell moment era l'amo i senyor de les bèsties de la clamor) i li donà a Napoleó perquè se'l llegís. Un cop llegit Napoleó va preguntar a Laplace com és que no es mencionava el nom de Déu enlloc del seu llibre i Laplace va contestar "Déu és una hipòtesi que no necessito".

És a dir, la ciència no implica l'ateisme. Simplement l'existència de Déu és una possibilitat que no contempla ni falta que fa. L'astronomia es pot explicar sense Déu i qui vulgui que l'expliqui amb l'existència de Déu. Cadascú que hi posi el que li doni la gana. Com si li vol posar una tortuga.

Però ves per on que ara han canviat les coses. Stephen Hawking acaba de publicar el seu llibre "El gran disseny" i afirma en un avançament que s'ha fet públic que, definitivament, descarta l'existència de Déu (o de Buda, o d'Allà o de qui sigui). D'aquesta manera contradiu la seua opinió sobre el que comentàvem abans i que havia quedat palesa en aquesta obra d'art de la literatura (amb permís de la Kweilan) que és "Una breu història de l'Univers". És a dir, segon la nova versió de Hawking, l'Univers ha sorgit només com a conseqüència de les lleis de la física.

Però ara ja està liada. Tots (absolutament tots, segur que vostè també hi està pendent) els catalans estem preparant la visita del Papa a Barcelona i resulta que aquell senyor de blanc no és absolutament ningú. Tot plegat ha servit per remoure una mica aquest tema que estava la cosa molt parada. Així han pogut sortir bisbes, cardenals, abats, (imams?) i vagi vostè a saber quin títols estrafolaris més de tots aquests, per poder dir la seua i defensar que porten vivint del cuento des de fa 2010 anys. L'Església, si una cosa bona va tindre va ser el seu primer cap de màrqueting.

Una merda d'eix comercial

2010-09-19T15:47:00.013+02:00

Hi ha dos llocs de la ciutat de Lleida que no m'agraden gens. De fet no és que no m'agradin, és que fins i tot em molesta anar-hi. Un és el PRYCA (els que ja tenim una edat anomenem PRYCA al que és el centre comercial CARREFOUR... per tota una generació allò ha estat, és i serà lo PRYCA). L'altre és allò que la majoria de lleidatans es vanagloria de tenir i que malanomenen eix comercial (fins i tot el seu president de l'associació de comerciants, sr Fontova, es diu que és dels personatges més influents a Lleida). Tota aquella zona peatonal des del carrer Alcalde Costa fins a l'encreuament de Pi i Margall amb Prat de la Riba. Només travessar l'Arc del Pont a Indíbil i Mandoni ja m'agafa badallera.

Diuen que és la zona peatonal i comercial més llarga d'Europa. Doncs miri que li dic, que ja se la poden ben bé fotre per allà per on es posen els supositoris. Jo entenc que una zona comercial és una regió de l'espai on ens podem trobar comerços de tot tipus. L'eix comercial de Lleida està només recobert de franquícies, bijuteria i botigotes de robes, draps i objectes inútils per a la llar (mai no he sapigut trobar cap utilitat a les porqueries i cassigalls que hi venen).

Ho dic perquè els amants de la cultura musical a Lleida (que en som pocs, però en som) aquest cap de setmana hem disfrutat d'una coseta que ens regala l'ajuntament un cop a l'any per poder estar contents. El Mercat de la Música, on enmig dels Zaras, Mangos, HM i merdes variades ens posen unes paradetes on tenim l'oportunitat de remenar vinils (80.000 n'havia enguany... no, no els he contat, ho ha dit l'organització; les xifres de la Guàrdia Urbana no les tinc) com en els vells temps del Satchmo, l'Orley, la Tipo o el Born 12. Gairebé ja he perdut el moviment aquest de dits tan característic que cal fer per anar passant vinils i CD's i que acabaves amb les puntes dels dits negres dels pols acumulat pels vinils de Mike Oldfield, Yardbirds, Supertramp o Lovin' Sponfool.

Als lleidatans no ens queda res de tot això. No tenim cap lloc a l'eix comercial per descongestionar-nos de la contaminació tèxtil. Només la Caselles, el Sony Gallery o el PCCity. El Satchmo era la botiga de referència de cita setmanal obligada i que va durar uns 20 anys. La Tipo durà cins anys satisfent sobretot els més durillos i grenyuts (només hi trobaves Iron Maiden!), Suspicious durà més o menys el mateix gràcies a certs clients fixos i al col·leccionisme. El Born 12, de categoria més comercial va durar de Nadal a Sant Esteve. Si hem, de comprar un disc només ens queda el PRYCA, on a part del Caribe Mix i David Bisbal només trobarem Sevillanas del Rocío i coses similars.

Així que, o anem a la FNAC o a discos Edison's de Barcelona o no ens queda cap més remei de piratejar. Molt eix comercial i molt poca cultura.

Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Una nova coalició

2010-09-01T20:31:00.010+02:00

Avui m'he despertat amb una idea innovadora. Una idea que ningú en el nostre país (o nació o regió o preàmbul) no havia tingut abans. He creat una nova coalició independentista. Sí, sí, l'he creat així per les bones. I pel nom no es preocupi, mentre surti Independència i Catalunya ja barrejarem lletres.

Després li diré al meu cunyat i al senyor del quiosc on agafo el diari i així ja en serem prous per fer una coalició. També elaborarem un manifest amb 10 punts que dirà que Catalunya està expoliada fiscalment, que ja n'hi ha prou que se'ns pixin a sobre, que la independència és la única solució... i aquestes coses que es diuen als manifestos. El manifest ja el firmarà algun polític d'uns vuitanta anys retirat i algun senyor (o senyora) d'allò que es diu societat civil (li diré al president de l'escala i a un que conec que va ser regidor de l'ajuntament d'Alguaire). D'aquesta manera sortirem al diari.

El manifest el penjarem a internet, esclar, i en un parell de dies ja tindrà 15.000 adhesions. Al web també hi figurarà un compte corrent per ajudar els autors del manifest. No hi pot faltar. Pensi que és per Catalunya sobretot, eh?

Per confeccionar la llista electoral per presentar-nos al Parlament, el cunyat, el senyor del quiosc i jo mateix muntarem unes primàries perquè nosaltres puguem decidir qui anirà a la llista. A les primàries es podrà presentar tothom qui vulgui sempre i quan hagi fet l'aportació al compte corrent esmentat anteriorment. El reglament de les primàries es penjarà en un PDF amb 7896772893 pàgines a la web. Tot serà ben senzill. Tothom qui vulgui es podrà presentar sol o acompanyat per un nombre primer de persones (animals, vegetals o coses). De la llista es podrà eliminar un nombre primer d'individus (o individues) corresponent a les xifres en posició imparella dels decimals de pi. Un reglament senzillet i que servirà perquè el cunyat, el senyor del quiosc i jo acabem triant les llistes.

I ja està, només falta fer la crida a la unitat perquè tothom vingui a la meua coalició. Que si ningú es vol unir a la nostra coalició, no passa res. Diem que els nostres objectius són paral·lels (des del punt de vista euclidià) i que ja treballarem junts un cop haguem aconseguit els escons. D'aquesta manera en els 135 escons del Parlament tindrem 135 coalicions diferents, no? La idea va per aquí pel que em sembla entendre srs Laporta, Carretero, López-Tena i Beltrán, no?.

Amadeu Cabanilles

2010-08-20T20:32:00.008+02:00

Si vostè és una mica aficionat a TV3 potser sabrà de qui parlo. Si vostè, a més, mira les novel·les (que deia la meua iaia) de la cadena potser ho sabrà millor. I si vostè era un gran aficionat a la millor telesèrie que ha emés TV3 i que era "Nissaga de poder" (amb permís de les primeres etapes de "Ventdelplà") haurà identificat de manera ràpida el nom del títol de l'apunt del bloc.

Si va una mica perdut li comento que l'Amadeu Cabanilles era el personatge interpretat per l'actor David Bages (actor recordat per ser el presentador del mític programa musical Plàstic de TV2 i que últimament se l'ha pogut veure també per Ventdelplà i La Riera). L'Amadeu era un caradura amic del Félix Montsolís (David Selvas, un clàssic de totes les sèries), fet que aprofità per escalar posicions dins de l'empresa dels Montsolís. Era especialista en xantatge perquè coneixia els assassinats del Mateu Montsolís (Jordi Dauder), i no li va quedar cap més remei que acceptar-lo com a gendre ja que es va casar amb la Laia Montsolís (Olalla Moreno, filla del Mateu i germana del Félix).

Si vostè no ha entès gran cosa de l'argument que he explicat, no passa res. L'argument de Nissaga és molt més complicat que Joan Carretero i Uriel Bertran vagin junts a fer un vermut. Però era necessari explicar aquestes quatre coses.

Ara canvio de tema i vaig a explicar una altra cosa. Una altra cosa que els faré recordar, i que potser recordaran millor que l'argument de Nissaga de Poder són els fets del mític Puerto Hurraco (Badajoz). Suposo que tothom recorda aquelles iaies vestides amb davantal i mocador al cap que sortien a les notícies l'any 1990 i que ens explicava una crònica negra de l'Espanya més profunda (però profunda-profunda, eh?). Ara a l'agost fa 20 anys d'aquell fet. Els poso una mica en antecedents per fer memòria. Els germans Emilio i Antonio Izquierdo van entrar a Puerto Hurraco procedents del seu poble, el veí Monterrubio de la Serena, amb unes escopetes de caça. En arribar a la plaça del poble van començar a disparar a tort i a dret contra unes nenes que jugaven per allí i contra tot ésser viu que s'hi atançava. Fins i tot una patrulla de la Guàrdia Civil va rebre. El resultat, nou morts i quinze ferits.

Llegint la història dels fets he descobert que això va ser una revenja per uns esdeveniments anteriors. Es veu que des dels anys seixanta, els Izquierdo tenien problemes amb les seues terres amb uns veïns anomenats Cabanillas (ojo!). L'any 1961, Jerónimo Izquierdo, germà gran dels dos Izquierdo anteriors, havia matat a gavinetades Amadeo Cabanilas (!!!!). Després, el 1985 els Cabanillas havien calat foc a la casa dels Izquierdo, en l'incendi va morir la mare. Jerónimo Izquierdo va apunyalar llavors Antonio Cabanillas, germà d'Amadeo... bé, i així anar fent fins que va passar el que va passar.

I després de tot el rotllo, la meua pregunta és... els guionistes de Nissaga de Poder quan van crear el personatge d'Amadeu Cabanilles, ho van fer conscientment o el nom simplement va ser fruit de la casualitat? És molt bo. Però fins ara no me n'havia adonat.

Lo Lleida

2010-08-16T18:26:00.011+02:00

Ja era hora. Ja torna el futbol de veritat. Des del 9 de maig que el Camps d'Esports estava tancat i barrat. I sí, ja sé que per la tele puc veure futbol com per ofegar-me i tot, però no és el mateix. El futbol s'ha de veure al camp, i més lo Lleida, que per la tele no el donen. I enguany amb Tarragona, Girona i Barcelona a 2aA estarem més oblidats que els kets Paredes.

Ja tinc el nou carnet per aquesta temporada i m'ha baixat més de 70 números de patac. Enguany m'ha tocat el 420, que no està mal per ser que fa més de 25 anys que sóc soci. Però no deixa de ser preocupant aquesta baixada de números, normalment quan nombres baixos de carnets es perden és perquè els socis l'han dinyat, més que no pas perquè el socis s'hagin donat de baixa. Un carnet que és un revival dels anys 80. S'ha eliminat el codi de barres i hem tornat al sistema clàssic de la numeració i del forat al número de partit. Carnet vintage.

Enguany és una etapa nova al club aquest que porta el nom de la nostra ciutat. Bé, cada any quan es comença la temporada sempre es diu que és una etapa nova. Però és que aquest any és nova, nova del tot.

En un estiu on a Lleida han tancat tres empreses mítiques i inimaginables que haguessin de barrar per culpa de la crisi (l'Agudana, Enquadernacions Fontanet i Segre Ràdio), lo Lleida (l'empresa amb més deute de tota la província) ha estat perdonat a última hora de baixar a 3a per impagament. Impagament de tot. Així que comencem a 2aB... però ja veurem on acabarem. Segons l'AFE (presidida per un exjugador del Lleida) al setembre ens foten a 3a, ja veurem com ho faran per descendir un equip amb la Lliga començada!).

Aquesta temporada també hi ha canvi d'accionista majoritari, de president, de directiva i d'assesor jurídic. Ara tot això passa a mans d'Annabel Junyent, que farà de tot això i més. Serà la nova Ma Teresa Rivero del futbol? La majoria de socis encara no sabem com aquesta exjugadora ha anat a petar en aquest club arrossegat pels deutes ni què carai hi fa. L'únic que sabem és que ha evitat el descens fotent-nos enmig d'un concurs de creditors a l'ampara del jutge. I aquesta ha estat l'artimanya que ens ha salvat. Així que benvinguda mestressa Annabel i beneïda sigui entre totes les dones.

I les noves idees de la presi ja es comencen a notar. De moment ha futut fora a tot quisqui que sobrava. Hem descobert que el nostre club tenia una nòmina de personal digna del Manchester United (no sé quants coordinadors de futbol base, fins i tot un coordinador de menús). Mira, ja està prou bé. I tot i les retallades (o guillotinades directament) pressupostàries enguany podrem gaudir d'un partit de presentació com Déu (o Mahoma o Al·là, que no se m'enfadin els pidolaires de mesquites) mana. Que ja estem cansats dels últims anys de partits de presentació de solters contra casats.

Au, bona temporada i visca el Lleida! Que encara que molts no ho sabeu també existim futbolísticament...

Bobby Hebb - Sunny

2010-08-10T12:27:00.014+02:00

Continuant amb la temàtica dels músics que han passat a millor vida (i aquí llegeixi l'expressió "millor vida" en el sentit literal de les paraules perquè la vida que porten molt músics a la Terra no és digna de ser ni qualificada de vida) avui toca parlar d'un pobre home que en el seu temps ja va ser un dels precursors de la cançó de l'estiu. En concret de l'any 1966 amb la cançó "Sunny" i l'artista Bobby Hebb.

Sí, l'any 1966 ja existia més o menys això que actualment es diu la cançó de l'estiu tot i que últimament ha perdut pistonada. A més, en aquells temps l'eufemisme "Cançó de l'estiu" encara podia ser sinònim de certa qualitat. No calia que la cançó de l'estiu fos amb una tornada apegalosa que havia de ser immediatament ballada i acompanyada d'un gestos amb les mans o altres parts del cos.

La cançó deu ser molt bona perquè va ser infinitament versionada: Dusty Springfield, Ella Fitzgerald, Marvin Gaye, Stevie Wonder, James Brown i fins i tot el pesat del Jamiroquai. Existeix una versió en castellà titulada "Cielo" de la cançó a càrrec de Buddy Richard i que es va fer famosa perquè era la banda sonora d'un anunci que feia Penélope Cruz. De totes formes, aquesta cançó va saltar més a la fama per culpa dels Boney M, que la van versionar en rotllo més discotequero (i més estival) en el seu primer disc l'any 1976.

Tot i que la cançó sembla que tingui pinta de ser una oda al cel ras, la cançó tracta sobre el seu germà (del Bobby, no del cel ras) Harold que va ser assassinat en un bar de Nova York el dia següent del de Kennedy. Un cant d'esperança. El pobre Hebb va fer algunes altres cançons no tan memorables com "Love me" (no la trobeu igual al "Sunny"?) o "A satisfied mind" però ha passat a la història com a home d'un sol hit.

Doncs au, acomiadem al bo de Bobby Hebb amb la seva contribució al món de la música i el "Sunny":

OMC - How bizarre

2010-08-06T09:44:00.009+02:00

Després del post anterior sobre Malcolm McLaren potser que pugem una mica el nivell musical del bloc i avui homenatgem a un altre músic malaguanyat. En aquest cas es tracta de Pauly Fuemana, neozelandés (sí, escolti, hi ha més músics a Nova Zelanda a part dels Crowded House). Pauly era el músic visible del grup OMC (Otara Millonaries Club, Otara és el barri pobre i marginal d'Auckland) acompanyat d'Alan Jansson, que era el que no sortia mai enlloc. El nom del grup no era res més que una gran ironia sobre la societat de Nova Zelanda que encara renega dels aborígens de l'illa, els autèntics amos del Pacífic. Qui hauria de dir que Nova Zelanda té problemes, no? Quan mai surt per la tele...

Podem considerar que els OMC va ser un grup dels anomenats One Hit Wonder, un single, un èxit. L'any 1996 amb el seu debut (i únic disc crec) van obtenir l'èxit mundial amb la cançó "How bizarre", cançó autobiogràfica del mateix Pauly on explica una experiència amb la policia quan el van trobar amb una mica de marihuana a sobre.

La veritat és que tampoc sé gran cosa més, d'aquell disc un parell més de singles ("Land of plenty", "Right on") i para de contar. Ara bé, "How bizarre" ha passat a la història com una cançó preciosa i fàcil de tararejar. Personalment tinc un bon record de la cançó. El disc dels OMC me'l vaig comprar a Atenes, i sempre que sona o escolto aquesta cançó em recordo del viatge de final de carrera que vam fer a aquella bruta i fastigosa ciutat, almenys ho era el 1997 quan hi vaig anar. Ah, i l'hotel Jason King... que més que un hotel era un burdell.

Malcolm McLaren - About her

2010-07-31T15:20:00.027+02:00

Senyors (i senyores) lectors (i lectores, esclar) avui celebro l'article 200 del bloc. El número 200 és massa vulgar i com la gent acostuma a celebrar els nombre múltiples de 5^2, doncs jo no ho faré i la deixaré per un altre nombre.

Enguany se m'està acumulant la feina d'articles melomano-necrològics, els músics es moren que no te'n dónes compte tu! I avui dediquem aquest apunt a l'ínclic (paraula que no sé ben bé què vol dir però s'acostuma a posar davant d'un nom de persona) Malcolm McLaren.

És difícil fer un article més o menys curtet d'aquest personatge sabent que hi ha uns quants llibres sobre ell i els seus afers més o menys musicals (fa uns anys em vaig llegir una biografia seua de més de 200 pàgines). McLaren va saltar a la fama musical com a descobridor i manager dels New York Dolls (als quals vestia amb trajes de la Guàrdia Roja de Mao), Adam & the Ants, Bow Wow Wow (grup que serà recordat més per la portada d'un disc seu on la cantant menor d'edat sortia conilla que no pas per una altra cosa) i sobretot del Sex Pistols. També se'l coneix per haver triat a Chrissie Hynde, cantant dels The Pretenders, com a venedora de la seva botiga (SEX) de roba que ell mateix dissenyava.

És a dir, va ser l'inventor del punk, de la roba del rock (a la seua botiga es vestien David Bowie, Ringo Starr, Rod Steward i Mick Jagger), dels new romantics i a més es va presentar a l'alcaldia de Londres (no sé si us podeu imaginar Jordi Tardà a la Paeria per fer una comparació).

Però tot i apadrinar grups, McLaren també va fer incursions pròpies al món musical. El 1983 inventa la tècnica del sampling en el seu disc "Duck rock" amb l'insuportable single "Buffalo gals" com a major èxit. El 1985 en el disc "Fans" va una versió molt... no sé ni com definir-la, de l'òpera "Madame Butterfly"... En aquesta cançó es veu que també introdueix la tècnica del vogueing... us sona a la MAdonna dels 90?

Però potser la cosa més curiosa és l'intent de recuperar el vals vienés en el disc "Waltz darling" del 1989. El seu disc pòstum és de l'any 1998, en el qual reversiona el "Buffalo gals".

Avui em costa molt acabar l'article triant un video de McLaren... no pas per la qualitat, perquè el trobo un pesat i un insuportable. Però potser ens quedarem amb "About her", cançó coneguda perquè es va incloure a la peli "Kill Bill 2"... i ja se sap, que per culpa de les pelis es coneixen cançons.

No crec que tampoc sigui una gran pèrdua en el món musical. Perdoneu, però algú ho havia de dir. Au, descansi en pau.

I si és identitari, què?

2010-07-29T10:02:00.016+02:00

Avui portem un matí debatent si el debat sobre la ILP antitaurina que es va realitzar al Parlament és identitari o no és. Els protaurins diuen que sí, i els antitaurins diuen que és simplement animalista. De fet, el Joan Puigcercós s'afanya a dir a totes les entrevistes que no hi ha gens de debat identitari. Però, i quin mal hi ha en què n'hi hagi? Que el Parlament de Catalunya no pot debatre el que li dóna la gana (després a Espanya fan el que volen amb el que aprovem aquí, però el que es diu debatre encara ens deixen)? El Parlament si vol pot fer un debat sobre el temps de durada dels temporitzadors de llum dels lavabos dels bars (deixo aquí la idea, trobo molt lamentable que a la majoria de bars se t'apagui la llum a mig pixar). A veure si ni serem nació, ni decidirem ni podrem parlar al Parlament!

Però com vostè segur que estava esperant la meua opinió sobre el tema no m'he pogut esperar a fer un article. Per mi, el debat té una part important de tema ideològic:

1) El toro és el logotip d'Intereconomía. No, això no és identitari es veu, noooooo!

2) El toro és el símbol que hi ha al mig d'aquelles banderes que treien al carrer ara fa uns dies tota una espécie d'individus amb pentinat de cendrer i ulleres de policia nacional. Això no deu ser identitari, nooooooooooooooo!

3) El toro és el símbol de l'Espanya més arcaica i casposa. De l'Espanya del tablao, de la sevillana, de la Guardia Civil... tampoc deu ser identitari això. De fet això no ho dic jo (bé, sí ho dic), sinó que ho deia ja gent molt més intel·lectual (i respectable) i molt més espanyola que jo com Antonio Machado o Unamuno.

4) Les corrides de toros van ser declarades Fiesta Nacional (Española, esclar!). No, i això tampoc deu ser identitari, noooooooooo.

5) Veient qui va votar en contra: PP-PSOE-Ciudadanos... queda clar quina és la posició dels grups parlamentaris... més nacional (espanyol!) que tots aquestos junts ja m'explicarà que hi ha.

6) Tots els protaurins que he sentit fins ara entrevistat han parlat en castellà... això només és una dada. I ningú ha donar arguments a favor d'aquesta expressió cultural (????). Només amenaces, insults ("falta de sentido común de los catalanes") i pixades fora de test. Ara bé, què esperem d'una gent que disfruta fent tortures als animals? La llei de protecció dels animals els hauria de protegir també?

El debat dels toros no l'hem polititzat els catalans. El va polititzar el primer individu que se li va ocórrer fotre un toro al mig de l'estanquera. Deixem-ho clar!

P.D: Una curiositat que potser ja significava alguna cosa en el seu temps. A Lleida, la plaça de braus que vam tenir se la va endur un tornado als anys 50. Una premonició? Estava situada a l'encreuament de Ricard Viñes-Prat de la Riba (General Mola en aquells temps)-Rovira Roure.

Estació de Servei el Bruc, S.A.

2010-07-26T15:57:00.016+02:00

Després de saber que els bancs i les caixes tenen estrés pensava que no hi hauria res més al món capaç de sorprendre'm, però deixi'm que li digui que sí, que hi ha coses que encara em sorprenen en les nostres èpoques.

L'esdeveniment va tenir lloc a l'Estació de Servei el Bruc S.A. (així figura al reguard de pagament de la targeta), a l'A-2 en sentit Lleida.

Això de les gasolineres en l'autovia més transitada de l'estat (estat espanyol, que quedi clar, no fos cas que em vinguin la Casas, el Aragón, el Pérez Tremps i el Gay Montalvo a retallar-me el bloc) és de jutjat de guàrdia. Necessites tenir gairebé el Nobel de física per poder saber si amb la gasolina que portes arribaràs a Lleida o no. És possible que en l'A-2 en sentit Barcelona-Lleida només hi hagi 2 estacions de servei en un tram de 150 km? Quan surts de Barcelona has de saber si pots arribar fins al Bruc. I quan passes el Bruc has de tenir-ho calculat perquè la següent no la trobes fins a Fonolleres (a prop de Cervera). Una mica trist, no? Sinó sempre queda l'opció de sortir de l'autovia i donar tombs en rotondes per Pallejà o Sidamunt... En sentit Barcelona la cosa no millora gaire perquè només hi ha una a Jorba i la del Bruc. Suposo que això no deu ser cosa del Pepe Blanco.

Bé, al que anàvem, que jo sempre m'embolico en coses rares. Doncs això, que en aturar-me en la gasolinera del Bruc en sentit Lleida vaig ser objecte de dos fets que pensava que a Catalunya ja formaven part de la història i que passaré a relatar a continuació:

1) Un senyor va sortir del garito de la gasolinera i va venir a posar-me la gasolina. Ell!!! No la vaig haver de posar jo! Sen-sa-ci-o-nal! No creu? Entenc que li cosata molt creure que hi hagi algun lloc on el senyor (o senyora) gasoliner faci aquest gran esforç de sortir del búnquer per posar gasolina. Però això existeix, faci'm cas. Pensava que el gasoliner servicial havia quedat més extingit que allò de la unitat contra el Constitucional.

2) Vaig ser atès en català. Sí. sí, hi ha gasolineres on tot el personal parla català. Jo pensava que no podia ser, però veig que al Bruc queda una espécie de reducte gal on pots demanar gasoi en idioma indígena (tot i que no ha de ser prioritari segons diuen).

Entén la meua al·lucinació, no? Miri que amb poca cosa ja estic content. Ambaparà!

Espanyols havien de ser

2010-07-22T23:56:00.020+02:00

Sí, ja sé que l'article queda una mica desfassat en el temps, però és que no l'he pogut escriure abans. He passat uns dies de vacances a Punta Prima (Menorca) i em vaig trobar amb la desagradable sorpresa que a l'hotel no funcionava el WIFI, amb la qual cosa em va fotre enlaire una part de les vacances. I no em pregunteu si he descansat aquests dies perquè la resposta és NO. Anant de vacances amb un nen 3 anys i una nena de 6 mesos no es descansa!

L'hotel on estava, el Barceló Pueblo Menorca (fantàstic, per cert) estava ple de gent (bé, gent i altres éssers vius que ja detallarem). Més o menys les proporcions eren les següents: 50% d'italians (i italianes!), 25 % d'espanyols (per ser constitucionalment correcte incloc els catalans en aquest subgrup) i l'altre 25% format per anglesos, holandesos, alemanys i algun americà (amb els corresponents femenins).

Ves per on que amb tota aquesta gent variopinta que voltava pel ressort, només es veien que estanqueres penjades pels balcons. En concret 4, i d'aquelles que no eren petites, no! Quina necessitat tenen els espanyols de fer-se veure? És que es creuen superiors? Per què no penjaven banderes els italians o els holandesos o els alemanys? Bé, la veritat és que tampoc m'importa gaire si volen penjar banderes o morcillas de Burgos mentres ho facin al seu balcó i al seu país (o estat o nació).

El que m'irrita de l'espanyol és aquesta ànsia d'imperialisme que tenen molt ben cultivada respecte els catalans. Ei, escolti'm, que tenen assumidíssim que nosaltres som una colònia i a callar. El dissabte 10-J (aquell de la manifestació de les 56.000 persones i de la unitat que ni el Loctite) em passejava per la piscina llegint el Periódico (sí, ho sento, no podia comprar ni l'AVUI, ni La Mañana, ni el SEGRE a Menorca) que acabava de comprar. La portada del Periódico d'aquell dia era una senyera enorme que ocupava la primera i l'última plana i amb el text "Ara és l'hora". Sorprés per la portada del diari que llegia un senyor holandés em va preguntar què volia dir allò. Molt content li vaig estar explicant com bonament vaig poder. Mentres explicava, en dos hamaques pròximes jeien dos espanyoles que no paraven de riure's i de fotre-se'n del que jo li deia. Al final vaig acabar dient al senyor holandés que "el millor per Catalunya era marxar d'Espanya", amb la qual cosa vaig ser atacat a insults per aquelles individues que es torraven al Sol afectant-los-hi les neurones. A partir d'aquell dia ja vaig ser el catalino de l'hotel (catalino és sinònim de catalufo). Es veu que la cosa es va escampar entre els membres de la comunitat espanyola de l'hotel. Evidentment l'Espanya-Holanda el vaig haver de veure tancat a l'habitació.

P.D: Només una última dada, el pop Paul és fastigós. No pas pel fet que hagués dit que Espanya guanyaria el mundial, sinó perquè veure per la tele com un pop menja un musclo és una imatge bastant desagradable. Perdoneu però algú ho havia de dir!

Les valls d'Àneu

2010-07-07T16:22:00.017+02:00

(Nota: tot i que per la foto ho pot semblar no es tracta de cap apunt sobre Catalunya des del terra del bloc Que Tinguem Sort)

A hores d'ara encara no sabem si aquesta manifestació del dissabte 10-J l'encapçalarà el president Montilla amb una senyera o l'Oliana Molls amb una pancarta que hi posi "Vendo Seat Ibiza en buen estado". Aquesta unitat no l'acabaré de comprendre jo... m'hauria d'ajudar Bertrand Russell amb la seva teoria de conjunts potser. Bé, és igual, deixem-ho perquè diumenge continuarem sent una autonomia amb els mateixos expolis i insults de sempre.

Per això avui em poso en plan Zen en el més estil Gaspar Hernàndez i li proposo anar a voltar pel que podria ser el paisatge més bonic de Catalunya (tot i que a la sèrie de Tele 3 no devien trobar ningú que el patrocinés). Fa uns caps de setmana vaig voltar després de tenir-les molts temps oblidades per les valls d'Àneu (esdrúixola, no plana, sinó els indígenes de la zona s'emprenyen).

Les valls d'Àneu comprenen la part de més al nord del Pallars Sobirà. Pel sud podríem dir que comencen a Escaló i pel nord fins a l'estació de Bonabé. Per l'oest trobem el Parc d'Aigüestortes i el Port de la Bonaigua i per l'est la vall d'Unarre.

L'hotel que us recomano és el Roca Blanca d'Espot. Un hotel molt agradable (nosaltres vam ser els clients 499), molt ben apanyadet i on el sr Josep us tractarà de meravella. Sobretot en els esmorzars, amb tot de productes de la zona i no aptes per a vegetarians. 300 classes d'embotits, formatge de tupí i iogurts d'una borda de per allà. Passejant per Espot també trobem un dels millors monuments de les valls, el restaurant Casa Juquim. Quin descobriment! L'olla pallaressa, el filet de cuixa de senglar, la truita de riu, el paté... i per quatre duros! Im-pres-cin-di-ble per qualsevol dominguero (espero que ho llegeixi el Dani del bloc Diaris d'un Dominguero). El poblet d'Espot és boniquet, amb la seva església romànica típica de la zona i el seu pont medieval sobre el riu Escrita que també és típic de la zona (el pont, no el riu).

La vila més gran de la vall és Esterri d'Àneu. Teniu per visitar l'Ecomuseu de les Valls, podeu fer una passejadeta pel poble i travesseu el pont que uneix les dos ribes del Noguera Pallaressa. Veureu que la cara nord del pont és més alta que la pared sud, per evitar els vents que vénen del nord. I si dineu a Esterri la braseria L'Esquella és molt recomanable, està davant mateix de l'entrada de l'Ecomuseu. Demaneu girella si podeu.

Pujant Noguera Pallaresa amunt, hi ha una ribera espectacular on podem trobar paisatges molt pintorescos i pobles encantadors. Es pot visitar Borén, Isavarre, Isil i Alòs d'Isil (cadascun amb la seua església, esclar!). Quan s'arriba a Isil per carretera podeu veure el paisatge de la foto, l'església romànica de Sant Joan d'Isil amb el riu darrere. Espectacular. Aquestos pobles us sonaran per les famoses falles i per la sèrie de les Veus del Pamano que va emetre TV3.

Des de la carretera d'Espot es pot agafar un altra que deu fer poc que està asfaltada que porta als pobles d'Estaís, Jou i Son (del Pi). Tots els pobles són bellíssims, però pareu a Son i visiteu el conjunt monumental de Sant Just i Sant Pastor de Son. Des d'Esterri es té una imatge espectacular d'aquest poble penjat dalt d'una muntanya. Podeu aprofitar per dinar a Casa Masover.

Més desconeguda és la vall d'Unarre amb pobles gairebé deshabitants (o deshabitats del tot) però encantadors: Cerbi, Gavàs, Unarre, Burgo, Llavorre, Escalarre (recordeu el Doctor Music Festival?). També podeu voltar per València d'Àneu (pàtria del conseller Llena, tot i que sent del PSC potser se m'ofén en posar pàtria), la Guingueta d'Àneu, Sorpe i si sou més arriscats pujar fins a Berrós Jussà i Berrós Sobirà. Un poblets penjats de la muntanya i que es veuen baixant de la carretera d'Espot just davant. I em deixava el monestir romànic de Sant Pere del Burgal, evidentment les pintures han estat expoliades pel MNAC, faltaria més.

Ah! I tranquils perquè tot això es pot fer amb cotxe, sinó jo no ho hagués fet pas, eh?

Bones vacances!

No, no hi aniré...

2010-07-02T15:18:00.008+02:00

I per què? (que em diria la Terribas)

1) Perquè el tc (sí, sí, en minúscules) no es mereix que perdi ni un minut en ells (ni elles). Ni Pérez Tremps, ni Gutiérrez Aragón, ni Emilia Casas ni un suposat català anomenat Eugeni(o) Gay. Ni ells ni el conjunt dels espanyols em faran perdre el temps. Ni pseudo-catalans com Javier Sardà, Jorge Javier Vázquez o Alberto Rivera.

2) Després de veure el debat de l'Àgora, això de la unitat entre partits no me la creuria ni que veiés entrar 30 tràilers de Loctite a la plaça Sant Jaume. El PSC com sempre que no sap què fer i se li nota massa que tot això li fot nosa. CIU que van ser els primers en exterminar l'Estatut aprovat al Parlament. ERC que només diu les coses que toquen quan arriben eleccions. El PP perquè ja sabem qui són. ICV que es dediquin a comprar bicicletes i aerogeneradors i els de C's, aquestos que vagin a Múrcia, que viuran més tranquils pobrets (i pobretes).

3) Perquè estarà ple de polítics incompetents i hipòcrites que, al cap i a la fi, són els que ens han portat a aquesta situació. Algú ha sentit algun dels 450.000 diputats del PSC a Madrit?

4) No vull manifestacions, vull urnes i eleccions. No existeix ni pla B, ni pla C, ni cap lletra de l'abecedari. Vull triar uns altres polítics que em representin.

5) No vull estatuts (també en minúscula). Els estatuts són per les comunitats de veïns. Jo vull una Constitució Catalana.

6) Perquè es fa a Barcelona. No se'n podria fer una a Lleida també? Sempre hem d'acabar travessant la Panadella per reclamar? Conec molta gent que hi particparia si es fes a LLeida i que no pensa anar a Barcelona, lògicament.

7) No hi haurà aire condicionat i fotrà molta calor.

8) I més important. Estaré a la platja de vacances. Després d'estar treballant tot l'any, que m'hagin rebaixat el sou un 7,5% i que m'hagin apujat l'IVA un 2% em mereixo les vacances!!

Ara bé, cal que la manifestació sigui un èxit.

Stereophonics - Have a nice day

2010-06-21T22:34:00.018+02:00

Feia uns quants articles que no em dedicava a la necromelomania, aquesta obsessió que tinc jo (sisplau, no m'ho tingui gaire en compte) a dedicar apunts del bloc a músics que ens deixen. Avui li toca el torn a un pobre home anomenat Stuart Cable i que fou bateria dels gal·lesos Stereophonics.

Els Stereophonics són uns grans desconegut del gran públic (i del petit suposo que també) que van sorgir a mitjans dels 90 a l'ombra del que fou el fenomen del brit-pop. Van tenir el problema que no eren ni Blur, ni Oasis ni Suede. I potser era problema també el fet de ser gal·lesos. Deixant de banda el folkloristes gaèl·lics (i l'avorrit John Cale), la música feta al País de Gal·les no ha tingut molt ressò internacional. A més els Stereophonics van sorgir en el moment de major èxit del millor grup que ha donat aquell país: Manic Street Preachers i amb permís també dels Super Furry Animals. També sonaven en aquells temps els Gorky's Zygotic Mynci, però aquestos ja són una altra història (escolteu "If fingers were xylophones"... el títol ja...).

El seu primer èxit va ser "Local boy in the photograph" (1997) del seu disc de debut "Word gets around" que va merèixer un Brit Award (els Grammys britànics). Gràcies a aquesta cançó el disc es va vendre molt bé, els altres singles, que vol que digui, els trobo fluixets.

Al segon disc "Performance and cocktails" (1999) (moooolt millor que el primer) els va arribar la consagració definitiva amb peces imprescindibles com sobretot "Just looking" o també "The Bartender and the Thief" o "Pick a part that's new". Fins i tot per aquelles dates graven una cançó amb Tom Jones (el tigre de Gal·les) pel seu disc de duets "Mama told me not to come".

I al 2001 el millor de tot, un imprescindible en qualsevol discografia "Just Enought Education to Perform" d'on s'extreu la seva millor cançó "Have a nice day", però també "Mr writer" i "Handbangs and glagrats". També tenen temps de fer una fa-bu-lo-sa versió del "Who am I" dels mítics The Who per l'àlbum d'homenatge que es va gravar el 2001 i que no he trobat al Youtube!. Parlant de versions, també en tenen una del "Nothing compares 2U" de la Sinead O'Connor (que de fet era de Prince), del "You sexy thing" dels Hot Chocolate (molt més avorrida que l'autèntica) o del "Best of you" dels Foo Fighters.

El 2003 tenen quart àlbum "You Gotta Go There to Come back" (els títols sí que són llargs, sí) que els manté l'èxit sobretot amb "Maybe tomorrow" (genial també) i "Madame Helga".

El seu primer nº1 no els arriba fins el single "Dakota" del seu cinquè disc "Language. Sex. Violence. Other?" (2005). Un disc completament prescindible per mi, però mira, es veu que va ser el més exitós. A part de la cançó aquesta, tot el demés molt obviable "Superman", "Devil", "Rewind" amb més fama per les seues polèmiques amb els videoclips que no pas per la música.

Amb nou disc "Keep calm and carry on" (2009) tornen al seu estil original i els dos primers singles han estat simplement genials un altre cop "You're my star" i "Innocent".

Jo us deixo amb la meua cançó favorita dels Stereophonics, "Have a nice day" (2001). Au, disfruteu-la!

Cactus

2010-06-09T22:51:00.011+02:00

Ja fa dies que mantinc amb una companya de feina una discussió ocasionada per un cactus que ella, tota orgullosa, ha comprat i llueix al costat de l'ordinador perquè així "absorbeix les radiacions".

Tinc mania als cactus. No m'agraden gens. Fins i tot diria que em molesta la seua presència. Aquesta companya considera el cactus fins i tot un element decoratiu. Però com pot ser un "element decoratiu" una espécie de pal amb punxes? Pot considerar-se decoratiu un plàtan ple de xinxetes clavades al revés? A més, un cactus punxa. I quina gràcia té això?

Miri, fins aquí pot considerar-se una mania personal meua contra aquestes plantes cactàcies. Però el que no puc tolerar és aquesta mania tan estesa que els cactus absorbeixen radiacions. Suposo que aquesta història la va inventar i extendre el president (o presidenta) de l'associació de venedors de cactus, sinó no s'entén pas d'on surt aquesta tonteria.

Imagini's que fos veritat, que els cactus absorbeixen radiacions. Podríem posar el magatzem temporal de residus d'Ascó (allò que els ecologistes en diuen cementiri nuclear) rodejat de xumberes i no sortirien els bequerels a passejar més enllà d'aquest jardí botànic punxegut. El problema de les nuclears solventat i aquests ecologistes grenyuts contents perquè plantaríem plantetes i floretes al seu voltant.

I quines radiacions absorbeixen els cactus? Radiacions electromagnètiques? Microones? Raigs gamma? Infrarojos? Raigs UVA? Partícules alfa? Si posem el mòbil al costat del cactus ens farà interferència? Si la llum és una radiació, un cactus ben gran al mig del menjador de casa m'enfosquiria tot el pis? Podem solventar també el problema de la contaminació lumínica?

I les radiacions que surten de la pantalla de l'ordinador (que són ben poques), tenen preferències per buscar cactus? Què els hi passa? Van recorrent l'habitació fins trobar el cactus? I després què? Què fa el cactus amb les radiacions? Les radiacions tenen el costum de propagar-se en línia recta i en totes les direccions. Per tant fa el mateix efecte tenir un cactus que una xancla davant de la pantalla de l'ordinador. Les úniques radiacions que aniran a parar al cactus són les que surtin de la pantalla en la direcció del cactus. Encara que tinguem el PC dins d'un jardí botànic de plantes punxenques fastigoses, les radiacions que surtin de la pantalla aniran a parar als nostres ulls.

Ara bé, tu això ho expliques a la gent i continuen creient en el poder del cactus i et diuen que ets un incrèdul i no volen que els hi aigualexis la seua planteta. I a les botigues de tot a 100 encara continuen venent cactus petitets amb etiquetes antiradiacions.

Reflexions ràpides (sense burka, això sí)

2010-05-28T22:48:00.017+02:00

Com no tinc gaire temps perquè estic pendent de si surt el meu nom al sumari del cas Pretòria (com el d'altres set milions d'habitants de Catalunya) faré unes reflexions ràpides, però sense passar-me dels 80 km/h:

1) Està molt bé que lo paé en cap hagi tingut la iniciativa de prohibir el burka (o la burka, ho he vist escrit de les dos maneres) als espais públics de Lleida. Això hauria de portar un efecte dominó en altres iniciatives prohibitòries a Lleida ciutat. Pel bé del ciutadà, sr Ros, li puc donar unes quantes idees. Es pot prohibir la presència de regidors d'Iniciativa als ajuntaments, la presència de futurs presidents del Barça a les nostres terres prometent convenis de col·laboració amb els nostres clubs a l'estil Zapatero, pot prohibir també els vigilants de zones blaves sense ni títol de l'ESO (potser no en quedaria cap) o sindicalistes que juguen amb el futur del jovent declarant una vaga el dia que han de fer la Selectivitat (una vaga que al govern li anirà de fàbula perquè s'estalviarà unes quantes nòmines que potser serviran per subvencionar aquests sindicats).

2) Ja sabem que l'Aplec del Caragol és més que un Aplec i que ens permet als lleidatans sortir per TV3 sense haver de parlar de purins, de peres llimoneres ni del preu del tossino. Els personatges (i les personatges) que gaudim de l'aplec ens veiem afectats per substàncies sòlides i líquides que ingerim contínuament i que afecten els òrgans digestius i potser també cerebèlics. Potser això li va passar a la vicepresidenta del Congreso i diputada des de fa més de 20 anys Tere Cunillera. En ple Aplec afirma que "El senyor Mas demà tornarà a fer de Pulgarcito, s'amagarà a la panxa del bou, on no neva ni plou". Ho va intentar, però això de la cultura popular no és el seu fort es veu. Dos errades en una sola frase, el que s'amaga és el Patufet i no el Pulgarcito. I quan s'amaga ho fa sota una col i no a la panxa del bou. El Pulgarcito no es va amagar enlloc. Al protagonista de la versió espanyola del conte popular català En Patufet li diuen Garbancito, no Pulgarcito. També li podrien haver dit Pitufito, però van triar Garbancito i així ha quedat. Deu ser cosa d'estar 20 anys entre la lengua del Congreso.

3) Aquesta setmana ens ha deixat MArtin Gardner als 95 anys. Segurament no sabrà qui és, però per això existeix aquest bloc, per fer de servei públic del coneixement. Gardner ha estat un dels més grans divulgadors de les matemàtiques del s.XX, sobretot en referència a la matemàtica recreativa i a la desmitificació de certs fraus científics. Són famosos els seus flexàgons. La casualitat ha fet que en la meua tauleta de nit figuri justament aquests dies el seu llibre "Viajes por el tiempo y otras perplejidades matemáticas" (RBA), tercer o quart que em llegeixo d'aquest autor. Segurament estarà encantat d'haer viscut 1147 mesos, que és producte de dos primers consecutius: 31 i 37.

"No és possible que existeixin números sense cap mena d'interès, doncs, d'haver-los, el primer d' ells ja seria interessant a causa d'aquesta manca d'interès" (Martin Gardner)

191

2010-05-13T23:46:00.023+02:00

Miri, que ja tenia ganes de publicar un article d'aquests que tant m'agraden a mi i que la resta de gent no entèn per què m'agraden. Aquest és l'article 191 del bloc, i el 191 és un número capicua (palindròmic) que m'ha inspirat l'article.

Per començar el 191 és primer. Que ja és important això. A més no és un primer qualsevol, sinó que és un primer Chen (p és primer Chen si p+2 també és primer). El següent nombre primer és 193 i resulta que 191*193=36863, que també és capicua. També és un primer d'Eisenstein sense part imaginària (de la forma 3n-1). És un primer de Gauss també (de la forma 4n+3).

El 191 forma part d'una quàdrupla de primers {191, 193, 197, 199}, que és la quarta en ordre començant per la {5, 7, 11, 13}. Ens adonem que totes aquestes quàdruples de primers excepte la primera pot ser escrita de la forma {30n+11, 30n+13, 30n+17, 30n+19}.

Ah! I per complir amb el tema de la paritat, el 191 també és un primer de Sophie Germain, que són els primers p tals que 2p+1 també són primers. Aquesta és fàcil, eh?

Els que es dediquen a l'encriptació de dades diuen que el 191 és un primer fort, concepte difícil de definir, però que ja ens està bé que sigui així. Els temes d'encriptació han de ser difícils de desxifrar. També s'apliquen en encriptació els primers de Wagstaff, que són de la forma (2^q+1)/3. Aquests primers de Wagstaff són una cosa bastant moderna (1990) i el més gran conegut és el (2^4031399+1)/3.

També és un número de Thabit, que no tenen perquè ser primers i que són els naturals de la forma 3·2^n-1. Aquestos no sé per què serveixen però existeixen dins de la teoria de nombres.

191 i 149 són ambdós primers. I també ho són 149*2^191+1 i 191*2^149+1.

El 191 és un lazy caterer, això vol dir que podeu dividir una pizza en 191 parts fent només talls rectes; amb 19 tallades podem obtenri 191 talls de pizza... ara bé, uns més petits que els altres!

El RD-191 és un motor de coet rus. L'any 191 és any de batalles, el 191 aC la de les Termòpiles i l'any 191 dC la de Xiangyang. Els 191 Volts són un grup de música alternativa de Barcelona. I si vostè és gestor ja sap de què deu anar el formulari 191... I si és cinèfil sempre pot veure Highway 191.

Si vostè viu a Ghana, Grècia, Brasil o Austràlia i marca el 191, li contestarà el servei d'emergències. I per fer una mica de país, li faig saber que 191 és el nombre d'habitants que té Biscarri, Pradell de la Teixeta o Tagamanent.

Com és habitual en aquests tipus d'articles, no sé si li haurà servit per alguna cosa... però per si de cas... Au, de res!

Jo també vull votar a la consulta de la Diagonal i a les eleccions del Barcelona

2010-05-11T22:13:00.028+02:00

Les paraules Diagonal, Barça i Barcelona (com a concepte, no com a ciutat) per mi representen el mateix que per a un barceloní poden representar les paraules Paseo de la Castellana, Real Madrid i Madrit (com a concepte, no com a ciutat). El Punto Pelota és el mateix que la redacció d'esports de TV3 o RAC1. I Tomás Roncero és la versió madrilenya de Lluís Canut. Tot és el mateix. El concepte Madrit i el concepte Barcelona només es distingeix pel nom. La simbologia del centralisme més absorvent i impositiu que s'imposa des de l'entrada de Martorell. No sé pas si amb el tema del 4rt cinturó s'ampliarà la zona aquesta...

Doncs bé, com a tots els catalans (i catalanes) ens afecten (o ens volen fer afectar) tots els temes que succeeixen en aquella zona proposo que tots (i totes) puguem votar tant a la consulta (o referèndum, que encara no sé pas quin cony de diferència hi ha) de la Diagonal i a les eleccions de la presidència del Farça (ui, perdó, Barça... en què devia estar pensant jo!).

Miri, si a per la Diagonal passem més gent de Lleida que no pas de Barcelona. Posi's un dissabte a l'alçada del Parc de Pedralbes i comenci a comptar matrícules que comencen per L. Si el Corte Inglés de Plaça Catalunya el dissabte està envait de lleidatans (i lleidatanes sobretot... els lleidatans anem més per obligació)! I volen canviar la Diagonal sense preguntar-nos-ho a naltres? Ambaparà! I la quantitat de viatges que hem de fer per visitar oftalmòlegs, ginecòlegs, ornitòlegs i altres espécies acabades en -òlegs? Fixi's si és important la sanitat barcelonina que fins i tot el rei va a operar-se. Es veu que al clínic no hi ha llista d'espera, perquè a aquell pobre home l'han agafat de seguida. I això que ni tan sols cotitza a la Seguretat Social! Ja veu, amb immigrants com aquest a Barcelona no li cal més propaganda... la ciutat dels hospitals... tots els hotels plens de gent que va a visitar-se i dels seus parents... i un fórum...

I a les eleccions del Barça encara amb més motiu. Aquella gent del Barça no para de repetir que el seu club és el club de Catalunya i de tots els catalans (i catalanes?) i no sé quantes imbecilitats més. Doncs si ha de ser el club de Catalunya que ens deixin votar a tots (i totes), no? Com a la Generalitat. Que aprofitin i que es presentin els mateixos partits i que en una nit electoral surti per TV3 (Barça TV) el Francino amb les forquilles dels membres (i membreses) de la junta. I que hi hagi tripartits. I que dins de la directiva hi pugui haver algú de Ciutadans (i Ciutadanes?) i dels seus 34.800 sectors crítics. Tot plegat no costaria gaire més organitzar-ho, els mitjans de comunicació ja dediquen més minuts electorals a aquestes eleccions que a qualssevol altres. A mi no em faria res anar a votar, coses més inútils hem votat aquesta vida... digui-li Estatut, digui-li COnstitució Europea, digui-li Zapatero...

I ara ens volen tornar a fotre l'aigua... colla de pops d'aigüera...

Pel Bages

2010-05-08T12:55:00.031+02:00

Ja sé que no queda gaire glamurós fer un article de viatges sobre el Bages i que quedaria millor fer-lo sobre una ruta per Sebastopol, Tumbuctú o la Patagònia. però ja sap vostè que un és pobre i quan viatja no es pot anar gàrie lluny...

Fa uns dies vaig tenir l'oportunitat de passar una setmaneta per aquesta comarca de la Catalunya central, coneguda per alguns com el lloc per on s'ha de passar per anar a la Cerdanya, coneguda per uns altres per la comarca per on s'ha de passar per anar a Girona, coneguda per altres només perquè hi va néixer un tal Guardiola i suposo que desconeguda per molts altres. Des de luego que a vegades parles de Súria o Navarcles amb algú i te posen la mateixa cara que posaria Jorge Javier Vázquez en una assemblea d'Òmnium Cultural.

La seu del viatge la teníem al Ramon Park Hotel de Santpedor. Un hotel de 4 estrelles molt ben decorat, amb un atenció familiar i els millors entrecots que he provat. Segons m'explicava el Ramon Jr, va aprendre a fer els entrecots vivint a Euskadi, així que la solvència està contrastada.

Per la zona del Bages, que per cert es divisa Montserrat des de tota la comarca crec, podem visitar els poblets de Mura, Talamanca i Rocafort. Molt bonics per a passejar. Per menjar recomano Cal Carter de Mura i que proveu els seus cigrons amb allioli. Només una queixa a fer a l'alcalde de Talamanca... sisplau, aquella casa de davant del poble foteu-la a terra... que lleig que fa cony!

També cal perdre un matí per passejar pel Món Sant Benet, tant pel complex com per l'enorme parc que l'ajuntament de Sant Fruitós ha habilitat per la vora. Es pot halar bé a la Fonda del mateix Món Sant Benet o a cal Patoi de Navarcles, amb un bacallà i unes postres molt casolanes. Per cert, va ser emocionant passejar per la vil·la de Navarcles, localitat natal del gran extrem esquerre de la U.E.Lleida Pep Setvalls!

Com no podia ser d'una altra manera també és visita obligada a Montserrat. Si podeu agafar el cremallera és molt millor que anar en cotxe, perquè l'hauràs de deixar aparcat als collons d'Andares. Des del cremallera les vistes que es veuen de Monistrol són espectaculars. I a dalt a Montserrat... doncs tot és previsible... ple de iaios posant espelmes a tort i a dret, ple de beatos sudamericans i ple de paradetes on es fan l'arròs amb els preus i no practiquen gaire les doctrines catòliques sobre la humilitat. I ple d'incompetents en un dels restaurants més famosos i prestigiosos de Catalunya, l'Abat Cisneros. Quina llàstima de restaurant! Vam tardar més a dinar que una deliberació del Tribunal Constitucional.

La vil·la antiga de Súria també es mereix una visita, com la de Cardona amb dinar dins del castell. Ja sé que és un parador nacional i que els quartos van a Madrid, però almenys aquestos no són robats com tots els altres. Un cas apart es mereix Manresa, ciutat que vaig trobar molt bruta i descuïdada. Però no diré res més no fos cas que algun manresà... També fan molt goig vora els rius la gran quantitat de colònies industrials, n'hi ha de molt ben conservades.

(Ostiqueta que llarg m'està quedant avui això!) I per acabar dos apunts gastronòmics. Un dels millors restaurants de Catalunya és a Santpedor i es diu El Mirador de Montserrat. Dels millors llocs on he dinat, agafeu el menú degustació, és el primer menú degustació que no em deixa amb gana. I l'altre, Sant Joan de Vilatorrada, ja ho diu el nom, però no m'hagués imaginat que acabaria recordant aquest poble pels seus bars de tapes. Molt curiós... i tots els menjars amb vi D.O. Pla de Bages... vaig tornar a casa amb una dotzena d'ampolles de picapoll.

Lo Sant Jordi al revés

2010-04-24T16:14:00.017+02:00

Enguany Sant Jordi no ha nascut a Diòspolis tal i com dia la història. Enguany Sant Jordi ha estat d'Almatret. I la princesa de Bellcaire. I el drac? El drac devia ser de la Secretaria de Política Lingüística... aquells senyors amb corbata que es reuneixen en una taula ben llarga i que decideixen que a partir d'un determinat dia paraules com mojito, coulant, brownie, panacotta, braqueting o falafel siguin considerades catalanes. Que es veu que són los mateixos que no reconeixen paraules com sisquere, ampercellar, colagró o alego.

Fixi's si ha estat un Sant Jordi extrany que aquest personatge que escriu les quatre tonteries anquet bloc s'ha passat lo Sant Jordi darrere del taulell enlloc del davant com sempre havia estat habitual.

He viscut el meu primer Sant Jordi com a escriptor (bé, si considerem escriptor com qualsevol que escriu un llibre) i no s'extranyi que també sigui l'últim com a escriptor, ja que tampoc tinc molta cosa més a escriure que pugui interessar.

Tot i que per motius laborals, el meu Sant Jordi no va poder començar fins al migdia, la cosa ha valgut la pena, i molt. A les 13:30 el vermut literari que organitza a Botés la llibreria Punt de Llibre: una vintena d'escriptors, 2 editors (l'Emili Bayo i un de baixet calb que li anlluernava la closca que ara no em ve el nom... ni ganes), un centenar de polítics i només 1 safata de coca de recapte per a tots. Coca de recapte que tal i com vostè s'imagina no vaig poder ni arribar a degustar, igual que el vermut.

Allà vam compartir amb escriptors d'aquells de veritat. Amb l'Albert Llimós de Torrefarrera, un gran paio que ha aconseguit quedar semifinalista del Premi Sant Jordi amb La Dona que fugia de la boira. Amb el Ramon Arnó, que ha estat anys investigant les entranyes de la Seu Vella per publicar El secret de la roca sobirana. Amb el Quim Garcia Albero, un txiquet entranyable que triomfa amb El Mur d'Indíbil. I sobretot amb la Laura Bernis, que potser ens vam fer amb ella 2.000 fotos. Valia la pena sortir en foto amb aquella harmosura de noa.

Vam dinar a la Cullera de Sant Llorenç, on la Judith mos va tractar molt bé... però... per mi les raccions una mica justetes...

I a la tarde va ser l'apoteosi. Vam començar a signar llibres a les 16:00 a l'Abacus del passeig de Botés. Allà ens venia gent que fins i tot es recordava de la primera pàgina web on es va crear Lo Diccionari, la mítica www.abaforum.es/ferranm (que gairebé ni jo recordava!). Evidentment, aquest sinyó va ser aplaudit per naltres tres.

Baixant cap a la Caselles no vam parar de signar llibres i d'atendre micros, que si el SEGRE, que si La Mañana, que si Catalunya Ràdio... Televisió Espanyola i tot! Al Jordi Guardiola de Segre Ràdio li vam dir que fes servir paraules del diccionari en les retransmissions del Lleida.

A la Caselles, quan vam arribar ja teníem cua i tot. Ens van situar al costat de la Marta Alós (quin honor!), l'Albert Llimós i el gran i admirat Ermengol. El Quim Garcia ens cedia el seu lloc. Quim, que consti que quan tothom em preguntava una novel·la per recomanar jo sempre deia El mur d'Indíbil, eh?

No sé quants llibres vam arribar a firmar, però de 4 munts de 50 llibres que en teníem potser en van quedar només 10 quan va començar a ploure. La diputada Mª Àngels Cabassés també va caure en la temptació del nostre llibre i li vam signar amb la condició que el portés al Parlament. En canvi, l'Albert Batalla no el va comprar, tot i que va quedar molt bé saludant-nos. Un nen de 9 anys va voler comprar el llibre, molts padrins que ens agraien el que havíem fet, senyores que compraven 3 diccionaris, pel pare, per l'home i pel fill. La Laura Bernis i el Ramon Arnó, que ells escriuen de veritat, també ens el vam comprar.

I de sobte un patac d'aigua, mos fot la paradeta anlàrie i cap dins a la CAselles. Firmant drets arropenjats a les columnes. No vam parar fins les 20:00 tocades. Al pobre Jordi Caselles que va quedar txop li vam donar la samarreta de Lo Diccionari. Pobre, semblae un acsehomo!

I aquesta és una petita crònica d'un dia enlluernador de Sant Jordi molt diferent... fins la pluja... però ja se sap... lo ploure és bo per al pagès.*

Ah! I aquesta setmana la tercera edició...

*: Aquesta última frase cal llegir-la bé... molts m'entendreu.

Lo nou diccionari lleidatà-català

2010-04-10T00:21:00.015+02:00

No, no. No s'ha equivocat. Aquest no és el bloc de "Llibres llegits i per llegir" de l'extraordinària comentarista literària Kweilan. Tampoc està al "Podria ser pitjor" del company Murphy. Està a aquest sensacional bloc anomenat "Des de Lleida...". El que passa és que per primer cop (i potser per últim) coincideixo en un apunt amb la Kweilan i amb el Murphy.

"Lo nou diccionari lleidatà-català" és un llibre fet a Lleida per autors lleidatans, fins aquí la cosa deu ser bastant evident. És un recull de més de 3000 paraules que va començar a gestar-se l'any 1998 i que durant aquests 12 anys els autors han anat ampliant a base de parlar amb molta gent del Segrià, la Noguera, les Garrigues, l'Urgell, el Pla d'Urgell i la Segarra.

El llibre no pretén ser cap tractat filològic, més que res perquè els autors són tan filòlegs com ho pot ser qualsevol tertulià de Sálvame Deluxe. Només vol deixar constància de la riquesa lèxica de la parla lleidatana amb molt sentit de l'humor i donar ales a què el català incorpori moltes paraules pròpiament lleidatanes. Si tenim un idioma que accepta brownie, coulant, LAN party, cerilla, caldo, barco, falafel o pacotilla.... per què no pot acceptar ascatxigar, aspenteijar, ked, sisquere, mosenguard o popam? No queda tan multicultural el lleidatà? O és que només sirvix per parlar de tossinos i de varietats de mançana?

Gràcies a aquest nous talents del món editorial lleidatà que són l'Emili Bayo i el Txema Martínez (espectacular el dia de la presentació del llibre), aquest llibre està sent un èxit de vendes sense precedent a Lleida. De moment ja està la 2a edició en imprenta i fa menys de 15 dies que ha sortit a la venda.

Si el Carod es venta d'haver fet un llibre de 113 paraules... que cal fer amb aquest que en té més de 3.000?

Mireu, amb la pinta que foten los autors... no se'l pot perdre:

Lleida al Big-Bang

2010-03-30T23:44:00.020+02:00

Sí, esclar, pensarà vostè. Lleida estava al Big-Bang, però també hi era Sant Cebrià de Vallalta, Sebastopol i la constel·lació de Camelopardalis. Més que res perquè en aquella explosió inicial estava concentrada tota la matèria de l'Univers. I clarament suposem que tant Lleida, com Sant Cebrià de Vallalta i la constel·lació de Camelopardalis formen part de l'Univers, no?

Però la idea de l'article no anava per aquí. Avui (o ahir, o despús-ahir, tot depèn de quan llegeixi l'apunt) el CERN (Centre Europeu de Recerca Nuclear) de Ginebra ha aconseguit simular una explosió com la del Big-Bang (a la tercera!). I això ha estat possible al LHC (Large Hadron Collide), aquell accelerador de partícules que es va posar de moda a finals de 2008 i que es va escatxarrar de seguida. No sabem si FECSA-ENDESA va tenir alguna cosa a veure.

La prova ha estat dirigida per una lleidatana (sí, els indígenes lleidatans servim per més coses que per dirigir les conselleries d'agricultura de la Generalitat). Teresa Rodrigo és catedràtica de Física Atòmica, Molecular i Nuclear (igualet, igualet que Belén Esteban, a què sí?) i fou escollida per 180 institucions científiques de tot el món per dirigir el projecte.

L'experiment ha consistit en fer xocar dos protons (com aquell qui no vol la cosa) de tal manera que alliberessin una energia de l'ordre de 7 TeV (llegeixi teraelectronolts). L'electronvolt (eV) és una unitat de mesura d'energia, de la mateixa manera que ho és el joule o les famoses calories (dels iogurts i els endocrins) o els famosos quilowatts-hora (de FECSA-ENDESA). 1 eV equival a l'energia cinètica adquirida per un electró quan és accelerat entre una diferència de potencial (ddp) d'1 volt (les piles són d'1,5 V i a casa li arriba una tensió de 230 V perquè és faci la idea).

I una energia de 7 TeV és molt o poc es preguntarà vostè? 7 TeV equivalen a 7.000.000.000.000 eV i això en l'SI són 0,0000011214 J o 0,000000000268 cal d'aquelles dels iogurts. Clar que dirà que això és una merdeta d'energia, però pensi que estem parlant de protons, que tenen una massa 100.000.000.000.000.000.000.000.000.000 vegades més petita que la seva. Fent un símil, això equivaldria per a vostè amb la seva massa a una energia de 268.000.000.000.000.000 cal, és a dir, a més de 5.000 bilions de iogurts. No, no provi d'aconseguir aquesta energia menjant iogurts sisplau.

Doncs és això, que ja s'ha aconseguit simular el Big-Bang però es veu que fins d'aquí un parell d'any no sabrem les conclusions (els físics deuen funcionar com el T.C.). Podeu seguir tot el procès de l'experiment a http://press.web.cern.ch/ i veure algun vídeo en aquest enllaç.

I qui és aquesta Alba?

2010-03-23T22:57:00.014+01:00

Avui intentaré fer un article periodístic dels bons, d'aquells que aconstumen a fer les periodistes que els socialistes en diuen "mal follades". Se'm va acudir fer-lo mentres ahir mirava el TN vespre. Sortien el Montilla i el ZP inaugurant el sincrotó ALBA amb una cara increïble de no assabentar-se de res del que feien allà. Així que com un bon servei públic que és aquest bloc li faré alguna petita explicació.

Vostè segur que algun dia s'ha dedicat a tirar pedres a un estany d'aigua tranquil·la i ha observat com s'han produït dins de l'aigua uns moviments ondulatoris formats per uns perfectes centres concèntrics, no? En realitat l'aigua no avança sinó que oscil·la amunt i avall. Doncs a la llum li passa si fa o no fa el mateix, la llum és una ona electromagnètica que es propaga per l'espai per vibració d'unes coses que els hi diem camps magnètics i camps elèctrics. Això sí, a una velocitat un pèl més gran, a 300.000 km/s (no sé si Joan Saura n'és conscient d'això...).

Hi ha una part de la llum que veiem (els colorets) i una part que és invisible, per exemple els famosos raigs X utilitzats per fer les famoses radiografies. Els raigs X són útils per moltes més aplicacions però el problema que tenen és que produir-los no és una feina fàcil (tot i que per ZP no hi ha promesa impossible). Els aparells que tenen dentistes i senyors metges són de baixa intensitat, però ja en tenen prou. Per produir raigs X en sèrio necessitem el que anomenem un sincrotó.

Un sincrotó ho podem considerar com una font de llum enorme i una mica sofisticada. Enorme perquè necessita un accelerador d'electrons d'1 km de circumferència i sofisticada perquè, diguem que és complicat tecnològicament. La diferència entre un sincrotó i un gran col·lisionador de partícules (el famós LHC del CERN) és que als sincrotons només fem rodar electrons, en cap moment necessitem fer-los fer xocar. El motiu de fer que els electrons vagin cagant llets és que a grans velocitats emeten radiació electromagnètica (llum de sincrotó) que pot ser utilitzada per experimentar. Al voltant de l'anell pel qual giren els electrons es situen els laboratoris anomenats línies de llum en els quals entra la radiació del sincrotó.

Molt bé, però... i per què serveix això? Per fer fotos en intervals de nanosegons i així estudiar les reaccions químiques; per fer angiografies (radiografies amb precisió molt més elevada); per reconstruir proteïnes i per més coses que se'm deuen escapar.

I per últim, si vostè és un d'aquests que es creu tot el que diuen uns quants il·luminats pel món, aquests accelerador no produeixen cap tipus de radioactivitat ambiental ja que els electrons no poden campar porai sense reaccionar amb l'aire. Per tant, una errada en el funcionament del sincrotó només provocarà mal de caps als físics que estaran voltant per allà dins i als electricistes que l'hauran d'arreglar.

Au, de res.

Les Garrigues perillen...

2010-03-06T20:39:00.012+01:00

En un article del juny de 2007 ja em queixava de la situació de les nostres comarques respecte la gran àrea metropolitana (aquest invent socialista més o menys creat per demanar que l'alcalde d'Hospitalet sigui president de la Generalitat). Ja saben vostès la teoria aquesta que només es creuen ells i que diu que si són més gent ja poden manar i portar-nos la merda cap a les comarques d'allò que en diuen territori. Això és com si en una escala de veïns en un pis on visquessin 10 persones llancessin la basura a casa d'un veí que està sol al seu pis.

Aquesta setmana ha sortit a la premsa que hi ha la intenció de palplantar 265 aerogeneradors a les Garrigues i al Baix Segrià (bé, al cap i a la fi les Garrigues històriques que es diuen), la qual cosa representa una quarta part dels que hi ha a Catalunya! Carai, miri, tots aquells ecologistes barbuts de capital que volen tancar Ascó ara volen omplir Cervià de les Garrigues, Bellaguarda i Almatret d'aerogeneradors... tot plegat per fer funcionar el seu aire condicionat sostenible que tenen a casa!

A casa de la pobra gent, tothom hi crida i ningú no hi sent. Les comarques que sempre han estat més pobres i oblidades de Catalunya (Priorat, Terra Alta i Garrigues) han de patir aquesta invasió de sostenibilitat per poder mantenir les neveres del Baix Llobregat o el Barcelonès. Per què no se les posen a Sant Cugat, al Tibidabo o a les urbanitzacions del Figaró-Montmany?

Ha costat molts anys que les Garrigues guanyés la seva marca turística. L'arbequina. El millor oli del món amb la DOP més antiga del país i un grau d'acidesa menor del 0,8 (amb una mitjana del 0,2). Amb cooperatives modernes com la de Borges o cooperatives amb molins tradicionals com la de Sant Isidre Llaurador de la Pobla de Cérvoles (on tenen un tros d'obús de la Guerra Civil de campana!). A la Granadella cal visitar la catedral de les Garrigues i tastar els barretets d'aumella i clara d'ou. A Bovera trobem un mirador amb vistes espectaculars al Priorat, els ports de Beseit i la vall de l'Ebre (i Ascó també). Al Vilosell i a la Pobla de Cérvoles, al peu del riu Set, ofereixen uns dels millors vi que existeixen i que són DO Costers del Segre. La vila medieval de Vinaixa que encara conserva el seu castell, igual que a l'Albi i la Floresta. Escampades per tota la comarca trobem les cabanes de pedra seca que són testimonis de l'arquitectura popular, juntament amb les espones.

I després de veure tot això, a dinar als Fogons de la Carme a Cervià, a fer el cafè a l'Slàvia de Borges i a dormir a Cal Pastor de la Pobla de Cérvoles o a ca la Fineta del Vilosell.

Si es deixa perdre tot això, acabarà vostè sucant el pa amb oli Castrol.