dissabte, de febrer 07, 2009

Meme del 7


El Meme del 7 és un nou joc entre blocaires. Els blocaires hem de compartir 7 fets sobre nosaltres mateixos (i mateixes) i un cop fet hem de convidar 7 blocaires més perquè facin el seu propi meme. A mi m'ha convidat la kweilan. El meu meme serà dedicat a 7 persones que han influit notablement sobre mi durant aquests 33 anys de la meva vida:

-La meva iaia. No és cosa d'ara això que els néts ens criem amb les iaies. Jo també em vaig criar amb la iaia mentre ma mare treballava a la botiga de betes-i-fils del carrer Vallcalent. La iaia em venia a buscar al cole, em feia el berenar, véiem junts Barrio Sésamo i em feia el sopar. El dissabte a la nit anava a dormir a casa seva al carrer Llopis i sempre em feia uns ous ferrats amb patates (sense que ma mare ho sàpiga). Diumenge per esmorzar tocava xocolate amb xurros que el iaio anava a comprar al mercat del Pla de bon matí.

-El Josep Lluís Seoane. Va ser el meu professor de referència durant l'EGB. El meu tutor de 4rt. Vaig tenir uns desastres de professors a 1r, 2n i 3r. A 5è també. Un mal record impressionant d'uns individus que en aquell temps van exercir de professors quan es podien haver dedicat a enterramorts, guardavies o llimpiabotes. El Seoane va ser tot diferent. Un gran home i un bon professor. Un dia em dedicaré a recordar el nom d'aquells personatges que es dedicaven a fotre'm òsties amb un regle de fusta.

-El Paco Clavera. Em posaria de peu per parlar d'aquest petit (i calb) home. Odiat per la majoria de gent de la meva quinta però admirat per mi. Sí, és veritat, era fatxa i portava una corbata de l'Espanyol. Però un bon matemàtic. A 2n de BUP va ser qui em va fer veure la llum de les matemàtiques (òstia, que rimbombant ha quedat això). Sempre recordaré una frase seva que deia "Sólo hay dos cosas en esta vida a las que les tengo miedo: los toros y las integrales"... i la subscric al 50%... una integral fa pànic! Però és un art resoldre-la.

-El Miquel Sánchez. Un dels amics de l'adolescència. L'any 1989 sempre el veia amb una guitarra i un sarpat d'LP's sota el braç. En aquella època la música simplement l'escoltava i punt. Ell va ser el culpable que a partir de llavors, les cases on he viscut (i visc) s'anessin omplint de vinils i cd's de colecció. El recordo com el meu descobridor dels U2 i dels Dire Straits, entre molts d'altres. I també recordo a sa germana...

-El senyor Carlos Finali. No l'he conegut personalment. Només he parlat algun cop per telèfon amb ell. És la persona que més sap de música del món (o de l'Univers). El vaig descobrir quan ell estava a Cadena 100. Una frase seva per mi era com un resum d'una enciclòpedia musical. Coneix tots els discos de tots els artistes de tots els temps. L'única enciclòpedia que m'he llegit de la A (ABC) fins a la Z (ZZTop) ha estat la de la Música Pop escrita per ell en 6 volums. Ara li he perdut la pista i no sé per on para.

-El germà Felip Gallifa. Curiosament va ser el meu últim director com a alumne i el meu primer director com a professor. Va entrar de director als Maristes de Lleida quan feia COU i només el vaig enganxar un any, tot i que vam seguir la relació durant molts anys després. Fins al punt que va confiar en mi quan l'any 1999 era director del col·legi Maristes de Sabadell per donar-me una substitució d'una professora que estava de baixa. La seva bonhomia era tal que em va oferir casa seva durant el trimestre que vaig estar treballant allà.

-El doctor Jaume Aguadé. Les matemàtiques sempre m'han agradat molt i les he tractat com un art. Durant la carrera, alguns professors (i professores) van tenir el do de saber transmetre la filosofia de les matemàtiques, l'armonia i la bellesa. És cert que molts d'altres no van fer en absolut aquest propòsit. D'entre ells (dels bons, és clar) em quedo amb el Jaume Aguadé, per ser el meu primer profe de la carrera (Àlgebra I), per la seva entranyabilitat, pels seus raonaments, pel seu barret i perquè després no diguin que a Catalunya no tenim cièntifics internacionals. És considerat dels millors topòlegs d'Europa.

Au... ja he complert amb la meva tasca del Meme del 7. Ara, tal i com manen les instruccions, he d'enviar la sol·licitud a 7 blocaires més. Per aquesta tasca trio l'Edu Plana; el Murphy; l'Albert; els Motxillers; el Croat Català; la Montse i el 7m76. Ara ja... feu el que vulgueu. Amén.

dimecres, de febrer 04, 2009

El dia en què va morir la música

Dia mundial de la lepra. Dia europeu de la salut sexual. Jornada mundial del malalt. Dia internacional de la llengua materna. Dia internacional del transplant. Dia mundial del glaucoma. Dia de les Nacions Unides pels Drets de la Dona i la Pau Internacional. Dia espanyol de les malalties renals. Dia internacional de l'eliminació de la discriminació racial. Dia mundial de la son. Dia metereològic mundial. Dia mundial de la tuberculosis. Dia internacional de la solidaritat amb el personal detingut i desaparegut. Dia mundial de la conscienciació sobre l'autisme. Dia internacional de la informació sobre el perill de les mines. Dia internacional del Poble Gitano. Dia mundial del Parkinson. Dia mundial de la veu. Dia mundial de la propietat intel·lectual. Dia mundial de la seguretat i salut laboral. Dia mundial de les Telecomunicacions i de la Societat de la Informació. Dia mundial sense tabac. Dia mundial de la resa de consciència de l'abús i maltracte a la gent gran. Dia mundial de la lluita contra la desertització i la sequera. Dia internacional de la lluita contra l'ús indegut i el tràfic ilícit de drogues. Dia mundial de la menopausa...

I podria continuar. No sé si l'objectiu del senyor (o senyora) que es dedica a pensar tots aquests dies mundials i internacionals (no sé quina deu ser la diferència entre un dia mundial i un dia internacional) és omplir els 365 dies (366 si és de traspàs) de l'any amb causes moltes d'elles rocambolesques. Sinó ja em dirà vostè què hem de fer per celebrar el Dia internacional per a la prevenció de l'explotació del medi ambient en la guerra i els conflictes armats. Perquè s'ho vagi pensant li dic que és el dia 6 de novembre.

I tant pensar, i ningú cau en què el 3 de febrer va passar a la història com el dia en que va morir la música (The day the music died). Completament desapercebut ha passat el 3/2/2009 dia en que s'han complert els 50 anys de la mort en accident d'avió de 2 joves promeses del rock'n'roll: Buddy Holly i Ritchie Valens... i de Big Popper, que aquest que diguem no era molt promesa.

Buddy Holly, conegut per les seves ulleres, era el més conegut de tots. Famoses van ser les seves Peggy Sue, Oh Boy o Raining in my heart. Ritchie Valens (de nom Ricardo Valenzuela) només tenia 17 anys, acabava de començar i ja havia tret un gran èxit que els sonarà a tots vostès, La bamba. Diguem que Big Popper al costat d'aquests altres senyors era un pobre home.

Qui va treure més profit de la situació va ser un tal Don McLean, venedor de diaris aquell 3 de febrer, el qual a l'any 1971 se li va acudir composar el famós American pie (res a veure amb la peli ni amb les MQMF). Una cançó que les discogràfiques no volien publicar per considerar-la massa llarga (8:33 per una cançó en aquell temps era enorme!!) i que després es devien estirar els pèls perquè va estar nº1 unes quantes setmanes. La cançó està dedicada al "day the music died" rememorant l'accident d'avió. Va arribar a ser tan famosa que l'han versionat des de Eddie Vedder (Pearl Jam), Tori Amos, Chris de Burgh, Madonna i el plom del Garth Brooks el dia de la presa de possessió de Barack Obama.

Us deixo amb una de les estrofes més famoses de la història de la música... A long long time ago
I can still remember how that music used to make me smile. And I knew if I had my chance
that I could make those people dance and maybe they'd be happy for a while. But February made me shiver with every paper I'd deliver Bad news on the doorstep, I couldn't take one more step I can't remember if I cried when I read about his widowed bride. But something touched me deep inside the day the music died... And the three men I admire most: the Father, Son and the Holy Ghost They caught the last train for the coast, the day the music died
And they were singing: bye-bye Miss American Pie...