Stereophonics - Have a nice day

Feia uns quants articles que no em dedicava a la necromelomania, aquesta obsessió que tinc jo (sisplau, no m'ho tingui gaire en compte) a dedicar apunts del bloc a músics que ens deixen. Avui li toca el torn a un pobre home anomenat Stuart Cable i que fou bateria dels gal·lesos Stereophonics.

Els Stereophonics són uns grans desconegut del gran públic (i del petit suposo que també) que van sorgir a mitjans dels 90 a l'ombra del que fou el fenomen del brit-pop. Van tenir el problema que no eren ni Blur, ni Oasis ni Suede. I potser era problema també el fet de ser gal·lesos. Deixant de banda el folkloristes gaèl·lics (i l'avorrit John Cale), la música feta al País de Gal·les no ha tingut molt ressò internacional. A més els Stereophonics van sorgir en el moment de major èxit del millor grup que ha donat aquell país: Manic Street Preachers i amb permís també dels Super Furry Animals. També sonaven en aquells temps els Gorky's Zygotic Mynci, però aquestos ja són una altra història (escolteu "If fingers were xylophones"... el títol ja...).

El seu primer èxit va ser "Local boy in the photograph" (1997) del seu disc de debut "Word gets around" que va merèixer un Brit Award (els Grammys britànics). Gràcies a aquesta cançó el disc es va vendre molt bé, els altres singles, que vol que digui, els trobo fluixets.

Al segon disc "Performance and cocktails" (1999) (moooolt millor que el primer) els va arribar la consagració definitiva amb peces imprescindibles com sobretot "Just looking" o també "The Bartender and the Thief" o "Pick a part that's new". Fins i tot per aquelles dates graven una cançó amb Tom Jones (el tigre de Gal·les) pel seu disc de duets "Mama told me not to come".

I al 2001 el millor de tot, un imprescindible en qualsevol discografia "Just Enought Education to Perform" d'on s'extreu la seva millor cançó "Have a nice day", però també "Mr writer" i "Handbangs and glagrats". També tenen temps de fer una fa-bu-lo-sa versió del "Who am I" dels mítics The Who per l'àlbum d'homenatge que es va gravar el 2001 i que no he trobat al Youtube!. Parlant de versions, també en tenen una del "Nothing compares 2U" de la Sinead O'Connor (que de fet era de Prince), del "You sexy thing" dels Hot Chocolate (molt més avorrida que l'autèntica) o del "Best of you" dels Foo Fighters.

El 2003 tenen quart àlbum "You Gotta Go There to Come back" (els títols sí que són llargs, sí) que els manté l'èxit sobretot amb "Maybe tomorrow" (genial també) i "Madame Helga".

El seu primer nº1 no els arriba fins el single "Dakota" del seu cinquè disc "Language. Sex. Violence. Other?" (2005). Un disc completament prescindible per mi, però mira, es veu que va ser el més exitós. A part de la cançó aquesta, tot el demés molt obviable "Superman", "Devil", "Rewind" amb més fama per les seues polèmiques amb els videoclips que no pas per la música.

Amb nou disc "Keep calm and carry on" (2009) tornen al seu estil original i els dos primers singles han estat simplement genials un altre cop "You're my star" i "Innocent".

Jo us deixo amb la meua cançó favorita dels Stereophonics, "Have a nice day" (2001). Au, disfruteu-la!

Cactus

Ja fa dies que mantinc amb una companya de feina una discussió ocasionada per un cactus que ella, tota orgullosa, ha comprat i llueix al costat de l'ordinador perquè així "absorbeix les radiacions".

Tinc mania als cactus. No m'agraden gens. Fins i tot diria que em molesta la seua presència. Aquesta companya considera el cactus fins i tot un element decoratiu. Però com pot ser un "element decoratiu" una espécie de pal amb punxes? Pot considerar-se decoratiu un plàtan ple de xinxetes clavades al revés? A més, un cactus punxa. I quina gràcia té això?

Miri, fins aquí pot considerar-se una mania personal meua contra aquestes plantes cactàcies. Però el que no puc tolerar és aquesta mania tan estesa que els cactus absorbeixen radiacions. Suposo que aquesta història la va inventar i extendre el president (o presidenta) de l'associació de venedors de cactus, sinó no s'entén pas d'on surt aquesta tonteria.

Imagini's que fos veritat, que els cactus absorbeixen radiacions. Podríem posar el magatzem temporal de residus d'Ascó (allò que els ecologistes en diuen cementiri nuclear) rodejat de xumberes i no sortirien els bequerels a passejar més enllà d'aquest jardí botànic punxegut. El problema de les nuclears solventat i aquests ecologistes grenyuts contents perquè plantaríem plantetes i floretes al seu voltant.

I quines radiacions absorbeixen els cactus? Radiacions electromagnètiques? Microones? Raigs gamma? Infrarojos? Raigs UVA? Partícules alfa? Si posem el mòbil al costat del cactus ens farà interferència? Si la llum és una radiació, un cactus ben gran al mig del menjador de casa m'enfosquiria tot el pis? Podem solventar també el problema de la contaminació lumínica?

I les radiacions que surten de la pantalla de l'ordinador (que són ben poques), tenen preferències per buscar cactus? Què els hi passa? Van recorrent l'habitació fins trobar el cactus? I després què? Què fa el cactus amb les radiacions? Les radiacions tenen el costum de propagar-se en línia recta i en totes les direccions. Per tant fa el mateix efecte tenir un cactus que una xancla davant de la pantalla de l'ordinador. Les úniques radiacions que aniran a parar al cactus són les que surtin de la pantalla en la direcció del cactus. Encara que tinguem el PC dins d'un jardí botànic de plantes punxenques fastigoses, les radiacions que surtin de la pantalla aniran a parar als nostres ulls.

Ara bé, tu això ho expliques a la gent i continuen creient en el poder del cactus i et diuen que ets un incrèdul i no volen que els hi aigualexis la seua planteta. I a les botigues de tot a 100 encara continuen venent cactus petitets amb etiquetes antiradiacions.