El professor amb nom de dixie-rock

Ara feia dies que no dedicava cap apunt melomano-necrològic. Com de material no en falta en aquest tema potser que ja va sent hora d'anar posant al dia la cosa.

Avui toca parlar d'un professor d'educació física (allò que abans li déiem gimnàsia). I què té a veure un professor d'educació física amb la música? Doncs molt, continuï llegint sisplau...

Fa pocs dies ens deixava Leonard Skinner (1933-2010), professor de l'institut de Jacksonville i que entre els seus alumnes va tenir Allen Collins i Gary Rossington. Aquests dos noms encara potser no els sonen, no? Continuem, continuem...

Gary Rossington es caracteritzava per portar el cabell molt llarg. El professor Skinner era molt estricte en el tallat de cabell ja que segons ell "el cabell havia de ser dos dits per damunt de les celles i no podia tocar el coll". Rossington fa ser expulsat de l'escola pel seu cabell. Anys després, Collins i Rossington es convertiren en uns famosos guitarristes que juntament amb Ronnie Van Zant de cantant van fundar un dels grups de dixie-rock més recordat de la història musical: els Lynyrd Skynyrd (pronunciat leh-ner skin-herd). Com podeu imaginar, el nom de la banda era una burla al professor Leonard Skinner.

Els Lynyrd Skynyrd els coneixereu sobretot pel "Sweet home Alabama" (versionat magistralment pels Siniestro Total a "Miña Terra Galega" o no tan magistralment per part de Kid Rock o la Dave Mathews Band; també els Nirvana en el seu MTV Unplugged van mutil·lar-la ). Tot i això tenen coses molt més que potables.

Cal distingir dos etapes en la vida del grup. La primera i més exitosa etapa del grup fou del 1973 fins al fatídic accident d'avió del 1977 en el qual van perdre la vida Van Zant i Steve Gaines. D'aquella època són el "Sweet home Alabama" del seu 2n disc "Second helping" i el "Free bird" del seu disc debut. El "Sweet home Alabama" és una resposta a les cançons "Southern Man" i "Alabama" de Neil Young, incloses en el seu millor disc "Harvest". Es veu que aquestes cançons no van sentar gens bé als músics surenys. Fins i tot, la tomba de Ronnie van Zant fou profanada pels seus ídols perquè es va extendre el rumor que fou enterrat amb una samarreta de Neil Young. Com si John Lennon fos enterrat amb una foto de Mick Jagger!

La segona etapa comença amb una reunificació dels supervivent de l'accident d'avió amb Johnny Van Zant, germà del cantant mort. Algunes cosetes bones van fer. Jo recordo sobretot el disc del 1993 "The last rebel" amb un estil molt semblant als primers èxits del grup i un gran single que fou "Good lovin's hard to find". El "Twenty" del 1997 també era bastant potable, sobretot la cançó "Travellin' band". Crec que l'últim disc és del 2009, es diu "God & gans" i el seu single promocional va passar completament desapercebut "Still unbroken" (molt hard!).

Actualment, de la formació original només queda Rossington. El 1990 va morir Collins. El 2001 mor el baixista Leon Wilkeson. I en un tràgic 2009 moren Billy Powell (teclista) i el baixista que fa substituir Wilkeson, Ean Evans.

Vaige, que si em truquen per anar a tocar amb ells, sincerament no ho faria. Són una mica gafes.

I com el Sweet home... ja el deveu trobar massa ressonat jo us deixo per acabar la meua favorita, el "Good lovin's hard to find".

Celebri coses el 12 d'octubre!

Miri, no es faci mala sang pel fet que avui sigui 12 d'octubre i hagi estat declarat Fiesta Nacional. No val la pena patir perquè els mateixos militars que afusellen presidents de la Generalitat desfilin pel Paseo de la Castellana, i que aquest desfile sigui gaudit per part d'un president de la Generalitat no afusellat i ignorant en història de Catalunya.

Si em permet, i com aquest bloc vol ser un bloc d'autoajuda a veure si el Gàspar Hernàndez l'aconsella a Bricolatge Emocional, li donaré unes quantes idees de celebracions que pot portar avui a terme:

12/10/1535: El senyor Jacques Cartier fa el primer cigarret de la història. Tot un descobriment pels fumadors.

12/10/1810: Es celebra el primer Oktoberfest a Munic. Preguntin al senyor alcalde de Munic i a les fàbriques cerveseres de la zona si és motiu o no de celebració. Un èxit total escolti!

12/10/1823: L'escocès Charles Macintosh va patentar i vendre el primer impermeable. No em digui que no troba formidable poder celebrar això? Milers i milers de famílies que van a Port Aventura i pugen al Tutuki Splash estan infinitament agraïdes ar senyor Macintosh.

12/10/1850: S'inaugura a Pensilvània la primera universitat de Medicina per a senyores. Veu com si vostè és molt progre o feminista també pot trobar alguna coseta a a celebrar?

12/10/1915: Fa el seu primer vol un avió de carcassa metàl·lica. Quanta gent no hauria pogut celebrar el pont sense aquest avenç tecnològic?

12/10/1928: A Boston es va utilitzar per primer cop un respirador artificial. Potser vostè i jo no l'hem fet servir, però quantes vides haurà salvat? Una bona causa per celebrar, no?

12/10/1935: Els aficionats a l'òpera poden celebrar el neixement del gran tenor Luciano Pavarotti. Un gran (però que gran-gran) home.

12/10/1968: Guinea Equatorial s'independentitza d'Espanya després de 180 anys... veu quin argument més bonic per imitar?

12/10/1999: Neix l'habitant 6.000.000.000 de la Terra. Quants més serem més riurem. Apa!

I si, malgrat tot això, encara no li acaba de fer el pes aquest dia, pensi que el 12 d'octubre de 1582 no va existir. El papa Gregori XIII que va decretar l'actual calendari gregorià es carregà tots els dies del 4 al 15 d'octubre de 1582. Amb el follón que va comportar pèr anglesos i europeus que encara no s'aclaren amb l'any de neixement de Newton.

De res!

El 2012 no hi haurà més catàstrofes de les que hi ha ara

El dissabte passat vaig estar visitant la Fira de Sant Miquel tal i com manen els cànons del lleidatanime. A la Fira es poden fer moltes coses: mirar el nivell de l'oli d'algun New Holland, tastar torrades amb patè d'anxova, gorrejar sucs de l'estand d'Indulleida o demanar pressupostos de bombes de reg. Però no em pensava pas que en un estand dins del Pavelló Novíssim (és que el Pavelló Nou ha quedat com a vell ja) de la Fira podíem establir una conversa sobre l'any 2012 amb un comercial de bombes de reg.

Aquest company de fa anys em va comentar que el tema era prou interessant per a què jo li dediqués un article al bloc. I bé, com aquest bloc és un servei púbic, doncs amic comercial, heus aquí l'article desitjat. Que jo sóc molt complidor.

Si vostè encara no sap del que va la història del 2012 perquè potser està més pendent de la separació de Fran Álvarez i la Belén Esteban, li'n faré dos cèntims (no val la pena ni fer-ne cinc). Hi ha una sèrie d'il·luminats d'aquells que veuen missatges ocults fins i tot dins dels rotllos de paper de vàter que diuen que l'any 2012 els planetes del Sistema Solar quedaran alineats i a la Terra es prouiran catàstrofes que ens enviarà a tots a prendre pel sac. Com si no hi haguessin catàstrofes ara mateix. Zapatero és president del govern sense que hi hagi planetes alineats.

Primer cal dir que el fet que els planetes del Sistema Solar quedin perfectament alineats és pràcticament impossible. Cada planeta es mou a la seua velocitat i amb el seu període de translació sense importar-los-hi gaire el que fan els altres planetes. Mercuri va molt ràpid i Plutó (si el vol considerar planeta) va molt lent. Amb els planetes donant tombs al seu ritme, els planetes interiors més propers al Sol (Mercuri-Venus-Terra-Mart) és relativament senzill que quedin alineats amb el Sol. Però quan diem alineats ho diem amb un marge d'error de milers de quilòmetres cap a l'esquerra o la dreta segons les observacions dels astrònoms.

Els planetes grans que estan més lluny també tenen dret a alinear-se si volen. Doncs suposem que sí, que s'alineen i que els astròlegs i sectaris il·luminats fan festa major. Però, què passaria?

Astròlegs, guionistes, presentadors d'Intereconomía i altres espécies d'éssers afirmen que les gravetats ocasionades per cada planeta se sumarien i la Terra es veuria afectada per tots els camps gravitatoris creats i fotríem un pet. Com si estiréssim un globus per les puntes fins a petar-lo.

La veritat és que no. La força gravitatòria depèn de dues magnituds: de la massa dels planetes (que sí és un valor gran) i del quadrat de la distància, de manera que com més lluny està el planeta menys es noten els efectes gravitatoris que provoca. I els planetes diguem que estan molt i molt lluny els uns dels altres, no?

Així que tranquils. Una alineació planetària molt bèstia no serà inapreciable i l'òrbita de la Terra pot modificar-se molt lleugerament, però que ni vostè ni jo ni ens adonarem. De fet, la Lluna està molt més aprop dels planetes que ens volen alinear i tampoc ens porta tants maldecaps: les marees i poca cosa més.

L'Alt Urgell (però alt, alt)

Mentre la gent fa grans viatges per descobrir Sebastopol, la Patagònia o Ulan-Bator, jo continuo amb el meu objectiu de conéixer i visitar tots els pobles de Catalunya. Una espécie de José Antonio Labordeta però viu i sense motxilla.

L'últim cap de setmana vaig decidir encarar-me cap a l'Alt Urgell. Una comarca que desconeixia més que un sindicalista les ganes de treballar i que encara desconec força. De fet, només havia visitat la Seu d'Urgell i només coneixia els pobles pels quals passa la C-14 per anar a Andorra i Puigcerdà.

Aquest cop el senyor i la senyora Babunski, juntament amb els Babunskets vam establir la base a l'hotel Cal Miquel d'Anserall, el nucli de població més important del terme municipal de Valls de Valira. En aquest hotel rural molt ben arregladet i restauradet, l'Antònio i la Cèlia ens van cuidar molt bé. El matrimoni és d'origen gallec i això es nota a la seua cuina. Els menús eren excel·lents (un trinxat fabulós i una carn estofada tendríssima!) i de tant en tant apareixien amb alguna sorpresa com una tapeta de pop a la gallega o de xoriço gallec. Fins i tot, els croissants d'esmorzar els fa el mateix Antònio i la Cèlia ens va deixar provar una coca gallega que va fer ella. Vam estar com a casa. Millor i tot, perquè no ens calia ni cuinar ni fer el llit.

El poblet d'Anserall no té gran cosa per veure, però els afores sí. Caminant uns 10 minuts des de l'hotel vaig descobrir una de les joies del romànic del Pirineu completament desconeguda. Les restes del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles. Un que és aficionat al romànic del Pirineu, no em podia creure que una cosa com aquella quedés tan oblidada. Semblava la botiga Levi's després dela visita d'uns pollosos autoanomenats antisistema.

Seguint la carretera que va a Andorra i arribant al poble més conegut arreu del món pel seu tabac de contraband, la Farga de Moles, ens podem dirigir cap a Ars, on és de visita obligada l'església de Sant Martí d'Ars amb un campanar de forma rodona, semblant al de Santa Coloma d'Andorra. De fet són els únics campanars romànics cilíndrics que conec.

Agafant de nou la carretera que va cap a Puigcerdà, trobem poblets com Alàs, Estamariu, Bescaran, Cerc, Arséguel, Cava, Toloriu, Aristot o Bar. Jo vaig seguir fins a entrar a la Cerdanya, ja que tenia com a objectiu la formatgeria Ermengol de Prullans. De fet, la diferència entre l'Alt Urgell i la Cerdanya oest és ben poca. Martinet o Prullans podrien pertànyer tranquil·lament a l'Alt Urgell.

Vam parar a dinar a la Taverna dels Noguers al terme municipal del Pont de Bar (el poble és nou ja que va quedar arrassat per les riuades del Segre de 1982) i la selecció de menjar típic que tenen és bestial. Conill a la mostassa, ànec amb peres, peus de porc amb naps... i una selecció d'entrants casolans amb productes propis de l'hort bestials. De postres una selecció de formatges de la formatgeria Baridà de Bar. Cosa que va provocar que em dirigís al nucli de Bar a visitar la formatgeria, després de passar pel castell de Toloriu.

I més joies del romànic imprescindibles: l'Església de Sant Andreu d'Aristot (molt difícil trobar el desvio de la carretera!), Sant Martí de BEscaran, la MAre de Déu de les Peces d'Alàs, Sant Pere d'Os de Civis (podeu dinar a la Borda de l'Arena d'Aixovall) i una cosa rara com és l'ermita de Sant Antoni del Tossal de Cerc, lloc de devoció de molts urgellencs.

Ah, i em deixava que també cal fer una passejadeta pel poblet d'Arséguel, amb el museu de l'acordió com a màxim atractiu. I fins i tot, a peu de carretera, al nucli de població anomenat el Pont d'Arséguel hi ha un museu de la llana. Des d'Arséguel i si teniu ganes (perquè cal tenir-les) us podeu arribar a Cava, Ansovell o el Quer Foradat on veureu unes formidables vistes del Cadí.

Si és que no cal anar gaire lluny per gaudir del paisatge... però ja sabem que no farda tant.