El Berguedà (i III)

I al tercer dia s'acabà el pressupost. Però ens va donar temps d'acabar d'enllestir alguns racons de la comarca. Ja aviso que si l'estimat lector (o estimada lectora) troba a faltar alguna ressenya sobre la part del Pedraforca (Gósol, Vallcebre...) és que té raó. No hi vam estar. La zona del Pedraforca ens la guardem per alguna altra excursió.

El tercer dia d'excursió va ser una mica "un poco de todo y revuelto". Vam començar el dia (després de fotre'ns l'esmorzar de forquilla i porró de Cal Marçal) anant a Olvan. És un poble que cau a la dreta de la C-16 abans d'arribar a Berga. Com els Babunskets ja devien d'estar farts de veure ermites i coses d'aquestes rares que mirem els grans, vam decidir que fossin ells ara els qui s'ho passessin una mica distrets. Així que vam visitar un lloc anomenat Fuives on s'autodefineixen com el Centre Mundial del Ruc Català (bestial!). És un nucli zoològic amb una masia del s.XII on tenen més de 150 rucs catalans (dels de 4 potes) pasturant per allà. Casualment el dia abans havia sortit al programa Veterinaris de TV3. S'ho fan pagar a l'entrada però la canalla està distreta mirant bèsties i escoltant les explicacions del Joan (fill). El Joan (pare) em va confessar que el dia que se li va acudir muntar aquest negoci "se li va aparéixer l'àngel de la guarda". I ja té raó ja. Per visitar unes quadres i uns femers...

Un cop va passar el ratet aquest vam tornar a la normalitat visitant coses de grans. El Baix Berguedà (i el Bages) és conegut pel patrimoni industrial de les seues colònies tèxtils. A més, la sra Babunski i per culpa de l'"Olor a colònia" de la Sílvia Alcàntara em va fer anar a visitar la colònia més immensa que deu haver en tot el món. Cal Vidal és tocant a Puig-Reig i pels que estem acostumats a veure la Mata de Pinyana (Alguaire) tot aquell conjunt d'edificacions impresiona. Les cases, la fàbrica, l'escola, el teatre, la fonda, la biblioteca, el colmado... tot molt bé. Això sí, una mica fantasmagòric l'ambient. I el senyor Vidal aquest no sé si va tenir molt olfacte pels negocis, va ser l'última colònia que es va construir i la primera que va tancar. No sé què devien pensar els sindicats d'aquell temps. Devien estar defensant els funcionaris, com sempre.

Per anar a dinar vam decidir arribar-nos a Sant Jaume de Frontanyà, poble emblemàtic perquè és el municipi de Catalunya amb menys habitants (coranta-i-pico). La carretera (per dir-ho d'alguna manera) passa per 2 poblets (Vilada i Borredà) que també tenen les seues cosetes però que no ens hi vam parar. Sant Jaume té una església romànica d'estil llombard amb un cimborri dodecagonal, cosa que em va fer molta il·lusió. Les innovacions poligonals i polièdriques em fan molta gràcia perquè la geometria m'alegra la vista. El poble està vist en dècimes de segon així que vam anar a la Fonda Marxandó a dinar. Evidentment, en un poble on hi ha més domingueros que habitants no teníem lloc. Almenys el que sí havíem de fer és donar-li el dinar a la petita Babunski, així que li vam donar el potito al sinyó alcalde de Sant Jaume i propietari de la Fonda (de seguida vaig entendre perquè l'ajuntament no deu concesdir llicències per obrir més restaurants) perquè ens l'escalfés. Però l'home no sabia fer anar el microones! Que li havíem d'explicar naltres sobre microones a l'alcalde de Sant Jaume? Alcalde que s'ha presentat pel PSC i per ERC, un paio curiós. A les últimes eleccions només van votar 12 persones.

Al final vam dinar a Borredà, en un camping-hotel-casa rural anomenat Mas Campalans. Com sempre vam menjar de fàbula i per 40 €. No m'ho podia creure.

Per acabar el dia vam decidir donar un tomet per Puig-Reig i per la colònia Pons. El més espectacular és l'església dedicada a Sant Joan i feta construir pel senyor Pons. Crec que està dedicada a Sant Joan i és de finals del s.XIX. És molt xula. I el parc que tenen per fer-hi un passeget també.

I aquí es va acabar, les vacances i el pressupost...

El Berguedà (II)

Continuant investigant la comarca del Berguedà, el segon dia va tocar la part de dalt de la dreta. Vaig descobrir que la concessió de l'autovia acaba a Berga i que a partir d'allà la C-16 es transforma en carretera, però molt bona carretera. Després de deixar el pantà de la Baells al costat (que està a hores d'ara acaramullat!) em vaig trobar amb la famosa tèrmica de Cercs.

Els meus interessos tecnòlogics i científics van fer que parés a observar aquella obra d'enginyeria enmig de la muntanya i les mines de carbó ja abandonades, però explotades turísticament. La torre de refrigeració és impressionant... i mentres tot ésser viu crida a favor del tancament de les nuclears, tota aquesta colla d'ecologistes que celebren el Fira Natura a Lleida amb l'aire condiconat del pavelló nou a 0º, no diuen ni xerric ni merric sobre les tèrmiques... no deu vendre tant això...

El nostre objectiu familiar aquesta jornada era visitar el poble famós per la frase "Jau, Coloma!". Castellar de n'Hug ha passat a la història de TV3 gràcies als concursos de gossos d'atura. Abans d'arribar a Castellar de n'Hug parem a les Fonts del Llobregat. A peu de carretera hi ha l'hotel Les Fonts i una enorme botiga de records que ja fa intuir el que t'espera. Vam deixar el cotxe aparcat a la vora de l'hotel i vam fer un trajecte d'una mica més d'un quilòmetre a peu per un camí més o menys apte per cotxet de nen. Al final del tot i cansats de la pujada arribem a una megabotiga d'objectes de record i un megaaparcament que si hagués sapigut de la seua existència m'hagués estalviat la pujada a peu. Ah, i un bar, evidentment. En un lloc turístic no pot faltar el bar i la botiga de recordatoris típics. Tot i això el paisatge és meravellós, a mi em va impressionar molt com brolla l'aigua per qualsevol roca i pedra de les que voregen el riu. I també m'impressiona que aquell que neix allà és el mateix riu que veig quan passo l'A-2 per Martorell.

La sensació que em va donar en arribar a Castellar de n'Hug és que aquell poble era una espécie de parc temàtic per a domingueros. Les cases estan molt ben reformades i el poble en conjunt és bonic. Però totes les cases es poden classificar en dos tipus: a) botiga de venda de carquinyolis, ratafies i embotits típics i, b) restaurant. No hi ha res més. Va ser difícil escollir un restaurant (tots tenien bona pinta), però finalment em vaig decantar per un que tenia a la carta els famosos pèsols negres de muntanya amb bacallà i cansalada. I poden imaginar que és el que vaig demanar de primer. Quan li vaig preguntar al senyor de l'Armengou (aquest era el nom del resturant) d'on venia la tradició dels pèsols negres, em va dir que aquests pèsols els feien servir per alimentar el bestiar, fins que es van adonar que els pixapins se'ls fotien també. No hase falta desir nada más. Deuen ser els pèsols que donen a la vedella DOP Berguedà. No cal dir que tota la carn que vam menjar també era deliciosa!

Abans d'arribar a Castellar de n'Hug (o després de passar-hi, segons com es miri) vam parar a donar un tomet a la Pobla de Lillet. També és un poblet pintoresc però sense l'explotació característica. Tenen un casc antic arregladet i un parell de ponts sobre el Llobregat que fan molt goig. Hi ha una vista molt bonica de la vila a mesura que vas baixant la carretera. També tenen un parell de coses curioses com són els desconeguts jardins Artigas (una petita joia gaudiniana que a mi no en sonava de res i un marmotreto molt interessant que és la fàbrica de ciment Asland, situada en el paratge conegut com el Clot del MOro. Ja veieu, turisme per a tots els gustos. Hi ha un tren que et porta a aquests llocs, un tren turístic que a les 5 de la tarde ja està tancat. Turístic a collons... ja em direu... Dins del terme també hi ha el Santuari de Falgàs rodejat d'un bonic paratge natural. I el monestir romànic de Santa Maria de Lillet, que no el vaig trobar gran cosa que diguem.

I aquest va ser el 2n dia... també continuarà...

El Berguedà (I)

Aquest cop ha estat el Berguedà la víctima de les meues vacances. Aviso que no havia voltat mai per aquella comarca, de fet, el més aprop que havia estat era a Balsareny pel sud i a la collada de Tosses pel nord. I realment vaig començar les meues vacances en aquella terra amb un alt grau d'indignació per l'autovia que hi ha fins a Berga (C-16). No pel fet d'haver autovia, sinó pel fet que mentres des de Lleida hi ha unes merdes (sic) de carreteres per anar a Tarragona, la Val d'Aran o Andorra, els pixapins tenen una autovia bestial per sortir el cap de setmana. I a més em va semblar que la concessió (CEDINSA) és en forma de peatge a l'ombra, és a dir la Generalitat (és a dir jo) paga a l'empresa pel nombre de cotxes que hi circulen... quantes vegades hauré pagat jo sense haver-hi passat mai?

Bé, i després d'aquest primer contacte amb el Berguedà la cosa va anar a millor. Ens vam instal·lar a l'hotel Cal Marçal de la colònia de Cal Marçal de Puig-Reig (Purrei com diuen els autòctons de la zona, suposo que el Ramon Solsona que compartia hotel se'n va adonar) i crec que sense exagerar deu ser l'hotel amb millor relació qualitat-preu-fato per menjar que estat mai. Segur, segur.

El primer dia vam visitar Berga, la capital. El que és el casc antic, doncs bé, la veritat és que el promocionen molt, però està molt deixat. D'aquí uns anys potser farà més goig perquè el Pla de Barris està rehabilitant totes les cases, però de moment el vaig trobar obviable a part de no ser gens recomanable per fer el recorregut amb cotxet de nen. I la plaça de la Patum, aquella que sempre surt a la tele amb un futimé de gent me la imaginava molt més gran!!

Molt millor és la rodalia de Berga amb paisatges impressionants a pocs quilòmetres. Cal pujar al Santuari de Queralt i perdre-hi una bona estona amb les vistes (hi ha ascensor) i la típica llegenda de la marededéu trobada corresponent. També cal arribar al pont de Pedret i fer una petita excursioneta de 400 m (en pujada!) a Sant Quirze de Pedret, el paisatge des del pont del riu a un costat i a l'altre és de fons d'escriptori de Windows.

I aprofitant que estem a la carretera del Santuari de Queralt ens podem arribar al mític Pi de les Tres Branques, en direcció a Castellar del Riu, en una zona anomenada pla de Campllong. Aviso que si hi ha algun fetitxista com jo que hi vulgui arribar és molt difícil de trobar perquè no hi ha cap mena d'indicació. Això sí, no sé com s'ho fan els fatxes que tots el troben i hi foten pintades de les seues per embrutar-nos aquest símbol completament oblidat per l'ajuntament d'on toqui o el Consell Comarcal corresponent. I ni una sola placa, ni referència, ni tan sols el poema de Mossèn Cinto al seu voltant. Una llàstima.

Per menjar per aquella zona teniu un restaurant una mica amagadet que es diu Cal Nen, que vist des de fora no hi donaríeu res però que a dins la senyora Magda us tractarà com a reis oferint-vos les patates ennegrides o els peus de porc amb samfaina (xamfaina que diuen). També fan un menú infantil a base de macarrons i llangonissa (tastet en diuen) amb patates i iogurt casolà que hauria de veure al petit Babunsket fotent-se tíbio de halo.

Continuarà...

Ni Barça ni Madrid, Lleida Champions League

Ja sé que escric aquest article encara en estat d’eufòria. Ja sé que potser el proper diumenge ja no estarem en posicions de play-off. Ja sé que en cas de poder jugar el play-off d’ascens a 2a A el podem guanyar o el podem perdre. I ja sé que la temporada que ve potser ni existim perquè un jutge té la decisió de dir si un club amb dècades d’història ha de desaparèixer o no. Tot depèn d’un pla de viabilitat (que em crec) i d’una decisió judicial (que segons quina sigui ja aviso que no em creuré).

Però em veig obligat a escriure aquest article destacant alguns aspectes després de les sensacions viscudes diumenge passat al Camp d’Esports.

-Primer, per l’afició. Feia temps que no es veia el Camp d’Esports amb tanta gent i tant entregada amb l’equip. L’afició del Lleida és freda i molt crítica amb qualsevol aspecte, però diumenge passat vam donar un exemple cívic de suport continu. Les últimes vegades que vam veure tant públic va ser en 3 ascensos, el del Nàstic (perquè estava ple de gent de Tarragona), el del Llevant (perquè estava ple de gent de València) i el del Celta (perquè estava ple de gent de Vigo). I l’últim cop que es va fer l’onada… uf! devia ser l’any que Emili Alzamora va guanyar el campionat de 125. Aquell dia miràvem la cursa pel videomarcador del Camp d’Esports.

- Segon, pel joc de l’equip. Ara està de moda dir que només hi ha un equip que fa bon futbol, i et deixen de carallot cap amunt si ho contradius. Diumenge va quedar demostrat que el futbol no és només exclusiu de la 1ª divisió. Fixin-se que en l’última jornada de Lliga a 1ª hi va haver resultats de 0-0 i 1-0 a punta pala. El joc desplegat pel Lleida en el 3-0 contra el Terol convida a apagar la tele i aficionar-se al futbol no professional, que al cap i a la fi és més autèntic.

-I tercer, que carai, la plantilla i el cos tècnic es mereixen un article lloant-los. La professionalitat dels jugadors ha estat indiscutible en tota la temporada. Veure a Jesús Imaz, Adrià Gallego, Xavier Gabernet, Dani Pujol, els germans Bosch o Miki Massana parlant lleidatà al camp no té preu. Almenys ens fa pujar l’autoestima d’aquest lleidatanisme que cada cop sembla que s’esvaeixi més. I tot això amb un entrenador que és més que un senyor com és l’Emili Vicente. L’home tranquil, modèl·lic i un intel·lectual del futbol.

A partir d’ara que passi el que vulgui, però aquesta temporada ja hem gaudit del futbol al Camp d’Esports, i en contra del que pensa l’opinió majoritària no cal passar la Panadella per veure bon futbol.

Visca el Lleida!