Per la boca s’escalfa el forn

Ja hi tornem a ser amb aquest remake del dia de la marmota: unes noves eleccions al Congreso de los Diputados i a allò que en diuen Senat. I mirin, com a mi aquestes eleccions em motiven menys que les línies roges del Pablo Iglesias els proposaré un joc per estar una estoneta distrets i distretes. 

A continuació els posaré unes quantes frases i vostès hauran d’encertar de quin partit polític –PP, PSOE o C’s- és el senyor o senyora que les hagi dit. Li faig saber que la cosa és complicada, eh? 

a) “Que Cataluña devuelva a las 150.000 personas que nos fueron sustraídas, más sus hijos y sus nietos.” 

b) “No hay diferencia entre un judío perseguido por los nazis y un niño catalán castigado por hablar español.” 

c) “Homenajear a la División Azul en Cataluña es un acto de reconciliación.” 

d) “Necesitan una consulta, sí, pero con el psiquiatra.” 

e) “El valor humano de la manifestación del 12-O es mucho más importante que el de la cadena humana separatista.” 

f) “Os montaremos un Ulster que os vais a cagar.” 

g) “Lo que le falta a Mas es un fusilamiento.” 

h) “¿Para qué asuntos importantes sirve saber catalán? Se aprende idiomas para tener más cultura pero no en catalán.” 

i) “La idea de desconectar de España es lo más parecido a la aventura alemana o italiana de los años treinta del siglo pasado.” 

j) “Los planes golpistas de la ANC y Forcadell nos llevan de cabeza a una confrontación violenta en las calles.” 

k) “La estelada es un símbolo ofensivo, ultrajante y vinculado a organizaciones terroristas sangrientas, violentas y intolerantes.” 

l) “El grado de miseria moral y racismo ideológico es verdad en Cataluña.” 

m) “Allá donde triunfa la inmersión lingüística estamos volviendo a la aldea.” 

n) “A Artur Mas se le ha ido la olla. Parece un zombi.” 

o) “Gran part de la societat catalana s’està fumant un gran porro secessionista amb efectes al·lucinògens.” 

I aquí té les solucions. No les miri fins al final. 

a) Guillermo Fernández Vara, PSOE; b) Paco Vázquez, PSOE; c) Jorge Fernández Díaz, PP; d) Sergio Santamaría, PP; e) Albert Rivera, C’s; f) Jordi Canyas, C’s; g) Miguel Ángel Rodríguez, PP; h) María Antonia Trujillo, PSOE; i) Felipe González, PSOE; j) Juan Carlos Girauta, C’s; k) María José García Cuevas, PP: l) Javier Nart, C’s; m) Carolina Punset, C’s; n) César Luena, PSOE. o) Joaquim Coll, PSC. 

I per acabar tres profundes reflexions més, una correspon a un acadèmic de la RAE, una altra a un Premi Príncipe de Asturias i l’última al consol espanyol a Melbourne. A veure si hi detecten alguna diferència d’estil. 

• “La inmersión lingüística en Cataluña es parafascista.” Félix de Azúa. 
• “El poder central tiene que ser duro y serio. Recordemos que Azaña ya decía que España tiene que bombardear periódicamente a Cataluña.” Juan Velarde. 
• “Catalanes de mierda. No se merecen nada.” Juan Carlos Gafo.

Totes aquestes il·luminacions intel·lectuals i fins a un total de 170 les poden trobar al llibre Herois indepes de l’escriptor Andreu González i de l’il·lustrador Jordi Calvís. Li vindran unes ganes enormes de federar-se a sobre. Cregui’m.

(Article publcat al NacioLleida el 15 de juny de 2016)

El Segre de negre

A vegades sento tertúlies o llegeixo entrevistes a ferms amants de la literatura que consideren que algú que no llegeix novel·la ni poesia és com una espècie de “mal lector”. Un humil servidor, com és un d'aquests anomenats “mal lectors” creu que ser lector no implica haver de llegir obligatòriament relats de ficció. Mai m'he dedicat a contar quants llibres dec comprar durant l'any -i això que sempre surt la dada en estadístiques com si ens anés la vida- potser set o potser deu, no crec que en siguin més. Però no per això he de ser un “mal lector”, no acostumo a comprar novel·les i mai no he comprat res de poesia, però sí que tinc una bona recopilació de llibres de ciència, política o història. A part dels llibres, durant l'any llegeixo amb tota la fruïció que convé les publicacions de la Societat Catalana de Matemàtiques, de la Federación Española de Sociedades de Profesores de Matemáticas i les de la Federació d’Ensenyants de Matemàtiques de Catalunya… i així anar fent. De lletra per a la lectura no me'n falta pas. Penso que ni comprar un gavadal de llibres és sinònim de llegir fora mesura -sempre es poden quedar al prestatge del menjador tot i que als menjadors moderns ja no hi ha prestatges per a llibres- ni comprar-ne pocs és sinònim de no llegir ni gota. 

Però mirin, vés per on, que hi ha una sèrie de novel·les a les quals m'hi he enganxat i que me les empasso de seguida. És aquesta novel·la de polis i cacos -tal i com ho dèiem quan érem petits- que té la ciutat de Lleida, les comarques de Ponent i personatges propers com a protagonistes i que sembla que ara s'ha posat una mica de moda. 

La primera que em va impactar pel tema de la proximitat fou L’abominable crim de l’Alsina Graells del Pep Coll. Un llibre de ja fa anys amb molta intriga i en el qual m'hi sentia retratat, no pas pel fet que jo vagi pel món cometent crims, sinó perquè era un assidu del bus de la línia Lleida-Barcelona de l'Alsina Graells en la meua època universitària. Ara fa un parell d'anys es va publicar la primera història de La sergent Anna Grimm de la Montse Sanjuan, amb una espècie de CSI a la lleidatana. El fet que les escenes siguin llocs coneguts -els Camps Elisis, la Seu Vella, el Museu de Lleida- fa que t'identifiquis més amb el desenvolupament de la història, com si ho veiessis des de dins gairebé, fins i tot vaig intentar conèixer quina és la cafeteria on dina la sergent o en quin gimnàs va a fer les seues sessions de natació. En el Mala lluna del David Marín, en el qual la trama succeeix entre la Noguera i el Segrià, no només identifiques les fabuloses descripcions dels coneguts paisatges del Montsec, sinó que empatitzes completament amb el sergent Rull i la resta de personatges ja que l’autor els fa xerrar en nord-occidental. En el Puta pasta de l’Emili Bayo hi apareix el Marc Tramús, personatge principal nascut a Lleida que ens explica les seues estades al Big Ben de Mollerussa entre moltes altres històries on pots sentir-t'hi identificat. I també de l'any passat és el Misteri del Bressol buit de la Montse Sanjuan on l’Anna Grimm continua amb les seues històries i on el primer fiambre apareix justament darrere de casa meua i un altre a l'aparcament del Camp d'Esports… amb aquests escenaris com volen que no m'enganxi? I n'hi ha d'altres que ja tinc a casa pendents de lectura: L’assassí que llegia Vidal Vidal del Miquel Àngel Estradé i el Quaderns de la Ramona Solé. A més properament el Rafa Melero presentarà Ful amb la Seu Vella a la portada i un pistoler amb pinta de mala handí.

Per tot això els recomano aquest festival de novel·la negra a la lleidatana que s'ha muntat per aquest cap de setmana. Hi seran el David Marin, el Rafa Melero, l'Emili Bayo, el Francesc Pané, la Montse Sanjuan, la Ramona Solé i el Miquel Àngel Estradé entre altres autors de Ponent, i el mestre Andreu Martín. En definitiva, que a Lleida tenim de tot encara que ens continuïn titllant des de la capital amb l'abominable expressió autors locals. Com si els llibres d'aquí només es poguessin llegir entre Almacelles i la Panadella i com si els autors d'allà no fossin locals també.

(Article publicat al Nacio Lleida el 2 de juny de 2016)