1) Si vostè fa informes per la Generalitat i necessita un informe sobre els articles del meu bloc, no cal que l'encarregui a ningú. M'ho diu a mi i per menys de 12.000 € li envio un e-mail explicant-li tot el que calgui, d'acord?
2) Si és un espia del Barça, deixi-ho córrer i dediqui's a treure's el graduat d'ESO via CCC.
3) Si és el Félix Millet, ja sap, com sempre. Sense factura, eh?
Fets aquests apunts im-pres-cin-di-bles pels meus lectors, avui tornaré a fer un article necro-melòman (paraula que acabo d'inventar-me ara mateix, si em llegeix algú de l'IEC només reclamo 10.000 € en negre per la inclusió al diccionari). Enguany està sent un any on l'estan palmant músics a punta pala. I al pas que anem aquest bloc es convertirà en una esquela...
Avui toca retre homenatge amb un article (bé, la veritat és que no sé si els meus articles són homenatges, més aviat tot el contrari potser) a Mary Travers. Què qui és aquesta senyora? Doncs la Mary dels Peter, Paul & Mary (PPM).
Els PPM va ser un grup de folk nascut als anys seixanta en el temps de les flors i els hippies. Format per un Peter (un noi majot), un Noel (que no es deia Paul) i una Mary (rosseta que en aquells temps estava de bon veure, últimament no tant) van debutar amb un exitós disc anomenat com ells i que incloïa versions del "If I had a hammer" de Pete Segger, el famós "Lemon Tree" o "500 miles". El major èxit els vindria després amb el disc "Moving" amb un conegut nº1 com "Puff the Magic Dragon" (mundialment conegut en cercles cumbaiàs com Puff era un drac màgic que vivia al fons del mar...i que ha estat versionada per Serrat, la Girasol o el Grup de Folk). També van aconseguir més èxit que el propi Bob Dylan amb la seva particular versió (igual d'avorrida) del "Blowin in the wind". També van versionar de Dylan el "The times they-are a-changing" o "Don't think twice it's alright". L'altre gran èxit fou una versió de l'igualment avorrit John Denver (ja veieu que aquests pobres de collita pròpia poca cosa) "Leaving on a jet plane".
Per molt hippies que fossin, com tots els grups, van acabar com el rosari de l'Aurora i van començar carreres en solitari que van ser autèntics fracassos. Només es reunien de tant per actuacions pacifistes o campanyes antinuclears (i mítings d'Iniciativa potser també). Els PPM han fet història sobretot per Puff the Magic Dragon, una cançó aparentment innocent inspirada en una poesia i que tracta sobre un drac etern, anomenat Puff, i el seu amic Jackie Paper amb qui jugava quan era petit, però a mesura que en Jackie es fa gran, va perdent l'interès per les aventures imaginàries típiques de la infància, deixant en Puff tot sol. Coneixent el món dels hippies em nego a pensar que això és una simple cançó infantil... una lletra així en un estat normal no pot ser escrita. Quines substàncies es devien prendre aquell dia?
Bé, de grups amb un sol èxit n'hi ha molts, però d'aquests el que més es coneix aquí són les versions que se n'han fet en català, així que... sentim-ho per la Mary, que com dius ha decidit morir en un any que cauen coma mosques.
ResponEliminaGenial inici del post.
Tampoc van ser uns One HIt WOnders, van tenir tres cançons al nº1 crec. El que sí que deu ser veritat és que aquí tots coneixem el Drac Màgic Puff però ningú deu conéixer el Puff, the Magic Dragon.
ResponEliminaLa cançó aquesta la sé des de sempre encara que ells a l'època hippie van sonar bastant. A mí el John Denver m'agradava.
ResponEliminaUi! Jo el trobava molt pesat al John Denver. De fet, tots aquests guitarristes de folk m'adormen. Tot i això l'"Annie's song" és una obra d'art de la música.
ResponEliminaHi ha moltes obres d'art de la música que provenen del folk i especialment del folk americà.
ResponEliminaLes informacions que jo tinc de PP&M és que hi havia un Peter (Peter Yarrow), una Mary, a.c.s. (Mary Travers) i un Paul (Paul Stokey). No havia sentit mai això del Noel.
De la imatge estàtica del vídeo que has penjat, en Paul és el del mig.
Per cert, Puff, The Magic Dragon, tinc entès que és una crítica al món de les drogues.
Tampoc sabia que haguessin fet carreres en solitari, però em sembla que van estar bastants anys sense actuar i després van tornar-hi. Allò de bo que havien de fer ja ho tenien fet, però.