70 anys del Lleida (i 90 del Camp d'Esports!)

Aquest article també servirà de servei cultural de la nostra ciutat. En aquests temps on es parla tant d'equilibri territorial (que penso que aquella gent de Martorell cap baix no saben ben bé què vol dir), en aquest temps on l'ajuntament de Lleida diu que hem de ser la capital de la Catalunya interior (i que els de Martorell avall es pensen que som la capital de l'est d'Aragó) i en aquest temps en què si ens descuidem el Garzón ens fot a la presó, caldria fer veure als lleidatans (i lleidatanes) quin és l'equilibri esportiu que necessitem també. El problema és que molts (i moltes) no tenen clar on viuen ni saben quin és l'equip de la seva ciutat. De la mateixa manera que no trobo correcte que un habitant de Can Fanga sigui del Salamanca, trobo d'un mal gust abobinable que un habitant de sota l'ombra de la Seu Vella sigui d'aquell equip de la Diagonal (que llur nom no vull esmentar).

Aquesta setmana hem celebrat (bé, celebrar tampoc, perquè ningú ha mogut ni un dit per fer-ho) els 70 anys de la Unió Esportiva Lleida. A què no ho sabia? Imagini's que l'equip aquell de la Diagonal enguany fes un aniversari... TV3 hagués dedicat una programació especial durant tot l'any. I aquí... res. Ui! Quin equilibri territorial més bèstia que tenim, no?

L'any 1939 neixia el Lérida Balompié (en aquell temps quin nom volia que posessin?) gràcies a la iniciativa del germà marista Gabriel Castresana, que cedia les aules de l'escola per fer les reunions fundacionals. Aquest és el motiu pel qual el Lleida vesteix de blau, perquè és el color de l'equipació esportiva marista. El primer president va ser Sebastià Tàpies, propietari de la Fonda Quatre Nacions, que era qui feia el menjar als hermanos (una mica en la línia de Joan Gaspart). I el soci n1 era Honorio Abizanda. Es van fer uns estatuts (sí, en aquell temps ja es feien estatuts, tot i estar pitjor que ara el TC no els retallava) i en ells figurava que el Lérida Bolmpié era una secció de l'AEM que presidia llavors el televisiu Pelegrí Pelegrí Pelegrí. També es va dissenyar l'escut que s'ha mantingut fins l'actualitat obra de Josep Barberà.

El camp de joc estava a la carretera de Corbins (on hi ha Baró de Maials) i els vestidors en un magatzem. El primer entrenador va ser Manuel López (padrí de la Marta Alós) i el primer massatgista Ricard Prunera.

El 5 de novembre de 1939 el Lleida jugava el seu primer partit contra el Borges Blanques (Borjas Blancas en aquell temps) guanyant 4-1, on els primers gols foren marcats per Pirla (2), Vendrell i Aguilar. En aquell primer campionat hi havia el Valls, l'Igualada, el Reus i un Tarragona FC (res a veure amb el Nàstic). A partir d'aquí van començar uns anys d'èxit continu pujant divisió a divisió. 

L'any essencial, però, va ser el 1945. A Lleida existia un altre equip, el CD Leridano, format per militars i falangistes i que per això tenien els permisos per jugar al renovat Camp d'Esports, construït el 1919 i que el franquisme va robar a Joventut Republicana de Lleida i que encara no ha estat tornat (recordin que ho van deixar atado i ben atado). Les aficions dels dos clubs estaven enfrentades i hi havia forta rivalitat, però gràcies a moltes gestions (entre elles les de Primitivo García, director de la Mañana) els clubs es van fusionar formant la U.E.Lleida. Es va acordar que l'equipament blau seria la primera equipació i que el reserva seria l'equipació verda-i-blanca del Leridano (que no ha arribat als nostres dies).

Arribaven les primeres eleccions a la presidència i les guanyava Eduard Estadella. Tres anys després el Lleida pujava a primera divisió, el mític Telmo Zarra ens cascava 6 golarros i... la resta de la història... la deixem per un altre article, no?