Buf! No he donat l'abast. La manca de temps i l'excés de necrològiques musicdals ha provocat que em deixa un munt a la cartera per poder comentar. Enrique Morente, Salomon Burke, José Antonio Labordeta, Mike Edwards (de l'Electric Light Orchestra), Pascual Saura (de M-Clan), Doug Fieger (the Knack), Xavier Elies (els 16 Jutges), Alli Ollie Woodson (dels Temptations), Pete Quaife (de The Kinks), Dio (de Black Sabbath)... pobres, s'han quedat sense l'honor del meu article.
Abans d'acabar l'any em decideixo homenatjar a lúltim músic pòstum que de moment passa per aquesr bloc. Es tracta d'un senyor un tant peculiar anomenat Don Van Vliet. Què no sap qui és? No passa res, amb aquest nom afededéu que no hagués passat a la història de la música. Així que el seu nom artístic fou el de Captain Beefheart. Amb això dels noms artístics sempre em pregunto què hauria estat de George Michael si en la seua carrera artística hagués apostat pel seu nom original: Georgieus Papayatiou.
Tornant al personatge en qüestió, i dic personatge perquè això és realment el que és. Un paio excèntric, sense contacte amb la realitat que va començar de músic i ha acabat de pintor. El sobrenom de Captain Beefheart li fa posar Frank Zappa (un altre paio raro) perquè semblava tenir un "beef in his heart against the world". Vaja uns dos que es van juntar!
Rodejat d'un grup inestable de músics anomenat The Magic Band va aconseguir el seu major èxit amb el single "Diddy Wah Diddy". De fet penso que és l'única cosa normal que ha fet. Els seus primers àlbums són sensacionals "Safe a milk" (1967), "Mirror man" (1973) i "Strictly personal" (1968). S'extreuen singles com "Abba Zaba", "Moonchild" o una fabulosa "Yellow brick road". Es dóna les dots de gran compositor i multiinstrumentista. Una espécie de Mike Oldfield o Rick Wakeman però sense que li pugessin tant els fums i sense anar tant de sobrat com Wakeman. Això de Rick Wakeman és per fer un post sencer. "Trout mask replica" (1970) va ser el seu àlbum més exitós i produït pel seu íntim amic Frank Zappa. No era un disc de singles, era un disc conceptualment per ser escoltat sencer, cosa que es va posar de moda a finals dels 70 amb Pink Floyd.
Quan li passa pel cap canvia d'estil d'avui per demà. Si escolteu "The Spotlight Kid" (1972) o "Clear spot" (1972) no tenen res a veure amb el comercial "Unconditionally guaranteed" (1974) o l'extravagant "Blue jeans and moonbeams" (1984). L'últim single d'èxit (èxit mitjà diguem) va ser "Ice cream for crow" (1982)... des de llavors s'ha dedicat a la pintura i a anar vivint de recopilacions i directes fins el 2006, que va tenir la barra de publicar un directe gravat el 1980.
Uns diran que la seua música és molt personal, i uns altres et diran que és absurda i excèntrica. Jutgi-ho vostè mateix amb aquest "Yellow brick road":
Si t’agrada la música i concretament la d’aquests músics i cantants que han mort enguany dedicar-los un apunt, és un detall que t’honora, - fa poc vaig saber que post es tradueix apunt al català -.
ResponEliminaDoncs, no, no el coneixia aquest cantant, però en mi no es estrany! Només se m’acut dir “que descansi/n en pau” i que, tot passant per aquest món ens han deixat el seu llegat, la seva obra, en el cas d’aquest darrer la musical i la pictòrica.
Que passis un Bon Nadal! Babunski!