Gary Moore - Cold day in hell

Miri que porto anys fent cròniques necrològiques del món musical, però cap de les que havia fet m'havia tocat tant d'aprop. La mort de Gary Moore ha fet que un paio com jo, amb el mateix grau de sensibilitat que un ròdex, em mostri mitjanament afectat pel decés. Carai!

Vaig descobrir Gary Moore l'any 1989 amb un disc anomenat "After the war", en el qual hi col·laborava Ozzy Osbourne en "Led clones". Un disc molt hard. Estava molt bé. Però la gràcia va ser que el seu següent disc, que va ser un èxit monumental, era completament diferent i molt més recomanable. L'"Still got the blues" ja el podem considerar un clàssic dins de la història. Cançons com el mateix "Still got the blues", "Oh pretty woman" , un tros de blues com "Too tired" o "Walking by myself" ja són històriques. Un grup alemany anomenat Jud's Gallery diu que l'"Still got the blues" és un plagi d'una cançó seua de l'any 1974 anomenada "Nordrach". Ni cas. Com un ou a una castanya.

El 1992 apareix "After hours", que segueix la mateixa línia de l'anterior amb aparicions estel·lars com les dels mestres BB King ("Since I met you baby") i Albert Collins ("The blues is alright"). En aquest disc hi ha una altra obra d'art "Cold day in hell".

El 1993, aquest tigre de Belfast (a Van Morrison, un altre gran del blues se'l coneix com el lleó de Belfast) treu un directe "Blues alive", que tot i que no em va acabar d'agradar (no m'agraden gaire els directes i vaig acabar canviant aquest disc pel "Tubullar Bells" de Mike Oldfield) em va fer descobrir l'època original de Moore amb els Thin Lizzy de Phil Lynnot. Al directe aquest sortia una versió de la legendària "Parisienne walkaways" que ja havia gravat el 1979. Descobrir Thin Lizzy va significar tornar a escoltar el blues blanc essencial d'Steve Ray Vaughan o Peter Green. Una genialitat.

No sóc jo només qui admirava els Fleetwod Mac de Peter Green, sinó que el mateix Moore l'any 1995 publica el disc "Blues for Greeny" dedicat a ell. Aquí trobem "Empty rooms" o "If I loved another woman".

L'etapa més famosa de Moore es comença a acabar tot i que els seus seguidors continuem escoltant-lo. Unes vegades amb més pena que glòria com el seu projecte BBM, inicials de Ginger Baker, Jack Bruce i Gary Moore, grup que volia emular als Cream de Clapton-Baker-Bruce i que va morir en l'intent amb els disc "Around the next dream" i cançons com "Where in the world". Els Cream són inimitables. I punt.

Una altra fricada va ser el seu "Scars" barrejat amb components d'Skunk Anansie i Primal Scream. O coses molt recomanables com el "Back to the blues" del 2001 i el "Close as you get" del 2007 amb versions de Chuck Berry i JOhn Mayall. Un retorn als seus orígens.

És molt i molt complicat triar una cançó de Gary Moore. Em quedaré amb el "Cold day in hell" perquè a la seua guitarra característica incorpora uns cors que la fan molt interessant. Disfruteu-ho!