No conto pas que la mort d'Amy Winehouse fos una sorpresa per ella. Amb el seu estil de vida més o menys ja ho devia de buscar. Mai millor dit, aquest final estava cantat. Ara bé, el que no sabria dir si és casualitat o està fet asprés és el fet d'haver triat aquesta edat de 27 anys que converteix els mites en llegenda. "Viu ràpid, mor jove i deixa un bonic cadàver" va ser la frase premonitòria que va dir James Dean i que es van aplicar amb molt misticisme Jim Morrison (The Doors), Kurt Cobain (Nirvana), Brian Jones (Rolling Stones), Janis Joplin, Jimi Hendrix, Robert Johnson i amb no tan misticisme Pete de Freitas (Echo & the Bunnymen), Dave Alexander (The Stooges), Kristen Pfaff (Hole), Jacok Miller (Inner Circle), Peter Ham (Badfinger), Pigpen McKernan (Grateful Dead), Alan Wilson (Canned Heat), Cecilia o Richard James Edwards (Manic Street Preachers). Tots ells morts als 27 anys, bé, excepte el Richard James que encara està desaparegut.
Amy Winehouse amb només 2 discos passarà (diguem que ja ha passat) a la història de la música, tant pel seu disc "Back to black" com per la seua no música, és a dir, per aquesta estètitca de pentitat rocambolesc i pintat als ulls que moltes adolescents han imitat, i que ja tenen a qui venerar. És a dir, un estil propi. Com va ser Jim Morrison, o Kurt Cobain...
Winehouse debuta entre nosaltres de forma desapercebuda. L'any 2003 publica el seu àlbum de debut "Frank" que només al Regne Unit té sonoritat i que ens deixa singles inadvertits per nosaltres com "Stronger than me", "Take the box", "In my bed" o "Fuck me pumps" (la lletra de la qual descriu un prototip de noia més habitual del que ens pensem). Un disc més aviat jazzístic.
El 2007 la història canvia i amb el disc "Back to black" rep 5 Grammys de patac gràcies a una cançó que aquell estiu ningú va parar de cantar (si més no la tornada), "Rehab", que vostè i jo recordem pel famós "no, no, no" on l'Amy ja deixava clar que no volia anar a cap centre de rehabilitació... i així li ha anat. En aquest fabulós disc de tornada al soul (menys jazz) que ens va obsequiar hi ha altres temes aprofitables com "Valerie" que canta amb Mark Ronson o el que dóna títol al disc "Back to black". I també algun single sobrant com "You know I'm not good" (single premonitori i sobrevalorat) o "Tears dry on heir own".
A mi la seua veu em recorda la veu de les grans dames del soul i el R&B. No sabria dir a quina exactament, més Aretha Franklin que Gladys Knight, però hi ha dos cançons que demostren el seu gran potencial de veu i que, curiosament, són 2 versions d'aquella època: "Will you love me tomorrow" i "It's my party". La primera és una cançó de Gerry Goffin i Carole King de l'any 1960 que van popularitzar The Shirelles (1960) o d'una forma diferent Bryan Ferry (1993). D'aquest tema l'Amy Winehouse fa una versió fabulosa dins de la banda sonora de la peli "El diario de Bridget Jones: sobreviviré" de l'any 2004.
I encara més extraordinària és la versió del 2011 de l'"It's my party" popularitzada l'any 1963 per Lesley Gore i que s'inclou dins del disc "Q soul bossa nostra" de tribut al productor Quincy Jones. Una llàstima. Mor la veu, neix la llegenda.
He de dir que no tenia a aquesta cantant en massa estima, ni per ella mateixa ni per la seva música. Ja sé que era molt apreciada per la seva veu, a mi em deixa fred. Per mi no serà un mite, i si em permets una broma una mica macabra, dir que en el seu cas, això de cadàver bonic... guapa, el que es diu guapa, no era.
ResponEliminaDe totes maneres, sap greu que es perdi gent tan jove, per més que s'ho busquin. És una llàstima, que a mi no m'agradi no vol dir que no s'hagués fet una llarga i exitosa carrera, si hagués estat una altra mena de persona.
una adicta no tinc tan clar que busqui res...
ResponElimina