dimarts, de març 06, 2012

The Monkees - Last train to Clarksville

Els Monkees van ser els precursors de la música estil Milli Vanilli, és a dir, que els cantaven i els que posaven la cara no eren ben bé els mateixos. Però mira, la gent en aquell temps ho va acceptar.

The Monkees va ser un grup artificial, creat pels americans per fer la competència als anglesos Beatles a mitjans dels anys seixanta. Si els Beach Boys, també americans, van sorgir espontàniament en aquella mateixa època, els Monkees no van ser res més que una acurada operació de màrqueting per poder competir musicalment amb els anglesos. Un anglesos que anaven molt forts amb els Beatles, els Stones, els Kinks o els Herman's Hermit.

Així va ser com dos productors de televisió van muntar un càsting en plan Operación Triunfo per tal de seleccionar entre 437 candidats els membres d'aquesta nova banda. Entre aquests candidats hi havia algun músic reputat, com Stephen Stills dels Crosby, Stills, Nash & Young que suposo no van agafar per avorrit. Qui sí van agafar fou Peter Tork (guitarra), Mickey Dolenz (bateria), Michael Nesmith (baix, que sempre sortia per tot arreu amb una gorra de llana) i a un actor que havia fet un paperet en el musical "Oliver", Davy Jones mort aquesta setmana.

Un cop triat el grup faltaven les cançons, d'això se n'encarregà Don Kirchner, un dels grans editors americans de tots els temps. El 1966 debuten amb el seu primer single "Last train to Clarksville" i la cançó va ser un èxit bestial estant no sé quants mesos nº1 als Estats Units al mateix temps que la sèrie de televisió protagonitzada per ells. Esl actors que sortien a la sèrie i els que cantaven al disc no eren ben bé els mateixos, però als americans d'aquell temps els importava un rave. El disc "The Monkees", el qual tinc l'honor de guardar dins de la meua col·lecció, va estar més d'un any a les llistes de vendes.

Mike Nesmith, l'unic dels Monkees que era músic de veritat, va intentar que gravessin les seues pròpies cançons després d'aquest primer èxit, però Don Kirschner els va dir que nanai, que ja tenia preparada una segona cançó de Neil Diamond que olorava a milions de dólars. I efectivament, aquell 1966 el famós "I'm a believer" que ningú el recorda cantat per Diamond i que últimament només el recordem per l'accelerada versió dels Smath Mouth, va tornar a batre récords de vendes en singles. Quina cara li devia quedar a Neil Diamond... I el segon disc dels Monkees amb el poc original títol de "More of the Monkees" també arrassava en vendes. També s'inlouen les cançons "A little bit me, a little bit you" i "Pleasant Valley Sunday".

L'any 1967 sortia el "Sgt Peppers" dels Beatles i els Monkees tenien l'obligació d'enfrentar-se amb aquest dur rival. Per fer-ho aprofiten una altra versió "Daydream believer" de John Steward que, evidentment arriba al nº1 igual que el seu nou disc "Headquarters".

El quart disc "Piscis, Aquarius, Capricorn & Jones Ltd" (1967) apareix ja entremig de les tensions habituals que tenen els grups quan té massa èxit amb els 2 primers discos. La cadena NBC els rencindeix el contracte de la seua sèrie (avui en dia impensable cancel·lar un sèrie d'èxit!) i els Monkees intenten sortir-se'n com poden rodan algun curtmetratge amb Jack Nicholson, però no acaba de funcionar. Alguns discos més ja bastant desapercebuts "The Brids, the bees & the Monkees" (1968), "Head" que era una pel·lícula que van protagonitzar (1968) i "Instant replay" (1969) amb algun single mitjà com "D. W. Washburn" i "That was then, this is now".

I a partir d'aquí, tal i com manen els cànons dels grups d'èxit desbandada general i cadascú a fer el que pugui. Només Nesmith va fer alguna cosa interessant amb la First National Band. A part d'això, evidentment, desenes de recopilatoris i alguna gravació nova sense desperatra cap tipus d'interès com el que va sorgí en la seua època per tal de despertar la música nordamericana.

Com el "I'm a believer" està massa gastat ja, jo us deixo el video del "Last train to Clarksville", cançó que m'agrada bastant més i és potser menys coneguda.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada