Crec que tots els humans (els no humans no sé) que som aficionats a la música tenim una sèrie de grups o artistes que hem descobert gràcies als nostres pares. En el meu cas, al piset de les escales de Sant Llorenç on vaig viure fins els 13 anys, mon pare tenia un calaix en el qual guardava més d'un centenar de cassettes de la Trinca, el Ramon Calduch, l'Emili Vendrell, l'Orquesta Platería, el Gato Pérez i... els Platters. Anys més tard, potser 4 o 5, ja sent conscient del que feia i del meu propi gust musical em vaig comprar un CD d'aquestos Platters.
The Platters estaven formats per Tony Williams, David Lynch, Alex Hodge, Zola Taylor i Herbert Reed, aquest últim l'únic que quedava viu. Com us podeu imaginar, ara ja no en queda cap. Reed va morir abans d'ahir a Boston als 83 anys.
Els Platters també va ser un exemple de grup prefabricat (almenys aquestos cantaven, no com els Milli Vanilli) creat pel productor Samuel Buck Ram. El grup s'havia format al voltant de Herbert Reed, que ja en aquella època era considerat un gran cantant i actor. Quan parlo d'aquella època em referixo a l'any 1953. Si teniu al cap alguna imatge del grup, Reed era el de la veu greu, el més petit, el més primet i amb un bigotet en línia que ornamentava el seu famós llavi superior.
El grup fou fabricat a causa de l'enorme èxit que tenia la música negra en aquella època gràcies als Penguins o els Ink Spot i que va continuar després amb The Coasters, The Drifters, Martha & the Vandellas o les Marvelettes. Un cop fet el grup van gravar un primer single escrit i composat pel mateix productor i que tots coneixereu, el famosíssim "Only you". Ja havien arribat a la meta que tants altres grups s'havien proposat, ja tenien mànager, un contracte amb segell discogràfic, un disc i unes cançons per fer en directe. Però no n'hi havia prou, els Platters eren un grup més dels milions de grups de música de color que hi havia en aquells moments. No eren ni millors, ni pitjors: eren iguals. L'espurna necessària va saltar uns anys més tard gràcies a una maniobra del seu mànager, que també portava els famosos (en aquell temps) Penguins. El segell Mercury, molt cotitzat en aquell temps, va voler fitxar els Penguins, però Buck Ram va dir que o firmaven els Penguins i els Platters o cap dels dos. Així que va convéncer la discogràfica, els Platters van fitxar per una multinacional i a partir d'allí, curiosament, els Penguins van desaparéixer.
Un cop a Mercury, el productor va fitxar una veu femenina, la de Zola Taylor. Un cop de màrqueting només ja que ella no pintava res, només feia cors, però va canviar la imatge de grup estrictament masculí tal i com tenien tots els grups de l'època. El clàssic "Only you" fou reeditat arribant al nº5 de les llistes. Com en aquell temps hi havia llistes de música negra i llistes de música blanca, el cantant Jimmy Sacca y els Hilltoppers va fer la versió corresponent en blanc sense gens d'èxit. Amb raó.
Quan es té un gran èxit, el pas següent és assentar-se. El productor Ram va comprar la cançó "The great pretender" a Alanzio Taylor i la va donar als Platters perquè la cantessin. En només una setmana arribava el seu primer nº1 en llistes. A nosaltres ens ha arribat de manera més coneguda potser, la versió que va fer Freddie Mercury.
En el que va quedar de década dels cinquanta van posar 28 singles a les llistes, tres d'elles com a nº1: "My prayer" (1956), "Twilight time" (1958) (primer single editat en format de 45 rpm enlloc del de 78 rpm) i que potser un sona pels Duncan Dhu i una preciosa "Smoke get in your eyes" (1958), aquesta última versionada per multitud de cantants amb una excel·lent de Jerry Garcia dels Grateful Dead. Altres cançons foren "The magic touch" (1956), "You'll never know" (1956) fixeu-vos aquí amb el you'll never know del començament de Reed, "I'm sorry" (1957), "Enchanted" (1959) o "Harbor lights" (1960).
Els Platters també van ser cridats a fer cine. el 1956 surten a la peli "The girl can't help it" i també a "Rock arond the clock". En aquesta última sortien amb Bill Halley i Little Richard.
El final dels Platters començà l'agost de 1959 quan els quatre components masculins foren sorpresos en l'habitació d'un hotel fent ús de drogues i prostitutes a quantitats induistrils. Evidentment foren arrestats. el jutge els va perdonar però l'escàndol del grup ja estava massa extés.
Quan es té un gran èxit, el pas següent és assentar-se. El productor Ram va comprar la cançó "The great pretender" a Alanzio Taylor i la va donar als Platters perquè la cantessin. En només una setmana arribava el seu primer nº1 en llistes. A nosaltres ens ha arribat de manera més coneguda potser, la versió que va fer Freddie Mercury.
En el que va quedar de década dels cinquanta van posar 28 singles a les llistes, tres d'elles com a nº1: "My prayer" (1956), "Twilight time" (1958) (primer single editat en format de 45 rpm enlloc del de 78 rpm) i que potser un sona pels Duncan Dhu i una preciosa "Smoke get in your eyes" (1958), aquesta última versionada per multitud de cantants amb una excel·lent de Jerry Garcia dels Grateful Dead. Altres cançons foren "The magic touch" (1956), "You'll never know" (1956) fixeu-vos aquí amb el you'll never know del començament de Reed, "I'm sorry" (1957), "Enchanted" (1959) o "Harbor lights" (1960).
Els Platters també van ser cridats a fer cine. el 1956 surten a la peli "The girl can't help it" i també a "Rock arond the clock". En aquesta última sortien amb Bill Halley i Little Richard.
El final dels Platters començà l'agost de 1959 quan els quatre components masculins foren sorpresos en l'habitació d'un hotel fent ús de drogues i prostitutes a quantitats induistrils. Evidentment foren arrestats. el jutge els va perdonar però l'escàndol del grup ja estava massa extés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada