Kevin Ayers - Money, money, money

Kevin Ayers fou el fundador dels Soft Machine, un dels grups considerats icona de la psicodèlia britànica. El nom del grup creat l'any 1966 prové del títol d'una novel·la de Williams Burroughs, escriptor que va inspirar molts músics de la generació beat , també els Steely Dann van adoptar el nom d'una novel·la seua. Hi ha hagut moltes formacions de Soft Machine però l'original era la formada pels cantants Kevin Ayers i David Allen, el teclista Mike Ratledge i el bateria Robert Wyatt.

Els Soft Machine es van originar a Canterbury quan va aparéixer Allen des d'Austràlia i tenia ganes de traslladar les idees minimalistes del músic i compositor de música clàssica occidental Terry Rilley al rock. Tenien moltes ganes, intenten gravar coses, però com passa moltes vegades en això de la música (i en el que no és música) a casa seua no se'ls escolten i se'n van a França on tenen molta més acceptació.

Instal·lats a França davant l'impediment de poder tornar a Anglaterra per culpa dels problemes de visat d'Allen fan una gira per Estats Units acompanyant Jimi Hendrix i aprofitant per gravar a Nova York el seu primer disc "The Soft Machine" (1969). El mateix any i davant la bona acceptació americana graven el segon "Volume two" (1969)... fixeu-vos que els noms dels discos tampoc se'ls van parar a pensar gaire. No era grup de single però un exemple d ela seu amúsica seria aquest "Love makes sweet music".

El 1970 tornen a Europa, David Allen amb els fums ja pujats es queda a França i funda el grup Gong. Soft Machine reneix fitxant el baix Hugh Hooper i pel tercer disc "Third" (1970) -continuen sense inspiració pels noms- el saxofonista Elton Dean. En aquest disc experimenten una orientació cap a un jazz rock de lliure improvització i juntament amb el següent "Fourth" (1971) es converteixen en els que jo crec que són els principals àlbums fonamentals del grup i del pop dels setanta. Bé, aquesta última afirmació una mica arriscada però aquí la deixo anar.

En el disc "Fifth" (1972) Robert Wyatt deixa el grup i és substituït per John Marshall. A "Sixth" (1973) és Kaarls Jankins qui entra al lloc de Dean. Cada cop són més jazzeros arribant al súmmun al "Seventh" (1974).

I amb l'arribada d'un nou component com és Alan Holdsworth canvien una mica i en el famós disc per la seua portada "Bundless" (1974) practiquen una música uan mica més fàcil d'escoltar que fusiona el jazz-rock que es posava de moda en aquella època gràcies sobretot als Blood, Sweet & Tears d'Al Kooper o els Chicago.

A mesura que anaven passant els canvis de formació i amb només Kevin Ayers continuant des de la formació original del grup s'anaven tornant a estils més comercials, sobretot a partir de la incorporació d'Alan Wakeman -cosí de Rick Wakeman- fins que el grup va dissoldre's.

A tot això Kevin Ayers començava a experimentar en solitari treient el seu primer disc "Joy of a toy" i formant una banda anomenada The Whole World en la qual tocava... Mike Oldfield (!!) al baix. Fixi's que en aquest article han sortit els dos músics potser més pedants de la història del pop, Wakeman i Oldfield. Hi faltaria només Liam Gallaghuer. Quan l'any 1971 Oldfield inicia la seua carrera en solitari, Ayers va creant formacions de curta durada com Archibald, Decadence o The Soporifics.

L'1 de juny de 1974 grava en directe el que serà el seu disc més recordat  i que porta per títol "June 1, 1974". En aquest directe (en "After the show" hi ha algun compàs que recorda el "New York, New York") hi colabora John Cale, Nico, Olfdield i Brian Eno.  El bon rotllo acabaria aviat perquè Cale va trobar Ayers al llit amb la seua esposa (amb la de Cale, s'entèn). Gràcies a aquest fet John Cale li va dedicar una cançó "Guts" plena de bilis al disc "Slow dazzle" (1975).  L'any 1976 creà The Kevin Ayers Band amb Zoot Money (ex Animals) i Andy Summers (sí, sí, el de Police). 

A començament dels 80, Ayers es va retirar a la seua casa de Deià a Mallorca. L'any 1984 treu a la venda el disc "Deià vu" que com poden veure pel títol està inspirat a la població on residia. En el disc hi participa Joan Bibiloni i la cançó nº6 és una fabulosa i extraordinària versió del "Lay Lady lay" (escolteu el baix) de Bob Dylan. Amb tot això, Ayers continua gravant sense gaire èxit comercial i continua fent colaboracions. Per exemple el 1988 grava una pista de veu per "Flying start" un solo de Mike Oldfield. I el 1992 amb els Fairground Atraction grava un acústic "Still life with guitar", el single "Thank you very much" n'és un exemple. El setembre de 2007 (15 anys després!) publica el seu últim disc "The Unfairground" amb molt bons comentaris de la crítica musical... cosa que mai li havien fet. "Baby come home" fou l'últim single publicat.

Kevin Ayers, el príncep de la psicodèlia, va morir dilluns als 68 anys a Montoliu (a Occitània, no al Segrià) on vivia des de fa uns anys. Us deixo aquesta divertida cançó d'Ayers "Money, money, money" de l'any 1980 inclosa en el disc "That's what you get babe".

Meteors, meteorits i meteoroides.

Ahir amb el tema aquest dels russos que es queixaven per l'explosió d'un meteor (no saben lo que són les pedregades aquestos russos) hi va haver en els mitjans de comunicació molta confussió sobre les paraules meteor i meteorit que no són ben bé el mateix.

Els fenòmens celestes més propers ocorren a l'atmosfera del nostre planeta. Si pensem en l'Univers sencer, els fenòmens atmosfèrics ocorren davant dels nostres nassos, fins i tot diria que més a prop i tot. Algunes definicions situen la frontera entre l'atmosfera i l'anomenat "espai exterior" a uns cent quilòmetres d'altitud sobre el nivell del mar, en l'anomenada línia de Karman (Theodore von Karman, 1881-1963). Suposo que per a tots nosaltres, cent quilòmetres és una distància que ens sembla totalment quotidiana. Podem recórrer aquesta distància en cotxe en una hora, o fins i tot menys. Des de Lleida fins el Bruc per autovia o fins a Salou per carretera.  En aquesta frontera situada a 100 km d'altura, on l'atmosfera té una densitat molt baixa, la velocitat que una aeronau necessita per generar sustentació aerodinàmica com ho fa un avió, és més gran que la velocitat necessària d'un satèl·lit artificial per orbitar la Terra. No obstant això, hi ha atmosfera a altures superiors, encara que la seva densitat és fins i tot menor. Per exemple, l'Estació Espacial Internacional (ISS) orbita a una altura mitjana d'uns 400 km, i perd uns dos quilòmetres d'altura per mes. Aquesta pèrdua d'altura és perquè l'estació perd energia cinètica pel fregament amb la tènue atmosfera, i per tant perd energia potencial, i regularment s'han d'executar maniobres d'elevació per evitar que mos acabi caient al cap. Entre aquests fenòmens molt propers trobem als "estels fugaços", les "pluges d'estels", i les aurores (ja siguin boreals o australs).

Els estels fugaços són fenòmens lluminosos que es produeixen en la part superior de la nostra atmosfera, entre 90 i 120 quilòmetres d'altura, i que són coneguts astronòmicament com meteors.  La durada d'aquest fenomen és variable, generalment els menys lluminosos són visibles en un interval d'unes dècimes de segon fins a uns pocs segons, mentre que els més lluminosos poden ser vistos durant uns quants segons. 

L'origen dels meteors està en el nostre Sistema Solar, que està ple de partícules rocoses que orbiten al voltant del Sol i que astronòmicament anomenem meteoroides. Aquests meteoroides es creuen en el camí del nostre planeta, que orbita al voltant del Sol a una velocitat mitjana de 30 km/s (i sense despentinar-nos), i cauen a través de l'atmosfera terrestre. En aquesta trobada el camp gravitatori de la Terra també acaba per atreure els meteoroides.


La col·lisió a alta velocitat de la nostra atmosfera i els meteoroides, de l'ordre de desenes de quilòmetres per segon, fa que aquestes partícules rocoses ionitzin l'aire, generant-se aquest esclat de llum al llarg de la trajectòria de caiguda i que coneixem com meteor. D'altra banda, el meteoroide topa amb les molècules d'aire mentre cau, vaporitzant-se, perdent massa i també disminuint la seua velocitat. La majoria dels meteoroides són molt petits, com un gra de sorra, i acabaran per desintegrar-se en l'alta atmosfera. Però un meteoroide amb una mida major no aconseguirà consumir-se per complet en la seva caiguda i podria impactar amb la superfície terrestre (com va passar amb el meteorit de Peekskill, Nova York , el 1992). En aquest últim cas, anomenem meteorit la roca que recuperem després de la caiguda. Finalment, un meteorit de grans dimensions també pot produir un cràter, com el cràter Barringer als EUA.


Cal dir que la brillantor, i també la freqüència, amb la qual es presenta un meteor varia considerablement. Observem un nombre més gran de meteors de poca brillantor i més petits, i un nombre molt menor de meteors brillants i per tant més grans. Quan els meteors són prou grans, podrem veure que deixen una cua d'aire ionitzat que pot durar diversos minuts. Hi ha meteors les esteles dels quals segueixen sent visibles durant quatre minuts! La cua del meteor brillarà amb un color que dependrà dels gasos que s'han ionitzat. Per exemple, una cua de color verd podria ser a causa de l'oxigen (atmosfèric) ionitzat. A més, els elements del meteor que es vaporitzen produiran colors que corresponen a l'espectre d'emissió d'aquests i que també depèn de la temperatura aconseguida en el descens.


Els meteoroides més grans poden produir meteors espectaculars. En aquest grup trobem les boles de foc i els bòlids. Una bola de foc es defineix com un meteor la lluentor del qual és superior a la del planeta Venus (el més brillant dels planetes i que popularment es coneix com l'estel del vespre). El meteor de Peekskill esmentat en el paràgraf anterior es considera com una bola de foc. Encara més brillants són els bòlids (que fins i tot són capaços d'il·luminar el terra i produir ombres!) Un bon exemple d'un bòlid és el meteor d'Utah de 2009. Per això és possible observar alguns bòlids a plena llum del dia amb facilitat, encara que és un esdeveniment molt extrany. És possible també que els bòlids es fragmentin a mesura que travessen l'atmosfera. D'altra banda, s'han observat meteors que passen tangencialment per l'atmosfera terrestre, i que tornen novament a l'espai sense produir-se la seua destrucció. Aquests objectes es coneixen com meteors rasants (Earth Grazing Meteors). El primer d'aquests capturat en vídeo es va conèixer com The Great Daylight Fireball of 1972 .


Malgrat l'ús del terme "estrella fugaç", és molt important recordar que un meteor no té cap relació amb un estel, i és només un nom popular per aquest fenomen.

Això no Seligrat, això no…

Benvolgut Toni Seligrat,

li escric aquestes ratlles amb tot el respecte que sempre he tingut i m’han ocasionat tots els entrenadors que ha tingut aquest equip que per mi és el Lleida, s’anomeni Unió Esportiva o Esportiu.

En els més de 30 anys que porto com a soci crec que mai no he tret un mocador contra un entrenador (si algú que llegeix aquest article ho pot desmentir que m’ho digui) i no he cridat contra cap altre. Mai. I tampoc ho vaig fer aquest diumenge.  Hi ha hagut entrenadors que no han aportat res, al contrari, recordo Antonio López, Javier Zubillaga o el Boquerón Esteban, però vaig arribar a comprendre la seua feina. En tertúlies entre amics vaig arribar a defensar en el seu dia a Paco Martínez Bonachera, Miquel Coromines o Miguel Rubio, mentres em tractaven més d'un cop de sonat (fins i tot un dia em trobava defensat el Quique Hernández). Si algun cop he xiulat sempre ha estat contra algú de la Llotja (era impossible no xiular al Jaume Llauradó) o contra algun jugador en concret. Però sempre, sempre, he tingut un respecte immens pels entrenadors.

En el tema esportiu no m’hi posaré. Vostè és llicenciat en Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport i jo sóc un pobre home llicenciat en Matemàtiques, així que de ben segur vostè sabrà molt més que jo sobre tècniques, tàctiques, preparació de partits i jugades assajades. Però com el futbol és com la política (i ara també passa amb l’economia), que tothom en sap, doncs tenim aquest costum d’opinar sobre futbol.  Però no ho faré aquí perquè això ara no toca. 

No dubto pas que vostè dedica moltes i moltes hores i molta feina durant la setmana a preparar els partits. Ho crec i tinc ben entès que així és. Tot  i que penso que no és el millor entrenador que podem tenir (la millor opció per mi era la continuïtat de l'Emili Vicente) ja vaig dir en un article a l'estiu que la seua era la millor de les segones opcions.

Però el que no accepto és que aquest diumenge a la roda de premsa se'n burlés de l'abonat (el que abans era soci) amb algunes declaracions. Mentres la baixada del Gol Sud cap a Fleming era un reflex de la processó de divendres de Dolors, vostè deia que "aquesta nit dormiré tranquil". Mentres els 900 (o 1900) presents al Camp d'Esports pensaven que alguna cosa es feia malament en aquestes jornades a casa vostè deia que "ho estava fent tot bé". Mentres la paciència de l'abonat (allò que abans anomenàvem soci) ha quedat demostrada amb escreix al llarg de tota la temporada sense ni un sol xiulet en cap partit fins aquest diumenge, vostè deia que allò havia estat una "injustícia". Quan es va empatar a casa contra l'Amorebieta va culpar l'afició per no donar suport a l'equip (!). Al final de cada partit l'afició sempre ha aplaudit els jugadors. No es pot fer servir l'afició com a excusa. Quan un periodista li pregunta "què li diria a l'aficionat que està a Lleida?" després de perdre contra l'Osasuna B i vostè diu que "no cal que entenguin res", dóna a entendre que tant se li'n fot qui som nosaltres. No, Seligrat, això no és així. No.

Afició en tenim poca. Som poquets. però els que som ho som molt. No crec que ningú vingut de fora ens hagi de donar lliçons de com hem de ser.

I no. No demano la seua dimissió. Amb una disculpa en tinc prou, miri si sóc bona persona. Però pensi-s'ho...

Atentament,

un exsoci (ara abonat)

Moltes gràcies. I visca el Lleida.

The Troggs - With a girl like you

The Troggs van néixer l'any 1965 a Andover (Anglaterra) com a conseqüència de la fusió dels grups The Trogglodytes (fixin-se que Troggs és una abreviació d'aquest nom) i dels Ten Foot Five.

El quartet de seguida es posa a les mans del productor Larry Page, mànager dels Kinks en aquell temps, qui els llença al mercat amb dos singles que foren un èxit bestial. El primer, una cançó feta per l'escriptor americà Chips Taylor, "Wild thing" (nº2 UK i nº1 USA) amb un inoblidable riff de guitarra és probablement la seua cançó més coneguda. Jimi Hendrix l'elevà a la categoria de mite quan el 18 de juny de 1967 en el famós Festival de Monterrey després de tocar aquesta cançó va cremar la seua guitarra, moda que havien començat unes hores abans els The Who quan van acabar el seu concert trencant tots els seus instruments.

I el segon "With a girl like you" (nº1 UK i nº29 USA), verionada molt decentment pels barcelonins Treepoli l'any 1991. 50 anys després encara reconeixem que devien ser en el seu temps dos autèntics hits a ambdós costats de l'Atlàntic. Ja saben que les cançons trionfem segons la seua posició en les llistes d'UK i d'USA, si una cançó és nº1 a Nova Zelanda no en fem gaire cas... Altres singles de la seua primera època foren "I can't control myself" i "Any way you want me" (cançó injustament oblidada).

El 1967 amb el single "Night at the long grass" del disc "Trogglodynamite" el grup fa un gir cap al so més psicodèlic que es posava de moda en aquells temps. El 1968 publiquen i venen més d'un milió de còpies del  "Love is all around", que sí que sí, no és dels Wet Wet Wet, i a la banda sonora de "Quatre bodes i un funeral" no sonava la versió original de la cançó. L'avorrida versió de l'insípid grup vocal venia tres milions de discos, el triple de l'original. També la van gravar el 1991 els REM com a cara B (l'expressió cara B ja és vintage) del single "Radio song". Curiosament, el guitarrista de REM Peter Buck els va deixar els diners necessaris perquè l'any 1991 treiessin un nou disc... i el tragueren amb el títol "Athens Andover", és a dir, la ciutat dels REM i dels Troggs.

El 1969 arriba el moment de la seua separació com a grup. Aquestes coses que fan els grups quan als diferents components se'ls puja l'èxit al cap. En aquest cas el més egocèntric fou el guitarra Chris Britton qui corré a publicar el desastrós "As I am" (1969).

L'any 1972 veient que les coses per separat no funcionaven el mànager Larry Page els convenç que tornin a reunir-se, i fitxen Richard More i Toni Murray, que s'uneixen a l'ànima del grup, el cantant Reg Presley, el baix Pete Staples i el bateria Ronnie Bond. Així van començar una sèrie de gires i concerts per Europa i Amèrica deixant algunes gravacions interessant com "The Troggs tapes" (76) i el directe "Live at Max's Kansas City" (80) o una diguem que curiosa versió del "Good vibrations" (1975) dels Beach Boys.

Aquesta setmana ens ha deixat Reg Presley, que gastava tot el que guanyava de drets d'autor en perseguir OVNIs i figures misterioses pels camps (fins i tot en una portada d'un dels seus recopilatoris surten en una imatge sota un OVNI). Ara tornava a tenir diners al banc però un càncer de pulmó que feia 3 anys que li durava ha acabat amb ell als 71 anys. He arribat a sentir d'ell que fou un dels inspirador del moviment punk dels setanta. Dient-se Presley de cognom...

George Mostow i Michael Artin, Premi Wolf de Matemàtiques 2013

Els matemàtics George Mostow i Michael Artin (tots dos de nacionalitat nord-americana) han estat guardonats amb el Premi Wolf de Matemàtiques 2013. Mostow l’ha guanyat per les seues contribucions fonamentals i pioneres a la geometria i la teoria de grups de Lie i Artin  per les seues fonamentals contribucions a la geometria algebraica.

George D. Mostow és un matemàtic nord-americà reconegut per les seues contribucions a la teoria de grups de Lie. És professor emèrit Henry Ford II de la Universitat de Yale, a més de membre de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units. També va ser president de l’American Maths Society (AMS) en els anys 1987 i 1988.

Va descobrir els fenòmens de rigidesa en reticles de grups de Lie, que actualment són coneguts com rigidesa de Mostow. Aquests treballs van ser essencials en tres medalles Fields: en la de Grigori Margulis (1978), la de William Thurston (1982) i la famosa de Grigori Perelman (2006). Mostow afegeix aquest Premi Wolf al Premi Leyor P. Steele de Contribució a la Investigació que va obtenir el 1993. 

Perquè li quedi clara alguna cosa, matemàticament parlant un grup de Lie (introduïts per Sophus Lie el 1870) és un objecte algebraic (varietat diferenciable) que en un principi s’utilitzà per estudiar simetries d’equacions diferencials. L’espai euclidià amb l’operació de la suma, el grup de les matrius invertibles o el grup de les matrius ortogonals són exemples de grups de Lie. Aquestos grups de Lie tenen aplicacions en diferents camps, per exemple, gràcies al físic Murray Gell-Mann l’any 1960 es va poder demostrar que certes partícules del que actualment coneixem com amodel estàndard de partícules tenien una correspondència amb certs grups de Lie. També es fan servir en mecànica quàntica, ho va fer servir Pauli quan postulà l’existència del neutrí o en sistemes dinàmics relacionats amb previsions meteorològiques o teoria de catàstrofes. 

Michael Artin és un matemàtic nord-americà (però nascut a Alemanya) conegut per les seues contribucions a la geometria algebraica, sent també reconegut com un dels millors professors en aquest camp. És professor emèrit al Massachusetts Institute of Technology (MIT). Com Mostow, és membre de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units, de l'American Association of Advancement of Science, de la Society for Industrial and Applied Mathematics i de la Societat Americana de Matemàtiques (AMS). Poca cosa.

Els seus treballs sobre geometria algebraica van fer mereixedors del Premi Leroy P.Steele a la Trajectòria el 2002. A més, el 2005 va obtenir la Harvard Centennial Medal. Com a curiositat, és fill d'un algebrista també molt conegut, Emil Artin. Sí, el del teorema de Artin-Wedderburn sobre la classificació d’anells simples algebraics.

La geometria algebraica és una branca de les matemàtiques que s’encarrega d’estudiar els conjunts formats per les arrels de polinomis. L’estudi de tot això comporta múltiples aplicacions a l’estadística, la robòtica, la teoria de jocs, l’àlgebra computacional, la filogenètica, o les famoses corbes el·líptiques usades en criptografia.