Els Ten Years After fou una banda de blues-rock formada a Nottingham l'any 1966 amb tres membres que provenien dels Jaybirds. La banda era formada pel cantant i guitarrista Alvin Lee (astrològicament semblant a mi ja que també va néixer un 19 de desembre, però 31 anys abans), el baix Leo Lyons, el teclista Chick Churchill i el bateria Rick Lee.
Es van donar a conéixer en els seus concerts al Marquee Club de Londres a partir dels quals foren descoberts per la crítica sent fitxats per Decca. Sense esperar ni tan sols a publicar singles (no van ser grup de singles) van treure el seu primer disc amb una horrible portada "Ten Years After" (1967). En els seus primers discos criden l'atenció per la seua original forma d'interpretar el r&b, la qual cosa els obrí la porta als grans festivals hippies de l'època, com el de Newport o el més famós de Woodstock. Justament en aquest últim Alvin Lee causà gran sensació per la velocitat amb què tocava la seua Gibson vermella, el moment més conegut fou els 11 minuts del "Goin' home".
L'any de la seua consolidació definitiva (consolidació per una banda britànica vol dir que triomfen als Estats Units) fou el 1971 quan publiquen el seu setè disc "A space in time". En aquest disc inclouen per primer cop uns efectes electrònics i un estil una mica més... intel·lectual podem dir. El seu èxit "I'd love to change the world" és potser el tema més recordat del grup.
I a partir d'allà la història es repeteix, primer amb una davallada de la popularitat al Regne Unit amb els àlbums "Alvin Lee and company" (1972) i "Rock'n'roll to the world" (1972) i després amb els primers treballs en solitari d'Alvin Lee "On the road to freedom" (1974) i del "You and me" (1974) del Chick Churchill. Segons sembla Lee deixà el grup perquè estava cansat de fer tantes gires, 28 només per Amèrica, i arribà a dir que el grup era un "tocadiscos viatjant".
El primer disc de Lee en solitari és impressionant! Fet i gravat a la seua casa del segle XV, es va envoltar de col·aboracions bestials, Steve Winwood, Jim Capaldi, George Harrison, Mike Fletwood i Ron Wood. també la cantant gospel Mylon Lefevre... però aquesta última no tan mediàtica com tots els altres. A partir d'aquí el guitarrista comença una molt próspera carrera en solitari. L'any 1974 actua al Rainbow de Londres gravant el concert pel disc "Alvin Lee & Co in flight" (1974). Un mes més tard la mateixa sala Rainbow servía de comiat pels Ten Years After que feien el seu últim concert. Lee començava una altra immensa gira per Estats Units amb el que era la seua nova banda de 9 músics: Alvin Lee & Co. Continuen les portades horribles.
A finals dels 70, amb l'intent de tornar a revitalitzar el grup, els reformula sota el nom de Ten Years Later arriben a gravar dos elapés "Rocket fuel" (1978) i "Ride on" (1979). Durant els 80 tornen a desaparéixer però sorprenentment retornen el 1989 amb "About mine".
Però el que jo considero millor disc de Lee va arribar el 1992 (uf, quin any!) sota el nom de "Zoom". El disc conté dos meravelles de la guitarra: "Real life blues" i "Jenny Jenny" amb Clarence Clemons... la segona una de les millors cançons de la música... bé... potser he exagerat ara... però és molt bona, en sèrio.
Durant els noranta va continuar publicant "Nineteen Ninety Four" (1994, evidentment), A la nova dècada "In Tennesse" (2004) col·laborant amb Scotty Moore, "Saguitar" (2007) fins l'any passat en què Alvin Lee rememorava el seu primer disc en solitari publicant "Still on the road to freedom" (2012).
Alvin Lee, un dels déus de la guitarra, ha mort als 68 anys després d'unes complicacions per culpa d'una intervenció quirúrgica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada