Fer club

De les vegades que he pogut parlar amb l'Albert Esteve, president del Lleida Esportiu, m'he adonat que hi ha una sèrie de frases o locucions que les incideix argumentadament en els seus discursos. Quan parla de a) l'economia del club sempre es refereix al criteri dels "ingressos consolidats", quan parla de b) la massa social del Lleida diu que el soci i l'aficionat "ha de xafar club" i c) per referir-se al nivell significatiu del que ha de ser el club per la nostra ciutat fa servir "hem de portar Lleida".

Després d'estar dissabte passant veient el partit inaugural de la nova (pre)temporada entre el CD Altorricón i el Lleida Esportiu penso que jugant aquests partits estem portant a la pràctica els apartats b) i c) del paràgraf anterior al mateix temps. Sí, sí, ara intentaré explicar-me...

Deixant de banda l'aspecte esportiu sobre aquest partit de pretemporada, hi ha centenars de milers d'especialistes esportius, m'agradaria centrar-me en unes reflexions que m'han vingut al cap després de conversar i escoltar a diferents senyors seguidors d'Altorricó. En un LAPAO clar i perfectament entenedor tant el senyor amb qui vaig compartir la 2a part del partit a la grada com tres hómens que estaven fent tertúlia al bar durant la mitja part més o menys venien a dir la mateixa cosa. Estaven contentíssims que lo Lleida hagués anat a jugar un partidet allà al seu camp i que havien vist un ambient de futbol molt majo amb la gent que havia vingut de la capital.

Ep! Que això no és poca cosa, eh? Aquestes sensacions dels altorriconencs és una de mes maneres més grosses que tenim de fer club. Ho hem d'aprofitar! Penso -sí, algun cop ho faig- que fer club és que el Lleida trepitgi el camp de l'Altorricó, del Tamarit, del Binéfar, del Montsó, del Balaguer, del Targa... fer club és que els aficionats del Lleida anem a veure els partidets de pretemporada a Altorricó i ja que no ens fan pagar entrada doncs acabem comprant unes tires de números pel sorteig d'un pernil, una caixa de préssics o un càmping gas i així ajudar econòmicament l'equip. Fer club és anar a Fraga o a Almacelles i pagar 5 € per donar un cop de mà econòmic al seu club.

El senyor altorriconenc de la barba que tenia assegut al meu costat estava encantat amb l'entrada al Municipal. Aquest senyor, evidentment, ha d'anar cada diumenge a veure el CD Altorricón, però hem d'aconseguir que aquest senyor de la barba, i els senyors de la tertúlia del bar vinguin al Camp d'Esports també a veure el Lleida. I el senyor de Tamarit ha d'anar cada setmana a veure l'equip del seu poble, però l'hem d'enganxar perquè vingui a veure el Lleida. I la senyora (sí, també hi ha senyores al futbol) de Binéfar, i els nens de Fraga, i els aficionats del Bellvís han de veure el futbol al seu poble però hem de fer que vinguin també a Lleida. Un partit, o dos, o mitja temporada o tota sencera.

Ens hem de guanyar aquesta amistat amb els de la vora. Jugant un amistós a Figueres potser esportivament serà un derby però socialment poc hi guanyarem. I ara mateix necessitem gent per enganxar-se a aquest nou projecte que a vam veure la temporada passada que pinta molt bé. Em va agradar molt l'ambient a Altorricón. Nomes vaig copsar l'opinió de 3 o 4 persones, una mostra escassa, però espero que significativa.

I molta sort al CD Altorricón en aquesta nova etapa a la 3a divisió i quin porteràs teniu amb aquest Rubén Maestro.

Un tomb per Gandia (la Safor)

A veure com li explicaria jo. Miri, posi l'estructura urbanística de Benidorm, la tipologoa de balcons i apartaments de Salou, els locals i els bars de Calella i Lloret, de tant en tant una mica de pudor de pixum, tregui tots els guiris borratxos de Salou i enlloc d'alemanys i anglesos posi xonis, quinquis i poligoneros de Madrid, Zamora, Salamanca o Toledo. Doncs bé, tot això barrejat és la zona de la platja de Gandia.

No havia estat mai a la platja de Gandia i per tant no sé si aquest famós programa de la MTV que jo conec per l'APM ha fet molt mal o no a la imatge de la ciutat, és a dir, abans de l'emissió de Gandia Shore potser era un lloc més tranquil i visitable. La impressió que m'he endut jo és la que li he dit més amunt, com Salou però en pitjor si és que pot ser possible (ja vaig dedicar un article a Salou fa un temps). 

Cal dir però, que de dilluns a dijous semblava i aparentava una zona turística normal, però el cap de setmana els carrers es convertien en una cursa d'obstacles de vasos de cervesa, ampolles de whiski, cartrons de vi, preservatius usats -suposo- i retrovisors de cotxes trencats. El meu cotxe aparcat va patir les ressaques d'una festa de botelles de dissolució d'etanol amb altres substàncies. La pudor a pixum que desprenien certs carrers a qualsevol hora del dia no era ni comparable a la que habitualment fa la plaça Pau Casals de Lleida. Ja ho comentava abans... me suposo que l'efecte Gandia Shore a ajudat a què aquesta zona de bars, restaurants i discoteques caigués en les mans -per no dir altres parts corporals més utilitzades per la postadolescència en aquests puestos- de turistes incivilitzats. Ei, però si els senyors hotelers i restauradors de la zona és el que volen perfecte, eh? A mi no conto pas que m'hi vegin més.

Malgrat això, la zona del passeig de Neptú està molt ben arreglada i fer el passeig des del carrer Riera Baixa fins arribar al port fent de tant en tant alguna orxata amb fartons o una tapeta de peixet fregit és un bon esport.

L'hotel on estava allotjat és un hotel correcte, ni més ni menys. L'hotel Gandia Palace té 4 estrelles, li calen algunes petites reformes però sobretot li falta personal. Un típic hotel de la zona costera valenciana amb 11 plantes, unes 30 habitacions per planta i ple de gom a gom en aquelles dates. No, si a mi ja em sembla molt bé que l'hotel estigui ple i tinguin molta gent -els de l'hosteleria sempre es queixen de tot- però si vols tenir 10 milions de persones a l'hotel contracta més treballadors collons! No hi ha cosa que me foti més ràbia que a l'hora d'anar a sopar hagi de fer cua i que mentres estigui sopant al buffet no et retirin els plats de la taula. Amb el personal de l'hotel vaig poder parlar en català en tot moment. De fet, a un d'ells que me vaig adreçar en castellà perquè pensava que en català no m'havia entès va dir-me "parle'm en català que t'entenc millor que quan parles castellà, lo teu català l'entenc millor que el dels de Barcelona". Gràcies.

La ciutat de Gandia està força lluny del barri costaner. Diria que uns 4 km, així que vam agafar una línia d'autobús regular que fa el servei fins al centre de Gandia (1,60 € el viatge, el conductor de l'anada molt maleducat i el conductor de la tornada molt majo). L'autobús ens va deixar al centre de Gandia, just davant de l'estació de trens i de l'oficina de turisme de Gandia. Oficina que, curiosament, en ple mes de juliol estava tancada. Oletu. Després de voltar força ja olores on són els centres històrics de les ciutats, i caminant uns pocs metres ja ens vam posar al mig de la plaça Major, on tenen l'Ajuntament (s.XVIII) i la  Col·legiata gòtica que, curiosament, també estava tancada i no es podia visitar.A pocs metres hi ha el Palau Ducal dels Borja -en aquesta ciutat tor porta el nom dels Borja- que té pinta de ser molt bonic però que no vam visitar perquè estava en obres.

La zona centre de Gandia està força bé per passejar, el passeig de les Germanies és una rambla amb ombreta i fonts, el carrer Major i adjacents és un eix comercial -amb moltes botigues tèxtils tradicionals i casetes molt ben arregladetes!- que acaba davant de l'enorme col·legi de les Escoles Pies. Just davant hi ha una petita plaça amb unes escultures dedicades a Alexandre VI, Lucrecia Borja, César Borja i a Calixte III. Aquest últim em va fer molta gràcia perquè és dels pocs papes que tenen carrer a Lleida (Calixt III, Joan XXIII, Pius XII i Bonifaci VII). I el papa Calixt III, vés per on, és el que té més vinculació lleidatana de tots ja que Alfons de Borja (nom real del Papa) visqué a Lleida 30 anys per estudiar i donar classes després a l'aleshores prestigiosa Universitat de Lleida. Al Museu Diocesà es corseven uns ornaments litúrgics que llegà en testament a la Parròquia de Sant Joan.

Gastronòmicament estava a la terra de les fideuàs. Res a dir, bones. Però les paelles... no suporto que hi posin mongetes, ni faves ni patata... marededeusenyor! Millor les del Delta... algú ho havia de dir.

Maria Goeppert-Mayer

Tot i que amb uns dies de retard m'agradaria fer un petit homenatge a Maria Goeppert-Mayer, una de les senyores més importants en el desenvolupament de la física nuclear. Goeppert-Mayer és una desconeguda suposo que a causa del màrqueting relacionat amb Marie Curie i en menor mesura amb Lisa Meitner. I no sé si tota aquella colla de fanàtics antinuclears que deuen generar electricitat pels seus aires condicionats pedalant a casa seua tenen una part de culpa també en l'abandó de l'estudi d'aquesta part de la física de cara al públic general. Si parlar de ciència ja no ven gaire, l'editor dels llibres d'Stephen Hawking afirma que per cada equació que s'inclou en un llibre les vendes es redueixen a la meitat, imagini's el que és parlar de física nuclear intentant que els teus contertulis no et vegin com una espécie d'ésser exterminador amb la credibilitat de la Sánchez-Camacho fent una roda de premsa.

Maria Goeppert-Mayer nasqué el 28 de juny de 1906 a la Polònia alemanya, va estudiar física i matemátiques a la Göttingen University on es va doctorar l'any 1930 sota la tutoria de ni més ni menys que de Max Born, un dels pares de la mecànica quàntica (juntament amb l'arxifamós Max Planck) i Premi Nobel el 1954.  La seua tesi doctoral tractava sobre la teoria de l'absorció de dos fotons en àtoms (estudi de la probabilitat que un electró orbitant el nucli emeti dos fotons quan salta d'una òrbita a una altra més propera al nucli) , idea que com és habitual en la mecànica quàntica, fou verificada experimentalment unes quantes dècades més tard.

Un cop doctorada Goeppert-Mayer es traslladà als Estats Units on treballà en l'estudi de radiacions i matèria a altes temperatures a Los Álamos National Laboratory (Nova Mèxic), estudis que serien rellevants pel famós projecte Manhattan en el desenvolupament de la bomba d'hidrogen. Cal dir que treballà des d'un punt de vista matemàtic i en una línia secundària. Per deixar clara la seua no acceptació dels usos bèl·lics de les seues experimentacions es va dedicar a promoure els usos pacífics de l'energia nuclear i per fomentar l'interès de les dones per aquesta ciència. No m'agradaria saber tot el que li haguessin dit si hagués estat catalana...

La seua "famosa" teoria de la desintegració beta doble de l'any 1935 deia (i diu) que dos neutrons dins d'un nucli atòmic podien convertir-se en protons de forma simultània emetent dos electrons (partícules beta negativa) i un parell d'antineutrins. La seua idea ha estat verificada experimentalment i avui en dia és un dels camps més actius de la física de neutrins, partícules avui en dia molt de moda dins del món científic.

L'any 1963 es convertí en la segona dona que aconseguí un Premi Nobel de Física després de Marie Curie. Aquest Nobel li vingué gràcies a l'estudi d'un model matemàtic anomenat model de capes nuclears que va permetre estudiar l'estabilitat de certs nuclis atòmics anomenats màgics pel nombre de partícules que tenien. En recollir aquest premi afirmà que "guanyar el premi ha estat la meitat d'apassionant que fer la meua feina". 

Si volen més referències:

-Fitxa de Goeppert-Mayer de la Universitat de California.

-Fitxa a NNDB.