The Doors - Light my fire

Fer classificacions, no sé per què, és una cosa molt habitual. Les que més es veuen per les xarxes socials són les dels millors futbolistes, les millors cançons, els millors artistes, els millors grups... La veritat és que jo no m'he parat mai a fer una classificació d'aquestes perquè des d'un punt de vista matemàtic dir "el millor" és molt poc rigorós. Però bé, suposem que sí, que puc fer una classificaciuó dels 10 millors grups de música de la història del pop/rock, doncs en aquest supòsit un d'aquestos 10 serien The Doors. Ara, no sabria pas en quin lloc posar-los -quina seria la diferència entre el sisè i el setè per exemple?-, segurament entre els 4 primers no hi serien -manen Bowie, Clapton, Police, Oldfield- però en algun lloc des del cinquè al desè classificat sí que hi tindrien puesto. És a dir, que porto un paràgraf només per explicar-los que The Doors és un dels meus grups favorits. Ja està.

The Doors foren fundats l'any 1965 pel cantant (i compositor, i poeta) Jim Morrison i el teclista Ray Manzarek quan estudien junts en una universitat de Los Ángeles. Van reclutar per completar el grup el guitarra Robby Krieger -que el van conéixer en un centre de meditació- i el bateria John Densmore, els dos provinents de Psychodelic Rangers. El nom del grups fou extret d'un poema de William Blake "Si les portes de la percepció es purifiquessin, totes les coses semblarien infintes". (???)

El primer èxit comercial del grup fou "Light my fire" (1967) que fou nº1 als EUA durant més de tres setmanes. La cançó que a les espanyes fou popularitzada per una versió del José Feliciano, (i també una divertida versió lounge dels Mike Flowers Pop) estava inclòs en el primer disc del grup "Doors" (1967). En aquest disc també hi trobem la misteriosa cançó "The end", un tema d'onze minuts absolutament devastador i controvertit que els suposà l'expulsió del club de rock Whiskey A Go-Go de Los Ángeles. El tema, si l'escolten, és semiparlat i sembla semiimprovisat, amb una imaginació apocalíptica i que parla d'un noi que assassina el seus pares. Morrison explicava sobre això a conseqüència de l'afectació de la mort del seu pare, fet pel qual es tregué una "S" del seu cognom.

A continuació anaven arribant nous èxits en format single, "People are strange", "Love me two times", "Strange days" que estaven inclosos al seu segon disc "Strange days" (1967) -amb curiosa portada-. Com també un altra composició explosiva "When the music's over".

El tercer disc del grup fou "Waiting for the sun" (1968), un altre èxit espatarrant gràcies al fabulós "Hello, I love you", l'única gravació de The Doors amb un baix, normalment era Manzarek qui feia el baix amb el pedal del seu orgue (un Fender Rhodes Piano Bass) de peculiar sonoritat. Quan a Manzarek li preguntava perquè tocava aquell teclat tan peculiar, esperant alguna resposta molt melòmana, contestava que era el més barat que havia trobat. Aquesta cançó fou denunciada per Ray Davies dels The Kinks per ser un plagi -segons ell- del "All day and all of the night"... no sé, comprovin vostès mateixos.

A partir d'aquí i gràcies a la cançó "Five to one", on diuen "ells tenen les pistoles i nosaltres el número" aconsegueixen convéncer la policia i als promotors que un grup de rock podria ser una autèntica amenaça... van començar també en aquesta època els problemes de Jim Morrison amb la llei a causa de les seues adiccions a les drogues i a les begudes amb una graduació força diferent a la de la grasiosa. L'escàndol més gros protagonitzat pel grup va tenir lloc a Miami quan Jim Morrison començà a treure's la roba sobre l'escenari i fou detingut per la policia.

L'any 1971, després d'enllestir el seu àlbum "L.A. Woman", (molt coneguda la versió que feu Billy Idol) amb un CLÀSSIC molt gran com "Riders of the storm" Morrison deixà el grup per prendre's un respir a París per escriure poemes. Fou trobat mort en una banyera el 3 de juliol de 1971, el cos només fou vist per la seua dona i el forense. La seua tomba al cementiri Père Lachaise de París és un lloc de peregrinació dels seus fans. Les paraules de Manzarek "No vaig veure mai el cadàver ni conec ningú que l'hagi vist" o la portada del New Musical Express "El rumor de la mort de Jim Morrsion s'ha exagerat" donen peu a moltes teories paranoiques sobre la seua mort -o no-. L'any 1990, Oliver Stone grava una pel·lícula sobre la història del grup amb Val Kilmer com a protagonista.

La resta dels components, tot i sabedors del fet que la cara visible del grup era Morrison, van gravar un parell d'àlbums "Other voices" (1971) i "Full circle" (1972) que van passar més desapercebuts que un candidat d'UPyD a Catalunya.

Ray Manzarek es posà a treballar com a productor i prepresentant de grups amb una lleu carrera en solitari "The golden scarab" (1973), "The whole thing started with rock'n'roll and now it's out of control" (1974) que podria ser ben bé un epitafi de Morrison i "Carmina Burana" (1983).  L'any 2002 torna  aunir-se amb el seu excompany Robby Krieger.
Ray Manzarek, músic de veritat, amable, entranyable, influent, sempre ben vist per tothom i innovador amb el seu característic so del teclat ha mort als 74 anys a Alemanya.



I com a video... una curiosa versió del "Light my fire" cantada pel mateix Manzarek.