Lleida - Sant HIlari Sacalm - Begur

Suposo que deu ser difícil veure un lleidatà a Begur. Catalunya turísticament està dividida en la Catalunya Vella i la Catalunya Nova. I si els de Barcelona tenen tendència natural a anar a la Costa Brava, els lleidatans estem acostumats a anar a la Costa Daurada. Un tema de proximitat quilomètrica. Quilomètrica, només? Ho deixaré aquí no fos cas que Jorge Fernández Díaz m'estigui llegint i trobi algun delicte.

La veritat és que l'Eix Transversal ha quedat arregladet. Ja era hora! Una carretera dissenyada de qualsevol manera inicialment perquè suposo que els polítics de Barcelona devien pensar que per una carretera que uneix Cervera i Girona no hi passaria ningú. Al poc temps, les ments pensants van adonar-se que només amb los camions de tossinos que crien a Lleida i maten a Vic per fer llangonisses (o botifarres) ja l'omplien. I fent un excés de pompositat i generositat van decidir desdoblar-lo. I ara en menys de dos hores pots plantificar-te a Santa Coloma de Farners. Ara bé, per anar de Lleida a Tarragona, res... no fos cas que... ai, he dit que no parlaria de temes territorials...

Xurrasco a la brasa del restaurant
la Pedra Llarga. Boníssim!

Si es dedica a llegir les etiquetes de les ampolles d'aigua mineral, apart del doctor Oliver Rodés veurà que sempre hi surt la població de Sant Hilari Sacalm, en aquells dies ben atxurada pel conegut Via Crucis vivent que té més de dos segles d'història. Vam aturar-nos en aquest poble per fer-hi una visita i el dinaret. Diuen que Sant Hilari és lo poble de les 100 fonts... no sé, jo no les vaig saber trobar. Potser els de turisme de Sant Hilari són més exagerats que el Pere Navarro denunciant cops de puny de tietes borrokes... el que sí és cert que n'hi ha moltes, i de conegudes... miri, miri: Font Vella, Font D'Or, Font Picat... n'hi ha, n'hi ha, fan goig! També tenen en una placeta molt boniqueta el museu de les Guilleries, i en una altra placeta un tros de piló de pedra en homenatge al general Moragues. Una curiositat és que vaig aparcar al primer puesto que vaig trobar per deixar el cotxe i va resultar que va ser, ni més ni menys, que el carrer Lleida. Ara me sap greu que a Lleida no tinguem cap carrer de Sant Hilari Sacalm.

Per dinar vam anar a la Pedra Llarga, a l'entrada del poble. Vam fer un menú arregladet, amb uns primers desastrosos i uns segons excel·lents, amb la qual cosa la mitjana dóna acceptable. Un restaurant ideal per menjar carn a la brasa, molt bona i molt bones racions... 

Arribant a Begur es divisa un skyline que preveu un típic poblet costerut mediterrani. No vam tirar cap a dins el poble sinó que vam desviar-nos per gaudir d'una ruta que l'ajuntament de Begur ens delitava amb bandes rugoses per la carretera i amb la qual els amortidors del nostre cotxe feien festa major. Això de les bandes rugoses que ara estan de moda posar a tot arreu deu ser idea del gremi de mecànics, sinó no s'entén tanta ruqueria. El nostre destí era el parador nacional (nacional d'ells) d'Aiguablava. Un hotel que només el pots gaudir si te regalen l'estada o bé si ets polític del PP amb acumulació de càrrecs i sous (ui! perdó Fernández Díaz). La cala d'Aiguablava és l'última del terme municipal de Begur en sentit sud. Només havia estat anteriorment a la de Sa Tuna, que aquesta està al nord. Per arribar a Aiguablava cal passar urbanitzacions, urbanitzacions i urbanitzacions. Només per mantenir les carreteres en molt bon estat tal i com estan i els serveis mínims a tota aquesta salvatjada de cases que es veuen, l'ajuntament de Begur deu cobrar un IBI de collons... ah, que el de Lleida és més car? Ah carai...

Vista de la cala Fornells des d'Aiguablava. Pot comprovar
que hi ha molts pins per l'entorn.

L'hotel parador (nacional dels altres) d'Aiguablava està situat al mig d'un dels millors paisatges d'hotel on he estat, només comparable a algun de Noruega pels fiords, una vista extraordinària, paradisíaca i una situació privilegiada. L'edifici és una mica antic potser (el terra de fusta giriga), però està molt bé. Ple d'estrangers en la clientela i ple de gent que no parla català ni t'entén en el servei. Una llàstima. El menú del restaurant amb molt bon producte de qualitat (la sopa de marisc i el peix) però amb poques ganes d'atendre dels cambrers.

I una altra vista, ara intentant esquivant los pins.

Des del parador d'Aiguablava i baixant a la petita i tranquil·leta platgeta de la cala surt el camí de Ronda que vam fer fins la següent cala superior que era la cala Fornells. Ja vam tenir prou que tampoc convé tant caminar. Segurament que si a vostè li agrada fer ruta a peu estaria encantat de les vistes al voltant de la costa.

Lo Banc del Sinofós del padrins
de Begur

El centre de la vila de Begur és preciós. Tots els edificis de la plaça de la Vila semblen extrets de Port Aventura... o potser és al revés? Els tendals dels bars, les portes, les finestres, els balcons... cada casa que veia em recordava a la Mediterrània. Fins i tot l'ajuntament. A l'església també tenen el seu banc del sinofós que allà li'n diuen es pedrís llarg. Des d'aquesta plaça pot passejar per tots els carrerons amb cases d'indians construïdes pel begurencs que van emigrar a les colònies americanes durant el s.XIX i pujar fins al castell pel carrer del Castell, evidentment, i l'ermita de Sant Ramon. Les vistes a la costa des d'aquest punt són espectaculars també.  Des del castell se divisa la costa entre l'Estartit i Begur, les Medes i el massís del Montgrí. L'origen del castell és del segle XI quan el senyor feudal Arnau de Begur va manar construir-lo dalt del turó, un lloc ideal per divisar tota la costa i l'accés al mar. Com als segles XVI i XVII els pirates anaven molt sovint a tocar los collons als que vivien per allà es va reforçar el sistema defensiu amb torres.

Per sopar volia anar al Platillos de Begur però no hi va haver manera, sempre ple. Així que al final un dia vam decidir-nos pel típic de montaditos, el Tapas de Begur. Un salir del paso que sempre funciona anant amb los meus crios.

I Sant Anastasi també serà amb nosaltres.

Segons explica la història Sant Anastasi va néixer a Ilerda cap al segle III dC i quan va tenir els anys se’n va anar cap a Roma a fer la mili, on va formar part de la guàrdia personal de l’emperador Dioclecià. Diu la llegenda que, quan tornà a Lleida amb els seus companys morts de set, van trobar un pou ple d’aigua però sense poals per poder-la treure, aleshores es posà a resar i l’aigua va sobreeixir del pou. Morí l’11 de maig de 305 a Badalona degollat a causa de la persecució dels cristians.

Per això Sant Anastasi és patró de Lleida (des del 1627) i de Badalona alhora. I aquest 11 de maig de 2014 al nostre sant patró se li girarà feina per ambdues bandes. Mentre a Lleida celebraran la tradicional Batalla de les Flors, centenars de lleidatans serem a Badalona animant el Lleida Esportiu fins l’últim minut de l’últim partit de lliga. Esperem que diumenge Sant Anastasi estigui amb els lleidatans tal i com va ser-hi ahir... i el gremi de cardiòlegs també. Sort!

Article publicat a la secció d'esports del diari La Mañana el dilluns 5 de maig de 2014

Lo Sant Jordi (1)

Tremendo. El que vam fer aquesta diada de Sant Jordi crec que és una animalada. Una cosa bestial. Ara, que me n'alegro, perquè mos ho vam passar pipa, no els hi amagaré pas no. En un estat de crispació contínua que es podia detectar pel carrer amb senyores de classe mitjana intentant agredir militants socialistes, vam viure una diada de Sant Jordi enmig d'un afecte clamorós per part de tota la gent.

El matí ja començava amb les paradates del llibreters ben guarnides per a l'ocasió i el dia que mos esperava:

Ja les primeres hores, lo company David Prenafeta va fer les seues intervencions a la premsa. Mentrestant, lo Robert i lo Ferran estaven al seu lloc de feina ja que, de moment, no poden viure dels libres venuts. És curiós com els periodistes, de bon matí, ja et pregunten com estan anant les vendes... 

Lo David parlant amb la Núria Mora d'Onda Cero Lleida

I lo David ara a Borges Blanques amb la Mariví Chacón per LleidaTV

Aquell matí de Sant Jordi penso que vam viure una situació, que en els vagi vostè a saber quants Sant Jordis devem portar celebrant per les nostres comarques, mai, però mai haurà succeït. Ens van demanar per anar a signar llibres a la Ferreteria Albert Soler. Espaterrant! Algun dels lectors (o lectores) presents en aquest bloc havien vist alguna cosa semblant? Potser som els pioners de vendre i signar llibres mentre la gent es compra algun txapo, un rotobato o un desbrossador? És que lo que no haguem fet natres...

A les 13:30 s'incorporava lo senyor Ferran a la festa santjordiana amb els esbojarrats Moniatos des del plató d'UA1 Ràdio que havien muntat a la plaça Sant Joan. Com no podia ser d'altra manera allà vam estar un ratet dient verrades i per tal i com deia el Paco Umbral he venido a hablar de mi libro.

Los del Món Moniato, que són carrinclons lleidatans

Acte seguit va tocar fer presència al vermut (?) literari que organitza la llibreria Punt de Llibre. Com els tres vam arribar una mica tard i el gremi d'escriptors a l'hora de halar no s'està per punyetes, quan hi vam fer cap ja no mos va tocar ni vermut ni res perquè s'havien fotut tot lo fato. Mentre els escriptors de veritat se feien la típica foto del vermut literari que sempre surt a la premsa del dia següent, natres ja vam haver de començar atendre les primeres peticions de signatures de la gent que passava per Boters i que mos trobava per allà. I sense vermut, amb l'esvaïment típic de tres quarts de dos. Amorrats a un piló, de qualsevol manera... però la nostra obligació era agrair a la gent.

Firmant de qualsevol manera... 

En aquella estona ateníem les entrevistes del migdia, la Noelia Casellas i lo Rafel Ventura amb la mòbil de Catalunya Ràdio i el David fins i tot amb el Quim Morales de RAC1!! Los escriptors seriosos i de veritat van fugir gairebé en desbandada per anar a dinar (a les dos ja no en quedava cap) després de fotre's lo vermut. I natres na firmant... i que no hi havia manera que mos deixessin anar a dinar... però bé, quan hi ha algú que té interès pel llibre que tu has escrit no hi ha millor sensació. I si després te diu que el llibre li encanta... és que és l'hòstia ja. 

Al final. i a causa del nostre sexual feeling, alguna fan va voler arrencar-me la samarreta... i això que diuen que el guapo dels tres és lo Robert!!

Aquesta harmosa noia fan nostra.

Lo nostre road manager, que és lo Jaume Graus de l'Editorial Fonoll mos va portar a dinar a ca l'Isidro. Aquell dia la funció del road manager és importantíssima! És qui mos controla durant tot lo dia, que ell diu aquí, tots cap aquí, que diu allà, tots cap allà... i veus que si fem una mica tard ja comença a patir amb los seus ndeus habituals. A l'hora de dinar tampoc vam parar, no es pensi, eh? 

Fotent una signatura enmig del porró, lo músic i un soldat de Mi Limón.

A les 16:00 teníem hora a la parada de Turisme de Lleida, allà al carrer Major on hi havia la Rada. Vam acabar de dinar tard i arribàvem cap a les 16:20. Ja hi havia cua esperant-nos, i mos va rebre lo mític Fèlis Larrosa, regidor de turisme de Lleida i enorme lleidatanista. Fotia un sol que fee asfarair. Aquelles txiquetes de Turisme de LLeida, molt amables i atentes en tot moment mos van deixar unes gorres que semblava que fèiem campanya electoral per les europees:

Aviat farem lo salt a la política. A les properes municipals
mos veureu a la Paeria.

Vam signar, i signar, i vam continuar signant fins que... se van acabar los llibres!!! Doncs això, los vam esgotar tots. Cap allà a les 17:00 lo road manager va dir que havíem de canviar de puesto i anar a signar a la paradeta que l'Editorial Fonoll tenia posada a la plaça Sant Joan. Els metres que separen l'antic Casino Principal amb l'antic Sonido Morera els vaig fer com si fos un polític en campanya electoral: caminant mentre contestava dos entrevistes alhora. Pensava que seria incapaç de fer-ho, la meua senyora sempre me diu que no puc fer dos coses a la vegada. Per un costat tenia la Laura Cortés de l'ACN i per altra banda la Laura Alcalde d'EmunFM. I que bé mos van tractar les dos en tot moment. Dóna bo. La Laura fins i tot es va voler fer una foto amb naltres i dilluns mos va entrevistar en directe al programa d'Emun que fan per a tot Catalunya. Moltes gràcies Laura!

Amb aquesta txiqueta tan harmosa que és la Laura

A l'estand de Fonoll havíem de fer bondat, que teníem los jefes vigilant. Durant tot el temps que vam estar allí tampoc no vam parar... i quina bona sortida van tenir les samarretes també! En aquell ratet que vam ser-hi vaig conèixer en persona un dels millors periodistes que tenim escrivint en un diari per les nostres comarques, lo David Marín d'El PuntAvui.

Lo David i un servidor fotent-li a la manoquilla mentre lo Robert
devia estar arruixant-se de Rèflex.

Amb més d'un quart d'hora de retard, lo road manager mos va avisar que havíem d'anar cap a la Caselles, enmig del follón. El que és un dissabte davant del Zara el dia de Sant Jordi és davant de la Caselles. A la Caselles vam prendre el relleu a una contenta i il·lusionada Montse Sanjuan que havia estat signant exemplars de la seua fabulosa novel·la policíaca lleidatana "La sergent Anna Grimm". Vam compartir taula de signatures amb un escriptor dels bons i dels seriosos, però naltres a lo nostre. No m'atreveixo a dir quants llibres vam signar l'hora que vam estar a la Caselles. Potser una mitjana de 2 llibres per minut. Gent que venia amb un, dos, tres i fins i tot quatre llibres: pel pare, pel padrí, per l'amic de Barcelona... sort del pot de Rèflex que lo Jaume Graus mos va anar a comprar. El manager pensa en tot.

Fotent-li al boli a la llibreria Caselles. Jo vaig escollir per a 

l'ocasió un boli de la DOP Pera de Lleida.

No havia manera d'acabar la cua i lo Jaume mos feia senyals que havíem d'anar cap a l'Abacus. Vam deixar el relleu a aquest bon home que és l'Emili Bayo i mentre anàvem caminant fins el carrer Cavallers encara anàvem signant. Quan arribàrem a l'Abacus ja teníem cua també. Impressionant. Au, a fotre-li a la manoquilla unes quantes voltes més.

Sort que a les 20:00 havia d'anar a la tertúlia literària de Catalunya Informació Lleida (jo! a una tertúlia literària! perlamordedéu!) i vaig poder aprofitar per arroplegar la mà dreta que la tenia arrossegant per terra i que ja no m'aguantava el boli.

A l'Abacus amb lo passeig de Boters de fons.

A la tertúlia vaig compartir taula amb la Roser Perera i la manresana Noelia Casellas a qui li vam començar a fer un curset ràpid de lleidatà. El director de l'emissora a Lleida, el Josep Maria Perelló d'Arbeca tinc entès que la posa al dia dialectalment parlant. La tertúlia la vaig compartir amb l'Anna Sàez i amb l'Emili Bayo. Em feia por perquè jo de literatura n'entenc ben aviat poc. De fet els llibres convencionals acostumen a avorrir-me. Però sort que els contertulians donaven joc i no me van treure temes sobre la literatura dàlmata-ragusea del segle XVI per exemple. 

Amb lo sinyó Bayo, un escriptor dels de veritat i dels importants.

A les 21:00 sortia del carrer Vallcalent i tornava a l'Abacus. pensant que ja havíem acabat la jornada... i no! Encara signaríem alguns llibres més! Marededeusenyor!

No me surten paraules per poder explicar des d'un punt de vista sentimental totes les sensacions, agraïments i mostres de suport viscudes aquell dia. Moltes gràcies a tot per l'afecte mostrat. Dóna bo fer les coses així. Gràcies.

P.D: com bé se n'haurà adonat amic (o amiga) lector (o lectora), el fet que el títol del bloc dugui al final un (1) pot induir a pensar que hi haurà una segona part. No em voldria pas fer pesat en el tema però entengui'm la il·lusió que me fa explicar-ho.